divendres, 29 de juny del 2012

La revista El Mocador ja és al ciberespai!

La història de l'antimilitarisme a Catalunya i rodalies va tenir en la insubmissió un dels seus punts més àlgids durant el segle passat.

La insubmissió va ser una campanya de desobediència a fer el servei militar obligatori -la mili- i la prestació social substitutòria -PSS- que s'havia regulat amb la Llei d'Objecció de Consciència i segons la qual els objectors havien de treballar gratuïtament durant un temps més llarg que la pròpia mili.

Un dels mitjans escrits que durant aquells temps va mirar de fer-se ressò de la lluita antimilitarista en general i de la insubmissió en particular va ser la revista El Mocador -que era la revista del MOC, el Moviment d'Objecció de Consciència, que es va editar entre els anys 1987 i 1996, on hi destacava -no sé si per bé o per mal- el suplement/última pàgina, el Kleenex, que escrivia un poca-solta que ara no recordo com es deia.

Ara, 16 anys després de la publicació del darrer exemplar, i gràcies a la feina de l'ICIP, podem trobar tots els Mocadors digitalitzats a Internet.

divendres, 22 de juny del 2012

La fi del món?

Si més no, sembla innegable que s'acosta la fi del món tal com l'hem conegut fins ara. I de fet, semblaria lògic pensar que aquesta societat del benestar basada en el consum desmesurat a imatge i semblança del glamour de Hollywood només és possible a costa del patiment de la gent d'altres zones del planeta als quals els saquegem els recursos per poder viure tan bé com vivim -i més bé que vivíem fa pocs anys.

D'una banda, fa pocs dies es feien al Figaró unes jornades amb el nom de "Repensem les polítiques municipals", i una de les xerrades va ser sobre el famós 'pic del petroli', que no resumiré perquè el Francesc Arnau -un home que no és advocat, sinó que feia d'advocat, perquè ser, el que es diu ser, és l'hòstia en bicicleta- ho ha fet prou bé al bloc Des de la finestra, que comparteix amb la Roser Iborra, resum que podeu llegir fent clic AQUÍ.

dimecres, 13 de juny del 2012

El roser


El roser

Cada matí,
quan obro la porta de casa
veig el roser.
De roses vermelles,
ufanoses,
oloroses.
M’omple el cor d’alegria
fins que recordo
que hi ha la tanca.
Quantes vegades he somiat,
adormit i despert,
que la tanca no hi és,
que l’he saltat,
que enfonso el nas entre les roses
en flairo el perfum
em delecto amb el seu aroma,
acarono els seus pètals de vellut.

Però ves, sóc un covard,
i mai no gosaré.
I si em veiés un veí,
i truqués als Mossos?
O em veu el propietari
i posa una tanca de bruc
perquè no el vegi més?
Però sens dubte
el que em fa més por
no són ni els Mossos ni el veí
sinó el roser mateix

que em punxi amb les espines.


dimarts, 5 de juny del 2012

Núvia per correu electrònic

Quan un treballa de traductor, i més si un es considera -potser equivocadament- un bon traductor, de vegades no pot evitar la sensació que s'està desaprofitant el seu talent amb traduccions que no valen un ral.

Això és el que em va passar fa poc amb una merdassa com una casa de documental que es deia E-mail Order Bride, i que es podria traduir com a "núvia per encàrrec per e-mail" o altres possibles títols variacions d'aquest com ara el que he posat en aquesta entrada i que era el primer de la llista de títols suggerits que vaig oferir a l'estudi de doblatge que me'l va fer arribar.

diumenge, 3 de juny del 2012

El blues de la reserva - Capítol 8

Blues de l’indi urbà

M’han recol•locat i m’han donat habitació
en un hotel del centre que es diu La Tomba.
M’han donat feina i m’han tallat els cabells.
Però ensopego amb rates quan pujo les escales.
Rebo cartes dels cosins de la reserva
que em pregunten quan em tornaran a veure.
Però jo tinc feina i una dispesera
que em diu gran cap, que em diu boig.

tornada:

Camino per voreres a quilòmetres de casa
Camino sol pels carrers
Camino amb sabates velles i barates
Tinc el blues de l’indi urbà.
Treballo pel mínim, treballo el màxim
Treballo amb sabates velles i barates
Tinc el blues de l’indi urbà.

Pinto sostres, pinto parets
pinto terres i pinto façanes
És la meva feina i allà hi ha el patró
que em va donar la roba que ara porto
Bevem una mica al seu bar preferit
Bevem una mica més al seu cotxe
És amic dels indis, diu
ha estat a la reserva, ha estat a la reserva

(es repeteix la tornada)

Estalvio calés per a l’autocar
perquè vull tornar cap a casa
Però la dispesera puja el lloguer
el patró no sap on ha deixat el meu xec
i els veïns són solitaris
i els veïns són fantasmagòrics
I jo miro la televisió
i somio amb la reserva



Dins de l’estudi de Cavalleria Records, a Nova York, els Coyote Springs van tornar a afinar els seus instruments ja afinats. La Chess i la Checkers cantaven escales. En Junior picava amb els peus a terra un ritme que tenia al cap. En Víctor va rascar la guitarra suaument; la guitarra va roncar com un gat.

Nota: per no tenir problemes per temes de drets d'autor, he decidit suprimir gran part dels capítols mentre miro de buscar alguna editorial interessada a publicar-lo. Si t'interessa llegir-lo, escriu-me a marc(arrova)barrobes.cat i te l'enviaré sencera.