diumenge, 3 de juny de 2012

El blues de la reserva - Capítol 8

Blues de l’indi urbà

M’han recol•locat i m’han donat habitació
en un hotel del centre que es diu La Tomba.
M’han donat feina i m’han tallat els cabells.
Però ensopego amb rates quan pujo les escales.
Rebo cartes dels cosins de la reserva
que em pregunten quan em tornaran a veure.
Però jo tinc feina i una dispesera
que em diu gran cap, que em diu boig.

tornada:

Camino per voreres a quilòmetres de casa
Camino sol pels carrers
Camino amb sabates velles i barates
Tinc el blues de l’indi urbà.
Treballo pel mínim, treballo el màxim
Treballo amb sabates velles i barates
Tinc el blues de l’indi urbà.

Pinto sostres, pinto parets
pinto terres i pinto façanes
És la meva feina i allà hi ha el patró
que em va donar la roba que ara porto
Bevem una mica al seu bar preferit
Bevem una mica més al seu cotxe
És amic dels indis, diu
ha estat a la reserva, ha estat a la reserva

(es repeteix la tornada)

Estalvio calés per a l’autocar
perquè vull tornar cap a casa
Però la dispesera puja el lloguer
el patró no sap on ha deixat el meu xec
i els veïns són solitaris
i els veïns són fantasmagòrics
I jo miro la televisió
i somio amb la reserva



Dins de l’estudi de Cavalleria Records, a Nova York, els Coyote Springs van tornar a afinar els seus instruments ja afinats. La Chess i la Checkers cantaven escales. En Junior picava amb els peus a terra un ritme que tenia al cap. En Víctor va rascar la guitarra suaument; la guitarra va roncar com un gat.

Nota: per no tenir problemes per temes de drets d'autor, he decidit suprimir gran part dels capítols mentre miro de buscar alguna editorial interessada a publicar-lo. Si t'interessa llegir-lo, escriu-me a marc(arrova)barrobes.cat i te l'enviaré sencera.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada