Una abominació en nom de la religió

L'última pel·li que m'ha tocat traduir i ajustar tenia moltíssim de suc en tots els aspectes, tant en l'argument de la pel·lícula com en la dificultat de l'ajust per al doblatge.





Es tracta de La lapidació de Soraya M, dirigida per Cyrus Nowrasteh, un nord-americà d'ascendècia iraniana, que ha portat al cinema el llibre La Femme Lapidée de l'escriptor franco-iranià Freidoune Sahebjam i basat en un fet real. Sahebjam arriba a Kapuyeh, un poblet rural de l'Iran. Allà l'aborda una dona qui li explica tota la història que va provocar que el dia abans haguessin lapidat la seva neboda Soraya.

El marit de la Soraya, expresidiari i funcionari de presons, té la intenció de casar-se amb una noia de catorze anys, i li ofereix, a través del mul·là, també expresidiari, el divorci a canvi de la casa, un hortet ple de pedres i ni pensió ni res. Com que ella no ho accepta, ell, conxavat amb el mul·là, l'acusa d'adulteri, i amenacen un pobre vidu infeliç amb un fill retardat mental perquè també l'acusi. I aquí la Llei Islàmica és clara: si un home acusa una dona d'adulteri, la dona ha de demostrar que és innocent. Si una dona acusa un home, és la dona la que ha de demostrar-ne la culpabilitat. O sigui que en un tres i no res ja tens tots els homes del poble reunits, inclòs el pare de la dona, donant per fet que la paraula d'un home val més que la d'una dona i per corporativisme masculí formant una turba i lapidant finalment la pobra Soraya.



Com ja he esmentat, la cruesa de l'escena de la lapidació és brutal, i jo la vaig haver de veure detingudament diverses vegades... argh, encara em ve al cap de tant en tant i em provoca esgarrifances. Imagina-t'ho, que et vagin fotent cops de roc fins que et mors desagnat, o de politraumatisme, o que el cor et diu prou. I a sobre sentint una multitud que crida com posseïda "Al·là és gran! Al·là és gran!".

Jo crec que una de les primeres coses que em van sobtar en el meu camí cap a l'ateisme va ser llegir l'Antic Testament, en la meva època 'heavy' de 16 anys, i veure la crueltat màxima del teòric 'poble de Déu'. Com podia ser que Déu permetés aquelles barbaritats? Gent que li fan menjar or fos, lapidacions, extermini de pobles sencers... I les lapidacions van continuar milers d'anys, perquè diuen que Jesús va dir aquella frase tan famosa "qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra" i com si fossin milions de signatures d'Amnistia Internacional va impedir una lapidació, cosa que evidentment no vol dir que després els jueus abolissin la lapidació.



Diu la Bíblia que Déu va crear l'home a la seva imatge i semblança. Si Déu s'assembla ni que sigui una micona a aquests homes de la foto, potser sí que com cantava Bon Scott, Hell ain't a bad place to be, l'infern no és un mal lloc per estar-s'hi.

Pel que fa a la part de la traducció, com he dit, també tenia suc (a més de suor i llàgrimes). Excepte la conversa entre el periodista i la tieta de la Soraya, que era en anglès, la resta de la pel·li parlaven en persa. Jo tenia el llistat dels subtítols en anglès, però, primera pega, no hi havia els noms dels personatges. O sigui que m'havia d'anar fent el puzzle entre els personatges que parlaven en pantalla i els textos dels subtítols. Però, és clar, de vegades costava saber on acabava l'un i on començava l'altre. A més, com que els subtítols són més curts que el text parlat, -sobretot en algunes parrafades més llargues- em trobava que per ajustar havia d'afegir palla per estirar frases o, com els Dupond i Dupont del Tintín, reiterar el que ja havia estat dit. Allò del "i encara diria més..."

Acabaré dient que segurament és la pel·lícula més interessant i impactant que he traduït en els últims anys.