dijous, 31 de maig de 2012

Merda d'infància

Ara ja fa un mes o dos em va tocar traduir la biografia d'en Xavier Sardà, el periodista que va ser presentador de Crónicas Marcianas i potser més conegut per ser el germà de la Rosa Maria Sardà (si més no pels qui mai vam veure Crónicas més d'un minut seguit). Sembla que està de moda això de les autobiografies, i com deia una coneguda -la Teresa, la meva parella lingüística d'aquest curs- ara ja no cal ser un personatge important per publicar l'autobiografia.

El cas del Xavier Sardà podríem dir que és un d'aquests, un personatge mediàtic, presentador de tele, tertulià de ràdio i que semblaria que no ha de tenir massa coses interessants a dir. De totes maneres, com li he sentit a dir a ell mateix en alguna entrevista, tothom pot escriure la seva autobiografia i que sigui interessant.

En aquest cas, tot i el títol del llibre, ens explica la seva vida entre els vuit i els trenta anys, cosa que vindria a ser de 1966 a 1988 més o menys, i reflecteix sobretot una època i un espai, els últims deu anys de franquisme al barri de Sant Andreu de Barcelona. Si més no, a mi que també sóc de Sant Andreu (més o menys, i deu anys més jove que ell) em va fer gràcia alguna de les explicacions dels llocs del barri, com ara el Canòdrom Meridiana. Això ell no ho diu, però jo sempre tindré gravada a la pituïtària aquella flaire barreja dels pixums de gos i els puros que es fumaven els habituals del canòdrom.

També explica l'ambient de les escoles públiques de l'època, on els clatellots i mastegots eren part del currículum -allò de "la letra con sangre entra"- i als esquerrans, com era el seu cas, se'ls obligava a escriure amb la dreta. També explica posteriorment la mili (que jo, objector insubmís, tampoc vaig fer) o l'arribada de la sida, malaltia que va matar el seu germà petit, quatre anys més jove que ell, que és l'episodi que tanca el llibre.

Evidentment, com podeu imaginar, la traducció era del castellà al català, com també em va passar en el cas dels germans Tusquets, doncs "gràcies"* a l'anomalia històrica que va ser el franquisme i el fet que no s'ensenyés català a les escoles hi ha diverses generacions de catalans que no saben escriure en català o, si més no, se senten més segurs escrivint en castellà (quan dic gràcies és perquè aquesta anomalia històrica ara em dóna feina a mi). També com en el cas anterior, em vaig posar en contacte amb ell per consultar-li algunes coses i donar-li a triar com li agradava més, per exemple al títol entre 'infància' i 'infantesa'.

D'aspectes "tècnics" de la traducció, simplement recordo que quan parla de la mili i fa referència al "petate", després de consultar el diccionari i veure que l'opció que em donava era "farcell", la veritat és que em va sonar tan poc "de mili" que, amb el seu permís, vaig optar per deixar petate en cursiva.

3 comentaris:

  1. És veritat, conec gent gran catalana que parla perfectament la seva llengua nativa però que no el sap escriure per haver estat un idioma prohibit i perseguit pel franquisme.

    Bon post Torrent de porros

    ResponElimina
  2. Em sembla una trista excusa. Més castellana que no va ser la meva escola!

    ResponElimina
  3. Jo també m'he trobat avuí Traduïnt-me a mí mateix amb la paraula petate. No m'agrada haver-li de posar farcell ni m'agrada el que trobo a Internet.
    Però t'he trobat a tú que m'has donat el sentit comú que ara em faltava, malgrat dec tenir uns vint més que tú. He fet 71, Merci. Si hagués donat a traduïr i em tornen "farcell“ em desmaio

    ResponElimina