De moment poso el primer capítol, si algú en demana més, ja els aniré penjant.
EL BLUES DE LA RESERVA
SHERMAN ALEXIE
Vaig anar a la cruïlla
i vaig caure de genolls
Vaig anar a la cruïlla
i vaig caure de genolls
Robert Johnson
* * *
1
El blues de la reserva
Ballo tot sol, sense sentir res de bo
Ha passat molt de temps des que algú va copsar
que tot el que he vist em mou al plor
i que ahir només vaig menjar somnis per sopar
Saps que estic sol, estic molt sol
Tinc molta gana i un buit al cor
I per calmar la gana només em cal
qualsevol cosa que em puguis donar
tornada:
No tinc res ni he rebut cap bona nova
m’omplo les butxaques amb els blues de la reserva
Els vells, vells blues de la reserva,
els vells blues de la reserva
Quan no tens cap opció
quina altra cosa pots triar?
(la tornada es repeteix dues vegades)
Si no tens cap opció
No tens gaire cosa a perdre
Cent onze anys després de la creació de la reserva d’indis spokanes, el 1881, ni una sola persona, índia o no, hi havia arribat mai per casualitat. Wellpinit, l’únic poble de la reserva, no sortia a la majoria dels mapes, per la qual cosa el foraster negre va sorprendre tota la tribu quan va aparèixer sense res més que la roba que duia i una guitarra penjada a l’esquena. En Simon, que tornava al poble fent marxa enrere, va ser el primer que va veure el negre dret al costat del rètol mig esborrat de BENVINGUTS A WELLPINIT, POBLACIO: VARIABLE. En Lester FallsApart (Es-fa-miques) dormia sota el rètol i va somiar amb el foraster abans que ningú el veiés. El negre va passar caminant pel costat de l’església de l’assemblea de Déu, l’església i el cementiri catòlics i l’església i el cementiri presbiterians. Va anar fins a la cruïlla que hi ha prop del camp de beisbol, amb una tomba solitària excavada al centre del camp. El negre va recolzar la guitarra en un senyal de stop i es va quedar dret esperant.
Cinc minuts després que aparegués a la cruïlla, tota la reserva sabia que hi havia un negre. Tots els spokanes van pensar alguna raó per poder sortir de la feina o de casa i poder baixar a fer un cop d’ull al foraster. Era un home baix amb la pell molt fosca i les mans enormes, que duia un vestit marró que tenia bon aspecte des de lluny però que es veia estripat i gastat a les costures si t’hi apropaves. El negre saludava tots els indis que passaven, però ningú no va gosar aturar-se, fins que en Thomas Builds-the-Fire (Prepara-el-Foc) va passar amb la seva camioneta blava i vella.
"Ya-hey," va cridar en Thomas.
"Ei," va dir el negre.
"Que s’ha perdut?"
"Una mica, em sembla."
"Sap on som?"
"A la cruïlla," va dir el negre, però les paraules van sonar com si tingués pedres a la boca i brases a l’estómac.
"Això és la reserva dels indis spokanes," va dir en Thomas.
"Indis? No he vist gaires indis."
En Thomas va aparcar la camioneta i va baixar. Tot i que els spokanes eren majoritàriament una tribu de pell clara, en Thomas tenia la pell fosca, gairebé tant com el negre. Amb els cabells negres i llargs, recollits en trenes, semblava un antic pescador de salmó, amb les cames curtes i musculoses per mantenir baix el centre de gravetat, i el tors i els braços llargs per poder llançar l’arpó. Als seus trenta-dos anys complerts feia pocs dies, tenia la panxa lleugerament sortida, com ja la tenia quan tenia vuit anys i la continuaria tenint quan en fes vuitanta. No era lleig, però, només marcat per la solitud, com si portés una S vermella tatuada al front. Les dones índies no li havien fet mai gaire cas, perquè no pretenia ser una mena de guerrer del segle vint que alterna la ràbia cega amb el desinterès fingit. No era sorollós ni agressiu, però tampoc calmat o silenciós. Va pujar fins on era el negre i li va oferir la mà, però el foraster va seguir amb les mans als costats, fora de la vista, amagades.
"Vaig amb compte amb les mans," va dir el negre. "Ell em podria sentir si faig servir les mans."
"Qui, el podria sentir?”
"El Cavaller."
En Thomas volia saber més coses del Cavaller, però era massa educat i tradicional per preguntar i no volia ofendre el negre amb preguntes personals quan tot just s’acabaven de conèixer. Els spokanes tradicionals creuen en normes de conducta que no recull cap llibre i que la major part de la tribu ha oblidat. Durant milers d’anys, els spokanes han menjat, ballat, conversat i festejat entre ells de certes maneres. La majoria d’indis ja no segueixen aquestes normes, però en Thomas ho provava.
"Com et dius?" va preguntar el negre després d’un llarg silenci.
"Thomas Builds-the-Fire"
"I és un bon nom, aquest?"
"No ho sé. Diria que sí."
"Jo em dic Johnson," va dir el negre. "Robert Johnson."
"Encantat de conèixer-lo, senyor Johnson. Qui és el seu company de viatge?"
En Johnson es va despenjar la guitarra i la va subjectar prop del seu cos.
"La meva millor amiga," va dir en Johnson. "Però no et diré com es diu. El Cavaller em podria sentir i venir corrents. I es fica a les cordes, saps?"
SHERMAN ALEXIE
Vaig anar a la cruïlla
i vaig caure de genolls
Vaig anar a la cruïlla
i vaig caure de genolls
Robert Johnson
* * *
1
El blues de la reserva
Ballo tot sol, sense sentir res de bo
Ha passat molt de temps des que algú va copsar
que tot el que he vist em mou al plor
i que ahir només vaig menjar somnis per sopar
Saps que estic sol, estic molt sol
Tinc molta gana i un buit al cor
I per calmar la gana només em cal
qualsevol cosa que em puguis donar
tornada:
No tinc res ni he rebut cap bona nova
m’omplo les butxaques amb els blues de la reserva
Els vells, vells blues de la reserva,
els vells blues de la reserva
Quan no tens cap opció
quina altra cosa pots triar?
(la tornada es repeteix dues vegades)
Si no tens cap opció
No tens gaire cosa a perdre
Cent onze anys després de la creació de la reserva d’indis spokanes, el 1881, ni una sola persona, índia o no, hi havia arribat mai per casualitat. Wellpinit, l’únic poble de la reserva, no sortia a la majoria dels mapes, per la qual cosa el foraster negre va sorprendre tota la tribu quan va aparèixer sense res més que la roba que duia i una guitarra penjada a l’esquena. En Simon, que tornava al poble fent marxa enrere, va ser el primer que va veure el negre dret al costat del rètol mig esborrat de BENVINGUTS A WELLPINIT, POBLACIO: VARIABLE. En Lester FallsApart (Es-fa-miques) dormia sota el rètol i va somiar amb el foraster abans que ningú el veiés. El negre va passar caminant pel costat de l’església de l’assemblea de Déu, l’església i el cementiri catòlics i l’església i el cementiri presbiterians. Va anar fins a la cruïlla que hi ha prop del camp de beisbol, amb una tomba solitària excavada al centre del camp. El negre va recolzar la guitarra en un senyal de stop i es va quedar dret esperant.
Cinc minuts després que aparegués a la cruïlla, tota la reserva sabia que hi havia un negre. Tots els spokanes van pensar alguna raó per poder sortir de la feina o de casa i poder baixar a fer un cop d’ull al foraster. Era un home baix amb la pell molt fosca i les mans enormes, que duia un vestit marró que tenia bon aspecte des de lluny però que es veia estripat i gastat a les costures si t’hi apropaves. El negre saludava tots els indis que passaven, però ningú no va gosar aturar-se, fins que en Thomas Builds-the-Fire (Prepara-el-Foc) va passar amb la seva camioneta blava i vella.
"Ya-hey," va cridar en Thomas.
"Ei," va dir el negre.
"Que s’ha perdut?"
"Una mica, em sembla."
"Sap on som?"
"A la cruïlla," va dir el negre, però les paraules van sonar com si tingués pedres a la boca i brases a l’estómac.
"Això és la reserva dels indis spokanes," va dir en Thomas.
"Indis? No he vist gaires indis."
En Thomas va aparcar la camioneta i va baixar. Tot i que els spokanes eren majoritàriament una tribu de pell clara, en Thomas tenia la pell fosca, gairebé tant com el negre. Amb els cabells negres i llargs, recollits en trenes, semblava un antic pescador de salmó, amb les cames curtes i musculoses per mantenir baix el centre de gravetat, i el tors i els braços llargs per poder llançar l’arpó. Als seus trenta-dos anys complerts feia pocs dies, tenia la panxa lleugerament sortida, com ja la tenia quan tenia vuit anys i la continuaria tenint quan en fes vuitanta. No era lleig, però, només marcat per la solitud, com si portés una S vermella tatuada al front. Les dones índies no li havien fet mai gaire cas, perquè no pretenia ser una mena de guerrer del segle vint que alterna la ràbia cega amb el desinterès fingit. No era sorollós ni agressiu, però tampoc calmat o silenciós. Va pujar fins on era el negre i li va oferir la mà, però el foraster va seguir amb les mans als costats, fora de la vista, amagades.
"Vaig amb compte amb les mans," va dir el negre. "Ell em podria sentir si faig servir les mans."
"Qui, el podria sentir?”
"El Cavaller."
En Thomas volia saber més coses del Cavaller, però era massa educat i tradicional per preguntar i no volia ofendre el negre amb preguntes personals quan tot just s’acabaven de conèixer. Els spokanes tradicionals creuen en normes de conducta que no recull cap llibre i que la major part de la tribu ha oblidat. Durant milers d’anys, els spokanes han menjat, ballat, conversat i festejat entre ells de certes maneres. La majoria d’indis ja no segueixen aquestes normes, però en Thomas ho provava.
"Com et dius?" va preguntar el negre després d’un llarg silenci.
"Thomas Builds-the-Fire"
"I és un bon nom, aquest?"
"No ho sé. Diria que sí."
"Jo em dic Johnson," va dir el negre. "Robert Johnson."
"Encantat de conèixer-lo, senyor Johnson. Qui és el seu company de viatge?"
En Johnson es va despenjar la guitarra i la va subjectar prop del seu cos.
"La meva millor amiga," va dir en Johnson. "Però no et diré com es diu. El Cavaller em podria sentir i venir corrents. I es fica a les cordes, saps?"