dissabte, 31 de juliol del 2010

L'asteroide i Narcolèpsia matinal

Avui publico un parell de poemes del meu bon amic Claudio Barragán, uruguaià que ha viscut uns quants anys a Catalunya i amb qui vaig coincidir a la meva època guilleriana, quan jo vivia a la Fàbrica del Sobirà i ell a l'Ateneu Alternatiu Selvatà de Santa Coloma de Farners. El primer és un poema que es va atrevir a escriure en català i el segon un poema que m'he atrevit a traduir al català.

L'asteroide

L’asteroide.
La lluna.
Ull de peix radioactiu.
Fracturada lluna malalta.
Roda per la cresta de la lluentor.
De la seva llum.
Vessant aquesta lentitud.
Contagiant la ciutat. Caient
sobre tota l’amable i deslluïda parafernàlia.
Esquitllant-se en el parc on algú llepa
la seva darrera virginitat. Mira
amb les seves cristal•litzades pupil•les.
El neci no-res.
Mira’t.
En aquesta oblidada ciutat quasi sèpia.
Desfeta.
Envellida.
On esclaten els gossos.
De tristesa, perquè la tristesa és un
cavall mort.
En aquesta ciutat. Tots
riuen amb ganyotes feixugues.
Es reinventen.
Amb ortopèdica atenció.
Creuen néixer amb aquesta llum.
Ungits per error.
Sí, ja ho sé.
Vaig escoltar que el temps és morfina.
Pura i lenta.
Morfina.
I la febre m’enfila com una aranya.
Com una aranya que llaura un pubis.
Puja.
Sota el cromat asteroide botxí.
Cruel hematoma enorme.
Puja.
I no deixarà de pujar.


Narcolèpsia matinal

Alba termonuclear
Sol nafra incandescent
Supurant una quieta truculència
D’astre moribund
La gran atmosfera jeu
Aturada i facturada
Portes automàtiques trencades
Que s’obren i es tanquen sense parar
Les imatges es tornen difuses
Com velles fotos granulades
Aquelles ombres poden ser
Déus remots en temples abandonats
Les esperances desmantellades
Camino amb un mapa de carrers
D’una ciutat submergida fa centenars d’anys
Centenars de segles.

Aquest segon poema el podeu veure en versió original al seu bloc 1977 Voltios.

dijous, 29 de juliol del 2010

Poti-poti variat

Miraré de fer un breu resum d'altres traduccions que he fet últimament i que, per falta de temps o d'interès, no he pogut ressenyar quan era el moment.

CORRE EL RUMOR...

Comedieta americana d'aquelles que el més interessant se suposa que és el repartiment, amb la Jennifer Aniston, en Kevin Costner i la Shirley MacLaine.


dimarts, 20 de juliol del 2010

Poemes

Engego avui una nova etiqueta, que titularé 'poemes', explicant per què on diu "sobre jo" em defineixo entre d'altres coses com a fals poeta. Tot va començar fa tres abrils, amb el primer concurs literari Hi havia una vegada organitzat per la ràdio local Ona Codinenca, que aquell any incloïa narració breu adults, narració breu juvenil, narració breu infantil (2 categories), i poesia. La Marina, la meva dona, em va dir: "Per què no escrius un conte, tu que saps escriure?", jo que li contesto "i per què no una poesia?", ella que diu mig burleta "tu, una poesia?". I per portar-li la contrària, vaig escriure el poema que transcriuré a continuació, i que resulta que va guanyar el primer premi (no s'havien presentat ni mitja dotzena de poemes, però no ho van voler declarar desert, tot i que els anys següents ja no han inclòs la categoria de poesia).

Poc temps després, un home bastant de dretes d'aquí del poble (el nom del qual no citaré), que escriu llibres sobre la història i la gent de Sant Feliu, em va demanar que li fes arribar una còpia per incloure'l al seu llibre Vivències de Sant Feliu II. Com que no li va fer el pes (ja us he dit que és bastant de dretes, l'home), me'n va demanar un altre. Vaig haver de memoritzar-ne un de més 'cursi' que havia compost i mai escrit fa la tira de temps, arran d'un desamor (quin clàssic!), l'hi vaig enviar i el va publicar, (tot i queixar-se de massa curt) incloent-me en l'apartat 'poetes de Sant Feliu'. D'aquí lo de 'fals poeta'. And without further ado, que diuen els anglòfons, aquí van els dos poemes, que publico només com una excusa per poder publicar-ne després d'altres d'amics i amigues.

OBRA SOCIAL
Còmodament aïllat
en una bombolla ipodiana
enganyat per la hiperrealitat
veus el món mentre fas zàpping:
Violència, violència, violència,
Futbol, violència i més violència.
Violència - la mare de la ciència?

Enganxat a un absurd hiperreal
Víctima de la psicoastènia social
Si tots tenim por de tots,
la solidaritat no és possible
I tanta malfiança fa que pau,
justícia social i igualtat
siguin utopies inassolibles.

Drogues no! – crida en philipmorris.
No als accidents! - bramen els fernandoalonsos
mentre t’avancen amb el dit del mig aixecat.
Compromís amb la sostenibilitat –
afirmen els promotors de la MAT.
No a la guerra! – pregonen els proatlàntics
mentre venen mines i armament arreu del món...

Res no es pot canviar! -
proclamen els que tot i tothom maneguen.
Compte amb els forasters, que ens vénen a robar!
I el monopoli del furt el tenen els nous déus,
que com axiaC aL,
reparteixen les engrunes del que saquegen
... i en diuen Obra Social.

FUGIRÉ
Fugiré,
només per tornar.
- M’has enyorat?
- No.
I cauré als teus peus,
mort,
d’enyor.

dilluns, 19 de juliol del 2010

El blues de la reserva - Capítol 4

FINS ON, PARE?

De vegades, pare, tu i jo
som com un cavall coix
que no pot arribar a la meta
per molt que s’hi esforça, s’hi esforça

De vegades, pare, tu i jo
som com un guerrer
que només es pot pintar la meitat de la cara
mentre l’altra meitat plora i plora i plora

tornada:
I et vull preguntar, pare
si saps fins on haurem d’arribar?
I et vull preguntar, pare
si saps fins on ens caldrà anar?

Fins on, pare, fins on, pare
fins que ho sapiguem
Fins on, pare, fins on, pare
fins que ho sapiguem

De vegades, pare, tu i jo
som com dos vells borratxos
que es passen tota la vida als bars
empassant-se mentides i més mentides

De vegades, pare, tu i jo
som com fantasmes bruts
que porten tots els dies els mateixos llençols
i una part de nosaltres mor i mor i mor

(es repeteix la tornada)

De vegades, pare, tu i jo
som com un cavall coix
que no pot arribar a la meta
per molt que s’hi esforça, s’hi esforça



Els Coyote Springs van tornar a la reserva índia spokane sense gaire toc de trompetes. En Thomas conduïa enmig del silenci de darrera hora de la nit, la mena de silenci que espanta els visitants de la ciutat. Va aparcar al gual de casa i la resta de membres de la banda es van despertar, mentre els fars de la camioneta il•luminaven un indi vell i borratxo tirat a la gespa.

"Qui és?" va preguntar en Víctor. "El teu pare o el meu?"
"No és el teu pare," va dir en Junior. "El teu pare és mort."
"Ai, sí, no?" va preguntar en Víctor. "Bé, doncs de qui és pare?"
"El meu pare tampoc no l’és," va dir en Junior. "També és mort."

Els Coyote Springs van baixar de la camioneta, van caminar fins a l’home tirat a la gespa i li van donar la volta.

"És el teu pare, no?" va preguntar en Junior a en Thomas.
En Thomas es va ajupir per veure’l de més a prop.
"Sí, és ell," va dir en Víctor. "És el vell Samuel."
"Respira?" va dir en Junior.
"Sí."
"Bé, doncs deixeu-lo aquí," va dir en Víctor.

Nota: per no tenir problemes per temes de drets d'autor, he decidit suprimir gran part dels capítols mentre miro de buscar alguna editorial interessada a publicar-lo. Si t'interessa llegir-lo, escriu-me a marc(arrova)barrobes.cat i te l'enviaré sencera.

diumenge, 18 de juliol del 2010

Lèmmings

Reprodueixo a continuació un conte de Richard Mateson, traduït de la versió castellana que he trobat al bloc 1997voltios del meu amic Claudio 'Big Boy' Barragán.

—D’on vénen? —va preguntar en Reordon.

—De tot arreu —va contestar en Carmack.

Els dos homes s’estaven al costat de la carretera de la costa, i fins on abastava la seva vista, no veien res més que cotxes. Milers d’automòbils atapeïts, l'un al costat de l’altre, para-xocs contra para-xocs. La carretera era una massa sòlida de cotxes.

—Ja n’arriben uns quants més —va assenyalar en Carmack.

Els dos policies van mirar la multitud que caminava cap a la platja. Molts xerraven i reien. D’altres guardaven silenci, seriosos. Però tots anaven cap a la platja.

—No ho entenc —va dir en Reordon, agitant el cap. Aquella setmana devia ser la centèsima vegada que feia el mateix comentari—. No ho puc entendre.

dilluns, 12 de juliol del 2010

Els prescindibles

Una de les meves últimes traduccions amb ajust inclòs ha estat l'última pel·lícula dirigida i protagonitzada per l'avi Sylvester Stallone (62 tacos té ja), de títol anglès The Expendables, i que a l'agost s'ha d'estrenar al nostre país.



Així d'entrada, quan me la van passar vaig pensar: "ei, a veure si amb la nova llei del cinema, la versió en català també es passa en pantalla gran". Però es veu que no, que les lleis de la Generalitat, es diguin Estatut o Llei del cinema, només serveixen perquè algú les faci servir de paper de vàter. Primera baixada de pantalons.



dilluns, 5 de juliol del 2010

Més diccionari

Adjunto una petita llista amb paraules que o bé no surten al diccionari anglès-català de l'Enciclopèdia o bé tenen una definició incorrecta. Com en la primera tongada de paraules, algunes tenen delicte.

Brutalize – Tractar brutalment, sotmetre a un tracte brutal

Collide – Col·lidir (INCORR – Col·lisionar)

Gill – (zoologia) Ganya

Grievance – Greuge (INCORR – Agravi)

Hearing - (dret) Vista (INCORR- Audició)

Jetty – Escullera (INCORR – escollera)

Mutiny – (verb) Amotinar-se, revoltar-se, sollevar-se, aixecar-se; (nom) motí, aixecament, revolta, sollevament (INCORR. sublevar-se; sublevació)

Reportedly – Segons s’informa, segons s’ha sabut

Wildebeest – Nyu (INCORR - gnu)

diumenge, 4 de juliol del 2010

Paròdia sobre BP i el vessament de petroli al Golf de Mèxic

Adjunto l'enllaç a un vídeo boníssim del Youtube on se'n foten dels directius de BP i la seva tristíssimament ineficaç reacció davant del vessament al golf.

http://www.youtube.com/watch?v=fmv18uhWVWQ