dimecres, 22 de desembre del 2010

79250

Ja ha sortit la grossa! I us hi heu fixat? Acaba amb 50! 5-0! Com el Barça-Madrid!!!

Podeu tornar a gaudir d'un resum de l'obra d'art blaugrana aquí.

divendres, 17 de desembre del 2010

L'obsolescència programada (o "de quin mal ens hem de morir")

Ahir em vaig quedar fins a quarts de dues de la matinada, com a bon seguidor militant del Sense Ficció de TV3, per veure el documental Comprar, llençar, comprar, una coproducció de Televisió de Catalunya, Televisión Española i la francesa ARTE, dirigit per Cosima Dannoritzer, que podeu veure al blog del programa -no sé fins quan, però sent producció pròpia potser el deixen més que els de producció aliena, que només els hi tenen una setmana.


dijous, 9 de desembre del 2010

Pagant, sant Pere canta

Avui m'he connectat, com faig de tant en tant, al bloc de traducció i interpretació de la Biblioteca d'Humanitats de la UAB, i m'hi he trobat aquest interessant article, escrit pel Quim Monzó fa uns vint-i-cinc anys.

dimarts, 30 de novembre del 2010

Barça, guerra civil i traductors automàtics - Rosa de Foc

L'últim encàrrec de feina que he rebut no ha estat ben bé una traducció, sinó una correcció, tot i que a la pràctica m'ha tocat retraduir molt. M'explico, perquè l'encàrrec era força curiós. Es tracta d'una novel·la que publicarà Ediciones B, d'un autor italià que es diu Emilio Marrese i de títol original Rosa di Fuoco. Sí, és veritat, el meu italià no passa del "Sono molto contento" que deia l'Ibrahimovic, el "io voglio mangiare una pizza con te" de la Nit de Sant Joan i poca cosa més.

diumenge, 14 de novembre del 2010

L'edat de l'estupidesa (2)

Aquest passat dijous (de fet ja era divendres), a les 00.25 van emetre el documental al qual ja em vaig referir. D'entrada ja és força sospitós i una mica indignant que els interessantíssims reportatges del programa Sense Ficció s'emetin sempre passada la mitjanit, en un horari gairebé militant. Per acabar-ho d'adobar, resulta que aquest dijous coincidia amb la tant tradicional com estúpida i enutjosa encartellada d'inici de la campanya electoral, quan tots els candidats surten a posar el primer cartell -que de fet mai és el primer, aquell dia a Sant Feliu ja n'hi havia a la tarda, i això si no comptem amb els cartells de 'precampanya'-, i que TV3 va trobar més interessant torturar els espectadors amb la xerrameca buida dels candidats que passar-los un documental que només que te'n creguis la quarta part ja et posa la pell de gallina.

Per cert, fins dijous vinent estarà penjat a la pàgina de tv3alacarta, busqueu-lo.

dilluns, 8 de novembre del 2010

Kamasutra 365

Com ja havia apuntat en alguna entrada, fa poc em va tocar traduir al castellà un llibre per Ediciones B que es diu Kamasutra 365, i on s'expliquen 365 postures diferents, se suposa que una per cada dia de l'any. El desembre de l'any passat ja n'havia fet un parell de semblants, Sexo 365 y 365 posturas para excitarle/la.

El llibre no té massa suc per comentar. Cada pàgina constava de la foto d'una postura, amb una o dues línies d'explicació i dues frases curtes més, Momento divino i Puro nirvana. Pel que fa a l'explicació de la postura, el fet que hi hagués la foto facilitava el poder superar la dificultat que suposen les frases amb molts possessius "his" i "her", que en castellà no hi ha diferència entre masculí i femení, i has d'acabar fent circumloquis del tipus "ella apoya su muslo sobre el hombro de él". Amb foto ho pots simplificar per "ella apoya el muslo sobre su hombro" perquè ja queda clar de qui és la cuixa i de qui l'espatlla.

Com a petita mostra, la postura 43:

43 Abriendo la orquídea
(aquí hi hauria la foto, que no puc posar per qüestions de copyright i perquè ja vaig tornar el llibre original)

Ella se tiende sobre sus piernas y él aplica la lengua a su yoni.

Momento divino: Chico – busca la inmersión total.
Puro nirvana: Visita los tres puntos placer – clítoris, vagina y ano.

Com en molts llibres d'aquesta mena, però, hi ha moltes de les postures que només són aptes per gent atlètica. I com també podeu suposar, la diferència entre pornografia i erotisme fa que no es vegi en cap de les fotos ni un pèl púbic ni evidentment res explícit.

dimarts, 2 de novembre del 2010

L'edat de l'estupidesa

La setmana passada em va tocar traduir un documental sobre el canvi climàtic que pintava un panorama molt immediatament negre pel futur del planeta. Es tracta de The Age of Stupid, que he traduït com L'edat de l'estupidesa, i que suposo que faran relativament aviat al 60 minuts o al Sense Ficció.



Aquest documental de gairebé 90 minuts, escrit i realitzat per Franny Armstrong, ens presenta un futur tant proper com l'any 2055, amb un planeta devastat per un canvi climàtic ja incontrolable. El fil conductor és un arxiver que des del seu arxiu futurista situat en una torre enorme a 800 quilòmetres al nord de Noruega ens va explicant com ha arribat el món a la situació actual.

dissabte, 30 d’octubre del 2010

Truco o trato

Ja arriba Tots Sants, amb les tradicionals castanyes i panellets i les neotradicionals carbasses de Halloween. No hi ha res a fer, la invasió ja és un fet, i malauradament la carbassa invasora està desplaçant lentament però inexorable les espècies autòctones, que veuen reduït cada vegada més el seu hàbitat natural.

Tant és així que fins i tot en un reducte de 'nostrisme' com podria ser l'agrupament escolta de Sant Feliu de Codines, l'any passat anaven els nens picant a les cases i dient 'truco o trato'. Quan la meva filla Clàudia va tornar del cau i m'ho va explicar, em van venir ganes d'escanyar els caps -monitors- de dos en dos.

diumenge, 24 d’octubre del 2010

Flurpant el misendròfil (Fanboy i Chum Chum 2a. part)

Me n'adono que l'octubre avança inexorable i encara no he fet cap entrada nova, bàsicament perquè estic força ocupat amb capítols de Fanboy i Chum Chum, que cal traduir com sempre amb urgència perquè dilluns 25 (demà) a les 8 comencen a emetre la sèrie pel Canal Super3.


De fet, si a l'entrada anterior vaig comentar fins al capítol 5, en aquesta comentaré els 11 capítols següents que he traduït, que són els capítols parells entre el 6 i el 26. Per temes d'urgència, la Laura Paredes, companya traductora de TV3, ha fet els capítols senars - amb el consegüent intercanvi de mails per comentar els noms de personatges o coses que ens puguin haver sortit a cadascú.

dimecres, 29 de setembre del 2010

Fanboy i Chum Chum (o les dificultats de traduir dibuixos animats)

Aprofito que avui no em poso a traduir després de sopar, perquè estic de vaga, (encara que en el meu cas no entro segur en cap estadística, perquè ningú no sap ni m'ha preguntat si treballava o feia vaga), per explicar-vos a què m'estic dedicant últimament.



dilluns, 13 de setembre del 2010

Una abominació en nom de la religió

L'última pel·li que m'ha tocat traduir i ajustar tenia moltíssim de suc en tots els aspectes, tant en l'argument de la pel·lícula com en la dificultat de l'ajust per al doblatge.



divendres, 10 de setembre del 2010

El penal més idiota del món

A través de la pàgina web del Mundo Deportivo he vist una història divertida d'un penal que demostra que mai no es pot dir blat fins que sigui al sac i ben lligat, ni cantar victòria i fer petonets a l'escut abans d'hora.

És d'un partit de copa del Marroc. A la primera presa del penal no s'acaba d'entendre, però a la repetició es veu la veritat del que ha passat. M'ha semblat prou curiós com per copiar-ne l'enllaç.

Per veure'l, feu clic aquí

dimecres, 1 de setembre del 2010

Modest homenatge a una suïcida (Marta Recuenco i Osa- 24-3-1969 / 1-9-2009)

Avui fa un any, a un quart de dues de la matinada de l'1 de setembre del 2009, i abans d'anar-me'n a dormir després d'una llarga jornada de treball davant l'ordinador, em va donar per mirar el correu electrònic i em vaig trobar un missatge d'una amiga, la que havia estat el meu primer amor entre els 20 i els 23 o 24 anys, la Marta Recuenco i Osa. D'entrada em va produir molta alegria rebre el missatge, perquè feia uns quants mesos que no sabia res d'ella i no m'havia respost el meu darrer missatge del març on la felicitava pel seu 40è aniversari.

L'alegria de seguida es va transformar en xoc quan vaig llegir això:

dilluns, 2 d’agost del 2010

Vacances

El pesat que escriu aquest bloc se'n va quatre setmanes de vacances, i és molt probable que no hi hagi entrades al bloc durant aquest temps.

Salut a tots, feu vacances o no

dissabte, 31 de juliol del 2010

L'asteroide i Narcolèpsia matinal

Avui publico un parell de poemes del meu bon amic Claudio Barragán, uruguaià que ha viscut uns quants anys a Catalunya i amb qui vaig coincidir a la meva època guilleriana, quan jo vivia a la Fàbrica del Sobirà i ell a l'Ateneu Alternatiu Selvatà de Santa Coloma de Farners. El primer és un poema que es va atrevir a escriure en català i el segon un poema que m'he atrevit a traduir al català.

L'asteroide

L’asteroide.
La lluna.
Ull de peix radioactiu.
Fracturada lluna malalta.
Roda per la cresta de la lluentor.
De la seva llum.
Vessant aquesta lentitud.
Contagiant la ciutat. Caient
sobre tota l’amable i deslluïda parafernàlia.
Esquitllant-se en el parc on algú llepa
la seva darrera virginitat. Mira
amb les seves cristal•litzades pupil•les.
El neci no-res.
Mira’t.
En aquesta oblidada ciutat quasi sèpia.
Desfeta.
Envellida.
On esclaten els gossos.
De tristesa, perquè la tristesa és un
cavall mort.
En aquesta ciutat. Tots
riuen amb ganyotes feixugues.
Es reinventen.
Amb ortopèdica atenció.
Creuen néixer amb aquesta llum.
Ungits per error.
Sí, ja ho sé.
Vaig escoltar que el temps és morfina.
Pura i lenta.
Morfina.
I la febre m’enfila com una aranya.
Com una aranya que llaura un pubis.
Puja.
Sota el cromat asteroide botxí.
Cruel hematoma enorme.
Puja.
I no deixarà de pujar.


Narcolèpsia matinal

Alba termonuclear
Sol nafra incandescent
Supurant una quieta truculència
D’astre moribund
La gran atmosfera jeu
Aturada i facturada
Portes automàtiques trencades
Que s’obren i es tanquen sense parar
Les imatges es tornen difuses
Com velles fotos granulades
Aquelles ombres poden ser
Déus remots en temples abandonats
Les esperances desmantellades
Camino amb un mapa de carrers
D’una ciutat submergida fa centenars d’anys
Centenars de segles.

Aquest segon poema el podeu veure en versió original al seu bloc 1977 Voltios.

dijous, 29 de juliol del 2010

Poti-poti variat

Miraré de fer un breu resum d'altres traduccions que he fet últimament i que, per falta de temps o d'interès, no he pogut ressenyar quan era el moment.

CORRE EL RUMOR...

Comedieta americana d'aquelles que el més interessant se suposa que és el repartiment, amb la Jennifer Aniston, en Kevin Costner i la Shirley MacLaine.


dimarts, 20 de juliol del 2010

Poemes

Engego avui una nova etiqueta, que titularé 'poemes', explicant per què on diu "sobre jo" em defineixo entre d'altres coses com a fals poeta. Tot va començar fa tres abrils, amb el primer concurs literari Hi havia una vegada organitzat per la ràdio local Ona Codinenca, que aquell any incloïa narració breu adults, narració breu juvenil, narració breu infantil (2 categories), i poesia. La Marina, la meva dona, em va dir: "Per què no escrius un conte, tu que saps escriure?", jo que li contesto "i per què no una poesia?", ella que diu mig burleta "tu, una poesia?". I per portar-li la contrària, vaig escriure el poema que transcriuré a continuació, i que resulta que va guanyar el primer premi (no s'havien presentat ni mitja dotzena de poemes, però no ho van voler declarar desert, tot i que els anys següents ja no han inclòs la categoria de poesia).

Poc temps després, un home bastant de dretes d'aquí del poble (el nom del qual no citaré), que escriu llibres sobre la història i la gent de Sant Feliu, em va demanar que li fes arribar una còpia per incloure'l al seu llibre Vivències de Sant Feliu II. Com que no li va fer el pes (ja us he dit que és bastant de dretes, l'home), me'n va demanar un altre. Vaig haver de memoritzar-ne un de més 'cursi' que havia compost i mai escrit fa la tira de temps, arran d'un desamor (quin clàssic!), l'hi vaig enviar i el va publicar, (tot i queixar-se de massa curt) incloent-me en l'apartat 'poetes de Sant Feliu'. D'aquí lo de 'fals poeta'. And without further ado, que diuen els anglòfons, aquí van els dos poemes, que publico només com una excusa per poder publicar-ne després d'altres d'amics i amigues.

OBRA SOCIAL
Còmodament aïllat
en una bombolla ipodiana
enganyat per la hiperrealitat
veus el món mentre fas zàpping:
Violència, violència, violència,
Futbol, violència i més violència.
Violència - la mare de la ciència?

Enganxat a un absurd hiperreal
Víctima de la psicoastènia social
Si tots tenim por de tots,
la solidaritat no és possible
I tanta malfiança fa que pau,
justícia social i igualtat
siguin utopies inassolibles.

Drogues no! – crida en philipmorris.
No als accidents! - bramen els fernandoalonsos
mentre t’avancen amb el dit del mig aixecat.
Compromís amb la sostenibilitat –
afirmen els promotors de la MAT.
No a la guerra! – pregonen els proatlàntics
mentre venen mines i armament arreu del món...

Res no es pot canviar! -
proclamen els que tot i tothom maneguen.
Compte amb els forasters, que ens vénen a robar!
I el monopoli del furt el tenen els nous déus,
que com axiaC aL,
reparteixen les engrunes del que saquegen
... i en diuen Obra Social.

FUGIRÉ
Fugiré,
només per tornar.
- M’has enyorat?
- No.
I cauré als teus peus,
mort,
d’enyor.

dilluns, 19 de juliol del 2010

El blues de la reserva - Capítol 4

FINS ON, PARE?

De vegades, pare, tu i jo
som com un cavall coix
que no pot arribar a la meta
per molt que s’hi esforça, s’hi esforça

De vegades, pare, tu i jo
som com un guerrer
que només es pot pintar la meitat de la cara
mentre l’altra meitat plora i plora i plora

tornada:
I et vull preguntar, pare
si saps fins on haurem d’arribar?
I et vull preguntar, pare
si saps fins on ens caldrà anar?

Fins on, pare, fins on, pare
fins que ho sapiguem
Fins on, pare, fins on, pare
fins que ho sapiguem

De vegades, pare, tu i jo
som com dos vells borratxos
que es passen tota la vida als bars
empassant-se mentides i més mentides

De vegades, pare, tu i jo
som com fantasmes bruts
que porten tots els dies els mateixos llençols
i una part de nosaltres mor i mor i mor

(es repeteix la tornada)

De vegades, pare, tu i jo
som com un cavall coix
que no pot arribar a la meta
per molt que s’hi esforça, s’hi esforça



Els Coyote Springs van tornar a la reserva índia spokane sense gaire toc de trompetes. En Thomas conduïa enmig del silenci de darrera hora de la nit, la mena de silenci que espanta els visitants de la ciutat. Va aparcar al gual de casa i la resta de membres de la banda es van despertar, mentre els fars de la camioneta il•luminaven un indi vell i borratxo tirat a la gespa.

"Qui és?" va preguntar en Víctor. "El teu pare o el meu?"
"No és el teu pare," va dir en Junior. "El teu pare és mort."
"Ai, sí, no?" va preguntar en Víctor. "Bé, doncs de qui és pare?"
"El meu pare tampoc no l’és," va dir en Junior. "També és mort."

Els Coyote Springs van baixar de la camioneta, van caminar fins a l’home tirat a la gespa i li van donar la volta.

"És el teu pare, no?" va preguntar en Junior a en Thomas.
En Thomas es va ajupir per veure’l de més a prop.
"Sí, és ell," va dir en Víctor. "És el vell Samuel."
"Respira?" va dir en Junior.
"Sí."
"Bé, doncs deixeu-lo aquí," va dir en Víctor.

Nota: per no tenir problemes per temes de drets d'autor, he decidit suprimir gran part dels capítols mentre miro de buscar alguna editorial interessada a publicar-lo. Si t'interessa llegir-lo, escriu-me a marc(arrova)barrobes.cat i te l'enviaré sencera.

diumenge, 18 de juliol del 2010

Lèmmings

Reprodueixo a continuació un conte de Richard Mateson, traduït de la versió castellana que he trobat al bloc 1997voltios del meu amic Claudio 'Big Boy' Barragán.

—D’on vénen? —va preguntar en Reordon.

—De tot arreu —va contestar en Carmack.

Els dos homes s’estaven al costat de la carretera de la costa, i fins on abastava la seva vista, no veien res més que cotxes. Milers d’automòbils atapeïts, l'un al costat de l’altre, para-xocs contra para-xocs. La carretera era una massa sòlida de cotxes.

—Ja n’arriben uns quants més —va assenyalar en Carmack.

Els dos policies van mirar la multitud que caminava cap a la platja. Molts xerraven i reien. D’altres guardaven silenci, seriosos. Però tots anaven cap a la platja.

—No ho entenc —va dir en Reordon, agitant el cap. Aquella setmana devia ser la centèsima vegada que feia el mateix comentari—. No ho puc entendre.

dilluns, 12 de juliol del 2010

Els prescindibles

Una de les meves últimes traduccions amb ajust inclòs ha estat l'última pel·lícula dirigida i protagonitzada per l'avi Sylvester Stallone (62 tacos té ja), de títol anglès The Expendables, i que a l'agost s'ha d'estrenar al nostre país.



Així d'entrada, quan me la van passar vaig pensar: "ei, a veure si amb la nova llei del cinema, la versió en català també es passa en pantalla gran". Però es veu que no, que les lleis de la Generalitat, es diguin Estatut o Llei del cinema, només serveixen perquè algú les faci servir de paper de vàter. Primera baixada de pantalons.



dilluns, 5 de juliol del 2010

Més diccionari

Adjunto una petita llista amb paraules que o bé no surten al diccionari anglès-català de l'Enciclopèdia o bé tenen una definició incorrecta. Com en la primera tongada de paraules, algunes tenen delicte.

Brutalize – Tractar brutalment, sotmetre a un tracte brutal

Collide – Col·lidir (INCORR – Col·lisionar)

Gill – (zoologia) Ganya

Grievance – Greuge (INCORR – Agravi)

Hearing - (dret) Vista (INCORR- Audició)

Jetty – Escullera (INCORR – escollera)

Mutiny – (verb) Amotinar-se, revoltar-se, sollevar-se, aixecar-se; (nom) motí, aixecament, revolta, sollevament (INCORR. sublevar-se; sublevació)

Reportedly – Segons s’informa, segons s’ha sabut

Wildebeest – Nyu (INCORR - gnu)

diumenge, 4 de juliol del 2010

Paròdia sobre BP i el vessament de petroli al Golf de Mèxic

Adjunto l'enllaç a un vídeo boníssim del Youtube on se'n foten dels directius de BP i la seva tristíssimament ineficaç reacció davant del vessament al golf.

http://www.youtube.com/watch?v=fmv18uhWVWQ

dimecres, 30 de juny del 2010

La volta al món en 80 jardins (1)

Un dels culpables que aquest mes hagi fet poques entrades al bloc ha estat una sèrie de documentals que es deia Around the World in 80 Gardens, que he traduït com La volta al món en 80 jardins, en la qual un tal Monty Don es dedicava a recórrer el món visitant jardins.

Miraré de resumir-ho, posant-hi sobretot fotos d'alguns dels jardins visitats.

Capítol primer, la Xina i el Japó. Comença el viatge per la ciutat de Suzhou i un jardí amb el nom curiós de Jardí de l'administrador humil, que com potser intuïu, d'humil no en té gaire.



dissabte, 26 de juny del 2010

Playa Negra

Ara fa poc em va tocar traduir un documental per al Sense Ficció de TV3 amb el títol de Black Beach, que és el nom (traduït a l'anglès) d'una presó de Guinea Equatorial, un petit país prou desconegut que havia estat colònia espanyola fins l'any 1968.



En el documental, centrat especialment en un intent frustrat de cop d'estat per enderrocar el dictador Teodoro Obiang l'any 2004, es repassa la tràgica història d'aquest país africà des de la seva independència d'Espanya. Era el 1968, i el primer president del nou país va ser Francisco Macías Nguema, un paio que es feia dir "l'Únic Miracle" i que durant el seu mandat es va carregar una tercera part de la població del país. El president Macías, al que tothom acusava de practicar el canibalisme, demostrava el que havia après dels missioners espanyols crucificant els seus opositors a la carretera que anava de l'aeroport fins a Malabo, la capital.



diumenge, 6 de juny del 2010

Diccionari anglès - català (1)

Enceto una nova secció del bloc, anomenada diccionari anglès-català. El motiu és que me n'adono que el diccionari bilingüe de l'enciclopèdia catalana és ple d'incorreccions. I m'ha sabut especialment greu, perquè si bé és una cosa que no és nova, quan aquest Nadal em vaig fer regalar el diccionari perquè el que tenia des de l'any 1987 que vaig començar a l'EUTI començava a desintegrar-se de manera perillosa, em pensava que s'haurien pres la molèstia d'actualitzar-lo i corregir les bastantes errades que conté. Es veu que no. Per tant he decidit fer un diccionari amb les coses que vaig trobant que són flagrantment incorrectes (on hi diu INCORR. seria la versió incorrecta que dóna el diccionari de l'EC) o amb paraules que no hi surten. Amb ànim constructiu, 'of course'. Quan en tingui moltes, els les enviaré perquè les tinguin en compte si els sembla bé. I com infal·lible ja no ho és ni el Papa de Roma, si en alguna definició vaig errat, admeto correccions i observacions. També agrairé si algú me'n vol fer arribar més.

DICCIONARI ANGLÈS-CATALÀ

Alcove – (arquit.) Fornícula, posella

Antwerp – Anvers (INCORR. Amberes)

Crayfish – cranc de riu (INCORR. Àstac)

Elk – uapití, wapiti (americà), ant (europeu) (INCORR. – Dant d’Amèrica)

Flipside – l’altra cara de la moneda

Heron – agró, bernat pescaire (INCORR, airò, garça)

Hillock – Muntijol (INCORR. Montitjol)

House – (verb) albergar (INCORR – alberbar)

Moose – Ant

Quirky – Estrafolari

Resonate – ressonar

Sequin – Lluentó

Succulents – (bot.) Plantes crasses

Thong – Xancleta

Understory – Sotabosc

dilluns, 31 de maig del 2010

Illa, illa, illa, Montilla no maravilla

És evident que si una cosa SÍ que saben fer els polítics és distreure l'atenció dels problemes reals de la gent. Ara fa pocs dies, el Montilla es despenjava amb unes declaracions on deia que li semblava escandalós que en temps de crisi el Barça es gastés tants diners amb el fitxatge del jugador de futbol David Villa.

I sí, és veritat que fa moooolts anys que els equips de futbol, sobretot els 'grans', es gasten un fotimer indecent de calés per fitxar jugadors. Ara bé, sembla especialment oportunista que el Montilla faci aquestes declaracions si fa no fa el mateix dia que surt publicat que la trama corrupta de Santa Coloma de Gramenet (població governada pel PSC) desviava 10 milions d'euros a cada operació urbanística, pocs dies després que l'alcalde de Barna (Hereu-PSC) s'hagi gastat 3 milions d'euros en una 'charlotada' de referèndum de la Diagonal perquè tot continuï igual, i més o menys el mateix dia que la Ministra de la Guerra Carme Chacón presentés "el combatent del futur" (hi haurà entrada sobre el tema quan tingui una estona), que portarà internet incorporat i valdrà entre 16.000 i 20.000 euros per uniforme.

I ves per on, resulta que jo no sóc soci del Barça, i els 40 milions del Villa no els he de pagar jo, en canvi, ho vulgui o no, sí que sóc soci de l'estat, de la Generalitat i potser una mica de l'ajuntament de Barcelona, ni que sigui perquè encara hi baixo de tant en tant, i per tant tots els diners dels seus desfalcs sí que m'afecten, perquè la crisi ens la faran pagar a tots (tots els pobres i la classe mitjana, que si continua la pèrdua de poder adquisitiu potser es passarà a dir 'classe quinto').



Una idea pel senyor Montilla, ja que està tan 'indignat', i aprofitant que no li agrada el futbol i només va al Camp Nou per sortir a la foto, perquè dubto que entri dins de les seves obligacions com a president de la Gene: el proper cop que l'hi convidin, passi'm l'entrada a mi o a qualsevol dels mortals pels quals pagar entre 60 i 140 euros per veure un partit del Barça encara és un luxe.

Quatre veritats al Parlament Europeu

Adjunto un enllaç a un vídeo del Youtube d'una intervenció del francès Daniel Cohn-Bendit al Parlament Europeu. Llàstima que segurament les seves paraules no serviran de gaire a curt termini. Sort que els antimilitaristes i revolucionaris en general tenim paciència i sabem que la nostra feina és la de la formigueta, i que mica en mica puguem desmuntar la paradeta dels feixistes i militaristes del món sencer (i dels polítics ineptes que es fan dir d'esquerres i acaben gastant tants diners com els de dretes en l'exèrcit, si no més)

http://www.youtube.com/watch?v=nqno8H-mjeY&feature=player_embedded

Nota: com que sóc una mica inútil, us haureu de copiar l'enllaç perquè encara no sé com fer-ho perquè fent clic s'hi accedeixi directament.

dimarts, 25 de maig del 2010

La nena del pou

Avui publico un conte que no és meu, sinó de la meva germana Glòria.

LA NENA I EL POU

Vaig llegir al diari que començaven la tercera temporada de Vides Insignificants, o sigui que vaig decidir fer arreglar la tele. Vaig trobar el servei tècnic de la casa japonesa, que té un nom que no hi ha manera de recordar, i vaig demanar al meu nebot que m’hi dugués amb el cotxe. Allà em va atendre un noi jove, gairebé una criatura.

- Encara està en garantia -vaig explicar mentre treia tota la paperassa-. Així que me la podran arreglar, oi?
- Primer se l’hauran de mirar els tècnics, senyora. Què li passa a l’aparell?
- Doncs miri, no puc veure cap programa, perquè cada cop que l’engego passa el mateix. Posi el canal que posi, surt la mateixa imatge en blanc i negre...
- Una imatge?
- Sí, primer hi ha un pou, sap? I al cap d’una estona, surt ella.
- Ella?
- Una nena, tota bruta, amb els cabells esbullats, damunt a la cara. I s’arrossega per terra, jo em pensava que era mig esguerrada, la pobra. Però sí que camina, sí, que si no tanco la tele, em surt de la pantalla. Sincerament fa una mica de cosa tenir-la per casa xiuxiuejant i vagant com una ànima en pena. Un dia va sortir a l’escala i els veïns de poc no em denuncien. I això que els vaig dir que era de la tele, però vés... Li vaig donar un got de llet calenta i me’n vaig anar a dormir. L’endemà ja no hi era però quan vaig posar la tele, patapam! El pou i ella. Ara ja la tanco de seguida, que no torni a sortir, que em va deixar la catifa de menjador plena de fang, quina vergonya els seus pares... Què és normal això?
- N... No -va dir el noi.
- Però me la podran arreglar oi?

Vaig deixar l’aparell i al cap d’uns dies me’n van donar un de nou. Jo tota contenta, perquè començaven Vides Insignificants, l’engego i em surt aquella neu verdosa. Això és que no estan sintonitzats els canals, Mercè, vaig pensar i mentre em mirava les instruccions, va, i em xucla el gat! Cap dins, tu! No m’hi entenc, no, amb els aparells electrònics, ja sóc massa gran... I el meu pobre Mixo! Si torno a
veure la nena ja li preguntaré si l’ha vist. Però mentrestant, ja m’he perdut el primer capítol. Ara me l’hauré de baixar d’internet.

dissabte, 1 de maig del 2010

Racons i fauna del Canadà

Fa unes setmanes em va tocar traduir dos documentals sobre el Canadà, cosa que em va fer sentir força enveja dels meus germans i germana que han visitat el Canadà en directe (el Carles fins i tot hi va viure una temporada) i deuen haver visitat alguns dels llocs que surten als documentals.

Els documentals eren tipus 'cut&paste', semblava evident que estaven fets de retalls d'altres documentals més llargs. El primer es deia Els deu millors llocs per veure la fauna canadenca, i hi sortien llocs com Churchill i els seus óssos polars i oques de les neus; la vall del riu Firth, al Yukon, amb ramats de desenes de milers de caribús; l'estuari del riu Saguenay, al Quebec, amb abundants balenes; el parc nacional d'Elk Island, Alberta, amb bisons, uapitís, coiots i cignes trompeta;


Cigne trompeta ('Trumpeteer swan' en anglès, 'cygnus buccinator' en llatí)

dijous, 29 d’abril del 2010

El blues de la reserva - Capítol 3

3

Cançó d’amor del noi indi


T’he vist caminar amb aquestes cames morenes
i t’he sentit entrar a la meva cabana a les palpentes
Potser t’estranya quan estàs a la foscor
Sentir els batecs del teu cor a ritme de tambor

Et sento parlar del teu Camí de Llàgrimes
Si vols et puc ajudar a apaivagar les teves pors
Seré aquí mirant i esperant la teva trucada
i t’agafaré quan sentis que has de caure

tornada:
I vull dir ei, ya-hey, ya-hey, ya-hey
Vull dir ei, ya-hey, ya-hey
I vull dir ei, ya-hey, ya-hey, ya-hey
Vull dir ei, ya-hey, ya-hey

Et veig mentre jugues tota la nit
veig que somrius quan cantes la cançó
Jo seré aquí imaginant a quina mà amagues la pedra
Espero poder-la endevinar per no haver d’estar sol

(es repeteix la tornada fins al final)


La Chess i la Checkers Warm Water, dues germanes flathead, es van obrir pas fins a primera fila del bar El Pal del Tipi. (N del T.: Chess i Checkers volen dir respectivament Escacs i Dames, però com que traduït quedaria com un cop de puny a la boca, he deixat els noms de Chess i Checkers. Warm Water vol dir Aigua Calenta.) Les dues volien veure de més a prop els Coyote Springs. El públic aplaudia com si fos un concert de debò enlloc d’un bolo mal pagat en un bar de reserva. Alguns flatheads fins i tot treien els encenedors, els encenien i socarrimaven les trenes dels seus amics. Per seguretat, la Chess i la Checkers s’havien amagat les trenes sota uns barrets de cowboy. La Chess duia ulleres.

Nota: per no tenir problemes per temes de drets d'autor, he decidit suprimir gran part dels capítols mentre miro de buscar alguna editorial interessada a publicar-lo. Si t'interessa llegir-lo, escriu-me a marc(arrova)barrobes.cat i te l'enviaré sencera.

dimarts, 27 d’abril del 2010

Espelmes per SMS

Qui diu que l'església catòlica està atrapada en el passat, que no es modernitza, que no és capaç d'arribar a les noves generacions? Avui, fent zàpping al Telediario de la 1, parlaven d'un nou sistema segons el qual la catedral de Santiago de Compostela tindrà unes noves espelmes que s'encendran via SMS.


foto: el sistema i l'espavilat que l'ha inventat

Diu que per 1,39€ tens una espelma encesa durant 11 minuts, que segons l'empresa és "el temps necessari per resar des de casa". Pel que he trobat ara per Internet, però, Santiago no és pionera en aquest sentit, perquè Nôtre Dame, Barcelona i alguna altra catedral ja ho tenen. Si la cosa s'estén, potser aviat als diaris trobarem anuncis del tipus: "Oferta, encengui aquesta setmana una espelma a la Catedral de XXX per només 0,99€ els 20 minuts. I per cada 10 enceses, miracle garantit."

A mi se m'ha acudit una idea per aquesta gent de Santiago: que parlin amb la gent de Nintendo i comercialitzin el Camino de Santiago per la Wii. Simplement es tractaria de filmar el recorregut i vendre-ho de manera que el comprador, amb una cinta de caminar i una pantalla gegant, anés fent el camí al ritme que més li convingui, una hora cada dia, un kilòmetre... i cada dia el reprendria allà on l'hagués deixat. Com a penintència valdria tant com el camí de veritat i un cop arribats a la catedral virtual, la consola enviaria un SMS per confirmar l'altre premi: una espelma encesa gratis durant un any.

Si algú s'ha sentit ofès...

Sempre m'ha meravellat el cinisme dels polítics, i recentment n'hem tingut un nou cas amb la feixista Sánchez Camacho arran de l'infame fullet que va estar repartint junt amb els seus companys del PP de Badalona.



En aquest fullet, que potser no es veu prou bé en la petitesa del bloc, es vinculava directament la immigració transnacional amb la delinqüència, la brutícia, la inseguretat i l'incivisme, i per si no queda prou clar afegeixen una pancarta en un balcó (a dalt a la dreta) que diu "No queremos rumanos". Per si quedava cap dubte, entrevistat a la ràdio el regidor popular Xavier García Albiol va dir literalment que "el col·lectiu gitano romanès que s'ha instal·lat a Badalona ha vingut a delinquir".

Davant la polseguera que s'ha aixecat, surt la 'senyora' Sánchez Camacho defensant el dret del tal García Albiol a "posar el debat de la immigració sobre la taula", i presumptament desmarcant-se del fullet diu "i demano disculpes si algú s'ha sentit ofès".

M'ha impressionat sobretot les tones de cinisme que es poden amagar rere un simple "si" condicional. Com que "si"? Dit així, sembla clar que la 'senyora' Sánchez Camacho creu que és possible que ningú s'hagi sentit ofès. Però "si" algú tingués la pell tan prima que s'ofèn perquè li diuen brut, delinqüent, incívic i que no el volen, molt educadament i posant-se la màscara de políticament correcta, la 'senyora' Sánchez Camacho li demana disculpes.



Foto/concurs: Com es coneix popularment aquest animal que rima amb Camacho?

PD: A part de rimar, és evident que un dels dos animals és molt més intel·ligent que l'altre.

dissabte, 24 d’abril del 2010

Dinar a cal cunyat

El conte que es reprodueix a continuació em va valer ahir, diada de Sant Jordi, per guanyar el segon premi de categoria Adults del 3r Certamen de Narració Breu "Hi havia una vegada", organitzat per Ona Codinenca amb la col·laboració de la revista La Pinya i l'ajuntament de Sant Feliu de Codines. El conte havia de començar necessàriament amb la frase "En Joan i la seva dona eren al tren que anava cap a Girona..."

DINAR A CAL CUNYAT

En Joan i la seva dona eren al tren que anava cap a Girona, on els esperava el sempre temut dinar d’aniversari del seu cunyat Enric, envoltats de nebots impertinents i mal educats, cunyats i concunyats d’allò més esnob i, especialment, uns sogres que mai no havien acabat de pair que la seva filla petita, la seva princeseta, es casés amb un pelacanyes com ell, un pobre mestre de primària sense ambicions a la borsa, als negocis immobiliaris ni a la política. Per si fos poc, en un primer dinar a ca l’Enric que ja li semblava prehistòria havia tingut la gosadia de manifestar les seves simpaties pel president Pujol (ara ex), tot i saber que tota la seva família política formava part de la gauche divine gironina, amb càrrecs importants tant al partit socialista com a l’administració, i que el seu sogre organitzava cada estiu un ‘suquet de peix’ al mas de Palau-Saverdera on un any fins i tot hi havia anat el president Maragall (ara també ex) i mai no hi faltava la família Nadal al complet.

divendres, 16 d’abril del 2010

Animal football world cup

Fa poques setmanes vaig tenir el gust de tornar a traduir un joc d'ordinador, i és aquest Animal Football World Cup, per l'empresa Play&Learn Multimedia de l'amic Xavi Prats (http://www.playlearnmultimedia.com), que havia estat a Zeta Multimedia fins que algú del Grupo Zeta va decidir que els jocs d'ordinador no donaven prou beneficis -que no és que donessin pèrdues- i van fotre fora tot el personal. En Xavi, però, de moment és prou valent (temerari?) de continuar mirant d'editar jocs educatius. Potser se li podria demanar que els edités també en català, però vistos els números de vendes en castellà (a l'estat i a ultramar), potser ja seria directament suïcida. On són les subvencions per la normalització del català en aquest àmbit?


No he pogut adjuntar el pdf que m'ha enviat el Xavi, això és d'un altre país, amb un altre nom

Evidentment, el que més m'agrada de traduir jocs és l'estona que t'hi has de passar abans jugant al joc per veure què és què i, en aquest cas, veure quines són les accions que fan que el locutor Papagai faci cada comentari. Per exemple veure la diferència entre 'Loser', quan xutes fora o 'Loser, loser' quan et prenen la pilota. Evidentment, si ho hagués de traduir sense haver jugat, no en tindria ni idea de què he de posar. De fet, en els jocs d'ordinador normalment es nota si la traducció s'ha fet havent jugat al joc o s'ha fet a cegues. A mi alguna vegada m'ha tocat traduir algun joc a cegues i he deixat marcades coses perquè els 'testers' comprovessin què era.

En aquest cas, a més, es tracta d'un joc força divertit, senzill de controls perquè està pensat per canalla i no hi ha faltes ni gaires aturades del joc, i és de futbol, la meva debilitat i pitjor droga. També és divertit mirar d'adaptar els noms dels 'futbolistes' perquè facin gràcia i alhora, si pot ser, referència a algun jugador real de la selecció en qüestió: Tororres i Novillo a la davantera dels toros espanyols, Ranery com a figura de les granotes franceses, Luis Vacuno i Vaquinho amb les vaques brasileres, etc.



Doncs res, que si coneixeu algun nen/a a partir de 6 anys que tingui PC, sigui un malalt del futbol o simplement vulgui passar una bona estona amb un joc prou divertit, ja sabeu què li podeu regalar.

Ip Man, arts marcials i 'cuento chino'



Aprofito aquest divendres sense feina per posar al dia el bloc pel que fa a traduccions amb la pel·lícula xinesa Ip Man, que explica alguns episodis de la vida d'Ip Man, gran mestre de Wing Chun i "famós" per haver estat el mestre d'en Bruce Lee. Podeu imaginar, doncs, que la pel·li era farcida de combats d'arts marcials. La traducció és per al Servei Català de Doblatge, d'entrada per incloure l'opció 'català' en l'edició en DVD i més endavant es passarà per TV3.

Igual com passava en el cas d'Almirall, no és que jo sàpiga xinès, sinó que la distribuïdora passa la versió anglesa a nivell mundial per la seva traducció a les diferents llengües. Així doncs, vaig rebre el guió traduït a l'anglès, i com l'estudi encara no tenia la imatge per passar-me-la, em vaig baixar d'Internet la pel·li en original xinès subtitulat a l'anglès per anar fent la traducció i l'ajust. No cal dir que ajustar una pel·li xinesa comporta certa dificultat, sobretot perquè de vegades parlen a batzegades i et trobes que enmig del que en teoria és una frase seguida de vuit o nou paraules hi ha dues pauses d'un segon o més, difícils de resoldre.

Com que l'estudi trigava a tenir la imatge, al final ja tenia la traducció i l'ajust acabats abans d'haver rebut la imatge de l'estudi per comprovar que tot fos igual. A la pel·li es narra la invasió japonesa de la Xina del 1937, i hi havia força escenes on els japonesos parlaven japonès i per tant se suposava que s'hauria de subtitular la part japonesa. Em quedava el dubte d'alguna conversa una mica llarga entre japonesos, si potser caldria doblar-la o què. Això, però, no depèn de mi. Però si s'havia de doblar, s'havia d'ajustar.

Finalment, l'estudi em va fer arribar la imatge de la pel·li, però doblada al castellà: La leyenda de Yip Man. Vaig pensar: 'mira, a veure com han resolt això a la versió castellana'. Va ser aquí quan vaig comprovar realment que els castellans fan el que volen amb les pel·lis, i havien fet que tant xinesos com japonesos parlessin en castellà. Hi havia una petita pega, però, i és un personatge força important, xinès, que al començament de la pel·li és capità de la policia, però després de la invasió japonesa fa d'intèrpret pels japonesos. A més en molts casos, el poli-intèrpret mira de quedar bé amb tothom (sobretot amb els japonesos, que l'estomaquen sovint) i no acaba de traduir exactament el que li han dit. Què van fer a la versió castellana? Inventar-se una pel·lícula nova, amb nous diàlegs per l'intèrpret, que li donaven tota una altra personalitat al personatge, fent-lo quedar com un traïdor total sense matisos i tergiversant totalment algunes escenes. Per exemple una frase que em va encantar poder traduir que deia: "Sóc un traductor, no un traïdor".

Em va semblar una falta de respecte impressionant, tant pels creadors de la pel·li com pels espectadors. És com si pensessin que com que "només" és una pel·li d'arts marcials, la gent el que vol veure són els combats i baralles, i els diàlegs tant li carda. Com una porno, si fa no fot.

També em va sobtar quan abans de començar a traduir vaig buscar informació a Internet sobre Ip Man i vaig trobar que l'havien estrenat a Catalunya dins del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges del 2009. Sí que és veritat que les escenes d'arts marcials són una mica exagerades, potser a càmera ràpida i tal, però no és el que jo anomenaria 'cinema fantàstic'.

diumenge, 4 d’abril del 2010

Revisionisme postsoviètic



Ara fa unes setmanes em van passar per traduir al català una pel·lícula russa que es diu Almirall. I no és que jo sàpiga prou rus com per traduir pel·lis (les avorrides classes de la Natàlia no-recordo-el-cognom, i la meva tendència excessiva a saltar-me classes per anar a assemblees d'insubmisos de la UAB o directament al bar em van fer no aprovar el 3r de l'EUTI de rus-llengua C), sinó que moltes vegades les productores passen directament la versió en anglès al mercat internacional.

O sigui que en teoria tenia la traducció dels diàlegs a l'anglès per poder-ho anar lligant amb l'original rus de la imatge. Però resulta que els diàlegs en anglès eren realment infumables, perquè ni hi havia els noms dels personatges i a més se saltaven un munt d'intervencions, de manera que em vaig haver de basar en molts casos en la traducció al castellà que ja s'havia fet prèviament (compadeixo el traductor per la feinada que devia tenir, i l'admiro si no sabia rus i es va inventar tots els diàlegs que no sortien en anglès - cosa que no m'estranyaria vist el morro que li tiren a les traduccions audiovisuals en castellà en general, com ja explicaré en una entrada un dia d'aquests sobre una altra pel·li).

divendres, 26 de març del 2010

Doneu-me la mort

Fa una bona pila d'anys, quan vivia a les Guilleries i sovintejava Santa Coloma del Farwest (concretament l'Ateneu Alternatiu Selvatà), recordo que una nit amb l'amic Toni vam riure una bona estona després de veure una pintada que deia "Independència o mort", bàsicament per l'exageració i la rotunditat de la frase.

Deu, dotze o catorze anys més tard, la frase m'ha vingut al cap arran dels darrers esdeveniments relacionats amb "l'independentisme", que en diuen. Ja vaig comentar en aquest bloc (http://plujademais.blogspot.com/2010/03/independencia-i-unio-europea.html) el tema de la inclusió de la UE en la consulta popular per la independència.

I aquests dies hi he tornat a pensar arran de la publicació del programa electoral de "Reagrupament", el nou intent d'uns quants espavilats de posar-se l'etiqueta de partit independentista per treure alguns vots i viure els propers quatre anys com uns menjapans a costa dels contribuents.

Foto: el senyor Joan Carretero, espavilat professional i líder de Reagrupament

Aquests senyors, que ja van fer el ridícul fa ben poc amb la dimissió i posterior tornada del sr. Carretero com a líder suprem, un cop purgada la dissidència interna, ara ens presenten una mena d'esborrany de constitució de l'Estat Català que novament demostra una falta d'imaginació lamentable, bàsicament sembla la traducció al català d'alguna constitució de mitjan segle passat. A més, suposo que perquè ningú els pugui titllar d'esquerranosos radicals, ens exposen unes idees d'allò més carca, com ara la construcció de centrals nuclears i la creació d'un exèrcit propi. T'hi cagues.

No vaig poder deixar d'imaginar-me els somnis més lúbrics del senyor Carretero, trempat mentre passa revista a les tropes de la Legió Almogàvers abans que parteixin cap a l'Orient, proper o mitjà, per combatre (i derrotar) els sarraïns d'Al-Qaeda.

I alerta, perquè encara falta que aterri en aquest penós panorama la "gran esperança blanca" (o blaugrana) de l'independentisme, l'arlequí Joan Laporta, que se sospita que està negociant per quan acabi la temporada de futbol incorporar-se directament com a 'presidenciable' de la Generalitat, o com a producte de màrqueting electoral molt més vendible que l'inquietant Carretero, sobretot com Messi i companyia guanyin la Champions al Bernabeu.

Foto: Laporta

Una de les coses que ha marcat la trajectòria del sr. Laporta com a president del Barça han estat les constants barralles i dimissions dins de la Junta, i fins i tot ara s'està demostrant com un caragirat que ahir donava suport al Godall, ara al Ferrer, i demà ja ho veurem. No sé si el senyor Carretero s'ha fixat en aquest detall. Per acabar-ho d'adobar, només faltaria que fitxessin com a consellerable d'economia el Sala i Martín, un home que preconitza les receptes més aznarianes per sortir de la crisi (o sigui, baixar els sous) i encara no se n'ha adonat que el pitjor problema econòmic d'aquest país és precisament la falta de capacitat adquisitiva d'una classe treballadora ofegada i esclavitzada pels deutes, els sous baixos i la morositat.

En resum, i reprenent el tema de la pintada que obria aquesta entrada, si la independència ens ha de venir per aquests personatges... doneu-me la mort!

dimecres, 24 de març del 2010

Hi ha eleccions?

Aquests dies, a Sant Feliu de Codines, sembla que hi hagi d'haver eleccions. I és que aquest cap de setmana ve un circ i a tots els fanals i pals de la llum hi ha penjada la foto d'un pallasso, ben bé com en període electoral.

diumenge, 14 de març del 2010

Les nevades, el PSC i el programa Haarp

L’equip investigador del Kleenex, retornat a la feina després d’uns 12 o 14 anys sabàtics per falta d’un lloc on publicar els resultats de les seves investigacions, i com sempre amatent a veure la realitat més enllà de les fràgils aparences, ha descobert la connexió entre les darreres nevades que han paralitzat Catalunya i els últims experiments secrets dels Estats Units en matèria climàtica.


Una imatge de la nevada

Sembla ser que els cervells de l’operació són el Conseller d’Educació, Ernest Maragall, i l’alcalde de Barcelona, Jordi Hereu. Segons ha pogut saber l’equip del Kleenex, aquests dos senyors van quedar a mitjan febrer a casa de l’alcalde Hereu per veure la pel•lícula Perfect Storm. Un cop acabada la pel•li, i mig fent broma, tots dos van pensar que seria molt oportú manipular el clima del nostre petit país per provocar una nevada com més aviat millor. Engrescats, van començar a buscar per Internet i van trobar milers de pàgines que parlaven del Projecte HAARP (Programa de Recerca d’Aurores Actives d’Alta Freqüència), un programa que investiga –i posa en pràctica- sistemes de provocar canvis en el clima.

Impressionats per informacions com per exemple http://1977voltios.blogspot.com/2010/02/terremoto-en-haiti-experimento-fallido.html, van fer les gestions oportunes per aconseguir, per un preu assequible, una setmana de neu a tot el país.

I potser pensareu: Què hi guanyen aquests dos personatges amb les nevades? D’una banda, l’alcalde Hereu necessita el suport popular per la seva fantasmada dels Jocs Olímpics d’Hivern de Barcelona, i amb la nevada envia un missatge subliminal al inconscient col•lectiu perquè abraci entusiasta l’esperit olímpic hivernal. I de l’altra, el Conseller Maragall té un trumfo per a la seva negociació amb els sindicats de mestres, contraris al canvi de calendari amb la famosa ‘setmana blanca’ a finals de febrer o principis de març. Si no volen la setmana blanca per les bones, la tindran per la força.

Ja caldrà que ens calcem (les raquetes de neu)

dissabte, 13 de març del 2010

El blues de la reserva - Capítol 2

2

Tractats

Escolta’m, escolta’m, escolta’m

Algú trenca una promesa en ferm
algú trenca el teu cor cansat
La lluna parteix el sol en dos
l’amor et pot partir per la meitat

tornada:
Què vols del teu pare?
Què vols del teu germà?
Què vols de la teva germana?
Què vols de la teva mare?

Els tractats mai no recorden,
donen i prenen fins que es desfan
Els tractats mai no es rendeixen
estic segur que els tractats que signem
trencaran el cor d’aquest indi

No sé què vull de l’amor
només sé que és complicat
Només sé el que se sent,
és com signar un tractat

(es repeteix la tornada)

Només sé que és complicat
és com signar un tractat


En Thomas, en Víctor i en Junior assajaven a la botiga de queviures de la Irene. Tot i que feia anys que havien clausurat i tapiat l’edifici per perillós, encara tothom en deia ca la Irene. La banda entrava arrossegant-se per un forat de la paret del darrera i assajava durant un munt d’hores seguides. En Thomas es va gastar la major part dels estalvis en un baix i un amplificador per a ell i una bateria per a en Junior. En Víctor es posava guants per tocar la guitarra d’en Robert Johnson, però continuava patint cremades i rascades lleus. Al principi, a en Thomas li amoïnava que el seu baix amplificat i la bateria d’en Junior tapessin la guitarra acústica, però en Víctor podria haver xutat la guitarra per tota la sala i hauria seguit sonant prou bé. Fins i tot sense amplificador ni micròfons, la guitarra d’en Robert Johnson omplia la sala.

Nota: per no tenir problemes per temes de drets d'autor, he decidit suprimir gran part dels capítols mentre miro de buscar alguna editorial interessada a publicar-lo. Si t'interessa llegir-lo, escriu-me a marc(arrova)barrobes.cat i te l'enviaré sencera.

divendres, 12 de març del 2010

Cazatormentas i Caza Peligrosa

Escric aquesta entrada per confessar-me públicament (sort que no ho llegirà ningú) d'un pecat d'esquirolisme i de rebentar preus que també em comprometo públicament a no repetir.

Es tracta de dos capítols de cadascuna de les sèries del títol, a traduir de l'anglès al castellà per al client final Discovery Channel.

Independència i Unió Europea?

Hola, enceto una nova secció que no sabia si titular 'Opinió', 'Jo també vull ser tertulià', 'Cul-de-sac', 'Parides'... al final es diu 'Kleenex' com a homenatge a aquella secció de la revista Mocador que tant havia triomfat en el seu moment en el petit món de l'antimilitarisme radical.

Avui començo amb una reflexió sobre la recent consulta ciutadana sobre si els catalans volem la independència de Catalunya. A Sant Feliu de Codines, el poble on visc exiliat de la Barcelona post-Olímpica, la consulta es va celebrar en aquesta segona tongada del 28-F. He de dir d'entrada que em declaro independentista possibilista, perquè diguem que no crec en les fronteres, però tal com està el panorama no sembla que l'abolició de fronteres pugui ser viable a curt termini. En canvi, dins l'actual frontera de l'Estat Espanyol, el futur de Catalunya sembla força negre en molts aspectes, sobretot pel que fa a la supervivència de la llengua catalana.

dilluns, 22 de febrer del 2010

Els enemics de la República Independent de casa teva

Sempre m’ha agradat traduir documentals, tot i la complicació que suposa de vegades trobar la traducció del nom d’algun animaló exòtic, però m’agrada sobretot per llegir entre línies el que s’hi explica.



És el cas de la sèrie documental Life in the Canopy, que es dirà Vivint al cobricel* de la selva o algun nom semblant (*TERMCAT dixit, no m’ho he inventat jo). Els principals protagonistes animals de la sèrie són els micos que podeu veure a les fotos, anomenats mangabeis de collaret blanc -Cercocebus torquatus-, habitants de l’encara força verge selva del Gabon, una selva costanera plena de lianes que va inspirar els escenaris de les històries de Tarzan (excepte Tarzan a Nova York, potser). La pròpia virginitat de la selva fa que els mangabeis siguin encara una espècie relativament poc coneguda, i vet aquí que a una primatòloga escocesa se li acut de fer-se una cabana dalt d’un arbre per observar-los i descobrir que, bàsicament, fan les mateixes coses que tots els altres micos, o sigui, viure en petits grups dirigits pel típic mascle dominant, menjar el que els ofereix la selva (aquí el gran descobriment és que en veuen un que s’està cruspint una pota de cranc) i defensar-se dels possibles predadors.



En definitiva, són molt ‘monos’ i cal protegir-los. De qui? La resposta suposo que és evident. Dels éssers humans. D’una banda, dels caçadors que els maten per la seva preuada carn, que als occidentals potser ens xoca perquè els micos només els coneixem del zoo i dels documentals, però per als africans són com qualsevol altre animal, és a dir manduca en potència. Encara que no són els caçadors africans els qui més amenacen els mangabeis, sinó que resulta que ‘cada setmana, les companyies europees de la fusta talen una extensió de selva equivalent a 25.000 camps de futbol.’ (més d'un milió de camps de futbol a l'any!)

Si parlem de companyies europees de la fusta, suposo que ràpidament a tots ens ve al cap aquella sueca de quatre lletres que tant vetlla per estimular la nostra capacitat constructiva. I aquí és on els documentals normalment callen, potser per estimular la nostra capacitat deductiva i que sigui l’espectador qui, individualment, s’adoni que aquells mobles a peces que compra amb benaurança còmplice estan tacats de sang de mangabei de collaret blanc i de moltes altres espècies.

Entre aquestes altres espècies, l’altre protagonista dels documentals: l’elefant africà de bosc -Loxodonta cyclotis de nom científic, mugami en idioma Tarzan-, que fins fa poc era considerat una subespècie de l’elefant de sabana, i que com a màxima curiositat té que viu a la selva, on els nadius li diuen ‘el jardiner’ per la seva capacitat de remodelar el paisatge, tant per la quantitat d’arbres que es carrega pel camí com perquè les seves tifarades són plenes de llavors de les fruites que es menja, de manera que allà on caga un elefant és molt probable que hi creixin noves plantes.



A banda d’això, com la resta d’elefants africans, viuen amenaçats pels furtius que els cacen per l’ivori dels seus ullals, que com ja sabeu serveix per fer tota mena d’objectes decoratius. Una mica seria com si vingués una civilització extraterrestre i exterminés els éssers humans perquè les nostres orelles els semblen boniques per fer-ne collarets o el nostre crani resulta ideal per fer-ne gerres de cervesa alienígena.

Una altra curiositat que comparteixen amb la resta dels elefants és que les femelles només estan ‘receptives’ entre tres i sis dies... CADA QUATRE ANYS! Això provoca que els mascles en zel tinguin poques oportunitats de desfogar-se, de manera que agafen unes emprenyades brutals i envesteixen contra tot el que troben per davant. L’expressió científica que no sentireu mai a cap documental és que van “mal follats”.

Per acabar, una queixa com a traductor i alhora consumidor de documentals. Us heu fixat mai que a les programacions dels diaris mai especifiquen quins documentals s’ofereixen? Normalment a TVC entren dins de programes com Planeta Terra i mai no pots saber què hi trobaràs (documentals en general, això segur, però podrien ser d’una tribu de la Mongòlia profunda o de la flora del desert d’Austràlia). Bé que als esports, per exemple, detallen exactament a quina hora fan tennis, a quina hora futbol i a quina els jocs olímpics d’hivern i no posen “De 15 a 20 hores, esports”. Els docus, en canvi, els promocionen ben poc, tan poc que de vegades no sé si els posen només perquè fa ‘culte’ i de televisió pública programar documentals. O sigui, que per saber quin dia faran aquests docus en concret s’ha d’anar mirant dia a dia al teletext o al tv3alacarta.

dissabte, 6 de febrer del 2010

Heidi i els veterans del Vietnam

Inauguro aquí una nova secció del meu bloc, que dedicaré a comentar (i desfogar-me per) les traduccions que m'hagin caigut en sort.


En aquest cas es tracta de la pel·li Missing in America, que he proposat traduir com a Desapareguts a Amèrica, però com en castellà es va estrenar (no sé on, al cine no ho crec) com a Missing in America, suposo que ens abaixarem els pantalons com sempre i es dirà Missing in America.

dimarts, 19 de gener del 2010

Un còmic molt recomanable: Pinocchio


Aquest Nadal, el tió em va cagar un parell de còmics molt interessants i molt diferents entre ells. El còmic al que em referiré en aquesta entrada és Pinocchio, del francès Winshluss (pseudònim de Vincent Paronnaud), una revisió del clàssic conte del florentí Carlo Collodi.
Tampoc sóc massa original ara aquí cantant les excel·lències d'aquest còmic, que l'any passat va guanyar el prestigiós premi al millor àlbum al Festival de la Bande Dessinée d'Angoulême, que vindria a ser l'Òscar a la millor pel·lícula del món dels còmics.
L'autor reconverteix el ninot de fusta en un robot originalment concebut amb fins militars, però el seu destí es veu alterat quan se li posa d'okupa al cervell un tal 'Pepito Cucaracha'. A partir d'aquí, un munt de personatges i vides creuades -on destaca la història paral·lela de la Blancaneu i els set nans gens disneyans-, amb canvis d'estil de dibuix que fan que quan fulleges el llibre per primera vegada puguis pensar que és obra de més d'un dibuixant, converteixen Pinocchio en una lectura molt recomanable.
L'única pega, com acostuma a passar en aquest petit país, és que no s'ha traduït al català. Però bé, sembla que només al cinema es pot exigir la paritat de català i castellà, i en canvi en d'altres àmbits ens hi hem de posar fulles. Ja escriuré alguna entrada sobre el tema...

dilluns, 4 de gener del 2010

El follet i la fantasma v2.0

A continuació reprodueixo un conte eròtic que vaig escriure pel 1r concurs de narració breu i poesia d'Ona Codinenca (la ràdio de Sant Feliu de Codines) i que havia estat seleccionat entre els finalistes, però va ser descartat en haver guanyat jo també el premi de poesia (que potser un altre dia reproduiré). La revetlla de cap d'any del 2008/9 va ser radiada per Ona Codinenca dins de l'especial de Cap d'Any. Evidentment, part de la gràcia està en conèixer la llegenda original del Follet i la Fantasma de Sant Feliu.

FF - v2.0

Tot va començar amb un número equivocat. El telèfon va sonar tres cops durant la nit i la veu a l’altra banda va demanar per algú que no era ell.

- Manel? – va inquirir una veu de dona.
- Mmm?! – va rondinar ell abans de fer un immens badall.
- Manel, sóc jo. Perdona que et truqui tan tard, però et necessito amb urgència.
- Grmpf – va grunyir ell -. Em sembla que t’equivoques de número.
- No, no m’equivoco, Manel, no em vulguis enredar – va replicar ella, sorneguera.

Aquella resposta el va despertar de cop, tot i ser quarts de dues de la matinada d’un dimarts, no tant perquè insistís en dir-li Manel com per la sensualitat encesa d’aquella veu femenina.

- Com dius? – va aconseguir balbucejar.
- Vine de seguida i no te’n penediràs. El meu cos necessita un home, i si no véns tu m’ho faré amb el primer que passi.

Allò va ser definitiu. De sobte es va adonar que el comandament central del seu cos passava del cervell a l’entrecuix, que havia adquirit unes dimensions importants.

- On ets? – va preguntar amb l’esperança, ja que no era en Manel, de poder ser “el primer que passi”.
- Em trobaràs al final del carrer dels Segadors, el carrer sense asfaltar que hi ha al damunt del Cívic. Vine tan aviat com puguis, que vaig molt calenta.
- Vinc de seguida! – va cridar mentre penjava el telèfon.

Mentre es vestia a corre-cuita, empès per la tibantor del seu membre, va dubtar de la bogeria de tot plegat. Aquella veu tan excitantment sexual no assegurava de cap manera que la noia en qüestió fos de bon veure. Esclar que, des que s’havia separat, ja feia més d’un any i mig que no sucava el melindro i es podia conformar amb gairebé qualsevol cosa. I a més, sempre era a temps de dir que no.

L’altre problema era que tenia el cotxe al mecànic, i des dels Saulons on vivia fins al carrer Segadors hi havia un bon tros per anar-hi a peu. A veure si no aconseguiria ser “el primer que passi”! És per això que quan va sortir al carrer i va veure aquella Vespino sense lligar que hi havia al davant de la porta de casa seva, no va dubtar a pujar-hi i engegar-la.

– Deu ser la moto de la veïna, la ‘burra’, que li diu ella – va pensar mentre baixava cap a la carretera per enfilar el carrer Agustí Santacruz amunt -. Com que hi ha confiança, després ja l’hi tornaré.

A l’alçada de la rotonda, però, va observar que aquella moto no era pas la ‘burra’ de la seva veïna Antònia, sinó una Honda Shadow de 125 cc. Potser amb l’excitació de tot plegat no s’hi havia fixat bé. La qüestió és que la moto cada cop corria més, i allò li va produir una forta pujada d’adrenalina. Perquè a més, mentre passava per davant de can Trista va veure que en realitat la moto era una Suzuki Intruder de 250 cc. En aquell moment va dubtar si tot allò era autèntic o era un somni, però la sensació de velocitat era tan real que no va poder reprimir un xiscle de pura excitació, al més pur estil apatxe.

Quan va sortir del carrer Travessia per baixar cap al Cívic ja portava una Honda RC com la que conduïa en Dani Pedrosa quan va guanyar a Xerez, que a més semblava que anava sola. No entenia a què es devia aquell prodigi, però el que era segur és que seria “el primer que passi”, sobretot per l’hora que era. La moto va enfilar el carrer Segadors a més de 200 per hora, i quan passava pel costat de la riera va frenar sola, en sec, fent una cabriola de manera que ell va sortir disparat cap a la timba. Mentre queia precipici avall, va veure una silueta femenina semitransparent, amb la roba blanca i els cabells també blancs, fantasmagòrica, que reia a cor que vols. La patacada va ser tremenda, i mentre sentia com s’escolaven els últims brins de vida del seu cos, va veure dalt de tot que la moto es transformava en una mena d’ase imponent, que parlava amb la dona fantasmagòrica.

- Ho veus com t’ho deia, que ens havíem de reciclar? – va dir l’ase.
- Potser sí, que tenies raó – va contestar la Fantasma -. Demà mateix m’apunto a un curset d’informàtica, a veure si aconsegueixo dominar el Messenger per entrar als xats i blogs de Sant Feliu i els podem engalipar a grapats, com als vells temps.

FI