Dinar a cal cunyat

El conte que es reprodueix a continuació em va valer ahir, diada de Sant Jordi, per guanyar el segon premi de categoria Adults del 3r Certamen de Narració Breu "Hi havia una vegada", organitzat per Ona Codinenca amb la col·laboració de la revista La Pinya i l'ajuntament de Sant Feliu de Codines. El conte havia de començar necessàriament amb la frase "En Joan i la seva dona eren al tren que anava cap a Girona..."

DINAR A CAL CUNYAT

En Joan i la seva dona eren al tren que anava cap a Girona, on els esperava el sempre temut dinar d’aniversari del seu cunyat Enric, envoltats de nebots impertinents i mal educats, cunyats i concunyats d’allò més esnob i, especialment, uns sogres que mai no havien acabat de pair que la seva filla petita, la seva princeseta, es casés amb un pelacanyes com ell, un pobre mestre de primària sense ambicions a la borsa, als negocis immobiliaris ni a la política. Per si fos poc, en un primer dinar a ca l’Enric que ja li semblava prehistòria havia tingut la gosadia de manifestar les seves simpaties pel president Pujol (ara ex), tot i saber que tota la seva família política formava part de la gauche divine gironina, amb càrrecs importants tant al partit socialista com a l’administració, i que el seu sogre organitzava cada estiu un ‘suquet de peix’ al mas de Palau-Saverdera on un any fins i tot hi havia anat el president Maragall (ara també ex) i mai no hi faltava la família Nadal al complet.

El tren es va aturar a una estació. SILS, deien els rètols. Ja no faltava gaire, i en Joan no va poder reprimir un sospir.
- Sobretot avui procura no parlar de política –va dir la dona, com si li llegís els pensaments.
- Ni de futbol –va pensar ell.
- Ni de futbol –va dir ella-. Que encara algun dia m’hauràs d’explicar com a algú tan catalanista com tu resulta que li agrada el Real Madrid.
- Ja t’ho vaig explicar un dia. Tot va començar per fer-li la punyeta al meu germà Lluís, que era culer a matar. I com que va coincidir amb una època que el Barça no es menjava un torrat i el Madrid arrasava, em vaig quedar ‘merengue’ per sempre més.
El tren va arrencar. En Joan es va parar a pensar de què coi podria parlar amb la seva família política: d’economia tampoc, que els hauria de sentir hores i hores presumint dels grans negocis que haguessin fet aquell darrer any; d’educació encara menys, perquè presumirien de les escoles d’elit a les que porten els fills i començaria una discussió sobre escola privada i escola pública que indefectiblement els portaria a parlar de política, tema prohibit; de religió ni pensaments, perquè hauria d’acabar tirant en cara a bona part de la seva parentela tan progre i tan agnòstica que portés els fills a escoles religioses, i aleshores tornarien al tema de l’educació i, de retruc, a la política. Fatal.
En Joan es va aixecar del seient. Els nervis per la proximitat del destí li estaven regirant els budells, de manera que es va aixecar i se’n va anar al lavabo.
- No t’encantis, que d’aquí uns vint minuts arribarem –va dir la dona-. Ni fugis pel forat del wàter –va afegir burleta.
Mentre anava de ventre, en Joan va aprofitar per cagar-se literalment en tota la seva família política i va desitjar poder-se lliurar d’aquell dinar tan carregós per sempre més. Un cop acabat, net i amb els pantalons a lloc, va estirar la cadena. Va ser aleshores quan del vàter va sortir un remolí de fum fúcsia fosforescent. En Joan va caure de cul a terra per l’ensurt, i aleshores el fum es va materialitzar en forma d’un paio amb pantalons i americana d’aquell mateix color fúcsia i una cara que recordava vagament la del president Rodríguez Zapatero. O potser més aviat el seu imitador del Polònia.
- Hola, Joan. Sóc el geni de Rodalies Renfe.
- Collons! Em pensava que només era una llegenda, com la ‘mà negra’ dels lavabos de les escoles de monges.
- Doncs ja veus que sóc real. I potser ja saps què ve ara.
- Puc demanar tres desitjos?
- Ehem, de fet només un, només sóc un geni de categoria C. Per tres desitjos hauries d’anar a l’AVE.
En Joan va posar en antecedents el geni, i aquest li va proposar:
- Mira, Joan, la veritat és que fa molts anys que no surto d’aquest lavabo i m’encantaria poder gaudir d’aquest dinar en família que tu rebutges. De manera que et proposo que desitgis un canvi d’aspecte: jo seré tu i tu seràs jo. No cal que et quedis al lavabo perquè tampoc tindràs poders per fer de geni, i pots anar a voltar o fer el que et roti mentre jo vaig al dinar familiar enlloc teu.
- Em sembla bé –va dir en Joan-, amb l’única condició que canviïs el fúcsia dels pantalons i l’americana per un color menys cridaner.
- Cap problema.
Instantàniament, en Joan es va trobar mirant-se a ell mateix, i quan es va girar cap al petit mirall del lavabo del tren va comprovar que, efectivament, ara era ell qui s’assemblava a en ZP i que, per sort, l’americana i els pantalons eren d’un blau marí d’allò més elegant.
Un cop a Girona, el geni i la dona d’en Joan se’n van anar a dinar a ca l’Enric mentre en Joan aprofitava l’anonimat de la nova imatge per anar a passejar per la Devesa, va dinar al millor restaurant de Girona, i a la tarda se’n va anar al casino, a gastar-se els diners de la targeta que el geni s’havia descuidat a la butxaca de l’americana.
Mentrestant, al dinar, el geni va estar literalment genial. Van parlar de política i va acabar convencent el sogre i els cunyats de les bondats de la sociovergència; van parlar de futbol i va admetre que, efectivament, el gol en temps de descompte que havia donat la victòria al Madrid contra el Celta de Vigo havia estat amb la mà i en clar fora de joc i que actualment el Barça feia un futbol molt més bonic; van parlar d’economia i va mentir prou convincentment, explicant que havia invertit part dels estalvis en borsa i n’havia obtingut un rendiment excel•lent, perquè un dels seus concunyats li oferís treballar de broker a la seva empresa, cosa que li va permetre, ja com a ex mestre de primària, carregar contra l’escola pública i donar la raó a tota aquella colla de presumptes progressistes d’escola privada.
Aquella demostració sobtada de carisma va fer que la dona se sentís sobtadament enamorada d’aquell “nou” Joan i, revivint els moments més lúbrics del seu nuviatge universitari, fessin un clau ràpid i apassionat al bany del pis de dalt entre les postres i els cafès.
Ja al tren de tornada, en Joan va anar a trobar el geni que li havia manllevat l’aspecte. Un cop es van haver explicat com havien passat el dia (el geni va obviar la part del sexe per no escalfar innecessàriament els ànims), en Joan va dir:
- Molt bé. No jutjaré el que hagis fet, perquè m’estaves fent un favor. Ara tornem a intercanviar el cos i santes Pasqües.
- Ep, parlem-ne. Quan has formulat el desig no has dit res que haguéssim de tornar a intercanviar els cossos i la veritat, vist el que m’espera amb l’un o l’altre cos, m’estimo més quedar-me amb el teu.
- Però, i els poders? No et fa res perdre els poders?
- Te’ls regalo. A partir d’ara, et cedeixo el càrrec de geni de Rodalies Renfe.
I dit això, en Joan es va esfumar literalment en una espiral fúcsia fosforescent i va anar a parar en forma immaterial al fons del vàter pudent d’aquell lavabo de tren, on hauria d’esperar pacientment que algun passerell estirés la cadena per mirar d’enredar-lo i prendre-li la vida.

FI