diumenge, 4 d’abril del 2010

Revisionisme postsoviètic



Ara fa unes setmanes em van passar per traduir al català una pel·lícula russa que es diu Almirall. I no és que jo sàpiga prou rus com per traduir pel·lis (les avorrides classes de la Natàlia no-recordo-el-cognom, i la meva tendència excessiva a saltar-me classes per anar a assemblees d'insubmisos de la UAB o directament al bar em van fer no aprovar el 3r de l'EUTI de rus-llengua C), sinó que moltes vegades les productores passen directament la versió en anglès al mercat internacional.

O sigui que en teoria tenia la traducció dels diàlegs a l'anglès per poder-ho anar lligant amb l'original rus de la imatge. Però resulta que els diàlegs en anglès eren realment infumables, perquè ni hi havia els noms dels personatges i a més se saltaven un munt d'intervencions, de manera que em vaig haver de basar en molts casos en la traducció al castellà que ja s'havia fet prèviament (compadeixo el traductor per la feinada que devia tenir, i l'admiro si no sabia rus i es va inventar tots els diàlegs que no sortien en anglès - cosa que no m'estranyaria vist el morro que li tiren a les traduccions audiovisuals en castellà en general, com ja explicaré en una entrada un dia d'aquests sobre una altra pel·li).

La pel·lícula versa sobre la personalitat d'Alexànder Kolchak, que era almirall de la flota russa zarista i després de la revolució de febrer de 1917 va recolzar el govern provisional de Kerenski, però després de la revolució d'octubre va organitzar les forces antibolxevics en l'anomenat exèrcit blanc, va establir la capital de la Rússia blanca a Omsk, es va autoproclamar comandant suprem de Rússia, però va acabar pringant i afussellat el 1920.



A la pel·li, s'obvien tots els detalls foscos i se'ns presenta l'almirall Kolchak com un heroi de guerra, en glamuroses festes d'oficials zaristes que estiuegen a Sebastopol, en una història d'amor quasi-platònic amb la dona d'un company d'armes, i no parla en cap moment de la mala fama que va tenir el seu govern a les zones que governava, on el poble majoritàriament era partidari dels revolucionaris, ni de les massacres que va cometre l'exèrcit blanc als pobles i ciutats que va conquerir.


Com veieu, el Kolchak real tenia més cara de malparit que el de la pel·li

Jo mai no he estat comunista ni sento especial simpatia pels bolxevics, que a la pel·li deixen molt malparats, però em va quedar clar veient la pel·lícula aquesta i llegint entre les poques línies que deixa llegir la pel·li que l'autèntic Alexànder Kolchak devia tenir poc a veure amb el personatge cinematogràfic. Això sí, segur que al Putin li devia encantar.

3 comentaris:

  1. És curiós com s'ha desideologitzat la Rússia actual,que recupera amb la mateixa alegria els militars imperials i la simbologia soviètica. En el fons, Putin i companyia aprofiten tota l'estètica del poder i de la força, vingui d'on vingui. Llegint aquests dies "Vida i destí" penso que els russos, com a poble, han tingut prou mala sort amb la patuleia de dirigents que els han tocat al llarg de la història.

    ResponElimina
  2. Té raó l'Edu, També és per sucar-hi pa el llibre de Platónov, Txevengur, que explica els inicis de l'era soviètica. En faré un comentari al meu bloc quan l'acabi. Per cert, aquest vespre hes estat en una conferència del seu traductor, Miquel Cabal, i l'hem comentat.

    ResponElimina
  3. Coincideixo amb Eduard sobre la dolenta sort del pobra i noble poble rus en el que a dirigents polítics es refereix.

    Si bé tots coneixem de sobres els genocidis i barbaritats comesos durant el stalinismo, enaltir a la monarquia dels Romanov és un gir igual d'aberrant que justificar els plans quinquennals del "padrecito" Stalin...

    ResponElimina