divendres, 28 de desembre del 2012

Els cims invencibles


Per fi, amb uns quants mesos de retard sobre la data d'edició prevista inicialment, arriba a les llibreries de Catalunya l'última novel·la de la Carme Meix, Els cims invencibles - Entre Pàndols i Cavalls, una novel·la ambientada en la Guerra Civil a les Terres de l'Ebre. De moment tot just n'he llegit les primeres pàgines, on l'autora ens presenta els diferents personatges -un grup de noies de Gandesa, una parella d'enamorats de Barcelona, un rellotger de San Francisco...- que d'una manera o altra es veuran implicats o esquitxats o afectats per aquests fets històrics.

Com sempre, l'autora aprofita el seu gran domini del català per regalar-nos una prosa rica, d'aquesta que tant es troba a faltar a les novel·les de periodistes, ex cantautors i altres bestioles mediàtiques que lamentablement darrerament copen els premis i les llistes de vendes d'això que se'n diu "literatura" gràcies a les males arts del màrqueting. També com en altres ocasions que ha ambientat els relats a la seva Terra Alta natal, l'autora combina el català normatiu amb el 'gandesà' dels personatges de la seva terra amb una gràcia insuperable.

Bé, de moment no en puc dir gaire cosa més. Quan me l'hagi acabat ja en faré la crítica amb coneixement de causa. I, evidentment, recomano a tots els lectors de Plujademais que us el compreu i, encabat, deixeu un comentari en aquest post explicant què us ha semblat.

dijous, 27 de desembre del 2012

I un últim vídeo curiós...

Després de les dues últimes entrades sobre el tema dels sioux i del 150è aniversari de l'execució pública més nombrosa en la història dels Estats Podrits d'Amèrica (26.12.1862), i havent vist que al documental Dakota 38 hi havia imatges filmades del penjament, he estat buscant a YouTube si hi havia cap vídeo que fos únicament l'execució... No l'he sabut trobar, però sí que he trobat en canvi aquest curiós videoclip que hi fa referència.


Sobre els autors del videoclip, que es fan dir A.C.W.F.P., he trobat el següent enllaç de MySpace a Can Google. Dir que és un grup underground i desconegut potser seria quedar-se curt, però de totes maneres us l'enllaço, perquè Plujademais no deixa de ser un blog underground i desconegut.

dimecres, 26 de desembre del 2012

La llibertat dels genocides

La setmana passada vaig publicar un post amb un enllaç al documental Dakota 38, que explicava com els indígenes nord-americans miren de recuperar la dignitat robada amb la colonització europea del continent, i concretament del territori que avui dia coneixem com els Estats Units d'Amèrica, un país que té com un dels lemes "the land of the free", la terra dels lliures, però un país que s'ha construït a base de desposseir dels seus territoris als habitants originals (els mal anomenats "indis") i de fer treballar gratuïtament milions de persones capturades a l'Àfrica... Vaja, que podríem dir que "así, así, así gana el Madrí".

Avui volia afegir-hi l'enllaç a una xerrada breu (menys de 15 minuts) sobre la història passada i present de la tribu dels lakota, dakota o sioux i la seva relació amb "l'home blanc". Feu clic en aquest enllaç si la voleu veure i escoltar. I una bona notícia per als qui no sapigueu anglès: hi ha la possibilitat d'afegir-hi subtítols en molts idiomes, entre ells el català.

dijous, 20 de desembre del 2012

Dakota 38

Aquest proper dia de Sant Esteve farà 150 anys de l'execució en massa més gran de la infame història dels Estats Units d'Amèrica, el penjament a la localitat de Mankato de 38 "guerrers" sioux (o dakota, com s'anomenen ells mateixos) com a represàlia per haver-se rebel·lat contra l'estat de misèria al qual els havien condemnat els blancs amb la seva permanent usurpació de terres i el perpetu trencament dels tractats signats.

Des de l'any 2008, i guiats pel somni d'un d'ells, 38 genets dakota recorren cada any a cavall la distància entre la reserva de Pine Ridge i Mankato per retre homenatge als 38 morts en un acte de reconeixement però alhora de reconciliació, retrobament i perdó...

El següent documental ho explica millor, l'únic inconvenient és que és en anglès i no té subtítols, per la qual cosa cal dominar l'idioma mínimament.


dimecres, 12 de desembre del 2012

Franco ha Werto


L'inefable hooligan viking José Ignacio Wert, paladí de l'ànima franquista del PP i la FAES (per FAlange ESpañola, potser?), amb la seva estultícia habitual li ha fet un enorme favor a l'independentisme català mostrant l'autèntica cara imperialista del nacionalisme espanyol amb el seu avantprojecte de llei d'educació que vol retornar el tuf feixista de les Escuelas Nacionales de postguerra a les aules de Catalunya -i de la resta de l'estat-, relegant el català i altres llengües minoritàries de l'estat a la tercera categoria (al mateix nivell que la segona llengua estrangera), a més de voler retornar a l'obligatorietat de l'assignatura de religió. Tot plegat, un míssil més de l'ofensiva recentralitzadora d'aquesta colla de fatxes del PP.

Gràcies, senyor Wert. Propera estació: Independència!!!

diumenge, 9 de desembre del 2012

Raons per entendre la davallada electoral de CiU tot prenent un cafè amb llet

Ja fa dies que van passar les eleccions, i tot i que des de Madrid han volgut veure la causa de la davallada electoral de CiU en el seu pas al sobiranisme, aquí a Catalunya sabem que la política neoliberal de retallades de drets socials, privatitzacions i afavoriment de les elits econòmiques (La Caixa, Abertis, etc.), a més de l'aparició de diversos casos de corrupció, és el que ha fet que alguna gent optés per no votar-los i passar el seu vot a altres opcions menys ambiguament sobiranistes com ara ERC.

També em sembla curiós això de la llei d'Hondt, que un partit perdent 90 mil vots, com va perdre CiU, perdi 12 diputats, i en canvi un altre amb més de 120 mil vots, les CUP, només tregui tres parlamentaris.

Us deixo un vídeo dels periodistes de Cafèambllet que explica algunes coses de la política de CiU que si haguessin estat difoses més àmpliament per la premsa potser haurien fet que fossin més de 90 mil els vots perduts pel senyor Mas. De la mateixa manera que segurament n'haurien perdut el PSC i el PP si no ens haguessin amagat el cas Mercuri de corrupció urbanística a l'ajuntament de Sabadell fins a, curiosament, pocs dies després de les eleccions.


Caldrà esperar que el nou govern rectifiqui a temps el rumb i no ens porti, com diuen la gent de Cafèambllet, a ser una república bananera.

dijous, 29 de novembre del 2012

La connexió Roures - Chávez

Fa poques setmanes, l'Andrea Daza Tapia, periodista veneçolano-catalana (per allò que viu i treballa a Catalunya, a més que parla i escriu un català més que acceptable) em va enviar per traduir al català un article que ha escrit sobre en Jaume Roures i la seva relació amb Veneçuela i el govern d'Hugo Chávez.

L'article és prou interessant com per recomanar-lo des del meu blog. El podeu llegir aquí.

dilluns, 19 de novembre del 2012

Brief an Frau Merkel

Una de les sorpreses agradables d'aquesta nova cursa electoral ha estat el salt de les CUP, les Candidatures d'Unitat Popular, que fins ara havien fet política municipalista i ara s'han decidit a assaltar el Parlament.

Jo encara no sé ben bé què faré el 25-N, però vídeos com aquest donen ganes de votar-los.



divendres, 9 de novembre del 2012

El futur estadi Santiago Bernabeu

Quan falten pocs dies perquè es faci públic quin és el projecte elegit per al futur estadi del Real Madrid, el sempre intrèpid equip de col·laboradors de la secció Kleenex del bloc ha tingut accés a un nou projecte fins ara no publicat a la premsa i que compleix els requisits que demanava Florentino Pérez: absolutament blanc i amb un sostre retràctil que pugui cobrir el camp en cas de pluja perquè CR7 no es despentini.


I ara una petita prova a veure si aconsegueixo que el post tingui moltes visites: Nuevo estadio / futuro estadio / New stadium / Future stadium / Nouveau stade / Neu stadion Santiago Bernabeu - Real Madrid.

I per acabar, citar que he tret la imatge de l'imprescindible bloc 1977Voltios, concretament d'aquest post on també trobareu fotos molt divertides i punyents.

dijous, 8 de novembre del 2012

Els nàufrags - The Lifeboat


Amb el títol català d'Els nàufrags s'edita aquest novembre una novel·la que em va fer passar un parell de mesos molt agradables gaudint de la meva professió de traductor. És l'obra debutant d'una escriptora novella però alhora veterana, Charlotte Rogan (l'única data de la seva biografia era que s'havia llicenciat en arquitectura el 1978, d'on podríem deduir que deu rondar els cinquanta-llargs) i arriba amb l'aval de diversos premis als Estats Units, d'autora revelació i altres. I jo li atorgo a títol personal el premi de millor novel·la que he tingut la sort d'haver de traduir en la meva vida professional.

dissabte, 3 de novembre del 2012

Condemna a la revista Cafèambllet


Fa unes setmanes publicava aquest post a Plujademais amb un article de l'Esther Vivas que enllaçava amb el vídeo on els periodistes de la revista Cafèambllet denunciaven greus irregularitats en els comptes públics dels hospitals de Blanes i Calella. Com que la justícia d'aquest país ja sabem al servei de qui està, ara resulta que un dels polítics citats, assessor del president Mas, els va posar una denúncia i ara els han condemnat a pagar 10.000 euros de multa i a retirar el vídeo de la xarxa. A continuació teniu el vídeo on ells mateixos ho expliquen.




dijous, 18 d’octubre del 2012

L'espanyolització...


De vegades corren coses divertides per Internet, i aquesta m'ha semblat prou bona per fer-li un espai a Plujademais. L'he rebut a través de la llista de correu de l'APTIC, i l'envia la Laura Cores Kuijlaars, traductora i intèrpret jurada de japonès. Es la carta d'un català al ministre:


Bienquerido Ministro,
Llevo 2 días en el intento de españolarizarme todo lo que no consiguió mi escuela. No se crea que es soplar y hacer botellas esto, pero siempre tengo alguien por aquí que me da un golpe de mano.
Referente a su comentario en el congreso le he de decir que hay para alquilar sillas, Sr. Ministro. Españolizar a nuestros hijos es decirla de la altura de un campanario, aunque de momento voy a hacer los ojos grandes porque si no me hará usted salir de pollagu-- ¡Bueno, de un corral de pollos!
Sí sí... Usted pensará que somos unos sueña-tortillas por querer la independencia; y reconozco que las piernas me hacen higos solo de pensarlo, pero no, no estamos tocados del hongo Sr. Ministro.
Hace años que aguantamos, que queremos fumar al campo; vamos, tocar al dos, para entendernos. Que esto está a punto de hacer un pedo como una bellota y no creo que ustedes sean tan cortos de gambones y hacer como aquel que nada.
Sabemos que les estamos chafando la guitarra. Ustedes son tanto de la cebolla como nosotros y piensan con prepotencia que ya hemos bebido aceite, pero les aseguro que no vamos a irles detrás con un flautín sonando. Hasta ahora nos lo hemos pasado bien pero, a decir verdad, todo son ochos y nueves y cartas que no ligan.
Por lo tanto, no vamos a perder más el tiempo, Sr. Ministro. En España todo se está yendo a orrio y no nos quedaremos: preferimos escampar la niebla.
Bueno, tengo que dejarle que son tres cuartos de diez, es tarde y
quiere llover. Así que buen viento y barca nueva.

Atentamente,
Un catalán en proceso de españolización.

diumenge, 14 d’octubre del 2012

Els testos s'assemblen a les olles

Ja diu la dita que els testos s'assemblen a les olles. Jo en podria ser un bon exemple quan vaig decidir començar el bloc inspirant-me en el de la meva mare, la Carme Meix.

Ara la saga continua, i les meves filles bessones de 10 anys (11 al novembre), que feia temps que m'ho demanaven, també n'han obert un cada una.

La primera va ser la Mireia, divendres passat, amb el nom poètic de Blau Horitzó, després d'haver provat i vist que ja estava agafat el nom "Vent del sud".

I si una cosa tenen les bessones és que quan una fa una cosa, l'altra no vol ser menys. I avui la Clàudia ha fet realitat la Lluna platejada, un bloc de nom també prou poètic.

De moment ja hi ha hagut una petita polèmica perquè totes dues han volgut informar de la contundent victòria d'aquest matí de l'aleví-benjamí del Sant Feliu de Codines Club de Futbol -l'equip on juguen totes dues- per 0-14 al camp del Sant Quirze de Besora, la Mireia de manera breu i la Clàudia amb una petita crònica del matx.

Després de tota una temporada passada que l'equip era nou i la majoria de les nenes gairebé no havien jugat mai a futbol fins aleshores, rebent aquesta mena de pallisses en contra (de 20 partits en van guanyar 1 i en van perdre 19), avui ens ha tocat ser nosaltres les "veteranes" contra un equip nou i tendre pel qual no hem pogut evitar sentir certa empatia, i a les jugadores del qual no podem deixar de desitjar que perseverin, que com les nostres l'any passat encaixin amb felicitat i esportivitat les derrotes i pensin que de mica en mica es fa el camí i que el més important és fer esport, fer equip i respectar sempre el rival. I que treballant, algun dia arribaran les victòries. De moment, l'aleví-benjamí femení de Sant Feliu ja ha guanyat els dos partits que ha jugat, el primer 4-1 a l'OAR Vic, i el 0-14 d'avui. Més que en tota la temporada passada. Que duri la ratxa!!!

dijous, 11 d’octubre del 2012

Les idees modernes del ministre Wert

Aquests dies el senyor Ministre de Cultura, Educació i Esports (i hooligan confés del Real Madrid), el poc culte, educat i esportista senyor Wert, ha fet unes valuoses declaracions sobre les seves intencions respecte a Catalunya ("españolizar Cataluña", va dir) que segurament deuen haver fet augmentar encara una mica més el percentatge d'independentistes.

Unes declaracions que enllacen amb l'ultranacionalisme espanyol que l'any 36 es va sublevar contra la República, tot i que després el senyor Wert hagi tingut els collons d'insultar la gent que li ha dit això mateix. Però avui, el diari Ara es fa ressò d'una vinyeta satírica de l'any 1937, publicada a la revista L'esquella de la torratxa, on es veu un militar sediciós acompanyat de la seva tropa (un moro, un alemany, un italià i un legionari, amb la benedicció d'un somrient capellà).


Com va dir Bernd Schuster per queixar-se d'un arbitratge presumptament contrari al Real Madrid fa uns anys: "No hase falta desirr nada más".

dijous, 27 de setembre del 2012

Un cafè amb llet que s'ha tallat

Aquest setmana, el president de Catalunya Artur Mas ha decidit avançar les eleccions davant la impossibilitat de dur a terme el "pacte fiscal" amb el qual s'havia presentat als darrers comicis i per mirar de capitalitzar el clam popular per la independència que va sortir massivament al carrer el passat 11 de setembre. Potser finalment els partits catalanistes es posaran d'acord i aconseguirem sortir d'aquesta xacra que és Espanya, i esperem que la futura Catalunya independent sigui un país més just, més lliure i més democràtic en el sentit grec de la paraula.

De moment, però, un dels danys col·laterals que té aquest avançament d'eleccions és l'anul·lació d'una comissió d'investigació del Parlament que havia d'investigar un més que presumpte cas de corrupció en el món de la sanitat pública i que van destapar dos periodistes de la revista Cafèambllet, Marta Sibino i Albano Dante. Per si fos poc, aquests dos periodistes s'enfronten ara a un judici per una denúncia dels corruptes als quals han desemmascarat.


A continuació transcric un article publicat per l'Esther Vivas al seu bloc (i també al diari Público), on ho explica.

diumenge, 23 de setembre del 2012

Diccionari anglès-català (6)


Aquí va una nova remesa de paraules que no surten al diccionari anglès-català de l'Enciclopèdia Catalana o que surten amb una traducció incorrecta.

Back – 2 adj. Darrere (INCORR. Darrera) 3b. adv. Endarrere (INCORR. Endarrera)

Bailer – Sàssola

Crawl – Arrossegar-se (també en sentit figurat), anar de quatre grapes

Downplay – Minimitzar

Harp – (verb) Insistir, persistir

Harping – (adj.) Persistent, insistent

Lull – (verb) Bressolar, bressar / Calmar, apaivagar / (nom) Calma, treva, pausa

Lullaby – Cançó de bressol

Marble – Bala. To play marbles – Jugar a bales (INCORR. Jugar a boles)

Overcast – Ennuvolat

Sibling – Germà, germana

Underhand / Underhanded – Tèrbol (INCORR. Turbi)

Workings – Funcionament, desenvolupament

divendres, 21 de setembre del 2012

Bola de Drac GT a les Guilleries

Des de fa uns dies estan reposant al canal Super3 la sèrie Bola de Drac GT, la tercera saga del superculebrot del Son Goku i companyia, que vaig traduir jo gairebé sencera ara farà uns catorze o quinze anys, quan vivia a la Fàbrica del Sobirà, un casalot al bell mig de les Guilleries, a uns 15 quilòmetres de Santa Coloma de Farners i 10 de Sant Hilari Sacalm, i a un quilòmetre i mig de la imponent masia del Sobirà de la Santa Creu.


Després d'haver viscut tota la vida a Barcelona, la primavera de 1998 en un rampell vaig decidir engegar-ho tot a rodar per anar-me a instal·lar amb un amic i la seva companya a les Guilleries, amb la sana intenció de buscar-me la vida fora del món de les traduccions. De fet, part del rampell va venir donat per una pel·li claustrofòbica que estava traduint un cap de setmana per al desaparegut estudi Triveu i que tenia com a escenari l'interior d'un submarí militar, una feina a la qual no havia sabut dir que no quan ja tenia la intenció d'anar a passar el cap de setmana a la Fàbrica del Sobirà, que des de feia poques setmanes s'havia convertit en la meva segona residència pel mòdic preu de 5.000 pessetes -30 euros!!!- al mes (que era una tercera part del lloguer). Total, que vaig tornar la pel·li a mig traduir, com ja he dit, i vaig fugir.

Al desembre, però, m'havia petat els estalvis i per aquells verals no hi havia gaires feines que pogués fer un urbanita més aviat escanyolit com jo. De manera que, amb la cua entre les cames, vaig escriure a Triveu demanant-los disculpes novament i a veure si em podien donar feina. Pocs dies després, vaig tenir l'agradable sorpresa d'una trucada en la qual acceptaven les disculpes i m'oferien si volia traduir la sèrie Bola de Drac GT. Evidentment, vaig dir que sí.

He de dir que jo havia estat un fan del primer Bola de Drac, que ara fa poc, abans de la reposició, fins i tot m'havia baixat de Megaupload per encomanar el meu entusiasme a les meves filles. També he de dir que, després, amb el Bola de Drac Z m'havia anat desenganxant, perquè la cosa ja era molt més de lluites interminables que no d'humor ximplet, i per tant ja no sabia ben bé què havia passat o qui era fill de qui.

Bola de Drac GT ja no comptava amb la participació de l'Akira Toriyama, autor d'El Doctor Slump i les dues primeres sèries Dragon Ball, i semblava que volia recuperar la part d'humor a més de l'acció. De manera que feien que "l'avi" Son Goku es tornés petit novament -per obra i gràcia d'unes noves boles de drac gal·làctiques- i se n'anés a viatjar per l'univers acompanyat de la seva néta Pan i en Tranks, el fill ja jove d'en Vegeta -un dels molts "dolents reconvertits en bons" de la sèrie- a buscar aquestes boles de drac per tornar-se gran altra vegada. Amb el pas dels capítols, però, aquesta bona intenció humorística s'anava perdent per tornar a embolicar la troca amb nous dolents "superpoderosos" que feien que en Son Goku hagués novament de superar el nivell del superguerrer que supera el nivell del superguerrer que supera el nivell del superguerrer que supera el nivell del superguerrer... Un rotllo patatero, tot plegat.

A banda d'això, he d'explicar que a la Fàbrica del Sobirà no hi arribava l'Internet, doncs és una casa que queda una mica enclotada al costat de la riera Grevolosa, per la qual cosa, a banda d'anar a buscar les cintes de vídeo amb nous capítols a Barcelona de tant en tant, cada cop que tenia traduït un capítol pujava a veure els amics de Cal Xicot i a gorrejar-los Internet per enviar la traducció.

Pel que fa a la feina en si, com ja he explicat alguna vegada jo no sé japonès, per tant us podeu imaginar que a mi em donaven els vídeos amb l'original en japonès i el text amb els diàlegs traduïts -barroerament- a l'anglès. Sempre vaig imaginar que l'original japonès devia tenir més matisos idiomàtics que el text anglès que em donaven a mi, on tot era "amazing" i "unbelievable" i de tant en tant et trobaves alguna frase que havies de fer mans i mànigues per traduir-la, perquè l'anglès era força macarrònic. O alguna frase que faltava i directament te l'havies d'inventar perquè quedés bé en el context. O sigui que em va tocar "crear" una mica a més de traduir, mirant d'enriquir una mica els diàlegs i de fer que sonés "boladedraquià". Esclar que, com ja he dit, el Bola de Drac Z l'havia deixat de seguir a la meitat, quan en Son Gohan encara era petit, i quan després n'he vist algun capítol he vist que en Vegeta sovint li diu "pallasso" a en Goku, i tinc el dubte si potser al GT em va sobtar que li digués "clown" i, interpretant que era cosa del macarronisme de l'anglès dels textos, ho vaig canviar per altres adjectius com ara "pallús". Serà qüestió de comprovar-ho algun dia (evidentment ja no guardo els textos de les traduccions, que devien morir tal com va morir el disc dur on els tenia).

Ara aquests dies n'he mirat algun capítol i segurament per això he tornat a somiar amb la Fàbrica del Sobirà i els seus entorns, que recomano visitar a tothom qui no conegui la zona. En els meus temps guillerencs, a la masia d'El Sobirà hi havia restaurant i s'hi menjava força bé, a part d'haver-hi unes vistes impressionants. Per a qui no vulgui arribar tan lluny, a 5 km. de Santa Coloma i sense haver de fer pista de terra també hi ha Castanyet, un "no-arriba-a-poble" on si no l'han tancat hi ha un baret-restaurant força agradable.

dilluns, 3 de setembre del 2012

El blues de la reserva - Capítol 9


Món petit

Un noi indi pren una copa
de tot el que va matar el seu germà.
Un noi indi creua amb el cotxe la via del tren
després de mirar a banda i banda.
I arriba a la reserva,
on els supervivents estan obligats
a arreplegar els ossos i la sang,
mentre els morts veuen com el món es fa miques.

tornada:
Però és un món petit
no cal que hi paris atenció.
És la reserva,
a les notícies ni en fan menció.
Sí, és un món petit,
i cada dia és més petit, més petit, més petit.

Una noia índia desapareguda
mentre feia dit a l’autopista.
Una noia índia va sortir a la carretera
i un llop blanc se li va menjar el cor.
Una noia índia trobada nua vora el riu,
morta amb dos trets al cap.
Una altra que se’n va, una altra que se’n va,
i el nostre món s’omple amb tots els nostres morts.

(es repeteix la tornada)


Una setmana després que els Coyote Springs tornessin d’amagat de Manhattan a la reserva índia spokane, en Junior Polatkin va robar una escopeta de la furgoneta d’en Simon. En Junior no n’entenia gens de calibres, però sabia que l’escopeta estava carregada. Sabia que l’escopeta estava carregada perquè li ho havia dit en Simon. En Junior es va penjar l’escopeta a l’espatlla i va pujar a la torre de l’aigua, que havia estat buida gairebé tota la vida. Va mirar avall cap a la reserva, cap als sostres de les cases d’HDU i del supermercat. Sota d’ell es va aplegar una gentada, encerclant la torre. Va sentir les sirenes llunyanes dels cotxes de la policia tribal i el va sorprendre que els pasmes ja estiguessin en camí.

En Junior es va despenjar l’escopeta. Va notar la fusta suau i freda de la culata, la va recolzar a la reixa metàl·lica del terra i va posar el front contra la boca del canó. Hi havia un joc de nens així, va recordar en Junior, amb un bat de beisbol. Dret al lloc del batedor, posaves un extrem del bat a terra i recolzaves el front a l’altre extrem. Aleshores havies de donar voltes i voltes sobre el bat, una, dues, deu vegades. Després havies de córrer des del lloc del batedor fins a la primera base, fent esses com un borratxo. En Junior ho va recordar. Va treure el fiador, va posar el polze contra el gallet i va sentir una lleugera tensió. En Junior va prémer el gallet.


* * *

Nota: per no tenir problemes per temes de drets d'autor, he decidit suprimir gran part dels capítols mentre miro de buscar alguna editorial interessada a publicar-lo. Si t'interessa llegir-lo, escriu-me a marc(arrova)barrobes.cat i te l'enviaré sencera.

dimarts, 7 d’agost del 2012

Badant



He adjuntat aquest vídeo de només dos minuts i escaig per no avorrir ningú, perquè evidentment una imatge mai no valdrà tant com mil paraules i encara menys com la sensació de la contemplació en directe de les coses. Però l'adjunto perquè us feu una idea del que pot ser passar-se mitja hora, una hora, badant, contemplant sense cap més intenció que la de contemplar, de veure com les onades juguen amb aquestes roques de l'antiga zona militar de l'Escala, de com no hi ha cap onada que sigui igual que l'anterior, de com salten una roca i llepen la del darrere, que amb el pas dels anys ha adquirit una forma de banyereta per la qual l'aigua puja i baixa, rellisca, i tot i que en aquest vídeo ja li toca l'ombra, pocs moments abans, o algun dia anterior que hi havia anat una mica més aviat, la llum del sol s'hi reflecteix també de forma única cada mil·lèsima de segon, depèn si la roca està coberta d'escuma després d'una onada grossa -en relació amb la roca- o si entre onada i onada llisca com un rierol de muntanya roca avall, fins que una nova onada torna a cobrir-la.

I no puc deixar de pensar que sembla que això de badar sigui una cosa que estigui reservada a les vacances, perquè la resta de l'any vivim un esclavatge d'horaris i obligacions que no ens deixen ni temps de badar. De contemplar. De gaudir de l'antic i perdut art de la contemplació. De fet, hi ha molta gent que ni tan sols durant les vacances sap badar, que s'imposa horaris i obligacions, que no sap viure sense “no fer res”. O que confon badar amb idiotitzar-se mirant la tele, que evidentment no té res a veure.

L'art de badar consisteix en això. En seure davant d'un dels milions d'espectacles que ens ofereix la natura i deixar-se endur pels sentits: en aquest cas concret, la visió de les onades, dels reflexos del sol, dels colors verd, blau i blanc de la mar; escoltar el so de l'aigua picant contra la pedra, lliscant en la ressaca que sembla que arrossegui els còdols; sentir a la punta de la llengua la salabror que sura en l'ambient; i sobretot, gaudir a l'ànima de l'assossec de la llibertat del dolce far niente, la dolçor de no fer res, de deixar que els pensaments campin lliures o fins i tot desapareguin de la ment.

Somiar despert que tu ets el mar, que balles i et gronxes davant de les roques de la costa, hi llisques per damunt o hi trenques violentament, esquitxes i et desintegres per tornar-te a unir amb tu mateix als pocs segons, que sents les pessigolles de passar entre les pedres, que penses com seria de bonic poder formar onades gegants que engolissin tots els merdosos que es fan el valent i t'empudeguen amb les seves llanxes i iots fora-borda, per deixar només els velers, les barques, els caiacs...

Com a reflexió final, crec que potser ja aniria sent hora que ens rebel·léssim contra l'esclavatge que ens imposa la societat, que aprenguéssim a viure sense presses, a contemplar com a alternativa al consum suïcida, que ensenyéssim als nostres fills i filles que un altre món és possible, que avorrir-se pot ser una oportunitat meravellosa de contemplar, de gaudir veient com la brisa mou les fulles dels arbres, com les gotes de pluja esquitxen a terra, com el sol travessa lentament el cel des que surt fins que es pon, com la lluna cada dia és un xic diferent del dia abans,  i que pot ser un món molt més senzill, sense teles ni internets, sense facebooks ni tweets, sense mòbils ni tablets, un món de contemplació. Un món de badocs.

divendres, 3 d’agost del 2012

La cultura segons un jove Josep Pla


Aprofitant els dies d'estiu a l'Escala, llegeixo el llibre Aigua de mar, un recull d'escrits de Josep Pla quan era jove (1918 més o menys), i m'ha encantat el següent fragment del relat titolat Un viatge frustrat:

"...Penso en la possibilitat que la vida a l'aire lliure, directa i sense límits, no sigui gaire compatible amb el determinat grau d'estupidesa i d'embeneitiment produït per la cultura intensiva. És a dir: la tragèdia és que arriba un moment en la vida en què només es pot tolerar el sol embotellat i l'aire descrit en els llibres. La cultura és una forma malaltissa de la vida."

dimarts, 17 de juliol del 2012

Ha mort Jon Lord, teclista dels Deep Purple

Ahir, dilluns 16 de juliol, va morir el mític teclista dels Deep Purple, Jonatan Douglas Lord, més conegut com a Jon Lord, a l'edat de 71 anys. Com a homenatge, adjunto aquest vídeo d'Smoke on the Water dels anys 70, amb la formació clàssica dels Deep Purple (Ian Gillan, veu; Ritchie Blackmore, guitarra; Roger Glover, baix; Jon Lord, teclats; i Ian Paice, bateria) amb presentació i epíleg a càrrec del propi Jon Lord.




Evidentment, he triat Smoke on the Water com a tema més conegut dels Deep Purple, però com a homenatge a Jon Lord també podeu buscar al YouTube vídeos de Child in Time, Highway Star o molts altres temes mítics.


dijous, 12 de juliol del 2012

En Bon Scott no és mort


Aquell febrer -aprofitant que la feina de traductor està tan ben pagada i els meus clients/patrons són tan comprensius amb la meva necessitat de desconnectar que entenen que a mitja temporada els pugui deixar penjada una traducció durant tres setmanes per fer un dels meus típics i caríssims viatges a l’altra punta del món-, vaig fer cap al sud d’Austràlia, a passar els dies fent surf a les onades que trenquen a la banda oriental de l’illa de Boston, que tanca l’immens port natural que és la badia del mateix nom. A les nits, a recórrer els nombrosos clubs nocturns de Port Lincoln, mirar de triomfar entre les fèmines locals i fer amistat amb els dealers de la zona. I els dies que no feia vent o em sentia una mica tip de tanta onada, en Darel, un aborigen australià de la meva edat que havia conegut un parell de mesos abans en un xat sobre salses picants, em feia de guia a preu d’amic d’Internet i em portava a voltar pels parcs naturals de Lincoln i Coffin Bay, pels voltants de la badia.

divendres, 29 de juny del 2012

La revista El Mocador ja és al ciberespai!

La història de l'antimilitarisme a Catalunya i rodalies va tenir en la insubmissió un dels seus punts més àlgids durant el segle passat.

La insubmissió va ser una campanya de desobediència a fer el servei militar obligatori -la mili- i la prestació social substitutòria -PSS- que s'havia regulat amb la Llei d'Objecció de Consciència i segons la qual els objectors havien de treballar gratuïtament durant un temps més llarg que la pròpia mili.

Un dels mitjans escrits que durant aquells temps va mirar de fer-se ressò de la lluita antimilitarista en general i de la insubmissió en particular va ser la revista El Mocador -que era la revista del MOC, el Moviment d'Objecció de Consciència, que es va editar entre els anys 1987 i 1996, on hi destacava -no sé si per bé o per mal- el suplement/última pàgina, el Kleenex, que escrivia un poca-solta que ara no recordo com es deia.

Ara, 16 anys després de la publicació del darrer exemplar, i gràcies a la feina de l'ICIP, podem trobar tots els Mocadors digitalitzats a Internet.

divendres, 22 de juny del 2012

La fi del món?

Si més no, sembla innegable que s'acosta la fi del món tal com l'hem conegut fins ara. I de fet, semblaria lògic pensar que aquesta societat del benestar basada en el consum desmesurat a imatge i semblança del glamour de Hollywood només és possible a costa del patiment de la gent d'altres zones del planeta als quals els saquegem els recursos per poder viure tan bé com vivim -i més bé que vivíem fa pocs anys.

D'una banda, fa pocs dies es feien al Figaró unes jornades amb el nom de "Repensem les polítiques municipals", i una de les xerrades va ser sobre el famós 'pic del petroli', que no resumiré perquè el Francesc Arnau -un home que no és advocat, sinó que feia d'advocat, perquè ser, el que es diu ser, és l'hòstia en bicicleta- ho ha fet prou bé al bloc Des de la finestra, que comparteix amb la Roser Iborra, resum que podeu llegir fent clic AQUÍ.

dimecres, 13 de juny del 2012

El roser


El roser

Cada matí,
quan obro la porta de casa
veig el roser.
De roses vermelles,
ufanoses,
oloroses.
M’omple el cor d’alegria
fins que recordo
que hi ha la tanca.
Quantes vegades he somiat,
adormit i despert,
que la tanca no hi és,
que l’he saltat,
que enfonso el nas entre les roses
en flairo el perfum
em delecto amb el seu aroma,
acarono els seus pètals de vellut.

Però ves, sóc un covard,
i mai no gosaré.
I si em veiés un veí,
i truqués als Mossos?
O em veu el propietari
i posa una tanca de bruc
perquè no el vegi més?
Però sens dubte
el que em fa més por
no són ni els Mossos ni el veí
sinó el roser mateix

que em punxi amb les espines.


dimarts, 5 de juny del 2012

Núvia per correu electrònic

Quan un treballa de traductor, i més si un es considera -potser equivocadament- un bon traductor, de vegades no pot evitar la sensació que s'està desaprofitant el seu talent amb traduccions que no valen un ral.

Això és el que em va passar fa poc amb una merdassa com una casa de documental que es deia E-mail Order Bride, i que es podria traduir com a "núvia per encàrrec per e-mail" o altres possibles títols variacions d'aquest com ara el que he posat en aquesta entrada i que era el primer de la llista de títols suggerits que vaig oferir a l'estudi de doblatge que me'l va fer arribar.

diumenge, 3 de juny del 2012

El blues de la reserva - Capítol 8

Blues de l’indi urbà

M’han recol•locat i m’han donat habitació
en un hotel del centre que es diu La Tomba.
M’han donat feina i m’han tallat els cabells.
Però ensopego amb rates quan pujo les escales.
Rebo cartes dels cosins de la reserva
que em pregunten quan em tornaran a veure.
Però jo tinc feina i una dispesera
que em diu gran cap, que em diu boig.

tornada:

Camino per voreres a quilòmetres de casa
Camino sol pels carrers
Camino amb sabates velles i barates
Tinc el blues de l’indi urbà.
Treballo pel mínim, treballo el màxim
Treballo amb sabates velles i barates
Tinc el blues de l’indi urbà.

Pinto sostres, pinto parets
pinto terres i pinto façanes
És la meva feina i allà hi ha el patró
que em va donar la roba que ara porto
Bevem una mica al seu bar preferit
Bevem una mica més al seu cotxe
És amic dels indis, diu
ha estat a la reserva, ha estat a la reserva

(es repeteix la tornada)

Estalvio calés per a l’autocar
perquè vull tornar cap a casa
Però la dispesera puja el lloguer
el patró no sap on ha deixat el meu xec
i els veïns són solitaris
i els veïns són fantasmagòrics
I jo miro la televisió
i somio amb la reserva



Dins de l’estudi de Cavalleria Records, a Nova York, els Coyote Springs van tornar a afinar els seus instruments ja afinats. La Chess i la Checkers cantaven escales. En Junior picava amb els peus a terra un ritme que tenia al cap. En Víctor va rascar la guitarra suaument; la guitarra va roncar com un gat.

Nota: per no tenir problemes per temes de drets d'autor, he decidit suprimir gran part dels capítols mentre miro de buscar alguna editorial interessada a publicar-lo. Si t'interessa llegir-lo, escriu-me a marc(arrova)barrobes.cat i te l'enviaré sencera.

dijous, 31 de maig del 2012

Merda d'infància

Ara ja fa un mes o dos em va tocar traduir la biografia d'en Xavier Sardà, el periodista que va ser presentador de Crónicas Marcianas i potser més conegut per ser el germà de la Rosa Maria Sardà (si més no pels qui mai vam veure Crónicas més d'un minut seguit). Sembla que està de moda això de les autobiografies, i com deia una coneguda -la Teresa, la meva parella lingüística d'aquest curs- ara ja no cal ser un personatge important per publicar l'autobiografia.

dimarts, 29 de maig del 2012

Diccionari anglès-català (5)

Com ja vaig explicar a la primera entrada de l'etiqueta 'diccionari', introdueixo en aquest post un nou seguit de paraules que no apareixen al diccionari anglès-català de l'Enciclopèdia Catalana o que hi apareixen amb una definició incorrecta o amb faltes d'ortografia, sempre amb la sana intenció de col·laborar a resoldre aquests errors o aportar una traducció dels termes a qui la busqui.


Act – (nom) Acte / Llei / Número (d’un espectacle)


Belongings – Pertinences (INCORR. pertenències)


Bitter – Acarnissat, aferrisat (INCORR. encarnissat)


Crosswalk – Pas de vianants, pas de zebra


Depiction – Descripció, representació


Enabling act – Llei orgànica


Footage – Seqüències, imatges filmades


Handicapped – Discapacitat


Heavyset o heavy-set – Corpulent, cepat


Hubris – Arrogància


Ice cap – Casquet glacial


Overrun – Envair (INCORR: invadir)


Rambunctious – Entremaliat


Slurp – (verb) Xuclar, xarrupar. (nom) Xuclada, xarrup.


Unruffled – Impertorbable (INCORR. Imperturbable)


Upmarket – De categoria, car, per a gent acabalada

dijous, 17 de maig del 2012

Els atacs de banyes de treballar per a TV3

Un dels defectes que ha tingut sempre TV3 (o més ben dit Televisió de Catalunya en els seus múltiples canals) és la poca consideració per la feina dels traductors -i lingüistes i estudis de doblatge- quan es tracta de continuar una sèrie que ja s'havia traduït i doblat anteriorment. Em vull referir en aquest post a Fanboy i Chum Chum, una sèrie de dibuixos animats que vaig traduir en gran part a la primera temporada -16 capítols de 26- i que ja vaig comentar en aquest post i en aquest altre. Ja en aquella primera temporada, després de traduir els sis primers capítols amb la feinada d'adaptar noms de personatges, llocs, objectes, botigues, llaminadures, etc., em va tocar compartir la feina amb la col·lega Laura Paredes per la suposada pressa amb la qual havien d'estar els capítols doblats i a punt per ser emesos pel Canal Super3.

divendres, 11 de maig del 2012

Salvem les serres de Pàndols i Cavalls!

SALVEM PÀNDOLS I CAVALLS! 


La Terra Alta El negoci eòlic va començar a Catalunya fa uns 14 anys, amb l'aparició dels primers projectes i l'aprovació per part de la Generalitat del Decret Eòlic que definia les regles del joc. Els territoris on bufa el cerç, el mestral o la tramuntana van esdevenir els màxims candidats a omplir-se d'aerogeneradors i centrals elèctriques. El vent és condició imprescindible, però n'hi ha moltes altres més que van fer, de la Terra Alta, l'indret ideal per a les empreses eòliques:

dissabte, 28 d’abril del 2012

LLIBERTAT


El conte que reprodueixo avui és el que va guanyar l'any passat el primer premi de la categoria adults del certamen literari 'Hi havia una vegada'. L'autor és l'Antonio González, un amic d'aquí de Sant Feliu.

LLIBERTAT

Tuc,tuc,tuc…, tuc,tuc,tuc…, tuc,tuc,tuc…

La Llibertat va obrir els ulls i amb un ensurt va allargar el braç per parar el despertador, tal com feia cada matí des de feia un munt d’anys. Però avui… avui el deixà sonar.

Tuc,tuc,tuc…, tuc,tuc,tuc…, tuc, tuc,tuc…

Avui era diferent, no era com un dia qualsevol… no se sentia igual. Va obrir els ulls, es va incorporar, va parar el despertador, va sospirar profundament i va mirar al seu voltant… tot estava igual: el tocador que varen comprar en aquella petita botiga del centre, el mirall daurat que tanta il·lusió va fer a en Lluís el dia que li ho va regalar la seva àvia, les cortines blanques que va fer la seva mare quan preparaven el piset que hauria de ser la seva llar, el forrellat de la porta... Al seu rostre es va dibuixar una ganyota de tristesa quan va clavar la mirada en aquell forrellat que, com en una fortalesa, l’aïllava del món. Va sacsejar el cap i es va aixecar del llit, aquell llit que tantes vegades l’havia fet sentir incòmoda però que avui li havia semblat un jaç de princesa: havia descansat com mai. Va córrer la cortina i lluïa un sol esplendorós. Va respirar profundament... va contemplar el dia i va mirar el carrer, no tal com ho feia cada matí des de feia anys, sinó que va mirar el carrer que avui li ensenyava un paisatge preciós tot i que vivien en ple centre, en un carrer ombrívol i brut. Avui li semblava menys brut que de costum... Quants matins havia repetit aquest mateix gest però amb la intenció de posar punt i final a la seva història! Però sempre, sempre a l’últim instant, pensava que allò era de covards i que aquell no podia ser el final, que un dia tot canviaria. Sempre es regalava un dia més i ja n’havia perdut el compte: si no s’hagués donat aquell dia mai hagués provat l’agradable sensació que avui sentia...

dimecres, 25 d’abril del 2012

La llibertat segons Forges

Entre tota una colla d'acudits del Forges sobre la reforma laboral que m'ha enviat via e-mail la meva germana Glòria, n'he triat un per reproduir-lo aquí que no té gaire a veure amb la reforma i sí amb la vida tal com ens l'han venut.

dissabte, 21 d’abril del 2012

Feliç com un tetrabís

Amb aquest conte de títol tan poca-solta he guanyat avui el 3r premi de categoria adults del 5è Certamen Literari de relats breus -o sigui contes- 'Hi havia una vegada', organitzat per l'emissora local de ràdio Ona Codinenca, la revista La Pinya, la biblioteca i l'ajuntament de Sant Feliu de Codines. 

  FELIÇ COM UN TETRABRÍS 

L’Elies va sortir per la porta de l’oficina de l’atur amb una sensació d’alegria estranya i inexplicable, tenint en compte que li acabaven de comunicar que a partir d’aquell mes ja no cobraria l’escarransida prestació d’aturat de llarga durada que li permetia si més no de dur un plat a taula, encara que fos sempre a base d’arròs, patata i llegum, perquè feia temps que la carn i el peix eren per a ell un autèntic luxe asiàtic.

Però just després de comunicar-li això, la jove que l’atenia li havia dit alegrement: “El que hauries de fer és reciclar-te.” I havia rematat la frase acomiadant-se d’ell amb un somriure atòmic: havia aclucat una mica els ulls, de manera que la fina capa del lacrimal en encongir-se havia captat la llum del sol en un punt minúscul i brillant de la seva nineta fosquíssima, des del qual s’havia anat expandint una resplendor hipnòtica pels ulls, s’havia estès pel front i les galtes, fins arribar a les dents, prou blanques i deliciosament irregulars, un somriure tan humanament esplèndid que mai seria digne d’un vulgar anunci de pasta de dents o d’una clínica dental. La lluïssor nuclear dels ulls combinada amb la ingènua felicitat que transmetia aquell somriure va produir una mena de bolet atòmic de joia beatífica que literalment el va fondre.

Encara dret com un estaquirot davant de la vorera de l’oficina d’ocupació, com en deien oficialment, va repetir en veu prou alta com per esverar un parell de vianants que tenia a la vora en aquell moment: “Sí, el que haig de fer és reciclar-me!”.

Va recordar el cinturó d’explosius que duia i amb el qual havia pensat d’immolar-se a l’oficina de l’INEM si no li donaven cap solució, el va desactivar i el va llençar a la paperera. Se li’n fotien totes les altres persones que hi pogués haver, però ara se sentia ja follament enamorat d’aquella noia, tot i que ni tan sols en recordava gaire la fesomia, només el somriure. Era rossa? Morena? Tant se valia, el que comptava era el missatge, ja per sempre associat a la felicitat atòmica d’aquell somriure. S’havia de reciclar. Només un cop reciclat podria tenir per sempre l’amor d’aquella Dulcinea que s’amagava darrere d’aquell somriure, darrere d’aquells ulls d’esplendor radioactiva.

Ni tan sols la grisor del cel el va desanimar. Es va dirigir als contenidors multicolors de la cantonada, va descartar el verd del vidre perquè no hi havia manera d’entrar-hi, el blau del paper perquè dues bandes organitzades de sensesostres es barallaven a ganivetades pel seu contingut, i el marró de la brossa orgànica perquè feia una catipén que tirava d’esquena. Només li quedava l’opció del groc dels plàstics i llaunes, que va veure que tenia una obertura prou gran per encabir-hi el seu cos prim de mort de gana, i hi va entrar sense cap mena de vacil•lació.

Es va posar còmode entre unes llaunes de refresc i una mena de recipient plàstic que feia olor de peix podrit, i va esperar pacient, sense perdre aquell somriure foll.

Pocs dies després, i previ pas per una planta industrial amb el suggerent nom d’Ecoheaven, es va trobar convertit en un bric de llet Flato esperant al costat d’altres brics gairebé idèntics a la prestatgeria d’un supermercat Mercamona. L’única diferència amb la resta de brics era que la vaca que duia fotografiada al cartró semblava lluir un somriure babau en comparació amb les altres. 

I és que l’Elies era feliç perquè sabia que ja havia complert la seva part i que només li tocava esperar. Efectivament, a mitja tarda va aparèixer la noia de l’INEM al passadís dels productes lactis i el va posar al carro de la compra, entre llaunes de cervesa i paquets de cafè de marca blanca. 

Un cop a casa de la noia, i consumit d’amor i de llet, va comprovar que allò de reciclar no era només una frase feta que li hagués dit per quedar bé. Quan el va haver buidat, la noia va retallar la part de dalt, el va omplir de terra adobada i hi va plantar flors.

A partir d’aquell dia, cada matí i cada vespre l’Elies va poder gaudir –mentre el cartró plastificat li va aguantar- del somriure ultraterrenal i les paraules dolces de la noia mentre regava les flors.

 FI

Bé, espero els vostres comentaris. Ah, hi ha cinc paraules subratllades perquè eren 'obligatòries', és a dir que s'havien d'incloure al conte. En altres ocasions, el que s'havia de posar era la frase inicial, com en el cas de Dinar a cal cunyat, que ja vaig publicar en el seu moment...

divendres, 13 d’abril del 2012

Eurovegas NO! (2)

Fa pocs dies em va arribar un mail re-re-reenviat per algú que reprodueix una carta al director que un tal Roderic Guigó ha enviat a diversos diaris sense que cap la hi hagi publicat. Tot i que no tinc el gust de conèixer-lo, i davant la impossibilitat de contactar directament amb ell perquè no en tinc cap adreça, la reprodueixo per donar a conèixer unes dades que segur que us cridaran l'atenció i que demostren l'absurditat de l'aposta del govern de CiU per l'Eurovegas i la suposada riquesa i benestar que ha de generar.

"El govern de la Generalitat promou la instal·lació del complex EuroVegas al voltant de la ciutat de Barcelona. Segons el president, aquest projecte és crucial per al benestar futur del nostre país i conduirà a la creació de milers de llocs de treball.
L'any 1931, el joc va ser legalitzat a l'estat de Nevada i va començar la construcció de casinos a la ciutat de Las Vegas. Durant els anys quaranta, Las Vegas (i l'estat de Nevada) es van convertir en una atracció turística mundial lligada al joc.
Avui, setanta anys després, l'estat de Nevada ocupa la posició 46, entre els 50 estats de la Unió, pel que fa a la qualitat de les escoles; la número 42 pel que fa a la salut dels ciutadans, i la número 45 pel que fa a la proporció de joves amb títol universitari.
D'altra banda, en canvi, ocupa la tercera posició en nombre de crims violents i la segona en nombre d'execucions hipotecàries. Irònicament, ocupa la primera posició pel que fa a desocupació: és, amb diferència, l'estat amb l'índex d'atur més alt de tota la Unió."

Roderic Guigó
Centre de Regulacio Genòmica, Universitat Pompeu Fabra

dimecres, 11 d’abril del 2012

Simiocràcia

Després de l'èxit d'Españistán, l'Aleix Saló torna a la càrrega amb un nou còmic (aquest cop traduït també al català) Simiocràcia, crònica de la gran ressaca immobiliària. I com en el cas d'Españistán, el còmic va precedit o acompanyat d'un curt d'animació de sis minuts que podeu veure a continuació.







dissabte, 7 d’abril del 2012

Eurovegas NOOOOOOO!!!

En aquest post, i per mandra de posar-me a escriure-ho jo mateix o intentar donar-li un toc irònic (que algú em retreia que el Kleenex del bloc Plujademais no té tanta conyeta marinera com l'antic Kleenex de la revista antimilitarista El Mocador), reprodueixo el manifest de la Plataforma Aturem Eurovegas - Salvem el Delta del Llobregat. També, per a qui li agradi més escoltar que llegir, penjo la intervenció assenyadíssima i alhora contundent, tot i la tranquil·litat i bones paraules, de l'alcalde d'El Prat de Llobregat, un dels municipis més afectats per la iniciativa.





divendres, 6 d’abril del 2012

Qui defensa els violents?

Aquest any 2012, com cada any, el govern espanyol ha presentat els seus pressupostos, aquest cop amb la novetat de les retallades dràstiques, que com han volgut destacar a so de bombo i platerets han inclòs fins i tot el ministeri de Defensa (8,8%). Però no siguem ingenus, que ha estat molt més exagerada la retallada en Educació (21,3%). I de fet, amb els números absoluts publicats aquests dies als mitjans, podríem fer dues sumes significatives:

Despesa pressupostada per al 2012 (en milions d'euros):

Educació 2.220
Cultura 760
Sanitat 3.974
--------
6.954

Defensa 6.261
I+D militar 757
--------
7.018

dissabte, 31 de març del 2012

Un any i un dia

Ahir va fer un any que es va morir el meu pare -Miquel Barrobés i Meix- però no vaig tenir temps de fer-li un post. Per tant ho faig avui, quan fa un any i un dia de condemna de la seva absència, un any i un dia que depén del moment sembla que fos ahir i que en canvi altres vegades sembla que faci molt més temps que ja no hi és.

Sé que és una mica cutre que ho digui, però el que més enyoro és poder comentar amb ell l'actualitat blaugrana i del futbol en general, que era de l'únic tema que els dos sabíem segur que no discutiríem -perquè si havíem de parlar de política, religió, l'educació de les meves filles, la longitud dels meus cabells, etc., no ens posàvem mai d'acord i podíem acabar els dos enfadats. En canvi, en futbol els dos érem culés, guardiolistes, antimourinhistes (de vegades imagino els comentaris que hauria fet respecte al dit a l'ull del Mou al Tito Vilanova i coses per l'estil), fans dels "tres petits" -Xavi, Messi i Iniesta-, etc.

L'any passat vaig penjar la foto d'un dels seus quadres, i aquest any volia penjar els altres dos que tinc a casa, però justament avui la càmera em feia el burro. Com que la meva germana Glòria m'ha copiat la idea i ha penjat les fotos de tots els que corren per la casa familiar a la seva pàgina web, en copio tres aquí i qui en vulgui veure més, aquest és l'enllaç de la pàgina de la Glòria.



Calella de Palafrugell




Holanda



El Pedraforca



Aprofito per fer una crida a tothom que pugui llegir aquest post i tingui algun oli d'en Miquel Barrobés, que en faci una foto i ens la faci arribar, a veure si acabem fent un arxiu amb tots els quadres que va pintar.

divendres, 23 de març del 2012

Crònica del Tercer Reich

Aquests dies estic traduint una sèrie documental de quatre capítols que suposo que s'emetrà pel Canal 33 amb el títol Crònica del Tercer Reich. Sí, ja sé què esteu pensant: ¿una altra sèrie documental sobre Hitler, els nazis i la Segona Guerra Mundial? Doncs sí, ves. M'imagino que costa ser original a l'hora de fer documentals, i de la mateixa manera que tots hem vist mil vegades el lleó que empaita un nyu, també hem vist mil vegades l'exèrcit alemany envaint Polònia.



De moment encara estic amb el tercer episodi, però m'ha semblat que feia dies que no penjava cap post i que ja tocava, i a més hi ha prou suc per comentar.

dissabte, 10 de març del 2012

Amandrai i la màgia negra

Aquest dimecres dia 7 va fer sis anys que es va morir un músic excepcional, el malià Ali Farka Touré, i és per això que, amb alguns dies de retard perquè no trepitgés l'homenatge a la meva mare, adjunto el link perquè pugueu gaudir d'un dels seus temes que més m'agraden: AMANDRAI.



Aquest tema, que al disc original Talking Timbuctu tocava conjuntament amb el guitarrista nord-americà Ray Cooder, en aquesta ocasió l'acompanya l'ngonista també malià Bassekou Kouyaté (ngonista vol dir que toca l'ngoni, aquest curiós instrument de corda africà que veureu al vídeo). Com podreu observar, el més destacat del clip és precisament el "duel" entre la guitarra d'en Touré i l'ngoni d'en Kouyaté.

I per acabar, hauria volgut afegir la lletra traduïda de la cançó, però no he trobat enlloc la lletra en cap idioma, ni tan sols el significat de la paraula Amandrai. Si algú troba res al respecte, o té el disc original i hi surt la lletra en anglès o francès, agrairé enormement que me la feu arribar (no cal que la traduïu al català, ja ho faria jo).

dimarts, 6 de març del 2012

Una crack mundial no reconeguda

El dia 6 de març de l'any 1937 -avui fa doncs 75 anys- va néixer a Gandesa Carme Meix, una de les més grans glòries que ha donat la literatura catalana, tot i que la literatura catalana gairebé no se n'hagi adonat que existeix.


La seva infantesa va estar marcada per la misèria de la postguerra, la mort de la seva mare -Carme Fuster- quan ella només tenia 5 o 6 anys, la difícil relació amb la seva madrastra posterior -Tereseta Altadill-, el seu enamorament de la lectura i el fet que, per ser una noia, un cop acabada l'educació primària no li deixessin continuar estudiant i s'hagués d'encarregar d'ajudar a casa.

Als 27 anys, l'any 1964, es casa amb el seu cosí Miquel i es trasllada a viure a Barcelona, on continua amb el seu rol de mestressa de casa i té quatre fills (Eduard -1965-, Carles -1967-, Marc -1968- i Glòria -1973-). El seu amor per la lectura i per la llengua la porta a fer classes de català, però com que no en té prou, a principis dels 80 fa l'examen d'accés a la universitat per a majors de 25 anys i es matricula a Filologia Catalana. Tot i continuar assumint totes les tasques habituals de mestressa de casa i haver de gruar amb els fills -sobretot el tercer que és una mica poca-solta i es passa el dia fent emprenyar i clavant calbots a la seva germana-, es treu tots els cursos al juny i amb bona nota. No contenta amb això, un cop acabada la carrera es treu el CAP (Certificat d'Aptitud Pedagògica) i el 1987 comença a donar classes en diversos instituts (a Badalona, al seu barri de Sant Andreu i fins a la seva jubilació el 2002 a Santa Coloma de Gramenet).

Engrescada amb tot plegat, es llença finalment a la piscina, comença a escriure i, com que ja he dit que és una crack mundial, li comencen a donar premis i a publicar llibres: el 1991 guanya el Caterina Albert i Paradís de poesia amb Palau d'absències; el 1993 és finalista del Sant Joan de novel·la amb La dansada -que es publica el 1996-; el 1995 guanya el premi de novel·la històrica de la Universitat de Lleida amb El crit de l'esparver; el 1997 és finalista del Premi Pere Calders de Literatura Catalana amb Paisatge amb boira; i els anys 2003 i 2006 guanya el Vila d'Ascó de narrativa amb Cercles i Collita de foc respectivament. També ha participat als reculls El brogit de l'Ebre (2003) i Terres d'aigua (2004). Ara està pendent que li publiquin una novel·la ambientada a la Guerra Civil -com diu ella ja no venia d'una més-, el títol definitiu de la qual encara està per decidir.

Destaca la seva prosa rica i, en els casos de La dansada i Collita de foc, la fantàstica combinació del català estàndard de la narració amb el gandesà que parlen molts dels personatges, cosa que li dóna una autenticitat meravellosa als seus relats. Evidentment, escriu molt millor que jo, que em costa trobar les paraules per definir-la. És, per tant, una autora que val la pena de llegir, que toca un ventall de temes molt ample: El crit de l'esparver (Pagès Editors) rememora la Catalunya del segle XV i la guerra dels remences; Paisatge amb boira (Columna) és una novel·la romàntica molt adient per als amants dels culebrots, en un món d'aparences que enganyen com la boira mateixa; La dansada (Pagès Editors) és un viatge constant entre el passat i el present d'una família gandesana; Cercles (Cossetània Edicions) és un recull de narracions breus ambientades en èpoques i llocs diferents, amb el nexe comú de la intolerància; Collita de foc ens transporta a les terres aspres de la Terra Alta i el Maestrat de finals del segle XIX i principis del XX, amb el teló de fons de la fil·loxera. En definitiva, tots ells llibres molt recomanables per als amants de la bona literatura.

PD: PER MOLTS ANYS, MAMA!!!! I QUE N'ESCRIGUIS MOLTS MÉS!!!!