dilluns, 4 de gener de 2010

El follet i la fantasma v2.0

A continuació reprodueixo un conte eròtic que vaig escriure pel 1r concurs de narració breu i poesia d'Ona Codinenca (la ràdio de Sant Feliu de Codines) i que havia estat seleccionat entre els finalistes, però va ser descartat en haver guanyat jo també el premi de poesia (que potser un altre dia reproduiré). La revetlla de cap d'any del 2008/9 va ser radiada per Ona Codinenca dins de l'especial de Cap d'Any. Evidentment, part de la gràcia està en conèixer la llegenda original del Follet i la Fantasma de Sant Feliu.

FF - v2.0

Tot va començar amb un número equivocat. El telèfon va sonar tres cops durant la nit i la veu a l’altra banda va demanar per algú que no era ell.

- Manel? – va inquirir una veu de dona.
- Mmm?! – va rondinar ell abans de fer un immens badall.
- Manel, sóc jo. Perdona que et truqui tan tard, però et necessito amb urgència.
- Grmpf – va grunyir ell -. Em sembla que t’equivoques de número.
- No, no m’equivoco, Manel, no em vulguis enredar – va replicar ella, sorneguera.

Aquella resposta el va despertar de cop, tot i ser quarts de dues de la matinada d’un dimarts, no tant perquè insistís en dir-li Manel com per la sensualitat encesa d’aquella veu femenina.

- Com dius? – va aconseguir balbucejar.
- Vine de seguida i no te’n penediràs. El meu cos necessita un home, i si no véns tu m’ho faré amb el primer que passi.

Allò va ser definitiu. De sobte es va adonar que el comandament central del seu cos passava del cervell a l’entrecuix, que havia adquirit unes dimensions importants.

- On ets? – va preguntar amb l’esperança, ja que no era en Manel, de poder ser “el primer que passi”.
- Em trobaràs al final del carrer dels Segadors, el carrer sense asfaltar que hi ha al damunt del Cívic. Vine tan aviat com puguis, que vaig molt calenta.
- Vinc de seguida! – va cridar mentre penjava el telèfon.

Mentre es vestia a corre-cuita, empès per la tibantor del seu membre, va dubtar de la bogeria de tot plegat. Aquella veu tan excitantment sexual no assegurava de cap manera que la noia en qüestió fos de bon veure. Esclar que, des que s’havia separat, ja feia més d’un any i mig que no sucava el melindro i es podia conformar amb gairebé qualsevol cosa. I a més, sempre era a temps de dir que no.

L’altre problema era que tenia el cotxe al mecànic, i des dels Saulons on vivia fins al carrer Segadors hi havia un bon tros per anar-hi a peu. A veure si no aconseguiria ser “el primer que passi”! És per això que quan va sortir al carrer i va veure aquella Vespino sense lligar que hi havia al davant de la porta de casa seva, no va dubtar a pujar-hi i engegar-la.

– Deu ser la moto de la veïna, la ‘burra’, que li diu ella – va pensar mentre baixava cap a la carretera per enfilar el carrer Agustí Santacruz amunt -. Com que hi ha confiança, després ja l’hi tornaré.

A l’alçada de la rotonda, però, va observar que aquella moto no era pas la ‘burra’ de la seva veïna Antònia, sinó una Honda Shadow de 125 cc. Potser amb l’excitació de tot plegat no s’hi havia fixat bé. La qüestió és que la moto cada cop corria més, i allò li va produir una forta pujada d’adrenalina. Perquè a més, mentre passava per davant de can Trista va veure que en realitat la moto era una Suzuki Intruder de 250 cc. En aquell moment va dubtar si tot allò era autèntic o era un somni, però la sensació de velocitat era tan real que no va poder reprimir un xiscle de pura excitació, al més pur estil apatxe.

Quan va sortir del carrer Travessia per baixar cap al Cívic ja portava una Honda RC com la que conduïa en Dani Pedrosa quan va guanyar a Xerez, que a més semblava que anava sola. No entenia a què es devia aquell prodigi, però el que era segur és que seria “el primer que passi”, sobretot per l’hora que era. La moto va enfilar el carrer Segadors a més de 200 per hora, i quan passava pel costat de la riera va frenar sola, en sec, fent una cabriola de manera que ell va sortir disparat cap a la timba. Mentre queia precipici avall, va veure una silueta femenina semitransparent, amb la roba blanca i els cabells també blancs, fantasmagòrica, que reia a cor que vols. La patacada va ser tremenda, i mentre sentia com s’escolaven els últims brins de vida del seu cos, va veure dalt de tot que la moto es transformava en una mena d’ase imponent, que parlava amb la dona fantasmagòrica.

- Ho veus com t’ho deia, que ens havíem de reciclar? – va dir l’ase.
- Potser sí, que tenies raó – va contestar la Fantasma -. Demà mateix m’apunto a un curset d’informàtica, a veure si aconsegueixo dominar el Messenger per entrar als xats i blogs de Sant Feliu i els podem engalipar a grapats, com als vells temps.

FI

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada