Reprodueixo a continuació un conte de Richard Mateson, traduït de la versió castellana que he trobat al bloc 1997voltios del meu amic Claudio 'Big Boy' Barragán.
—D’on vénen? —va preguntar en Reordon.
—De tot arreu —va contestar en Carmack.
Els dos homes s’estaven al costat de la carretera de la costa, i fins on abastava la seva vista, no veien res més que cotxes. Milers d’automòbils atapeïts, l'un al costat de l’altre, para-xocs contra para-xocs. La carretera era una massa sòlida de cotxes.
—Ja n’arriben uns quants més —va assenyalar en Carmack.
Els dos policies van mirar la multitud que caminava cap a la platja. Molts xerraven i reien. D’altres guardaven silenci, seriosos. Però tots anaven cap a la platja.
—No ho entenc —va dir en Reordon, agitant el cap. Aquella setmana devia ser la centèsima vegada que feia el mateix comentari—. No ho puc entendre.
En Carmack va arronsar les espatlles.
—No hi pensis. Passa i prou.
—Però és una bogeria!
—Sí, però aquí els tens —va replicar en Carmack.
Mentre els dos policies observaven, la gentada va travessar la sorra grisenca de la platja i es va començar a endinsar a les aigües del mar. Alguns van començar a nedar. La majoria no podien, doncs la roba els ho impedia. En Carmack es va quedar observant una noia que lluitava contra les onades, i que s’enfonsava finalment per culpa de l’abric de pells.
Pocs minuts després, tots havien desaparegut. Els dos policies van observar el punt on la gent s’havia ficat a l’aigua.
—Quant de temps més ha de durar, això? —va preguntar en Reordon.
—Fins que se n’hagi anat tothom, suposo —va contestar en Carmack.
—Però... per què?
—No has llegit mai res dels lèmmings?
—No.
—Són uns rosegadors que viuen als països escandinaus. Es multipliquen sense parar fins que acaben amb totes les reserves de menjar. Aleshores comencen una migració al llarg del territori, arrasant tot el que troben al seu pas. En arribar a l’oceà, continuen la seva marxa, nedant fins que esgoten les seves energies. I són milions i milions.
—I creus que això és el que passa ara?
—És possible —va respondre en Carmack.
—Les persones no són rosegadors! —va cridar en Reordon, aïrat.
En Carmack no va respondre. Els dos policies es van quedar esperant a la vora de la carretera, però ja no va arribar ningú més.
—On són? —va preguntar en Reordon.
—Potser ja se n’han anat.
—Tots?
—Fa més d’una setmana que es produeix aquest fenomen. Podria ser que la gent s’hagués dirigit al mar des de tot arreu. I també hi ha els llacs.
En Reordon va tornar a repetir, amb una esgarrifança:
—Tots...?
—No ho sé; però fins ara no havien parat de venir.
—Déu meu...! —va murmurar en Reordon.
En Carmack va treure una cigarreta i la va encendre.
—Bé, —va dir—. I ara, què?
En Reordon va sospirar:
—Nosaltres?
—Vés-hi tu primer —va contestar en Carmack—. Jo m’esperaré una mica, per si apareix algú més.
—Entesos —en Reordon va estendre la mà—. Adéu, Carmack —va dir.
Els dos homes van fer una encaixada.
—Adéu, Reordon —es va acomiadar en Carmack.
I es va quedar fumant-se la cigarreta mentre observava com el seu company travessava la llenca de sorra grisenca de la platja i es ficava a l’aigua fins que aquesta li va cobrir el cap. Abans de desaparèixer, en Reordon va nedar unes desenes de metres.
Al cap d’una estona, en Carmack va apagar la cigarreta i va fer un cop d’ull al seu voltant, abans de ficar-se ell també a l’aigua.
Al llarg de la costa s’alineaven un milió de cotxes buits.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
És un conte molt nihilista; ara a l'estiu, m'agraden coses més refrescants!
ResponElimina