El roser
Cada matí,
quan obro la porta de
casa
veig el roser.
De roses vermelles,
ufanoses,
oloroses.
M’omple el cor
d’alegria
fins que recordo
que hi ha la tanca.
Quantes vegades he
somiat,
adormit i despert,
que la tanca no hi és,
que l’he saltat,
que enfonso el nas
entre les roses
en flairo el perfum
em delecto amb el seu
aroma,
acarono els seus
pètals de vellut.
Però ves, sóc un
covard,
i mai no gosaré.
I si em veiés un veí,
i truqués als Mossos?
O em veu el
propietari
i posa una tanca de
bruc
perquè no el vegi
més?
Però sens dubte
el que em fa més por
no són ni els Mossos
ni el veí
sinó el roser mateix
que em
punxi amb les espines.
Ara també escrius poesies? Ja és ben cert que els testos s'assemblen a les olles!
ResponEliminaUna cada cinc anys, com a molt, perquè no sigui dit...
ResponElimina