En Bon Scott no és mort

Aquell febrer -aprofitant que la feina de traductor està tan ben pagada i els meus clients/patrons són tan comprensius amb la meva necessitat de desconnectar que entenen que a mitja temporada els pugui deixar penjada una traducció durant tres setmanes per fer un dels meus típics i caríssims viatges a l’altra punta del món-, vaig fer cap al sud d’Austràlia, a passar els dies fent surf a les onades que trenquen a la banda oriental de l’illa de Boston, que tanca l’immens port natural que és la badia del mateix nom. A les nits, a recórrer els nombrosos clubs nocturns de Port Lincoln, mirar de triomfar entre les fèmines locals i fer amistat amb els dealers de la zona. I els dies que no feia vent o em sentia una mica tip de tanta onada, en Darel, un aborigen australià de la meva edat que havia conegut un parell de mesos abans en un xat sobre salses picants, em feia de guia a preu d’amic d’Internet i em portava a voltar pels parcs naturals de Lincoln i Coffin Bay, pels voltants de la badia.

Tornàvem a mitja tarda d’una d’aquestes sortides a la natura cap a l’hotel, després d’haver vist tota mena de flora exòtica i alguna miqueta de fauna, no gaire, i d’haver-nos passat tot el dia xerrant dels temes més diversos: els costums copulatoris d’una espècie de llangardaix que no recordo com es deia que havíem vist a primera hora; les salses picants d’arreu del món i la pàgina web d’en Darel sobre el tema; jo li vaig explicar qui era Félix Rodríguez de la Fuente i la influència que havia tingut en la meva vida, que fins i tot tenia la sintonia d’El hombre y la tierra de politò del mòbil (la hi vaig fer escoltar); ell em va parlar de la situació dels aborígens australians, les seves reivindicacions, les noves expropiacions il·legals del govern de terrenys en territori aborigen perquè hi havien trobat algun mineral rar imprescindible per a la fabricació de l’iPad i que podia donar un munt de diners a qui ho explotés (una empresa que s’havia denunciat que tenia vincles amb la família política del primer ministre); vam comparar les dues Champions de l’era Tito amb les dues de l’era Guardiola, i els subtils retocs tàctics que havia incorporat el Tito a l’estil de joc del seu amic, antecessor i mentor. En Darel sostenia que aquí a Austràlia tothom era del Barça, però jo havia vist un parell de xavals amb la samarreta merenga del Cristiano Ronaldo, una de força vella amb el 9 i l’altra ja amb el 7.

Tornàvem, deia, cap a Port Lincoln, a l’hotel, i vam parar a refrescar-nos en un bar de carretera. Un parell de cerveses, i un cop fora en Darel em va recordar que en un moment de la interminable conversa d’aquell dia li havia dit que era un gran fan dels AC/DC.

-Tens pressa per tornar a l’hotel?

Eren quarts de nou, i al febrer els llargs dies australs ens donaven encara un marge d’una hora ben llarga de llum.

-Home, m’agradaria dutxar-me i sopar una mica abans de sortir de gresca.

-Si el que vols és gresca, i t’agraden els AC/DC, si agafem la carretera cap al desert en lloc de cap a Port Lincoln, a uns trenta quilòmetres hi ha un lloc on una penya de penjats commemoren cada any l’aniversari de la mort de Bon Scott. I resulta que justament avui se’n compleixen trenta-cinc anys, i ja saps que a tothom li agraden els números rodons, o mig rodons fins i tot. O sigui que avui serà més bèstia que mai.

-Però que fan, una festa, un concert...?

-Foten un concert que és tota una festassa, amb diferents grups, estones de jam... ja ho veuràs.

-I sopar?

-De camí hi ha un Australian Döner, ens podem proveir allà. I les postres les poso jo.

-D’acord, anem-hi.

Vam pujar al tot terreny i, en lloc de tirar cap a mar, cap a la badia, vam enfilar la carretera cap al nord, cap al no-res. Després d’uns tres quilòmetres de conreus abandonats, desert i matolls dispersos, vam trobar un petit oasi, i a l’ombra d’aquest oasi el Döner que havia dit en Darel. Vam sopar allà mateix remullant-ho amb cervesa. Quan tornàvem a sortir cap al tot terreny, el meu ciberamic em va aturar i es va treure de la butxaca una bosseta.

-Les postres –va dir, i en va extreure una mena de bolets secs allargassats.

-Són al·lucinògens? –vaig preguntar.

-El que et farà al·lucinar més serà el que veuràs aquesta nit al concert.

Conduïa ell. Vam estar uns minuts en silenci, contemplant aquella extensió de sorra i pedra, fins que vaig advertir el soroll d’un altre motor que no era el nostre que se’ns atansava per darrere. Quan va ser una mica més a prop, em vaig adonar que no era un motor, sinó ben bé una dotzena de motors de motocicletes de gran cilindrada que ja treien el cap pel retrovisor. En Darel es va arrambar una mica a la dreta i va reduir la velocitat, perquè el soroll ja començava a ser molest, i com més aviat ens avancessin i s’allunyessin, millor.

En vaig comptar catorze, totes clàssiques de l’univers motard, Harleys i tal, que mai m’han interessat prou les motos com per poder-me estendre en marques i models i cilindrades. Això sí, totes adornades, igual que els seus ocupants, amb tota mena de parafernàlia motard i heavy metal.

-Aquests deuen anar a la festa –vaig comentar quan va tornar el relatiu silenci d’un únic motor, el nostre.

-T’hi pots jugar el que vulguis. Si no hi van, només podrien anar a un suïcidi col·lectiu al desert.

-Ei, em sembla que això em comença a pujar –vaig dir en adonar-me’n que tenia a la retina la imatge romanent dels colors vius de les banderoles, les insígnies i els impactants dibuixos de les jaquetes d’alguns dels motards.

-Ja és això, doncs –em va tranquil·litzar ell quan li vaig haver explicat el fenomen-. Però espera –em va intranquil·litzar immediatament després-, que això no és res. Fliparàs.

A mi sempre m’ha fet molt de respecte, tot i que alhora m’ha atret irresistiblement, això de jugar amb la meva ment amb la ingesta d’al·lucinògens de qualsevol mena. N’he conegut més d’un que no ha acabat de tornar mai del tot d’algun d’aquests viatges.

-Que és molt bèstia o què, això que m’has donat? –vaig preguntar amb una tremolor perceptible a la veu.

-No, home, tampoc t’emparanoiïs. I de tota manera, si veus que vols baixar, també duc l’antídot. –Va picar amb l’artell al damunt d’una butxaca dels seus pantalons i en va retornar, esmorteït, un repic metàl·lic-. Duc una capseta amb unes herbes tradicionals. Són medicina de la d’abans dels blancs, igual que els bolets que t’he donat per pujar.

Em vaig quedar més tranquil i vaig decidir fruir de la sensació, de les sensacions que poguessin venir. Vaig observar per la finestra els tons rogencs que agafava tot amb els darrers reflexos del capvespre i vaig gaudir de l’oblidat art de la contemplació, aquella estona que tots els altres sentits cedeixen la seva parcel·la de disc dur a la vista, que et sembla que se t’eixampla el camp de visió i en un segon d’èxtasi hi veus fins i tot pel clatell.

El vermell del paisatge començava a deixar el seu lloc al gris quan en Darel va tombar a la dreta per una pista de sorra que duia a una mena de nau agrícola immensa. A la banda del darrera s’hi veien ja un munt de vehicles, sobretot motos, però també furgonetes i algun cotxàs descapotable d’aquells de presumir ben presumit. Vam aparcar nosaltres també i vam anar cap a on hi havia més gent, al voltant d’una mena de barraca on servien cerveses i whisky.

Allò hauria semblat un viatge al passat pel vestuari i les pintes del personal, samarretes negres de grups heavys dels vuitanta, majoritàriament AC/DC, armilles texanes o caçadores de cuir amb grans pedaços decoratius a l’esquena, tatuatges, cadenetes i medalles lluents, pantalons estripats... Hauria semblat com deia un viatge en el temps si no fos per l’edat del personal que duia tota aquella parafernàlia, la majoria d’ells més grans que jo mateix, hi havia més cabells blancs que negres o rossos. Quan li ho vaig comentar a en Darel, me’n va assenyalar un de ja força encongit, amb pantalons i caçadora texans sense gaires adorns, que em va dir que feia un parell o tres d’anys havia fet una festa sonada pel seu vuitantè aniversari.

Havíem arribat d’hora, em va dir ell, i per fer temps ens vam demanar unes Southwark ben fresquetes. En posar-me el primer glop a la boca, vaig sentir l’inigualable gust de cervesa lager a cadascuna de les papil·les gustatives de la llengua, i una frescor instantània que s’estenia per tot el meu cos. Vaig recordar els bolets i ho vaig comentar amb el meu xaman particular.

-Mola, eh? –va somriure ell-. Tot i això, et recomanaria que no beguis massa cervesa, perquè podria alterar els efectes del bolet i fer-te venir basques.

-I què bec, doncs? Whisky?

-No, home. Encara pitjor. Vull dir que no beguis i prou. Beu només quan tinguis set, que la Southwark entra com l’aigua i quan te n’adones ja en portes mitja dotzena.

Anava arribant gent, ara ja també de més jove que jo, fins i tot em va semblar veure algun barbamec adolescent, esclar que, a la meva edat, els de vint-i-cinc encara els veig com adolescents. Jo ja feia estona que em fixava més en les dones, però, i aquí sí que potser la majoria eren de la meva edat o pocs anys més grans. També podria ser que s’haguessin fet mil retocs, vaig pensar, perquè a més d’una se li veia un pitram massa gran en relació amb el cos. N’hi havia alguna, amb el cos ja força pansit i els pits que s’havia fet fer vint anys enrere, que feia una mica d’angúnia i tot.

La gent havia començat mica en mica a desplaçar-se cap a l’altra banda de la nau, i en Darel em va dir que hi anéssim, que aviat començaria la gresca. Quan vam tombar la cantonada vaig veure que al fons hi havia un escenari, no massa gran, i un parell més de barres de begudes. De seguida vaig veure que hi havia molta més gent de la que jo pensava, i així a ull diria que hi havia unes mil o dues mil persones.

Ben aviat es van encendre els focus de l’escenari i va pujar la primera banda, un grup de cinquantins que van començar fent alguns blues i van acabar fent versions d’AC/DC. Enmig d’una aquestes versions s’hi va sumar un altre trio, dos guitarristes i un baixista, i tots plegats van acabar fent una versió bluesera fantàstica de Problem Child. En acabat, els primers músics van plegar i van pujar un bateria i un cantant nous, i així va anar evolucionant el concert, amb canvis de músics cada dos per tres però mantenint en tot moment una línia coherent.

Jo, suposo que per l’efecte dels bolets, sentia que les notes musicals se’m ficaven a les venes i, literalment, corrien amunt i avall i em produïen un pessigolleig deliciós arreu del cos. Em sentia en comunió total amb l’ambient, la música, la gent, la calor seca, aquella brisa lleugera que corria al costat de la barra de l’esquerra, on vaig parar una estona a fer la segona i última Southwark de la nit.

Aquesta em va fer un efecte diferent de la primera, i ara no va ser una explosió de sabor sinó una sensació com si l’escuma de la cervesa em fes levitar. Em vaig acabar la Southwark d’un glop i vaig anar volant lentament fins a la primera fila davant de l’escenari, tot i que suposo que en realitat no volava, més que res perquè ningú se’n va estranyar.

El concert sonava millor a cada minut que passava, i quan ja devia fer tres o quatre hores que durava –o potser només dues, perquè quan vas de bolet la percepció del temps canvia-, van pujar a l’escenari tot un grup de seixantins o fins i tot setantins, caçadores de cuir, pantalons texans, un parell amb mocadors al cap per dissimular la calba... La gent semblava excitada, i vaig imaginar que eren les estrelles de la nit. Efectivament, van començar a tocar Highway to Hell i tothom va començar a xisclar, xiular, cridar, aplaudir... Va sortir el cantant i allò va ser l’apoteosi. El paio, que devia vorejar la setantena, duia uns pantalons texans cenyints i una samarreta negra, de màniga llarga, sense cap mena d’identificació. Quan m’hi vaig fixar, vaig veure clar que havien fet mans i mànigues per trobar un imitador de Bon Scott que s’hi assemblés físicament, i vaig imaginar que devia fer anys que actuava en festivals d’aquesta mena, perquè la veritat és que no només el posat sinó també la veu recordaven la del malaurat australià-escocès, o el que hauria estat si hagués arribat als setanta anys.

Després d’una hora i poc que vaig flipar com no havia flipat mai en un concert -potser pels bolets, tot sigui dit-, el grup va marxar de l’escenari i es van apagar els llums. Com era previsible, tothom va començar a demanar els bisos. Jo també cridava, saltava, aixecava el puny enlaire amb els dits índex i petit amunt, fent unes banyes. Es van encendre els llums i, enmig de la cridòria general, van sonar els primers acords de Ride On, que el cantant va aprofitar per treure’s la samarreta a l’estil d’un striptease. I va ser aleshores, just quan enfilava aquell “Its another lonely evening” del primer vers, que em vaig fixar en els tatuatges dels seus braços: el punyal amb la serp enroscada i aquella mena de drac al braç dret; el lleó assegut i el lloro al braç esquerre. Per un moment vaig retrocedir en el temps i vaig veure el pòster que havia tingut a l’habitació de casa dels meus pares. El punyal, el lloro, el lleó... El nas, la cara de penjat, els cabells ondulats, ara grisencs... I aquella veu. Cap imitador no podia cantar Ride On imitant tan bé la veu.

De sobte em vaig sentir en una altra dimensió, com si fos a l’infern veient un concert d’un grup de heavies morts. O al cel dels heavies, no sabria dir-ho ben bé, perquè la sensació de fet era de glòria celestial. Vaig buscar en Darel amb la mirada, però no el vaig trobar entre la gentada. La música continuava i a mi em feia la sensació que feia sis hores que sonava Ride On. Quan va acabar, tothom va cantar a cor “happy deathday to you, happy deathday to you, happy deathday dear Bon, happy deathday to you.”  Es van apagar els llums i va sortir un pastís amb 35 espelmes negres. I amb la resplendor de les espelmes va ser quan ho vaig acabar de veure clar: aquell nas llarg, aquell riure sorneguer, aquells ullets petits... Aquell paio no podia ser cap imitador, havia de ser l’autèntic Bon Scott!

Quan va acabar el xou, vaig anar a buscar en Darel a la barra de l’esquerra, tal com havíem quedat si ens perdíem entre la gentada, i allà el vaig trobar, conversant amb dues noies que podrien haver estat les seves filles si no fos que eren blanques i ell no. Vam fer unes cerveses amb elles, parlant del concert, de l’ambient, i quan finalment em vaig atrevir a preguntar si l’últim cantant podia ser l’autèntic Bon Scott gairebé es pixen de riure, i em van recordar que en Bon feia 35 anys que era mort, que aquell no era més que un de tants imitadors.

Però jo no em vaig donar per vençut, vaig deixar en Darel xerrant a la barra i vaig anar cap a darrere de l’escenari, per on marxaven tots els músics en havent tocat. Vaig tancar els ulls i vaig deixar que em guiessin els bolets. Caminant a les fosques i sense fer cas dels comentaris burletes dels qui em veien passar amb els ulls tancats, vaig arribar finalment davant d’una porta, que vaig obrir sense vacil·lacions. Vaig entrar amb els ulls encara clucs fins que una veu inconfusible em va dir:

-On vas amb els ulls tancats, penjat?

-Ets l’autèntic Bon Scott, oi que sí? –vaig preguntar encara sense obrir-los.

-Doncs sí –va respondre, incapaç de mentir a un home amb els ulls tancats.

-Però, però...

-Vols saber com és que no sóc mort?

-Sí! –vaig respondre alhora que obria els ulls.

En Bon em va explicar la seva història: com havia començat conduint la furgoneta d’un grup aleshores gairebé adolescent que es feia dir AC/DC; com havia fet amistat amb els germans Malcolm i Angus Young; com els havia convençut perquè l’agafessin en lloc del cantant que tenien, tot i les reticències inicials d’en Malcolm, que des dels seus vint anyets el considerava un ‘pureta’ de vint-i-set que podia perjudicar la imatge juvenil del grup; i com se’ls havia guanyat amb la gaita i la seva actitud insolent al damunt de l’escenari, que tant enamorava el públic.

Però amb el temps, els germans Young s’havien començat a cansar de les seves borratxeres i baralles constants. I si els primers anys n’admiraven la bogeria -com quan en un concert havia aparegut la policia per fer tancar el local on actuaven perquè era tard i feien molt de soroll, i en Bon, pujat a collibè d’un aficionat i tocant la gaita, havia esperonat els fans a fer fora la bòfia i s’havia organitzat una bona batalla campal-, amb el temps se n’havien atipat. A més, l'Angus sentia el desig inconfessable de fer-lo fora per poder ser ja sense cap mena de dubte el líder del grup

La decisió de canviar de cantant ja estava presa, però havia estat ell mateix, segons em va explicar, qui havia tingut la idea de fer creure a tothom que s’havia mort en un accident –que s’ofegués amb el seu propi vòmit va ser idea de l’Angus, va dir que s’escauria més amb la seva imatge de borratxo i que una mort així el convertiria en un “heroi del rock’n’roll” i els faria guanyar més calés a tots plegats. En Bon es retiraria a un ranxo a l’Austràlia profunda, on viuria de les rendes i dels royalties, amb un harem de dones i una bodega d’ampolles de whisky, amb les visites constants d’amics, músics, etc. Només de tant en tant sortia del seu refugi, i un d’aquests dies era evidentment el 19 de febrer, per commemorar l’aniversari de la seva mort.

Tot i que en Bon em va dir que no li fes fotos, ni ho expliqués a ningú, vaig aprofitar un descuit seu per fer-li un parell de fotos amb el mòbil, amb les quals vull il·lustrar el relat dels fets amb la poc sana intenció de fer-me ric, encara que sigui a costa de fer-li una putada a tot un ídol de la joventut com va ser en Bon Scott.

FI?

De fet, aquest podria ser el final si això que he explicat fos un simple relat més, un conte sortit de la meva imaginació. Però, en realitat, va ser una revelació que vaig rebre fa pocs dies mentre escoltava Ride On i em fumava un canutet. Potser alguns ja heu vist alguna indicació de futur proper, com ara la referència a les Champions del Tito, o els més fans del Bon Scott ja deveu haver calculat que el 35è aniversari de la seva mort és el 19 de febrer de 2015.

De manera que tot això encara ha de passar. Jo, de moment, ja he començat a estalviar per pagar-me el viatget a Austràlia, i un dia d’aquests miraré de començar-me a interessar per les salses picants d’arreu del món per poder contactar amb en Darel (per cert, un nom aborigen australià que vol dir ‘cel blau’), cosa que faré a finals del 2014, no sigui que si el vull conèixer abans d’hora canviï alguna cosa en la línia temporal de la profecia i se’n vagi tot a cagar.

Hi ha una cosa que m’inquieta, però, d’aquesta revelació. I és que en alguns moments em feia l’efecte que no era necessàriament una revelació d’una cosa que m’hagi de passar a mi, sinó que també podria ser una visió d’alguna cosa que li passi a algú altre, d’una cosa que potser et passarà a TU.