Feliç com un tetrabís

Amb aquest conte de títol tan poca-solta he guanyat avui el 3r premi de categoria adults del 5è Certamen Literari de relats breus -o sigui contes- 'Hi havia una vegada', organitzat per l'emissora local de ràdio Ona Codinenca, la revista La Pinya, la biblioteca i l'ajuntament de Sant Feliu de Codines. 

  FELIÇ COM UN TETRABRÍS 

L’Elies va sortir per la porta de l’oficina de l’atur amb una sensació d’alegria estranya i inexplicable, tenint en compte que li acabaven de comunicar que a partir d’aquell mes ja no cobraria l’escarransida prestació d’aturat de llarga durada que li permetia si més no de dur un plat a taula, encara que fos sempre a base d’arròs, patata i llegum, perquè feia temps que la carn i el peix eren per a ell un autèntic luxe asiàtic.

Però just després de comunicar-li això, la jove que l’atenia li havia dit alegrement: “El que hauries de fer és reciclar-te.” I havia rematat la frase acomiadant-se d’ell amb un somriure atòmic: havia aclucat una mica els ulls, de manera que la fina capa del lacrimal en encongir-se havia captat la llum del sol en un punt minúscul i brillant de la seva nineta fosquíssima, des del qual s’havia anat expandint una resplendor hipnòtica pels ulls, s’havia estès pel front i les galtes, fins arribar a les dents, prou blanques i deliciosament irregulars, un somriure tan humanament esplèndid que mai seria digne d’un vulgar anunci de pasta de dents o d’una clínica dental. La lluïssor nuclear dels ulls combinada amb la ingènua felicitat que transmetia aquell somriure va produir una mena de bolet atòmic de joia beatífica que literalment el va fondre.

Encara dret com un estaquirot davant de la vorera de l’oficina d’ocupació, com en deien oficialment, va repetir en veu prou alta com per esverar un parell de vianants que tenia a la vora en aquell moment: “Sí, el que haig de fer és reciclar-me!”.

Va recordar el cinturó d’explosius que duia i amb el qual havia pensat d’immolar-se a l’oficina de l’INEM si no li donaven cap solució, el va desactivar i el va llençar a la paperera. Se li’n fotien totes les altres persones que hi pogués haver, però ara se sentia ja follament enamorat d’aquella noia, tot i que ni tan sols en recordava gaire la fesomia, només el somriure. Era rossa? Morena? Tant se valia, el que comptava era el missatge, ja per sempre associat a la felicitat atòmica d’aquell somriure. S’havia de reciclar. Només un cop reciclat podria tenir per sempre l’amor d’aquella Dulcinea que s’amagava darrere d’aquell somriure, darrere d’aquells ulls d’esplendor radioactiva.

Ni tan sols la grisor del cel el va desanimar. Es va dirigir als contenidors multicolors de la cantonada, va descartar el verd del vidre perquè no hi havia manera d’entrar-hi, el blau del paper perquè dues bandes organitzades de sensesostres es barallaven a ganivetades pel seu contingut, i el marró de la brossa orgànica perquè feia una catipén que tirava d’esquena. Només li quedava l’opció del groc dels plàstics i llaunes, que va veure que tenia una obertura prou gran per encabir-hi el seu cos prim de mort de gana, i hi va entrar sense cap mena de vacil•lació.

Es va posar còmode entre unes llaunes de refresc i una mena de recipient plàstic que feia olor de peix podrit, i va esperar pacient, sense perdre aquell somriure foll.

Pocs dies després, i previ pas per una planta industrial amb el suggerent nom d’Ecoheaven, es va trobar convertit en un bric de llet Flato esperant al costat d’altres brics gairebé idèntics a la prestatgeria d’un supermercat Mercamona. L’única diferència amb la resta de brics era que la vaca que duia fotografiada al cartró semblava lluir un somriure babau en comparació amb les altres. 

I és que l’Elies era feliç perquè sabia que ja havia complert la seva part i que només li tocava esperar. Efectivament, a mitja tarda va aparèixer la noia de l’INEM al passadís dels productes lactis i el va posar al carro de la compra, entre llaunes de cervesa i paquets de cafè de marca blanca. 

Un cop a casa de la noia, i consumit d’amor i de llet, va comprovar que allò de reciclar no era només una frase feta que li hagués dit per quedar bé. Quan el va haver buidat, la noia va retallar la part de dalt, el va omplir de terra adobada i hi va plantar flors.

A partir d’aquell dia, cada matí i cada vespre l’Elies va poder gaudir –mentre el cartró plastificat li va aguantar- del somriure ultraterrenal i les paraules dolces de la noia mentre regava les flors.

 FI

Bé, espero els vostres comentaris. Ah, hi ha cinc paraules subratllades perquè eren 'obligatòries', és a dir que s'havien d'incloure al conte. En altres ocasions, el que s'havia de posar era la frase inicial, com en el cas de Dinar a cal cunyat, que ja vaig publicar en el seu moment...