dimecres, 1 de setembre de 2010

Modest homenatge a una suïcida (Marta Recuenco i Osa- 24-3-1969 / 1-9-2009)

Avui fa un any, a un quart de dues de la matinada de l'1 de setembre del 2009, i abans d'anar-me'n a dormir després d'una llarga jornada de treball davant l'ordinador, em va donar per mirar el correu electrònic i em vaig trobar un missatge d'una amiga, la que havia estat el meu primer amor entre els 20 i els 23 o 24 anys, la Marta Recuenco i Osa. D'entrada em va produir molta alegria rebre el missatge, perquè feia uns quants mesos que no sabia res d'ella i no m'havia respost el meu darrer missatge del març on la felicitava pel seu 40è aniversari.

L'alegria de seguida es va transformar en xoc quan vaig llegir això:


"Hola, Marc!
Perdona la impotència expressiva... Jo també recordo molts moments divertits i sobrenaturalment bons.
Et passo el meu arxiu actualitzat (tot i que força brut) “Frases boniques dels nens” perquè puguis xalar tant com jo he xalat sentint créixer floretes al meu voltant. -es refereix als seus nebots-.
Avui faré el possible per adormir-me i no despertar. Serà la meva manera de vèncer el sistema i l'ecosistema sense lluitar... Si puc miraré d'evitar que cap ésser sensible hagi pres mal mai i canviaré les lleis del cosmos mentre m'adormo tranquil•lament i alegre.
Espero que tu tinguis cura de les teves floretes amb la tranquil•litat i el bon humor amb què jo m'adormiré.
Gràcies, gràcies, gràcies!
Marta
PS: No sé si coneixies la revista Cahiers antispécistes... Te'n passo
l'adreça per si algun dia et vaga i t'abelleix fer-hi un cop d'ull... Jo m'adormo molt més tranquil•la sabent que hi ha gent pel món capaç de pensar, sentir i expressar-se així. http://www.cahiers-antispecistes.org/"

He de dir que ja durant la nostra joventut, la Marta tenia sovint temporades en les quals la vergonya i el fàstic per la capacitat de la raça humana per causar dolor i patiment als seus congèneres i a les altres criatures que poblen el planeta aconseguia superar la seva enorme capacitat per gaudir de les coses boniques que també som capaces de crear les persones. Eren dies en els quals insistia en que talléssim la nostra relació perquè deia que mai no em podria fer feliç, que el seu major desig seria el de no haver nascut mai i m'insistia que em busqués "la femme qui te fermerà les yeux", la dona que et tancarà els ulls, (ara no sabria dir a qui citava quan deia això. Quan estudiàvem a l'EUTI ella feia francès, i sempre va ser força francòfila).

A la Marta li vaig perdre força la pista després que finalment la seva insistència donés resultat i jo m'enamorés del somriure impressionant d'una altra noia que tampoc serà la que em tanqui els ulls (només espero que de fet els ulls no me'ls hagi de tancar algun metge o infermera d'un hospital després d'un llarg patiment, que sembla la mort més habitual darrerament en aquest món dominat per tota mena de màfies, entre elles la mèdico-farmacèutica). Sabia que estava de professora de traducció del francès a l'EUTI de la Universitat de Vic, i per alguna trucada esporàdica sabia que tenia un gos que es deia Minso i un company amb els que compartia la vida a Badalona.

Però l'any 2002 o 2003, buscant al Google vaig trobar la seva adreça electrònica i li vaig enviar un correu, explicant-li que jo tenia companya i dues filles (potser alguna d'aquestes tres sigui la que em tanqui els ulls) i preguntant-li per la seva vida.

En vaig rebre aquesta resposta: "Ostres, Marc, quina sorpresa més grata! Dieciochos los ojos que te leen!

De moment només tinc un fill: el Minso, que és un bitxo i un ésser complex i misteriós, però també jugo amb els nebots del meu company i m'ho passo la mar de bé. M'he inventat molts i molts jocs d'allò més txulos, que els fan cridar d'entusiasme desbordant (al Minso i a les criatures).

M'alegro que hagis descobert aquesta vocació oculta tan gratificant! Els nens són divertits i netegen molt la mirada... Espero que el temps et passi sempre volant amb la Mireia, la Clàudia i la Marina...

Continuo a Badalona i a Vic. Em sembla que he sobreviscut a un dels períodes més estranys de la meva vida. Van estar a punt de tancar-me temporalment, perquè em va agafar un trastorn bipolar agut. Veuràs, jo ja sabia que era ciclotímica (és a dir, que passava de l'eufòria a la depre intenses amb molta facilitat), però el que no sabia és que l'eufòria pot ser patològica.
Et diria que he descobert felicitats insòlites i inferns terribles, al caire de la bogeria, si no en estat de bogeria transitòria... Si tingués forces estudiaria/investigaria moltíssimes coses. Però estic esgotada. Em sembla que mantinc un cert equilibri gràcies a la medicació (medicació diferent per no pujar ni baixar massa). De tota manera, ara no és dramàtic. I en els pitjors moments també vaig descobrir coses meravelloses. Així que no em puc queixar en absolut. Ja no estic de baixa laboral i em sembla que em normalitzo una mica... M'he alliberat de l'obligació mental d'haver de fer una tesi. Però, d'altra banda, tan aviat tinc ganes de matricular-me d'altres carreres, tan aviat de morir-me de manera fulminant i inesperada.
M'ha alegrat moltíssim rebre notícies teves tan curioses i tan bones."

La nostra relació va continuar en el ciberespai, perquè ella no va voler mai més que quedéssim i jo no em vaig atrevir mai a presentar-me a la UVIC per veure-la sense el seu consentiment alegre previ. En els següents mails, que parlàvem de la bogeria, em va adjuntar diverses cites de poetes i filòsofs, entre les quals destacaré aquestes:

"Hi ha una saviesa del seny i una saviesa més alta de la follia. Per a l’alta vida de l’ànima, el seny solament serveix per decidir quan cal llançar-se a la follia.
Ramon Llull"

"Qui sobtadament, sense preparació ni trànsit, fos traslladat des de la seva cambra al cim més alt d’una gran muntanya sentiria quelcom semblant: una inseguretat de no dir, un sentiment d’abandó en mans del qual no té nom gairebé el destruirien [sic]. S’imaginaria que cau, que s’ha llançat a l’espai o que ha esclatat en mil trossos. Quines colossals mentides no hauria d’inventar-se el seu cervell a fi d’abraçar la situació i d’explicar-la als seus sentits! Així es modifiquen totes les distàncies i les mesures per al qui esdevé solitari. D’aquestes transformacions moltes són sobtades i, com en aquell que de cop i volta es troba al cim de la muntanya, brollen estranyes fantasies, sensacions rares que semblen impossibles de suportar. Però cal que ho experimentem. Ens cal acceptar la nostra experiència tan àmpliament com sigui possible. Tot, també l’inaudit, s’hi ha de fer possible. Aquesta és, en el fons, l’única audàcia que se’ns demana, és a dir, ser valents enfront del més estrany, prodigiós i inexplicable que ens pugui succeir.
Rainer Maria Rilke, Cartes a un jove poeta"

Més endavant, vaig rebre un altre mail que no conservo que m'explicava que s'havia intentat suïcidar, i davant la meva inquietud en la resposta, em va contestar amb aquestes paraules:

"Continuo existint, però no m’agradaria gens que la meva no-existència fos motiu de patiment per a ningú (ni la meva existència, és clar). És una idea que em va obsessionar tant que vaig voler deixar-la ben clara als meus pares en una nota abans de llançar-me al desconegut. Per això vaig escriure uns apunts amb l’esperança que la mort voluntària pogués ser desdramatitzada i viscuda d’una altra manera; però, finalment, no em vaig atrevir a deixar-los com a nota de comiat per por d’empitjorar les coses i vaig substituir-los per un missatge breu d’última hora. En aquest escrit m’adreçava als meus pares perquè al meu company i al Minso ja els ho havia mirat de fer entendre en directe moltes vegades.

Te’l copio tot esperant que apaivaigui la teva angoixa davant la inexistència:

Papa, mama, no estéis tristes,
-es peor vivir queriendo morir o morir queriendo vivir. Lo ideal es vivir queriendo vivir o morir queriendo morir. Y como, según parece, eso de vivir queriendo vivir no tiene mucha solidez ni futuro individual, prefiero morir queriendo morir, que está en mis manos.
-haceos a la idea de que me he ido de viaje muy lejos y por todo lo alto, como dice papa, “feliz con Iberia”
-papa, cuando se murió la abuela Concha dijiste: “me parece que la abuela este año no ganará el Tour, bueno, pues, ¿desde cuándo he querido participar en deportes de equipo?
-venga, que ya sabíais que en este mundo no se tienen hijos inmortales...
-podíamos habernos muerto David y yo y me he muerto sólo yo
-preferiríais que hubiera tenido un accidente que me hubiera dejado absolutamente inútil para toda la vida o que me hubieran asesinado violentamente ¿a que no? pues, a celebrarlo, que son dos días y la mitad noches
-repito: me podía haber muerto sin querer, y me he muerto a posta, pero no para fastidiar, ni para fastidiarme, al contrario, es algo crucial que ya tengo hecho: no quiero dejar lo importante para cuando no tenga opción.
-dios o la nada me recibirán con la misma alegría con que me voy
-os prometo que, aunque se dispersen mis átomos, tendré ordenado mi más allá
-¿recordáis eso de “polvo eres y en polvo te convertirás”? Bueno, pues, os saludaré desde alguna nube, pero no dejéis que me agarre a los muebles ni que os entre en los ojos.
-papa, hazte a la idea de que estoy de huelga general indefinida, cuando dios o las leyes de la naturaleza atiendan a mis reivindicaciones y supriman el sufrimiento universal y particular en todas sus versiones, quizás resucite.
-papa, mejor suicida que facha ¿no?
-me he emborrachado un poco antes para asegurar el tiro y por si queréis flambearme.
-si me descubrís pronto y estoy hecha un cuatro, estiradme, que luego los cadáveres nos ponemos muy rígidos
-para mí suicidarse sólo resulta un adelantamiento peligroso cuando se sobrevive.
-creo que morirse a drede no es de egoístas, pero no os sintáis culpables por enfadaros conmigo a ratos, los expertos dicen que es
normal, pero que no me entere yo de que buscáis culpables: me muero de buen rollo, con toda la libertad, no a mala leche, así que nada de duelos a la tremenda, ya sabéis que estoy en contra de toda pena de muerte; por eso mismo, prefiero morirme alegremente que vivir con penas de muerte.
-me muero de corazón.


De fet, estava convençuda que si em moria de bon humor i amb bons sentiments la meva mort podria ser fantàstica per a mi i, si no fantàstica, almenys no tant o gens lamentable per als meus éssers estimats. El malson va ser despertar a la supervivència per acarnissament terapèutic."

És evident que a una persona que pensa així i és capaç de raonar des de la filosofia i fins i tot de fer conya del seu propi suïcidi no se li pot aplicar el paternalisme de qui considera els bojos com a 'disminuïts', ni explicar-li els mil motius pels quals val la pena continuar viu, que de fet ella ja els coneixia i per això va durar fins als 40 anys (a més de per "l'acarnissament terapèutic" de la màfia mèdica, que seguint la tradició judeocristiana deu pensar que només Déu o ells mateixos tenen el dret de treure-li la vida a una persona). De manera que en els següents mails li vaig dir que veient que no la podia convèncer em podria oferir fins i tot a ser jo qui li tanqués els ulls, però que ja no em corresponia a mi i que el que havia de fer era convèncer el seu company perquè l'ajudés a fer realitat el seu desig de deixar de ser, cosa que no devia aconseguir, perquè després vaig saber que el dia que finalment es va morir el seu company era de viatge a França.

O sigui que quan vaig rebre el missatge amb el que he començat, que ella havia escrit sobre quarts de deu de la nit, és a dir tres hores abans, després de pensar-m'ho molt vaig decidir no fer res. Ni tan sols trucar-la a casa, no fos cas que s'estigués adormint feliç en el son etern tal com era el seu desig i el soroll estrident del telèfon li canviés el somriure per una ganyota d'enuig a darrera hora.

Els dies següents vaig estar mirant la pàgina Web del tanatori de Badalona (sé que és morbós, sí...) fins que finalment el dijous vaig veure publicat l'anunci del seu enterro, al qual tampoc no hi vaig anar perquè tot i haver sortit amb ella quatre anys mai m'havia volgut presentar la família, ni coneixia el seu company, i no volia violentar ningú amb la meva presència estranya de desconegut que ningú no sap d'on ha sortit. A més, jo no sé mentir, i si m'haguessin preguntat com ho sabia no hauria pogut evitar d'explicar-ho, i no estic gens segur que s'hagués entés la meva postura de deixar morir una persona podent-la salvar (potser) de la mort, encara que sigui contra la seva voluntat.

Marta: espero que descansis en pau en el no-res, en la immensitat de l'univers, o com a cendra dins d'una caixa. I em sap greu dir-t'ho, però de moment molts éssers sensibles continuen prenent mal i les lleis del cosmos no han canviat gens ni mica.




4 comentaris:

  1. Marc, gràcies.
    Dilluns, per casualitat, em vaig assabentar de la mort de la Marta i no acabava d'entendre-ho.

    les nostres vides i circumstàncies es van separar quan vam començar a estudiar en diferents universitats, però sempre la he tingut amb mi. Ella forma part de mi, de com sóc, de com penso, de com llegeixo...M'ha ensenyat tantes coses!!!

    Durant més de 20 anys mai he trobat el moment de cercar-la, de saber d'ella, de la seva vida....

    El destí és estrany, aquest estiu, arreglant papers la vaig retrobar entre les meves coses i dilluns passat vaig voler contactar amb ella..
    Ja mai podré saber si també ella m'havia trobat a faltar. Estic molt trista i, culpablement sento buida una part de mi.

    Isabel

    ResponElimina
  2. Ho sento. Recordo els seus ulls, grossos i clars. Que era menuda i bonica. I gairebé res més perquè la vas portar poc i molt ocasionalment a casa.
    Potser et va estimar molt si et va deixar per por a complicar-te la vida amb els seus problemes mentals.
    Jo, ja ho saps, sóc creient. Així i tot no crec en un paradís amb àngels i músiques celestials, on ens trobarem tots juntets, ni tampoc, és clar, en el paradís de Mahoma, però estic d'acord amb la Marta que hi ha un més enllà, on serem, potser, pols d'estrelles, matèria que flueix i es renova, i renova la vida per als que encara hi són. Un petó.

    ResponElimina
  3. Ay, marta, marta, martona... nos conocimos en el instituto cuando todavía eramos niñas y pensabamos que podiamos cambiar el mundo. Con aquella mirada tuya tan limpia y profunda (por la miopía bromeabas tú siempre). Tantas noches adolescentes hablando, tantas reuniones, tantos caminos recorridos hasta que al final la vida nos separó. A pesar de los años siempre serás inolvidable y mientras alguien te recuerde, seguirás viva (siento llevarte la contraria, guapa).

    No te olvidaré, lo siento!

    Rosa

    ResponElimina
  4. Non so se i morti possono tornare su questa terra e muoversi invisibili tra coloro che li hanno amati, ma, se fosse possibile, allora so che sarai sempre con me......Questo non è un addio ma un ringraziamento. Grazie di essere venuta nella mia vita e di avermi dato gioia, grazie di avermi amato e di avere accettato in cambio il mio amore. Grazie dei ricordi che custodirò per sempre nel mio cuore

    ResponElimina