El documental estava una mica en la línia de L'edat de l'estupidesa pel que fa a la crítica al sistema consumista que ens oprimeix, però basant-se en un concepte que jo no havia sentit mai abans: l'obsolescencia programada.
El documental comença mostrant-nos un noi de Barcelona que no li funciona la impressora i la porta a diversos establiments a veure si li poden arreglar. A tots li recomanen que se'n compri una de nova, que pel que val la peça i la mà d'obra, i bla, bla, bla... D'aquí passa a explicar-nos que tot va començar als anys vint quan les companyies fabricants de bombetes es van conxorxar per fer bombetes menys duradores i poder vendre'n més, i la pràctica es va anar estenent a d'altres indústries i productes. Així doncs, resulta que fa cent anys una bombeta podia durar fins a 2.500 hores com a mínim, i ara amb prou feines arriben a mil hores.
Després ens posa un exemple més modern amb l'iPod, que resulta que quan se li acaba la bateria es fa malbé i la bateria no dura mai més de divuit mesos. Així, quan se't faci malbé, ja et podràs comprar l'iPod2, o 17, o pel número que vagin.
Evidentment, ens mostra la cara B de tot això, extensions de quilòmetres a Ghana convertides en abocadors de deixalles electròniques que han entrat al país suposadament com a "material de segona mà per ajudar el tercer món". I nens i adolescents que "es guanyen la mort" cremant el plàstic dels ordinadors per treure'n el metall i vendre'l a ferrovellers que després el revenen a les economies emergents com la Xina.
Per acabar, el docu torna al nostre amic barceloní de la impressora, que després d'anar buscant, acaba descobrint a Internet que la seva impressora conté un xip programat perquè al cap d'un nombre X de milers de fulls imprimits s'espatlli i se n'hagi de comprar una de nova. D'un altre web rus, aconsegueix un programa que, un cop instal·lat, posa el xip-comptador a zero i, miraculosament, la impressora torna a funcionar. Interessant de saber, perquè era una Epson, la mateixa marca que tinc jo.
Segur que em deixo coses, com les interessants teories sobre decreixement de Serge Latouche, per això us he posat a dalt el link del docu, perquè val la pena perdre una hora i quart per veure'l.
Tot i que és força depriment, perquè deixa clar que si no canvia radicalment l'estil de vida 'americà' que portem tots plegats, ho tenim ben fumut. I especialment depriment després de sentir les declaracions del virtual president Mas que deia que promouria un 'creixement sense tants entrebancs mediambientals'. O sigui: més autopistes, menys límits de velocitat que s'han demostrat vàlids per reduir la contaminació de l'àrea metropolitana, el Quart Cinturó peti qui peti, menys transport públic, més ajuda a la venda de cotxes... Llàstima que sembla que el capitalisme de moment no té cap xip d'obsolescència programada.
Ja fa anys que, quan em vaig comprar una nevera, el venedor em va dir que no em duraria tant com l'anterior, perquè ja no les feien tan bones. La idea és que duressin poc, i mantenir la societat de consum. D'altra banda, si fas arreglar qualsevol estri, et fan pagar un dineral. Així que gairebé t'obliguen a canviar-lo. És una mena de cercle viciós. Qui o com el podrem trencar?
ResponEliminaSí, mama, tots sospitàvem que feien servir materials més barats per reduir despeses, que duressin menys i els haguéssim de canviar. Però el cas del xip 'autodestructor' és escandalós...
ResponElimina