dissabte, 28 d’abril del 2012

LLIBERTAT


El conte que reprodueixo avui és el que va guanyar l'any passat el primer premi de la categoria adults del certamen literari 'Hi havia una vegada'. L'autor és l'Antonio González, un amic d'aquí de Sant Feliu.

LLIBERTAT

Tuc,tuc,tuc…, tuc,tuc,tuc…, tuc,tuc,tuc…

La Llibertat va obrir els ulls i amb un ensurt va allargar el braç per parar el despertador, tal com feia cada matí des de feia un munt d’anys. Però avui… avui el deixà sonar.

Tuc,tuc,tuc…, tuc,tuc,tuc…, tuc, tuc,tuc…

Avui era diferent, no era com un dia qualsevol… no se sentia igual. Va obrir els ulls, es va incorporar, va parar el despertador, va sospirar profundament i va mirar al seu voltant… tot estava igual: el tocador que varen comprar en aquella petita botiga del centre, el mirall daurat que tanta il·lusió va fer a en Lluís el dia que li ho va regalar la seva àvia, les cortines blanques que va fer la seva mare quan preparaven el piset que hauria de ser la seva llar, el forrellat de la porta... Al seu rostre es va dibuixar una ganyota de tristesa quan va clavar la mirada en aquell forrellat que, com en una fortalesa, l’aïllava del món. Va sacsejar el cap i es va aixecar del llit, aquell llit que tantes vegades l’havia fet sentir incòmoda però que avui li havia semblat un jaç de princesa: havia descansat com mai. Va córrer la cortina i lluïa un sol esplendorós. Va respirar profundament... va contemplar el dia i va mirar el carrer, no tal com ho feia cada matí des de feia anys, sinó que va mirar el carrer que avui li ensenyava un paisatge preciós tot i que vivien en ple centre, en un carrer ombrívol i brut. Avui li semblava menys brut que de costum... Quants matins havia repetit aquest mateix gest però amb la intenció de posar punt i final a la seva història! Però sempre, sempre a l’últim instant, pensava que allò era de covards i que aquell no podia ser el final, que un dia tot canviaria. Sempre es regalava un dia més i ja n’havia perdut el compte: si no s’hagués donat aquell dia mai hagués provat l’agradable sensació que avui sentia...

dimecres, 25 d’abril del 2012

La llibertat segons Forges

Entre tota una colla d'acudits del Forges sobre la reforma laboral que m'ha enviat via e-mail la meva germana Glòria, n'he triat un per reproduir-lo aquí que no té gaire a veure amb la reforma i sí amb la vida tal com ens l'han venut.

dissabte, 21 d’abril del 2012

Feliç com un tetrabís

Amb aquest conte de títol tan poca-solta he guanyat avui el 3r premi de categoria adults del 5è Certamen Literari de relats breus -o sigui contes- 'Hi havia una vegada', organitzat per l'emissora local de ràdio Ona Codinenca, la revista La Pinya, la biblioteca i l'ajuntament de Sant Feliu de Codines. 

  FELIÇ COM UN TETRABRÍS 

L’Elies va sortir per la porta de l’oficina de l’atur amb una sensació d’alegria estranya i inexplicable, tenint en compte que li acabaven de comunicar que a partir d’aquell mes ja no cobraria l’escarransida prestació d’aturat de llarga durada que li permetia si més no de dur un plat a taula, encara que fos sempre a base d’arròs, patata i llegum, perquè feia temps que la carn i el peix eren per a ell un autèntic luxe asiàtic.

Però just després de comunicar-li això, la jove que l’atenia li havia dit alegrement: “El que hauries de fer és reciclar-te.” I havia rematat la frase acomiadant-se d’ell amb un somriure atòmic: havia aclucat una mica els ulls, de manera que la fina capa del lacrimal en encongir-se havia captat la llum del sol en un punt minúscul i brillant de la seva nineta fosquíssima, des del qual s’havia anat expandint una resplendor hipnòtica pels ulls, s’havia estès pel front i les galtes, fins arribar a les dents, prou blanques i deliciosament irregulars, un somriure tan humanament esplèndid que mai seria digne d’un vulgar anunci de pasta de dents o d’una clínica dental. La lluïssor nuclear dels ulls combinada amb la ingènua felicitat que transmetia aquell somriure va produir una mena de bolet atòmic de joia beatífica que literalment el va fondre.

Encara dret com un estaquirot davant de la vorera de l’oficina d’ocupació, com en deien oficialment, va repetir en veu prou alta com per esverar un parell de vianants que tenia a la vora en aquell moment: “Sí, el que haig de fer és reciclar-me!”.

Va recordar el cinturó d’explosius que duia i amb el qual havia pensat d’immolar-se a l’oficina de l’INEM si no li donaven cap solució, el va desactivar i el va llençar a la paperera. Se li’n fotien totes les altres persones que hi pogués haver, però ara se sentia ja follament enamorat d’aquella noia, tot i que ni tan sols en recordava gaire la fesomia, només el somriure. Era rossa? Morena? Tant se valia, el que comptava era el missatge, ja per sempre associat a la felicitat atòmica d’aquell somriure. S’havia de reciclar. Només un cop reciclat podria tenir per sempre l’amor d’aquella Dulcinea que s’amagava darrere d’aquell somriure, darrere d’aquells ulls d’esplendor radioactiva.

Ni tan sols la grisor del cel el va desanimar. Es va dirigir als contenidors multicolors de la cantonada, va descartar el verd del vidre perquè no hi havia manera d’entrar-hi, el blau del paper perquè dues bandes organitzades de sensesostres es barallaven a ganivetades pel seu contingut, i el marró de la brossa orgànica perquè feia una catipén que tirava d’esquena. Només li quedava l’opció del groc dels plàstics i llaunes, que va veure que tenia una obertura prou gran per encabir-hi el seu cos prim de mort de gana, i hi va entrar sense cap mena de vacil•lació.

Es va posar còmode entre unes llaunes de refresc i una mena de recipient plàstic que feia olor de peix podrit, i va esperar pacient, sense perdre aquell somriure foll.

Pocs dies després, i previ pas per una planta industrial amb el suggerent nom d’Ecoheaven, es va trobar convertit en un bric de llet Flato esperant al costat d’altres brics gairebé idèntics a la prestatgeria d’un supermercat Mercamona. L’única diferència amb la resta de brics era que la vaca que duia fotografiada al cartró semblava lluir un somriure babau en comparació amb les altres. 

I és que l’Elies era feliç perquè sabia que ja havia complert la seva part i que només li tocava esperar. Efectivament, a mitja tarda va aparèixer la noia de l’INEM al passadís dels productes lactis i el va posar al carro de la compra, entre llaunes de cervesa i paquets de cafè de marca blanca. 

Un cop a casa de la noia, i consumit d’amor i de llet, va comprovar que allò de reciclar no era només una frase feta que li hagués dit per quedar bé. Quan el va haver buidat, la noia va retallar la part de dalt, el va omplir de terra adobada i hi va plantar flors.

A partir d’aquell dia, cada matí i cada vespre l’Elies va poder gaudir –mentre el cartró plastificat li va aguantar- del somriure ultraterrenal i les paraules dolces de la noia mentre regava les flors.

 FI

Bé, espero els vostres comentaris. Ah, hi ha cinc paraules subratllades perquè eren 'obligatòries', és a dir que s'havien d'incloure al conte. En altres ocasions, el que s'havia de posar era la frase inicial, com en el cas de Dinar a cal cunyat, que ja vaig publicar en el seu moment...

divendres, 13 d’abril del 2012

Eurovegas NO! (2)

Fa pocs dies em va arribar un mail re-re-reenviat per algú que reprodueix una carta al director que un tal Roderic Guigó ha enviat a diversos diaris sense que cap la hi hagi publicat. Tot i que no tinc el gust de conèixer-lo, i davant la impossibilitat de contactar directament amb ell perquè no en tinc cap adreça, la reprodueixo per donar a conèixer unes dades que segur que us cridaran l'atenció i que demostren l'absurditat de l'aposta del govern de CiU per l'Eurovegas i la suposada riquesa i benestar que ha de generar.

"El govern de la Generalitat promou la instal·lació del complex EuroVegas al voltant de la ciutat de Barcelona. Segons el president, aquest projecte és crucial per al benestar futur del nostre país i conduirà a la creació de milers de llocs de treball.
L'any 1931, el joc va ser legalitzat a l'estat de Nevada i va començar la construcció de casinos a la ciutat de Las Vegas. Durant els anys quaranta, Las Vegas (i l'estat de Nevada) es van convertir en una atracció turística mundial lligada al joc.
Avui, setanta anys després, l'estat de Nevada ocupa la posició 46, entre els 50 estats de la Unió, pel que fa a la qualitat de les escoles; la número 42 pel que fa a la salut dels ciutadans, i la número 45 pel que fa a la proporció de joves amb títol universitari.
D'altra banda, en canvi, ocupa la tercera posició en nombre de crims violents i la segona en nombre d'execucions hipotecàries. Irònicament, ocupa la primera posició pel que fa a desocupació: és, amb diferència, l'estat amb l'índex d'atur més alt de tota la Unió."

Roderic Guigó
Centre de Regulacio Genòmica, Universitat Pompeu Fabra

dimecres, 11 d’abril del 2012

Simiocràcia

Després de l'èxit d'Españistán, l'Aleix Saló torna a la càrrega amb un nou còmic (aquest cop traduït també al català) Simiocràcia, crònica de la gran ressaca immobiliària. I com en el cas d'Españistán, el còmic va precedit o acompanyat d'un curt d'animació de sis minuts que podeu veure a continuació.







dissabte, 7 d’abril del 2012

Eurovegas NOOOOOOO!!!

En aquest post, i per mandra de posar-me a escriure-ho jo mateix o intentar donar-li un toc irònic (que algú em retreia que el Kleenex del bloc Plujademais no té tanta conyeta marinera com l'antic Kleenex de la revista antimilitarista El Mocador), reprodueixo el manifest de la Plataforma Aturem Eurovegas - Salvem el Delta del Llobregat. També, per a qui li agradi més escoltar que llegir, penjo la intervenció assenyadíssima i alhora contundent, tot i la tranquil·litat i bones paraules, de l'alcalde d'El Prat de Llobregat, un dels municipis més afectats per la iniciativa.





divendres, 6 d’abril del 2012

Qui defensa els violents?

Aquest any 2012, com cada any, el govern espanyol ha presentat els seus pressupostos, aquest cop amb la novetat de les retallades dràstiques, que com han volgut destacar a so de bombo i platerets han inclòs fins i tot el ministeri de Defensa (8,8%). Però no siguem ingenus, que ha estat molt més exagerada la retallada en Educació (21,3%). I de fet, amb els números absoluts publicats aquests dies als mitjans, podríem fer dues sumes significatives:

Despesa pressupostada per al 2012 (en milions d'euros):

Educació 2.220
Cultura 760
Sanitat 3.974
--------
6.954

Defensa 6.261
I+D militar 757
--------
7.018