dijous, 29 d’abril del 2010

El blues de la reserva - Capítol 3

3

Cançó d’amor del noi indi


T’he vist caminar amb aquestes cames morenes
i t’he sentit entrar a la meva cabana a les palpentes
Potser t’estranya quan estàs a la foscor
Sentir els batecs del teu cor a ritme de tambor

Et sento parlar del teu Camí de Llàgrimes
Si vols et puc ajudar a apaivagar les teves pors
Seré aquí mirant i esperant la teva trucada
i t’agafaré quan sentis que has de caure

tornada:
I vull dir ei, ya-hey, ya-hey, ya-hey
Vull dir ei, ya-hey, ya-hey
I vull dir ei, ya-hey, ya-hey, ya-hey
Vull dir ei, ya-hey, ya-hey

Et veig mentre jugues tota la nit
veig que somrius quan cantes la cançó
Jo seré aquí imaginant a quina mà amagues la pedra
Espero poder-la endevinar per no haver d’estar sol

(es repeteix la tornada fins al final)


La Chess i la Checkers Warm Water, dues germanes flathead, es van obrir pas fins a primera fila del bar El Pal del Tipi. (N del T.: Chess i Checkers volen dir respectivament Escacs i Dames, però com que traduït quedaria com un cop de puny a la boca, he deixat els noms de Chess i Checkers. Warm Water vol dir Aigua Calenta.) Les dues volien veure de més a prop els Coyote Springs. El públic aplaudia com si fos un concert de debò enlloc d’un bolo mal pagat en un bar de reserva. Alguns flatheads fins i tot treien els encenedors, els encenien i socarrimaven les trenes dels seus amics. Per seguretat, la Chess i la Checkers s’havien amagat les trenes sota uns barrets de cowboy. La Chess duia ulleres.

Nota: per no tenir problemes per temes de drets d'autor, he decidit suprimir gran part dels capítols mentre miro de buscar alguna editorial interessada a publicar-lo. Si t'interessa llegir-lo, escriu-me a marc(arrova)barrobes.cat i te l'enviaré sencera.

dimarts, 27 d’abril del 2010

Espelmes per SMS

Qui diu que l'església catòlica està atrapada en el passat, que no es modernitza, que no és capaç d'arribar a les noves generacions? Avui, fent zàpping al Telediario de la 1, parlaven d'un nou sistema segons el qual la catedral de Santiago de Compostela tindrà unes noves espelmes que s'encendran via SMS.


foto: el sistema i l'espavilat que l'ha inventat

Diu que per 1,39€ tens una espelma encesa durant 11 minuts, que segons l'empresa és "el temps necessari per resar des de casa". Pel que he trobat ara per Internet, però, Santiago no és pionera en aquest sentit, perquè Nôtre Dame, Barcelona i alguna altra catedral ja ho tenen. Si la cosa s'estén, potser aviat als diaris trobarem anuncis del tipus: "Oferta, encengui aquesta setmana una espelma a la Catedral de XXX per només 0,99€ els 20 minuts. I per cada 10 enceses, miracle garantit."

A mi se m'ha acudit una idea per aquesta gent de Santiago: que parlin amb la gent de Nintendo i comercialitzin el Camino de Santiago per la Wii. Simplement es tractaria de filmar el recorregut i vendre-ho de manera que el comprador, amb una cinta de caminar i una pantalla gegant, anés fent el camí al ritme que més li convingui, una hora cada dia, un kilòmetre... i cada dia el reprendria allà on l'hagués deixat. Com a penintència valdria tant com el camí de veritat i un cop arribats a la catedral virtual, la consola enviaria un SMS per confirmar l'altre premi: una espelma encesa gratis durant un any.

Si algú s'ha sentit ofès...

Sempre m'ha meravellat el cinisme dels polítics, i recentment n'hem tingut un nou cas amb la feixista Sánchez Camacho arran de l'infame fullet que va estar repartint junt amb els seus companys del PP de Badalona.



En aquest fullet, que potser no es veu prou bé en la petitesa del bloc, es vinculava directament la immigració transnacional amb la delinqüència, la brutícia, la inseguretat i l'incivisme, i per si no queda prou clar afegeixen una pancarta en un balcó (a dalt a la dreta) que diu "No queremos rumanos". Per si quedava cap dubte, entrevistat a la ràdio el regidor popular Xavier García Albiol va dir literalment que "el col·lectiu gitano romanès que s'ha instal·lat a Badalona ha vingut a delinquir".

Davant la polseguera que s'ha aixecat, surt la 'senyora' Sánchez Camacho defensant el dret del tal García Albiol a "posar el debat de la immigració sobre la taula", i presumptament desmarcant-se del fullet diu "i demano disculpes si algú s'ha sentit ofès".

M'ha impressionat sobretot les tones de cinisme que es poden amagar rere un simple "si" condicional. Com que "si"? Dit així, sembla clar que la 'senyora' Sánchez Camacho creu que és possible que ningú s'hagi sentit ofès. Però "si" algú tingués la pell tan prima que s'ofèn perquè li diuen brut, delinqüent, incívic i que no el volen, molt educadament i posant-se la màscara de políticament correcta, la 'senyora' Sánchez Camacho li demana disculpes.



Foto/concurs: Com es coneix popularment aquest animal que rima amb Camacho?

PD: A part de rimar, és evident que un dels dos animals és molt més intel·ligent que l'altre.

dissabte, 24 d’abril del 2010

Dinar a cal cunyat

El conte que es reprodueix a continuació em va valer ahir, diada de Sant Jordi, per guanyar el segon premi de categoria Adults del 3r Certamen de Narració Breu "Hi havia una vegada", organitzat per Ona Codinenca amb la col·laboració de la revista La Pinya i l'ajuntament de Sant Feliu de Codines. El conte havia de començar necessàriament amb la frase "En Joan i la seva dona eren al tren que anava cap a Girona..."

DINAR A CAL CUNYAT

En Joan i la seva dona eren al tren que anava cap a Girona, on els esperava el sempre temut dinar d’aniversari del seu cunyat Enric, envoltats de nebots impertinents i mal educats, cunyats i concunyats d’allò més esnob i, especialment, uns sogres que mai no havien acabat de pair que la seva filla petita, la seva princeseta, es casés amb un pelacanyes com ell, un pobre mestre de primària sense ambicions a la borsa, als negocis immobiliaris ni a la política. Per si fos poc, en un primer dinar a ca l’Enric que ja li semblava prehistòria havia tingut la gosadia de manifestar les seves simpaties pel president Pujol (ara ex), tot i saber que tota la seva família política formava part de la gauche divine gironina, amb càrrecs importants tant al partit socialista com a l’administració, i que el seu sogre organitzava cada estiu un ‘suquet de peix’ al mas de Palau-Saverdera on un any fins i tot hi havia anat el president Maragall (ara també ex) i mai no hi faltava la família Nadal al complet.

divendres, 16 d’abril del 2010

Animal football world cup

Fa poques setmanes vaig tenir el gust de tornar a traduir un joc d'ordinador, i és aquest Animal Football World Cup, per l'empresa Play&Learn Multimedia de l'amic Xavi Prats (http://www.playlearnmultimedia.com), que havia estat a Zeta Multimedia fins que algú del Grupo Zeta va decidir que els jocs d'ordinador no donaven prou beneficis -que no és que donessin pèrdues- i van fotre fora tot el personal. En Xavi, però, de moment és prou valent (temerari?) de continuar mirant d'editar jocs educatius. Potser se li podria demanar que els edités també en català, però vistos els números de vendes en castellà (a l'estat i a ultramar), potser ja seria directament suïcida. On són les subvencions per la normalització del català en aquest àmbit?


No he pogut adjuntar el pdf que m'ha enviat el Xavi, això és d'un altre país, amb un altre nom

Evidentment, el que més m'agrada de traduir jocs és l'estona que t'hi has de passar abans jugant al joc per veure què és què i, en aquest cas, veure quines són les accions que fan que el locutor Papagai faci cada comentari. Per exemple veure la diferència entre 'Loser', quan xutes fora o 'Loser, loser' quan et prenen la pilota. Evidentment, si ho hagués de traduir sense haver jugat, no en tindria ni idea de què he de posar. De fet, en els jocs d'ordinador normalment es nota si la traducció s'ha fet havent jugat al joc o s'ha fet a cegues. A mi alguna vegada m'ha tocat traduir algun joc a cegues i he deixat marcades coses perquè els 'testers' comprovessin què era.

En aquest cas, a més, es tracta d'un joc força divertit, senzill de controls perquè està pensat per canalla i no hi ha faltes ni gaires aturades del joc, i és de futbol, la meva debilitat i pitjor droga. També és divertit mirar d'adaptar els noms dels 'futbolistes' perquè facin gràcia i alhora, si pot ser, referència a algun jugador real de la selecció en qüestió: Tororres i Novillo a la davantera dels toros espanyols, Ranery com a figura de les granotes franceses, Luis Vacuno i Vaquinho amb les vaques brasileres, etc.



Doncs res, que si coneixeu algun nen/a a partir de 6 anys que tingui PC, sigui un malalt del futbol o simplement vulgui passar una bona estona amb un joc prou divertit, ja sabeu què li podeu regalar.

Ip Man, arts marcials i 'cuento chino'



Aprofito aquest divendres sense feina per posar al dia el bloc pel que fa a traduccions amb la pel·lícula xinesa Ip Man, que explica alguns episodis de la vida d'Ip Man, gran mestre de Wing Chun i "famós" per haver estat el mestre d'en Bruce Lee. Podeu imaginar, doncs, que la pel·li era farcida de combats d'arts marcials. La traducció és per al Servei Català de Doblatge, d'entrada per incloure l'opció 'català' en l'edició en DVD i més endavant es passarà per TV3.

Igual com passava en el cas d'Almirall, no és que jo sàpiga xinès, sinó que la distribuïdora passa la versió anglesa a nivell mundial per la seva traducció a les diferents llengües. Així doncs, vaig rebre el guió traduït a l'anglès, i com l'estudi encara no tenia la imatge per passar-me-la, em vaig baixar d'Internet la pel·li en original xinès subtitulat a l'anglès per anar fent la traducció i l'ajust. No cal dir que ajustar una pel·li xinesa comporta certa dificultat, sobretot perquè de vegades parlen a batzegades i et trobes que enmig del que en teoria és una frase seguida de vuit o nou paraules hi ha dues pauses d'un segon o més, difícils de resoldre.

Com que l'estudi trigava a tenir la imatge, al final ja tenia la traducció i l'ajust acabats abans d'haver rebut la imatge de l'estudi per comprovar que tot fos igual. A la pel·li es narra la invasió japonesa de la Xina del 1937, i hi havia força escenes on els japonesos parlaven japonès i per tant se suposava que s'hauria de subtitular la part japonesa. Em quedava el dubte d'alguna conversa una mica llarga entre japonesos, si potser caldria doblar-la o què. Això, però, no depèn de mi. Però si s'havia de doblar, s'havia d'ajustar.

Finalment, l'estudi em va fer arribar la imatge de la pel·li, però doblada al castellà: La leyenda de Yip Man. Vaig pensar: 'mira, a veure com han resolt això a la versió castellana'. Va ser aquí quan vaig comprovar realment que els castellans fan el que volen amb les pel·lis, i havien fet que tant xinesos com japonesos parlessin en castellà. Hi havia una petita pega, però, i és un personatge força important, xinès, que al començament de la pel·li és capità de la policia, però després de la invasió japonesa fa d'intèrpret pels japonesos. A més en molts casos, el poli-intèrpret mira de quedar bé amb tothom (sobretot amb els japonesos, que l'estomaquen sovint) i no acaba de traduir exactament el que li han dit. Què van fer a la versió castellana? Inventar-se una pel·lícula nova, amb nous diàlegs per l'intèrpret, que li donaven tota una altra personalitat al personatge, fent-lo quedar com un traïdor total sense matisos i tergiversant totalment algunes escenes. Per exemple una frase que em va encantar poder traduir que deia: "Sóc un traductor, no un traïdor".

Em va semblar una falta de respecte impressionant, tant pels creadors de la pel·li com pels espectadors. És com si pensessin que com que "només" és una pel·li d'arts marcials, la gent el que vol veure són els combats i baralles, i els diàlegs tant li carda. Com una porno, si fa no fot.

També em va sobtar quan abans de començar a traduir vaig buscar informació a Internet sobre Ip Man i vaig trobar que l'havien estrenat a Catalunya dins del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges del 2009. Sí que és veritat que les escenes d'arts marcials són una mica exagerades, potser a càmera ràpida i tal, però no és el que jo anomenaria 'cinema fantàstic'.

diumenge, 4 d’abril del 2010

Revisionisme postsoviètic



Ara fa unes setmanes em van passar per traduir al català una pel·lícula russa que es diu Almirall. I no és que jo sàpiga prou rus com per traduir pel·lis (les avorrides classes de la Natàlia no-recordo-el-cognom, i la meva tendència excessiva a saltar-me classes per anar a assemblees d'insubmisos de la UAB o directament al bar em van fer no aprovar el 3r de l'EUTI de rus-llengua C), sinó que moltes vegades les productores passen directament la versió en anglès al mercat internacional.

O sigui que en teoria tenia la traducció dels diàlegs a l'anglès per poder-ho anar lligant amb l'original rus de la imatge. Però resulta que els diàlegs en anglès eren realment infumables, perquè ni hi havia els noms dels personatges i a més se saltaven un munt d'intervencions, de manera que em vaig haver de basar en molts casos en la traducció al castellà que ja s'havia fet prèviament (compadeixo el traductor per la feinada que devia tenir, i l'admiro si no sabia rus i es va inventar tots els diàlegs que no sortien en anglès - cosa que no m'estranyaria vist el morro que li tiren a les traduccions audiovisuals en castellà en general, com ja explicaré en una entrada un dia d'aquests sobre una altra pel·li).