El conte que reprodueixo avui és el que va guanyar l'any passat el primer premi de la categoria adults del certamen literari 'Hi havia una vegada'. L'autor és l'Antonio González, un amic d'aquí de Sant Feliu.
LLIBERTAT
Tuc,tuc,tuc…, tuc,tuc,tuc…, tuc,tuc,tuc…
Tuc,tuc,tuc…, tuc,tuc,tuc…, tuc, tuc,tuc…
Avui era diferent, no era com un dia qualsevol… no se
sentia igual. Va obrir els ulls, es va incorporar, va parar el despertador, va
sospirar profundament i va mirar al seu voltant… tot estava igual: el tocador
que varen comprar en aquella petita botiga del centre, el mirall daurat que
tanta il·lusió va fer a en Lluís el dia que li ho va regalar la seva àvia, les
cortines blanques que va fer la seva mare quan preparaven el piset que hauria
de ser la seva llar, el forrellat de la porta... Al seu rostre es va dibuixar
una ganyota de tristesa quan va clavar la mirada en aquell forrellat que, com
en una fortalesa, l’aïllava del món. Va sacsejar el cap i es va aixecar del
llit, aquell llit que tantes vegades l’havia fet sentir incòmoda però que avui
li havia semblat un jaç de princesa: havia descansat com mai. Va córrer la
cortina i lluïa un sol esplendorós. Va respirar profundament... va contemplar
el dia i va mirar el carrer, no tal com ho feia cada matí des de feia anys,
sinó que va mirar el carrer que avui li ensenyava un paisatge preciós tot i que
vivien en ple centre, en un carrer ombrívol i brut. Avui li semblava menys brut
que de costum... Quants matins havia repetit aquest mateix gest però amb la intenció
de posar punt i final a la seva història! Però sempre, sempre a l’últim
instant, pensava que allò era de covards i que aquell no podia ser el final,
que un dia tot canviaria. Sempre es regalava un dia més i ja n’havia perdut el
compte: si no s’hagués donat aquell dia mai hagués provat l’agradable sensació
que avui sentia...
“Això deu ser sentir-se lliure”, es va dir. Mai ho
havia estat, ja que amb divuit anys va passar de servir al seu pare a servir a
en Lluís, amb qui havia estat casada vint anys. Va passar per davant del mirall
i va detenir-se un minut a mirar el rostre que s’hi reflectia, un rostre que
sempre havia estat allà però que mai s’atreví a mirar durant aquells anys... es
va sorprendre ja que semblava que en comptes d’anys havien passat segles! Va
veure un rostre marcat pels anys i va haver de fer un esforç per reconèixer en
aquella imatge la nena que ella recordava. Es va tocar la cara i una ganyota de
tristesa es va dibuixar al seu rostre al tocar les marques que el temps i la
vida li havien deixat. “Però avui no...”
Va somriure mentre s’estirava la pell de la cara en
direcció al naixement del cabell, aquell cabell canós i sec com un camp que han
deixat a mercè de les inclemències del temps i a qui ningú ha fet cas en molt
de temps. “Em tenyiré de ros. Sempre m’ha agradat el ros però en Lluís sempre
diu que el ros és de meuca, que una dona decent ha d’anar amb la cara rentada i
el seu color natural”.
Va obrir l’armari i va treure’n una maleta vella.
Quantes vegades havia pensat en llançar-la! Però mai havia pogut fer-ho, li
portava tants bons records... la van comprar per al viatge de nuvis. “Què feliç
era, i què guapo, en Lluís! “En sis o set viatges s’amortitza”, va dir ell, què
il·lusa! Després d’aquell viatge només ha vist la llum quan, per matar les
hores, he canviat i recanviat de lloc els quatre draps que ocupen l’armari.
Quantes vegades he estat a punt de llançar-la i quantes vegades m’he donat un
dia més, per si de cas a l’estiu... per si de cas per Nadal... per si de cas en
Setmana Santa... sempre per si de cas i mai ha arribat el moment en vint anys!”
“Avui sí, avui faré la maleta!”
Pensant en què hi posaria dins, es va veure davant de
la porta amb la mà al forrellat disposada a obrir la seva fortalesa. Un suor
fred la va paralitzar i els seus moviments es van fer més lents. Tremolava. Com
cada matí, sense fer soroll, va respirar.
“Avui no, avui ja no...”
Va obrir la porta, va sospirar i es va dirigir al
lavabo amb pas lleuger, com de costum, però quan es disposava a tancar la porta
es va veure reflectida al mirall i es va somriure. Va pensar, “avui no” i
va deixar la porta oberta de bat a bat. Va obrir l’aigua i la va deixar córrer
sense por. Avui tenia temps, gastaria l’aigua que li donés la gana. Va posar el
tap a la banyera i la va omplir.
“Aquesta banyera tan gran la vam fer posar quan vam
reformar el pis, per a poder relaxar-nos a la nit, però mai l’he poguda
utilitzar perquè “una dona decent no pot perdre el temps ni necessita
relaxar-se”, com diu en Lluís. En canvi, ell sí, després de les seves festes li
anava molt bé una banyera calenta mentre jo li fregava l’esquena...”
Es va submergir a la banyera, va tancar els ulls i va
pensar en tot el que s’havia perdut per covard, per amor, perquè ella se
l’estimava, “segur que me l’estimava”, va pensar, “quan el vaig conèixer era el
noi més guapo... tan fort i gran, tan atent... i m’estimava tant! Com es posava
tan gelós si un altre em mirava...?”
Va obrir els ulls d’un ensurt quan va escoltar un
soroll que venia de la saleta. Va sortir de l’aigua, es va tapar amb una
tovallola i, com un nen al que sorprenen fent algun cosa que no ha de fer, va
treure el tap apressuradament i va tancar la porta, recolzant-se en ella,
enganyant-hi l’orella i tancant els ulls esperant un crit, un crit que no va
arribar... va obrir els ulls mentre sospirava,
“avui no, avui no...”
Es va créixer, es va fer gran... va somriure i va
picar l’ullet al reflex del mirall, va obrir la porta i va creuar el passadís
que la separava de la seva habitació amb pas ferm, va deixar caure la tovallola
davant del mirall i, quan es va mirar, es va veure esvelta tot i els seus
trenta-vuit... no es veia pas grassa, com li havia fet creure en Lluís durant
tant de temps. Va mirar a l’armari i, com de costum, va agafar aquella faldilla
gris a joc amb la brusa que es posava sempre: els va llançar sobre el llit i va
agafar aquell vestit vermell que es va comprar a mercat per al casament del seu
cosí i que en Lluís no li havia deixat posar perquè “anava provocant”. Es va posar
el vestit i per primera vegada un gran somriure se li va dibuixar a la cara.
“Realment, estic provocativa...”
Es va recollir el cabell en un gran monyo i es va
donar un toc de color a la mirada, tot i que avui no era necessari, ja que els
seus ulls desprenien llum per si sols, uns ulls que havien estat apagats durant
tant de temps... va mirar la maleta, va mirar l’armari i va pensar, “no, no
vull res. Avui comença una vida nova”. Va agafar el seu moneder i al sortir per
la porta va mirar per última vegada aquelles quatre parets. La seva presó, la
seva fortalesa. Quantes llàgrimes, quanta por!.
Va tancar la porta. Ara venia el més difícil: havia
de travessar la saleta per a deixar d’una vegada per totes aquell malson. Va
agafar valor i va encaminar les seves passes fermes cap a la porta principal.
Va passar pel costat del sofà i una por incontrolable la va paralitzar. Va
mirar de reüll i va veure el cap d’en Lluís recolzat contra el respatller. Per
un moment el seu cap va inundar-se de pensaments, el seu cos s’agitava
incontroladament i una suor freda la va recórrer de dalt a baix. Inclús els
ulls se li van omplir de llàgrimes. “si despertés, si em veiés així vestida...”
en el seu pensament s’amuntegaven les imatges de tantes nits, de tants cops...
per un moment els podia notar al cos, podia sentir els seus insults. Per un
moment va pensar en sortir corrents i tancar-se una altra vegada a la seva
habitació, a la seva fortalesa, a la seva presó, però va apretar els punys i
trient forces d’on no hi havia es va dir, “avui no, avui ja no...”
Va parar-se davant d’ell i el va mirar. El va veure
allà al sofà amb els ulls tancats i va respirar. El seu cos poc a poc va anar
tranquil·litzant-se: no podia parar de mirar-lo i va veure en ell aquell no que
la va enamorar, aquell noi gran i for que se l’estimava i es va preguntar “quan
vas canviar, per què?” però no va saber contestar, com tantes i tantes vegades
que s’ho havia preguntat. “Poder no vas canviar, sempre vas ser igual i jo vaig
ser l’única que no m’en vaig adonar... quantes vegades he estat a punt de
deixar-te i sempre t’he perdonat! Quantes vegades m’han dit que no canviaries,
que m’havia de separar i sempre t’he donat un dia més... però avui no, avui
comença la meva vida! Quantes nits ha vingut la policia, quantes vegades em van
dir que et denunciés, que no mereixies ser lliure...? quantes nits he plorat,
quantes vegades he negat que tu fossis el culpable, quantes excuses: que si
l’alcohol, que si la feina...! però avui no, avui no hi ha excusa. Avui s’ha acabat
tot, avui ja no tinc por. Ahir va ser l’última!” i fent u petó a l’aire va
sortir sense tancar la porta i sense mirar enrere. Quan va trepitjar el carrer
va sentir-se orgullosa, lleugera. Ja no portava aquella càrrega tan pesada que
havia arrossegat durant tant de temps... no sentia por, se sentia feliç.
Respirava, per fi respirava! Va baixar dels núvols quan va escoltar una veu que
li era molt familiar.
-Per fi t’has decidit, Llibertat, ja era hora! Ara el
podrem detenir.
Havia arribat al seu destí. Estava davant de la
comissaria, va entrar i es va dirigir a un funcionari que, bocabadat, la mirava
des de la taula.
-Vinc a posar una denúncia –va dir amb un somriure a
la cara-, vull denunciar que per fi sóc lliure.
El funcionari la mirava amb cara de no entendre res.
-Ahir vaig matar el meu marit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada