La fi del món?

Si més no, sembla innegable que s'acosta la fi del món tal com l'hem conegut fins ara. I de fet, semblaria lògic pensar que aquesta societat del benestar basada en el consum desmesurat a imatge i semblança del glamour de Hollywood només és possible a costa del patiment de la gent d'altres zones del planeta als quals els saquegem els recursos per poder viure tan bé com vivim -i més bé que vivíem fa pocs anys.

D'una banda, fa pocs dies es feien al Figaró unes jornades amb el nom de "Repensem les polítiques municipals", i una de les xerrades va ser sobre el famós 'pic del petroli', que no resumiré perquè el Francesc Arnau -un home que no és advocat, sinó que feia d'advocat, perquè ser, el que es diu ser, és l'hòstia en bicicleta- ho ha fet prou bé al bloc Des de la finestra, que comparteix amb la Roser Iborra, resum que podeu llegir fent clic AQUÍ.

Així doncs, i ara que més països com la Xina i l'Índia amb els seus milers de milions d'habitants volen passar també a ser "alts consumidors", sembla evident que els països que fins ara ens hem dit "rics" -per no dir-nos "lladres", que queda molt lleig i a ningú li agrada passar pel dolent de la pel·lícula- ens haurem de començar a fer la idea que això no s'aguanta per enlloc i que no queda més remei que decréixer.

El problema és que, de moment, la classe política en general està demostrant que el més bonic que se'ls podria dir és que són uns ineptes, això si som ben pensats, perquè si som malpensats com és el meu cas haurem d'arribar a la conclusió -jo fa anys que hi he arribat- que ens governen criminals. Gent sense escrúpols, que ens continuen venent la moto de recuperar els nivells de creixement d'abans, gent que es pensa (o potser el problema és que sap positivament) que ens mamem el dit i que no veiem que si Europa dóna un préstec de cent mil milions d'euros als bancs espanyols a un 8,5% d'interès i l'economia no creix ni molt menys a aquest nivell -això quan no entra en recessió directament- aquest interès no es podrà tornar mai i caldran, doncs, nous rescats. I que aquests rescats es faran a base de retallar en serveis bàsics com l'educació, la sanitat, els serveis socials...

Diu la dita que quan veus les barbes de ton veí pelar, posis les teves a remullar. Aquests dies no parem de veure, llegir o escoltar notícies catastròfiques sobre la situació a Grècia: que si la sanitat es col·lapsa, que si la pobresa s'estén com una taca d'oli, en general un panorama d'allò més descoratjador. Però el més descoratjador de tot és veure com -encara que els malpensats com jo pensem que hi pot haver hagut una tupinada- sembla que els grecs tornen a confiar el seu govern als mateixos polítics que els han arrossegat a la crisi, Nova Democràcia -el que seria el PP grec- i Pasok -ergo el PSOE grec-. I entre els qui no han votat aquestes opcions, un gens menyspreable 7% ha votat per l'opció d'Alba Daurada, feixisme pur i dur que culpa de la crisi els més febles, és a dir, els immigrants. Per acabar-ho d'adobar, llegeixo avui que el cap dels banquers, i implicat en els falsejament de comptes que van permetre a Grècia entrar a l'euro, serà nomenat nou Ministre d'Economia. I és que no tenen cap mena de vergonya, aquests titelles de polítics.

Jo, tot i les meves reticències respecte a la democràcia de partits, tenia certa il·lusió que pogués sortir escollit en primer lloc Syriza, l'únic partit que proposa mesures radicals per fer pagar la crisi als seus culpables i prioritzar la justícia social per damunt dels beneficis de la gran banca -grega, alemanya o d'on sigui.

I bé, sobre el panorama aquí potser ja seria qüestió de tot un post nou, protagonitzat per la inèpcia, la estupidesa, la mesquinesa, el cinisme d'aquesta colla de criminals que són els senyors Rajoy, De Guindos -el nostre home de Lehman Brothers-, Montoro, i els seus equivalents catalans, com el senyor Mas, a qui caldria sumar els adjectius de covard, mesell, botifler...