Morts repetides

I mira que somiar és bonic, de vegades és màgic, però el que sol ser més dur és despertar-se, sobretot quan els somnis t'han fet reviure la companyia d'éssers estimats que ja no hi són... I és una cosa que curiosament aquests últims temps m'ha passat sovint. Cansat d'esperar en va que la meva musa poètica em visités també en somnis per inspirar-me, ho explicaré en prosa.

El meu pare Miquel i la meva filla Clàudia de petita

En un dels somnis era en un dinar familiar i hi havia el meu pare, mort el març del 2011, que era com si tornés d'un parèntesi i jo l'havia de posar al dia, bàsicament de les últimes temporades del Barça, que era el nostre tema en comú si no volíem discutir. Un cop establert que sí que havia viscut el 2-6 al Bernabeu però no el dit a l'ull del Mourinho al Tito Vilanova, em vaig despertar trist per la seva absència però amb el consol de pensar que sí, que el 2-6 va ser el 2-6 i ell encara hi era.

L'Óscar de jove

En un altre, estava amb els col·legues heavies de quan érem joves, entre els quals l'Óscar Real, que resulta que teníem un grup de música (de fet ell va ser l'únic que s'hi va dedicar una mica seriosament, però en el somni tots en sabíem) i jo hi tocava el baix. Tocàvem uns pocs temes en alguna mena de festival amb molts grups, però m'ho havien d'explicar perquè jo anava molt borratxo i només recordava estar motivadíssim i sense samarreta (també sense panxota, era jove!!!) i començar els acords de Master of Puppets dels Metallica. Els col·legues em deien que sí, que ho havia fet bé tot el concert, molt concentrat, i que a la gent li havia molat. Curiosament, i parlant de morts, el baixista dels Metallica quan el Master of Puppets era Cliff Burton, que va morir en un accident de tràfic poc després de la gira del disc (o durant la gira, no ho sé segur).

També somio sovint amb la Wana, potser quan entren als meus somnis els lladrucs de gossos veïns. He de dir que la Wana, a més de somiar-la en versió normal, també l'he somiat en versió zombi 'caminant blanc' de Joc de Trons i en versió infernal traient foc per la boca, com una mena d'ariet Grond d'El senyor dels anells. Pobrissona, tan bona que era i jo amb aquests somnis...

Però la més rebuscada de totes, com no podia ser d'una altra manera, és la Marta, que l'últim cop que hi vaig somiar no es va limitar a fer-me reviure la sensació de pèrdua en despertar, sinó que en el somni ja es moria i per alguna mena de màgia onírica jo podia viatjar enrere en el temps per retrobar-la viva (suposo que sempre em quedarà la recança d'aquelles 4 o 5 hores que van passar entre que em va escriure l'e-mail de comiat i que jo el vaig llegir). Però un cop la tornava a veure viva em convencia perquè la deixés morir una altra vegada, que va ser quan em vaig despertar.