Badant

He adjuntat aquest vídeo de només dos minuts i escaig per no avorrir ningú, perquè evidentment una imatge mai no valdrà tant com mil paraules i encara menys com la sensació de la contemplació en directe de les coses. Però l'adjunto perquè us feu una idea del que pot ser passar-se mitja hora, una hora, badant, contemplant sense cap més intenció que la de contemplar, de veure com les onades juguen amb aquestes roques de l'antiga zona militar de l'Escala, de com no hi ha cap onada que sigui igual que l'anterior, de com salten una roca i llepen la del darrere, que amb el pas dels anys ha adquirit una forma de banyereta per la qual l'aigua puja i baixa, rellisca, i tot i que en aquest vídeo ja li toca l'ombra, pocs moments abans, o algun dia anterior que hi havia anat una mica més aviat, la llum del sol s'hi reflecteix també de forma única cada mil·lèsima de segon, depèn si la roca està coberta d'escuma després d'una onada grossa -en relació amb la roca- o si entre onada i onada llisca com un rierol de muntanya roca avall, fins que una nova onada torna a cobrir-la.

I no puc deixar de pensar que sembla que això de badar sigui una cosa que estigui reservada a les vacances, perquè la resta de l'any vivim un esclavatge d'horaris i obligacions que no ens deixen ni temps de badar. De contemplar. De gaudir de l'antic i perdut art de la contemplació. De fet, hi ha molta gent que ni tan sols durant les vacances sap badar, que s'imposa horaris i obligacions, que no sap viure sense “no fer res”. O que confon badar amb idiotitzar-se mirant la tele, que evidentment no té res a veure.

L'art de badar consisteix en això. En seure davant d'un dels milions d'espectacles que ens ofereix la natura i deixar-se endur pels sentits: en aquest cas concret, la visió de les onades, dels reflexos del sol, dels colors verd, blau i blanc de la mar; escoltar el so de l'aigua picant contra la pedra, lliscant en la ressaca que sembla que arrossegui els còdols; sentir a la punta de la llengua la salabror que sura en l'ambient; i sobretot, gaudir a l'ànima de l'assossec de la llibertat del dolce far niente, la dolçor de no fer res, de deixar que els pensaments campin lliures o fins i tot desapareguin de la ment.

Somiar despert que tu ets el mar, que balles i et gronxes davant de les roques de la costa, hi llisques per damunt o hi trenques violentament, esquitxes i et desintegres per tornar-te a unir amb tu mateix als pocs segons, que sents les pessigolles de passar entre les pedres, que penses com seria de bonic poder formar onades gegants que engolissin tots els merdosos que es fan el valent i t'empudeguen amb les seves llanxes i iots fora-borda, per deixar només els velers, les barques, els caiacs...

Com a reflexió final, crec que potser ja aniria sent hora que ens rebel·léssim contra l'esclavatge que ens imposa la societat, que aprenguéssim a viure sense presses, a contemplar com a alternativa al consum suïcida, que ensenyéssim als nostres fills i filles que un altre món és possible, que avorrir-se pot ser una oportunitat meravellosa de contemplar, de gaudir veient com la brisa mou les fulles dels arbres, com les gotes de pluja esquitxen a terra, com el sol travessa lentament el cel des que surt fins que es pon, com la lluna cada dia és un xic diferent del dia abans,  i que pot ser un món molt més senzill, sense teles ni internets, sense facebooks ni tweets, sense mòbils ni tablets, un món de contemplació. Un món de badocs.