L'asteroide i Narcolèpsia matinal

Avui publico un parell de poemes del meu bon amic Claudio Barragán, uruguaià que ha viscut uns quants anys a Catalunya i amb qui vaig coincidir a la meva època guilleriana, quan jo vivia a la Fàbrica del Sobirà i ell a l'Ateneu Alternatiu Selvatà de Santa Coloma de Farners. El primer és un poema que es va atrevir a escriure en català i el segon un poema que m'he atrevit a traduir al català.

L'asteroide

L’asteroide.
La lluna.
Ull de peix radioactiu.
Fracturada lluna malalta.
Roda per la cresta de la lluentor.
De la seva llum.
Vessant aquesta lentitud.
Contagiant la ciutat. Caient
sobre tota l’amable i deslluïda parafernàlia.
Esquitllant-se en el parc on algú llepa
la seva darrera virginitat. Mira
amb les seves cristal•litzades pupil•les.
El neci no-res.
Mira’t.
En aquesta oblidada ciutat quasi sèpia.
Desfeta.
Envellida.
On esclaten els gossos.
De tristesa, perquè la tristesa és un
cavall mort.
En aquesta ciutat. Tots
riuen amb ganyotes feixugues.
Es reinventen.
Amb ortopèdica atenció.
Creuen néixer amb aquesta llum.
Ungits per error.
Sí, ja ho sé.
Vaig escoltar que el temps és morfina.
Pura i lenta.
Morfina.
I la febre m’enfila com una aranya.
Com una aranya que llaura un pubis.
Puja.
Sota el cromat asteroide botxí.
Cruel hematoma enorme.
Puja.
I no deixarà de pujar.


Narcolèpsia matinal

Alba termonuclear
Sol nafra incandescent
Supurant una quieta truculència
D’astre moribund
La gran atmosfera jeu
Aturada i facturada
Portes automàtiques trencades
Que s’obren i es tanquen sense parar
Les imatges es tornen difuses
Com velles fotos granulades
Aquelles ombres poden ser
Déus remots en temples abandonats
Les esperances desmantellades
Camino amb un mapa de carrers
D’una ciutat submergida fa centenars d’anys
Centenars de segles.

Aquest segon poema el podeu veure en versió original al seu bloc 1977 Voltios.