dimarts, 5 de juny de 2012

Núvia per correu electrònic

Quan un treballa de traductor, i més si un es considera -potser equivocadament- un bon traductor, de vegades no pot evitar la sensació que s'està desaprofitant el seu talent amb traduccions que no valen un ral.

Això és el que em va passar fa poc amb una merdassa com una casa de documental que es deia E-mail Order Bride, i que es podria traduir com a "núvia per encàrrec per e-mail" o altres possibles títols variacions d'aquest com ara el que he posat en aquesta entrada i que era el primer de la llista de títols suggerits que vaig oferir a l'estudi de doblatge que me'l va fer arribar.
De l'estudi m'havien dit que era un encàrrec per al 30 minuts de TV3, i a mi em va estranyar perquè el 30 minuts és un programa que precisament sol destacar per la qualitat dels documentals que ofereix, i avui m'han confirmat que NO té res a veure amb el 30 minuts. O sigui que -si l'acaben passant per TV3 o el 33- no sé ni dins de quin espai ni en quin horari el passaran.

El docu en qüestió, que es podria haver resumit perfectament en 5 minuts en lloc dels 50 que durava, tractava el tema de les agències matrimonials internacionals que operen als Estats Units i a Rússia per trobar núvies russes per a homes ianquis. L'argument dels homes era que les russes són més "tradicionals" -o sigui submises- i que no tenen tanta tendència a l'obesitat -cosa que caldria comprovar com evoluciona si les russes en qüestió es passen a la dieta nord-americana. I el de les dones era que els russos mamen massa -pobres il·luses es deuen pensar que els ianquis no s'emborratxen.

I a partir d'aquí ens explicaven el cas real de dues parelles: en un cas la dona russa arribava als EUA i s'acabava casant amb el paio (tots dos ja granadets, cinquanta-i-tants ell i quaranta-llargs ella); en el segon un paio de 36 se n'anava a Rússia per conèixer en persona una dona de 30, i després de dues setmanes d'estar junts se'n tornava sense haver-se decidit.

Aquest era el paio que no s'acabava de decidir i ella la noia que potser acaba per vestir sants

Per donar-li una mica més de morbo a l'assumpte, sortia una dona d'una entitat anomenada Centre de Justícia Tahriri o alguna cosa semblant (ara em fa mandra consultar-ho) explicant que en aquests casos hi ha més probabilitats que la cosa acabi amb maltractaments, i ho il·lustraven amb el cas d'un tio gras i bavós que se n'anava al Kirguizistan a trobar la seva parella encarregada per correu electrònic -que ja es veia d'una hora lluny en el vídeo que havien gravat allà que la kirguisa en qüestió feia cara de fàstic quan ell li feia petons- i un cop als Estats Units ella l'havia engegat i ell l'havia matat. Cridava una mica l'atenció que el documental estava fet l'any 2011 i el cas aquest era del 1994, és a dir que semblava que els havia costat prou de trobar-ne algun.

Conclusió: d'una banda, com a traductor, quan et trobes coses així et vénen ganes de canviar de feina, de dedicar-te a escriure tu directament i veure què passa. Però sempre estan els maleïts diners, que ens esclavitzen i ens obliguen a continuar traduint perquè és el que dóna quartos, mentre que el tema d'escriure crec que dóna per viure a ben poca gent, i més si no tens padrins o ets periodista, que els premis literaris ja es veu que sempre els guanyen els mateixos.

De l'altra banda, com a contribuent i per tant com a pagador de TV3, fa ràbia que es llencin els diners públics amb productes de tan baixa qualitat. I queda la sospita -de fet la realitat- que les productores acostumen a vendre les seves produccions per "paquets", on amb una pel·lícula o documental que val la pena t'hi colen merdasses com aquesta que, en alguns casos, no s'arriben ni a emetre per pantalla, més que res perquè difícilment trobarien algú que no canviés de canal passats, com a molt, quinze minuts de documental.

1 comentari:

  1. A mi em passa de vegades llegint llibres traduïts i molt promocionats, que malaguanyats temps i diners, que suposo que aquí n'hi ha de millors, d'obres, que no surten a la llum. En fi...

    ResponElimina