Barça, guerra civil i traductors automàtics - Rosa de Foc

L'últim encàrrec de feina que he rebut no ha estat ben bé una traducció, sinó una correcció, tot i que a la pràctica m'ha tocat retraduir molt. M'explico, perquè l'encàrrec era força curiós. Es tracta d'una novel·la que publicarà Ediciones B, d'un autor italià que es diu Emilio Marrese i de títol original Rosa di Fuoco. Sí, és veritat, el meu italià no passa del "Sono molto contento" que deia l'Ibrahimovic, el "io voglio mangiare una pizza con te" de la Nit de Sant Joan i poca cosa més.


Així doncs, on és el truc? Resulta que en principi només volien traduir el llibre al castellà, però a darrera hora van decidir traduir-lo també al català. Sense temps, segons em van dir, de trobar un o més traductors de l'italià al català, van passar el text pel traductor automàtic de El Periódico, i me'l van passar a mi perquè fes que "sonés normal en català". Perquè us en feu una idea, aquest era el primer paràgraf tal com surt del traductor automàtic:

Eren dies {en los que} la mort havia d'inventar-se qualsevol cosa per cridar l'atenció. {Se la} trobava tan sovint, en els carrers de Barcelona, que ja formava part del paisatge, com els plàtans, els quioscos o els fanals d'aquell arquitecte al•lucinat. No és que no es fes cas a {nada}, tot sigui dit: fins a a un esparver aixafat en el {suelo} {se lo} mira. Però s'havia convertit en {algo} normal moure's entre cadàvers de gent {a la que} havien disparat mentre combatia o només passava pel lloc equivocat en el moment equivocat. Cosa fàcil, perquè Barcelona vivia sensiblement equivocada en l'espera permanent de justícia. Només en els cinc anys anteriors l'havien banyat de sang més de cent conflictes {sangrientos}, inclosos {revueltas}, desordres, enfrontaments amb la policia. Proletaris contra senyors. I la Guerra Civil, que havia esclatat un any abans, havia exasperat aquella ànima {sangrienta}, herètica i violenta de la ciutat, amb els ardors de l'altre segle. La «rosa de foc», així {llamaban} a Barcelona els anarquistes, amb una definició encunyada, {al parecer}, el 1873 per {Friedrich} Engels, extasiat davant {tanto} esperit rebel.

I aquesta seria la versió corregida per mi.

En aquells temps, la mort s’havia d'inventar qualsevol cosa per cridar l'atenció. Se la trobava tan sovint, pels carrers de Barcelona, que ja formava part del paisatge, com els plàtans, els quioscos o els fanals d'aquell arquitecte al•lucinat. No és que la gent no hi parés esment, tot sigui dit: fins i tot a un esparver aixafat a terra se’l mira. Però s'havia convertit en una cosa normal moure's entre cadàvers de gent a la qual havien disparat mentre combatia o senzillament passava pel lloc equivocat en el moment equivocat. Cosa fàcil, perquè Barcelona vivia sensiblement equivocada en l'espera permanent de justícia. Només en els cinc anys anteriors l'havien banyat de sang més de cent conflictes cruents: revoltes, desordres, enfrontaments amb la policia... Proletaris contra senyors. I la Guerra Civil, que havia esclatat un any abans, havia exasperat aquella ànima sagnant, herètica i violenta de la ciutat, amb les ardors de l'altre segle. La «rosa de foc», així anomenaven Barcelona els anarquistes, amb una definició encunyada el 1873, segons sembla, per Friedrich Engels, extasiat davant de tant d’esperit rebel.

Com podeu observar, un sol paràgraf ja comporta una feinada de nassos, de manera que vaig negociar a l'alça el preu que m'oferien i encara en vaig treure un preu mínimament acceptable, tot i que encara baix en proporció amb la feina que m'ha donat.

Us puc assegurar que abans d'aceptar-ho, a més del preu, també em vaig assegurar que no es tractava d'una nova tendència per estalviar en traductors al català, sinó realment d'una decisió a darrera hora i per qüestió de temps... Ara també em falta acabar de saber si tindré algun dret d'autor sobre el text, ja que em sembla evident que l'autoria del text català final no se li pot atribuir al traductor automàtic. Si compareu els dos paràgrafs, veureu que hi ha un munt de coses que cal revisar: combinacions de pronoms febles, adjectius 'florits' que no deu contenir al seu diccionari el traductor automàtic, treure els claudàtors de tots els noms propis no corrents, i evidentment, mirar de trobar tots els calcs i les trampes que posen aquestes traduccions automàtiques. Tothom qui hagueu llegit El Periòdico en català sabreu que de tant en tant als correctors se'ls colen expressions o frases fetes traduïdes literalment que sonen molt estranyes en català. En algunes frases, com podeu veure, he fet una recomposició total, és a dir una retraducció després de mirar la traducció castellana (que pel meu gust potser una mica arrogant era millorable, potser el traductor/a al castellà també va haver d'anar amb pressa). Si a algú li fa gràcia, puc mirar de buscar exemples divertits de coses que m'he anat trobant.

Pel que fa a la novel·la en si, un mexicà i una catalana coincideixen en la recerca d'alguna informació sobre el Barça de l'any 1937 que va viatjar a Mèxic i els Estats Units per fer una gira per recaptar fons i suports per la República, ja que és possible que tots dos tinguin un avi il·legítim entre els jugadors d'aquella expedició. Aquesta trama es va barrejant amb l'explicació novel·lada d'aquella gira i de la situació a la Barcelona de l'època, on l'autor barreja alguns dels jugadors amb intrigues d'assassinats i violacions -al final de la novel·la té la decència de deixar ben clar que tot és inventat. M'ha semblat força interessant, tot i que com em passa amb moltes 'novel·les històriques' falla una mica la part de 'novel·la' i se salva més per les explicacions històriques normalment força ben documentades.