El gran plaer d'escoltar els savis

El Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans -conegut generalment com el DIEC- defineix savi com "que té la ciència d’alguna cosa, que posseeix molts coneixements" i també com "Que té la integritat del seny". I quan aquest savi sap transmetre amb senzillesa i entenedorament els coneixements que té per donar una lliçó de seny als qui l'escolten, un no pot deixar de preguntar-se com és que ens deixem governar per burros, per avars, per mediocres amb afany de protagonisme i no fem cas a les lliçons dels savis.


I un dels savis que tenim a Catalunya és l'Arcadi Oliveres, president de Justícia i Pau, i malauradament una d'aquelles veus que clamen en el desert de la minoria, mentre la majoria es deixa entabanar per venedors de fum.

Aquests dies de revolta i d'indignació, el savi Arcadi Oliveres va anar a la Plaça de Catalunya de Barcelona, i en poc més de tres quarts d'hora va dir un munt de veritats que tothom hauria d'escoltar, aplicar-se i actuar en conseqüència.

Si us voleu il·luminar, només cal que feu clic aquí per accedir al vídeo que s'ha penjat al YouTube amb la seva brillant intervenció. Realment és un plaer escoltar-lo, i un incentiu per sortir al carrer, o a la plaça de torn i compartir la seva llum amb altres indignats, a veure si som a temps de salvar el planeta i la humanitat abans que els polítics, banquers, militars i altres criminals de la seva mena acabin amb tot.

Españistán

Feu clic aquí per veure un vídeo que corre pel YouTube i que m'ha donat a conèixer la meva germana Glòria (thank you, sis). Explica breument on érem i on som, i qui ens ha dut aquí.

Crisi? Quina crisi?

Després d'una temporada ja una mica llarga que ens parlen de crisi, que veiem com cada vegada hi ha més gent a l'atur, com la morositat s'ha disparat fins a límits alarmants, i en canvi els grans bancs i les grans empreses privatitzades els anys 80 i 90 ens mostren sense cap mena de vergonya les xifres dels seus beneficis, uns anys en els quals la classe política decadent i caduca demana sacrificis a la ciutadania i anuncia retallades en els drets bàsics de la població (sanitat, educació...), ara ens arriba una nova 'contesa electoral' i els fanals del país se'ns omplen fins a la nàusea amb els caretos dels canditats a les alcaldies com si res no passés.

Gerónimo (o l'orgull de ser un genocida)

Ja fa uns quants dies, des que diuen que els ianquis es van pelar el Bin Laden, que tenia ganes d'escriure aquest post. I no tant per criticar que un país que presumeix de ser un paladí de les llibertats faci servir l'assassinat selectiu com a modus operandi, ni per denunciar l'opacitat general de tot el que té a veure amb els atemptats de l'onze de setembre del 2001, la posterior invasió de l'Iraq -que poca cosa tenia a veure amb Al Qaida-, o la decepció general que sentim molts respecte al senyor Obama. El que més m'ha indignat és que a l'operació per liquidar aquest terrorista que abans havia estat col·laborador del govern dels Estats Units -no fos cas que xerrés més del compte en un hipotètic judici- l'hagin batejat com 'Operació Gerónimo'.

Autoodi

Es podria definir l'autoodi com la vergonya de ser un mateix, com un complex d'inferioritat ridícul per ser com ets, per ser qui ets. Normalment, els estats opressors miren de fomentar l'autoodi en els pobles oprimits, perquè aquests a poc a poc vagin assimilant la manera de ser de l'opressor i es dissolguin dins d'ell. Al Principat tenim força exemples d'autoodi al llarg de la història, com els tifes o els progres que parlen en castellà perquè fa més cosmopolita enfront del suposat provincianisme de parlar català, però això és encara més exagerat al País Valencià. He trobat casualment navegant per blocs desconeguts aquest vídeo d'un acte de presentació de les candidatures del Partido Popular a les eleccions municipals properes, que podeu veure aquí.

Simplement lamentable, i des d'aquí mostrar el meu suport a tots aquells valencians que encara lluiten per la seva dignitat com a poble i han de veure com els feixistes del PP se'n riuen d'ells a la cara, els foten els calés i, tot i això, guanyen eleccions rere eleccions en una mostra més de la imperfecció d'aquest sistema mal anomenat democràcia.

Més Merrie Melodies

En una entrada de fa un temps explicava que m'havia tocat traduir trenta-i-tants capítols del Bugs Bunny, i que encara n'havien d'arribar més. En van arribar més, però en aquest cas ja no eren del Bugs, sinó de molts dels altres personatges populars de la Warner Brothers: l'ànec Daffy, el porquet Porky, el canari Piuet, el gat Silvestre...