Playa Negra

Ara fa poc em va tocar traduir un documental per al Sense Ficció de TV3 amb el títol de Black Beach, que és el nom (traduït a l'anglès) d'una presó de Guinea Equatorial, un petit país prou desconegut que havia estat colònia espanyola fins l'any 1968.



En el documental, centrat especialment en un intent frustrat de cop d'estat per enderrocar el dictador Teodoro Obiang l'any 2004, es repassa la tràgica història d'aquest país africà des de la seva independència d'Espanya. Era el 1968, i el primer president del nou país va ser Francisco Macías Nguema, un paio que es feia dir "l'Únic Miracle" i que durant el seu mandat es va carregar una tercera part de la població del país. El president Macías, al que tothom acusava de practicar el canibalisme, demostrava el que havia après dels missioners espanyols crucificant els seus opositors a la carretera que anava de l'aeroport fins a Malabo, la capital.




Molts d'aquests opositors passaven per la presó de Playa Negra, que dirigia un nebot de Macías, Teodoro Obiang, que l'agost de 1979 es va cansar de fer de carceller, va enderrocar el seu oncle i es va proclamar dictador del país. El nebot, com abans l'oncle, tampoc s'estava per gaires brocs a l'hora de carregar-se o empresonar qualsevol que s'hi oposés.

I els anys van anar transcorrent "tranquil·lament" a Guinea Equatorial, amb un dictador que com tots es fotia el pressupost nacional en comptes particulars a l'estranger sense que ningú li digués res. Però vet aquí que cap a finals del segle passat i principis d'aquest es van descobrir quantitats ingents de petroli, que donen uns 400.000 barrils anuals, i vet aquí que la cosa va canviar. Les grans petrolieres d'arreu van voler quedar-se el negoci, i darrere de les petrolieres els respectius governs van començar a interessar-se d'una manera o d'una altra per Guinea Equatorial.


Condoleezza Rice va dir en el seu moment que Obiang era "un amic".

I aquí és on entra el documental, que explica com un tal Simon Mann, mercenari britànic folrat de calés gràcies a les abundants guerres africanes, va entrar en contacte amb Ely Calil, home de negocis libanès amb passaport britànic, i amb Mark Thatcher, britànic fill de mare il·lustre, que li van oferir molts diners per fer un cop d'estat, enderrocar o liquidar directament l'Obiang i posar al seu lloc un dels seus antics col·laboradors, Severo Moto, exiliat a Espanya i amic personal del president d'aleshores, un tal Aznar. El cas és que sembla que comptaven amb el suport evident del govern espanyol, del britànic i del sud-africà. Fins i tot l'armada espanyola va enviar dos portaavions cap a la zona, que es van retirar per les protestes del president Obiang.


L'Aznar li feia la pilota, però alhora el volia apunyalar per l'esquena per posar en el seu lloc Severo Moto

Per no explicar-ho tot, només diré que el cop s'havia de produir abans del 14 de març del 2004, per si de cas canviava el govern espanyol per un altre no tan procliu a donar suport a cops d'estat com el d'Aznar. Finalment, però, el govern sud-africà es va tirar enrere i els mercenaris van ser capturats a Zimbàbue abans de poder entrar a Guinea Equatorial. I el dictador Obiang, veient com se les gasten les potències Occidentals, va decidir estrènyer els llaços d'amistat amb la Xina, país no gaire democràtic que no posarà pegues a la manca de drets humans per als equatoguineans a canvi d'un petroli que li permeti convertir-se en la primera potència mundial més d'hora que tard.


Obiang ja ha dit que la Xina és "el seu millor amic"

En resum, que només cal tenir petroli per passar de ser un pària, acusat de canibalisme i del que calgui, a que tothom es baralli per ser el teu amic. En el documental posaven en contrast l'Obiang amb el president zimbabuès, Robert Mugabe, que com que no té petroli sí que és un dictador cruel, caníbal, pària...

Per acabar, algunes fotos més d'amics del senyor Obiang. I segur que en podríem fer tot un àlbum i no hi faltaria ningú.