How, how, how!

How, how, how

– Bon Nadal amb les ofertes del Rei del Regal! – vaig cridar per enèsima vegada mentre feia dringar la campaneta per cridar l'atenció d’un altre vianant que passava per davant de la botiga. El ‘how, how, how’ papanoèlic habitual ja l'havia descartat a partir del segon dia de feina pel mal de coll que em provocava forçar la veu per mirar de fer-la greu.

– I tu entres dins de les ofertes, xata? Perquè estàs per sucar-hi pa! – em va contestar l'enèsim gracioset masclista mentre em mirava les cuixes sense dissimular-ho gens i semblava que em volgués aixecar amb la mirada la curtíssima minifaldilla vermella del vestidet cursi de Mare Noel.

– Vés a cagar a la via! – vaig estar a punt d'etzibar-li, però me’n va fer desdir la possibilitat no gaire remota que l'amo del Rei del Regal em pogués sentir i em fotés fora de la feina, tot i que era una possibilitat aquesta que em fotessin fora de la feina que cada minut que passava em semblava menys dolenta.

Què et passa, que no menges?

Penjo el conte que m'ha servit per guanyar un cap de setmana per a dues persones encara no sé exactament on (és un pack d'aquests que tries on vols anar), que era el 1r Premi de categoria adult del concurs Hi havia una vegada, organitzat per Ona Codinenca, La Pinya, la biblioteca Joan Petit Aguilar (la que ahir sortia a les notícies perquè s'hi havia atrinxerat un home amb un ganivet), i l'ajuntament de Sant Feliu de Codines. El conte havia de contenir la frase "no sabia com dir-li".

Aprofito el post per rendir homenatge a l'avui mort Tito Vilanova, el nom del qual apareix en aquest conte i curiosament també en aquest altre que vaig escriure fa uns anys.

QUÈ ET PASSA, QUE NO MENGES?

-Què et passa, que no menges? –li va preguntar l’Eva.

El Joan va aixecar el cap del plat de cigrons i se la va mirar amb aquell esguard seu tan característic de xaiet a punt d’entrar a l’escorxador.

-Ai, que a tu te’n passa alguna... –l’Eva de seguida sabia llegir els problemes en la mirada del seu home-. Que no et trobes bé?

-Sí, sí, no em passa res.

-I com és que no menges? Justament avui t’he fet els cigrons a la catalana que tant t’agraden.

L’Eva encara recordava les lloances que li havia fet dels cigrons a la catalana aquell dia llunyà que havien passat de ser amics a ser alguna cosa més, quan el Joan havia anat a casa seva per repassar junts per l’examen de genètica evolutiva i havien acabat amb una rebolcada apassionada –la seva primera rebolcada- al llit dels pares d’ella, que eren fora de cap de setmana.

La resposta

Publico avui, i perquè en tot l'any encara no havia publicat res, el relat breu La resposta, de Fredric Brown, traduït directament de la versió castellana publicada per 1977Voltios.

LA RESPOSTA

Dwar Ev va soldar cerimoniosament amb or l’última connexió. Els ulls d’una dotzena de càmeres de televisió el contemplaven i el subèter transmetia a l’univers una dotzena d’imatges del que estava fent.

Es va dreçar i va fer un senyal a Dwar Reyn abans d’apropar-se a un interruptor que completaria el contacte quan l’accionés. L’interruptor connectaria, immediatament, tot aquell monstre de màquines computadores amb tots els planetes habitats de l’univers –noranta-sis mil milions de planetes- en un supercircuit que els connectaria tots amb una supercalculadora, una màquina cibernètica que combinaria tot el coneixement de totes les galàxies.

En Bon Scott no és mort

Aquell febrer -aprofitant que la feina de traductor està tan ben pagada i els meus clients/patrons són tan comprensius amb la meva necessitat de desconnectar que entenen que a mitja temporada els pugui deixar penjada una traducció durant tres setmanes per fer un dels meus típics i caríssims viatges a l’altra punta del món-, vaig fer cap al sud d’Austràlia, a passar els dies fent surf a les onades que trenquen a la banda oriental de l’illa de Boston, que tanca l’immens port natural que és la badia del mateix nom. A les nits, a recórrer els nombrosos clubs nocturns de Port Lincoln, mirar de triomfar entre les fèmines locals i fer amistat amb els dealers de la zona. I els dies que no feia vent o em sentia una mica tip de tanta onada, en Darel, un aborigen australià de la meva edat que havia conegut un parell de mesos abans en un xat sobre salses picants, em feia de guia a preu d’amic d’Internet i em portava a voltar pels parcs naturals de Lincoln i Coffin Bay, pels voltants de la badia.

LLIBERTAT

El conte que reprodueixo avui és el que va guanyar l'any passat el primer premi de la categoria adults del certamen literari 'Hi havia una vegada'. L'autor és l'Antonio González, un amic d'aquí de Sant Feliu.

LLIBERTAT

Tuc,tuc,tuc…, tuc,tuc,tuc…, tuc,tuc,tuc…

La Llibertat va obrir els ulls i amb un ensurt va allargar el braç per parar el despertador, tal com feia cada matí des de feia un munt d’anys. Però avui… avui el deixà sonar.

Tuc,tuc,tuc…, tuc,tuc,tuc…, tuc, tuc,tuc…

Avui era diferent, no era com un dia qualsevol… no se sentia igual. Va obrir els ulls, es va incorporar, va parar el despertador, va sospirar profundament i va mirar al seu voltant… tot estava igual: el tocador que varen comprar en aquella petita botiga del centre, el mirall daurat que tanta il·lusió va fer a en Lluís el dia que li ho va regalar la seva àvia, les cortines blanques que va fer la seva mare quan preparaven el piset que hauria de ser la seva llar, el forrellat de la porta... Al seu rostre es va dibuixar una ganyota de tristesa quan va clavar la mirada en aquell forrellat que, com en una fortalesa, l’aïllava del món. Va sacsejar el cap i es va aixecar del llit, aquell llit que tantes vegades l’havia fet sentir incòmoda però que avui li havia semblat un jaç de princesa: havia descansat com mai. Va córrer la cortina i lluïa un sol esplendorós. Va respirar profundament... va contemplar el dia i va mirar el carrer, no tal com ho feia cada matí des de feia anys, sinó que va mirar el carrer que avui li ensenyava un paisatge preciós tot i que vivien en ple centre, en un carrer ombrívol i brut. Avui li semblava menys brut que de costum... Quants matins havia repetit aquest mateix gest però amb la intenció de posar punt i final a la seva història! Però sempre, sempre a l’últim instant, pensava que allò era de covards i que aquell no podia ser el final, que un dia tot canviaria. Sempre es regalava un dia més i ja n’havia perdut el compte: si no s’hagués donat aquell dia mai hagués provat l’agradable sensació que avui sentia...

Feliç com un tetrabís

Amb aquest conte de títol tan poca-solta he guanyat avui el 3r premi de categoria adults del 5è Certamen Literari de relats breus -o sigui contes- 'Hi havia una vegada', organitzat per l'emissora local de ràdio Ona Codinenca, la revista La Pinya, la biblioteca i l'ajuntament de Sant Feliu de Codines. 

  FELIÇ COM UN TETRABRÍS 

L’Elies va sortir per la porta de l’oficina de l’atur amb una sensació d’alegria estranya i inexplicable, tenint en compte que li acabaven de comunicar que a partir d’aquell mes ja no cobraria l’escarransida prestació d’aturat de llarga durada que li permetia si més no de dur un plat a taula, encara que fos sempre a base d’arròs, patata i llegum, perquè feia temps que la carn i el peix eren per a ell un autèntic luxe asiàtic.

Però just després de comunicar-li això, la jove que l’atenia li havia dit alegrement: “El que hauries de fer és reciclar-te.” I havia rematat la frase acomiadant-se d’ell amb un somriure atòmic: havia aclucat una mica els ulls, de manera que la fina capa del lacrimal en encongir-se havia captat la llum del sol en un punt minúscul i brillant de la seva nineta fosquíssima, des del qual s’havia anat expandint una resplendor hipnòtica pels ulls, s’havia estès pel front i les galtes, fins arribar a les dents, prou blanques i deliciosament irregulars, un somriure tan humanament esplèndid que mai seria digne d’un vulgar anunci de pasta de dents o d’una clínica dental. La lluïssor nuclear dels ulls combinada amb la ingènua felicitat que transmetia aquell somriure va produir una mena de bolet atòmic de joia beatífica que literalment el va fondre.

Encara dret com un estaquirot davant de la vorera de l’oficina d’ocupació, com en deien oficialment, va repetir en veu prou alta com per esverar un parell de vianants que tenia a la vora en aquell moment: “Sí, el que haig de fer és reciclar-me!”.

Va recordar el cinturó d’explosius que duia i amb el qual havia pensat d’immolar-se a l’oficina de l’INEM si no li donaven cap solució, el va desactivar i el va llençar a la paperera. Se li’n fotien totes les altres persones que hi pogués haver, però ara se sentia ja follament enamorat d’aquella noia, tot i que ni tan sols en recordava gaire la fesomia, només el somriure. Era rossa? Morena? Tant se valia, el que comptava era el missatge, ja per sempre associat a la felicitat atòmica d’aquell somriure. S’havia de reciclar. Només un cop reciclat podria tenir per sempre l’amor d’aquella Dulcinea que s’amagava darrere d’aquell somriure, darrere d’aquells ulls d’esplendor radioactiva.

Ni tan sols la grisor del cel el va desanimar. Es va dirigir als contenidors multicolors de la cantonada, va descartar el verd del vidre perquè no hi havia manera d’entrar-hi, el blau del paper perquè dues bandes organitzades de sensesostres es barallaven a ganivetades pel seu contingut, i el marró de la brossa orgànica perquè feia una catipén que tirava d’esquena. Només li quedava l’opció del groc dels plàstics i llaunes, que va veure que tenia una obertura prou gran per encabir-hi el seu cos prim de mort de gana, i hi va entrar sense cap mena de vacil•lació.

Es va posar còmode entre unes llaunes de refresc i una mena de recipient plàstic que feia olor de peix podrit, i va esperar pacient, sense perdre aquell somriure foll.

Pocs dies després, i previ pas per una planta industrial amb el suggerent nom d’Ecoheaven, es va trobar convertit en un bric de llet Flato esperant al costat d’altres brics gairebé idèntics a la prestatgeria d’un supermercat Mercamona. L’única diferència amb la resta de brics era que la vaca que duia fotografiada al cartró semblava lluir un somriure babau en comparació amb les altres. 

I és que l’Elies era feliç perquè sabia que ja havia complert la seva part i que només li tocava esperar. Efectivament, a mitja tarda va aparèixer la noia de l’INEM al passadís dels productes lactis i el va posar al carro de la compra, entre llaunes de cervesa i paquets de cafè de marca blanca. 

Un cop a casa de la noia, i consumit d’amor i de llet, va comprovar que allò de reciclar no era només una frase feta que li hagués dit per quedar bé. Quan el va haver buidat, la noia va retallar la part de dalt, el va omplir de terra adobada i hi va plantar flors.

A partir d’aquell dia, cada matí i cada vespre l’Elies va poder gaudir –mentre el cartró plastificat li va aguantar- del somriure ultraterrenal i les paraules dolces de la noia mentre regava les flors.

 FI

Bé, espero els vostres comentaris. Ah, hi ha cinc paraules subratllades perquè eren 'obligatòries', és a dir que s'havien d'incloure al conte. En altres ocasions, el que s'havia de posar era la frase inicial, com en el cas de Dinar a cal cunyat, que ja vaig publicar en el seu moment...

Lèmmings

Reprodueixo a continuació un conte de Richard Mateson, traduït de la versió castellana que he trobat al bloc 1997voltios del meu amic Claudio 'Big Boy' Barragán.

—D’on vénen? —va preguntar en Reordon.

—De tot arreu —va contestar en Carmack.

Els dos homes s’estaven al costat de la carretera de la costa, i fins on abastava la seva vista, no veien res més que cotxes. Milers d’automòbils atapeïts, l'un al costat de l’altre, para-xocs contra para-xocs. La carretera era una massa sòlida de cotxes.

—Ja n’arriben uns quants més —va assenyalar en Carmack.

Els dos policies van mirar la multitud que caminava cap a la platja. Molts xerraven i reien. D’altres guardaven silenci, seriosos. Però tots anaven cap a la platja.

—No ho entenc —va dir en Reordon, agitant el cap. Aquella setmana devia ser la centèsima vegada que feia el mateix comentari—. No ho puc entendre.

La nena del pou

Avui publico un conte que no és meu, sinó de la meva germana Glòria.

LA NENA I EL POU

Vaig llegir al diari que començaven la tercera temporada de Vides Insignificants, o sigui que vaig decidir fer arreglar la tele. Vaig trobar el servei tècnic de la casa japonesa, que té un nom que no hi ha manera de recordar, i vaig demanar al meu nebot que m’hi dugués amb el cotxe. Allà em va atendre un noi jove, gairebé una criatura.

- Encara està en garantia -vaig explicar mentre treia tota la paperassa-. Així que me la podran arreglar, oi?
- Primer se l’hauran de mirar els tècnics, senyora. Què li passa a l’aparell?
- Doncs miri, no puc veure cap programa, perquè cada cop que l’engego passa el mateix. Posi el canal que posi, surt la mateixa imatge en blanc i negre...
- Una imatge?
- Sí, primer hi ha un pou, sap? I al cap d’una estona, surt ella.
- Ella?
- Una nena, tota bruta, amb els cabells esbullats, damunt a la cara. I s’arrossega per terra, jo em pensava que era mig esguerrada, la pobra. Però sí que camina, sí, que si no tanco la tele, em surt de la pantalla. Sincerament fa una mica de cosa tenir-la per casa xiuxiuejant i vagant com una ànima en pena. Un dia va sortir a l’escala i els veïns de poc no em denuncien. I això que els vaig dir que era de la tele, però vés... Li vaig donar un got de llet calenta i me’n vaig anar a dormir. L’endemà ja no hi era però quan vaig posar la tele, patapam! El pou i ella. Ara ja la tanco de seguida, que no torni a sortir, que em va deixar la catifa de menjador plena de fang, quina vergonya els seus pares... Què és normal això?
- N... No -va dir el noi.
- Però me la podran arreglar oi?

Vaig deixar l’aparell i al cap d’uns dies me’n van donar un de nou. Jo tota contenta, perquè començaven Vides Insignificants, l’engego i em surt aquella neu verdosa. Això és que no estan sintonitzats els canals, Mercè, vaig pensar i mentre em mirava les instruccions, va, i em xucla el gat! Cap dins, tu! No m’hi entenc, no, amb els aparells electrònics, ja sóc massa gran... I el meu pobre Mixo! Si torno a
veure la nena ja li preguntaré si l’ha vist. Però mentrestant, ja m’he perdut el primer capítol. Ara me l’hauré de baixar d’internet.

Dinar a cal cunyat

El conte que es reprodueix a continuació em va valer ahir, diada de Sant Jordi, per guanyar el segon premi de categoria Adults del 3r Certamen de Narració Breu "Hi havia una vegada", organitzat per Ona Codinenca amb la col·laboració de la revista La Pinya i l'ajuntament de Sant Feliu de Codines. El conte havia de començar necessàriament amb la frase "En Joan i la seva dona eren al tren que anava cap a Girona..."

DINAR A CAL CUNYAT

En Joan i la seva dona eren al tren que anava cap a Girona, on els esperava el sempre temut dinar d’aniversari del seu cunyat Enric, envoltats de nebots impertinents i mal educats, cunyats i concunyats d’allò més esnob i, especialment, uns sogres que mai no havien acabat de pair que la seva filla petita, la seva princeseta, es casés amb un pelacanyes com ell, un pobre mestre de primària sense ambicions a la borsa, als negocis immobiliaris ni a la política. Per si fos poc, en un primer dinar a ca l’Enric que ja li semblava prehistòria havia tingut la gosadia de manifestar les seves simpaties pel president Pujol (ara ex), tot i saber que tota la seva família política formava part de la gauche divine gironina, amb càrrecs importants tant al partit socialista com a l’administració, i que el seu sogre organitzava cada estiu un ‘suquet de peix’ al mas de Palau-Saverdera on un any fins i tot hi havia anat el president Maragall (ara també ex) i mai no hi faltava la família Nadal al complet.

El follet i la fantasma v2.0

A continuació reprodueixo un conte eròtic que vaig escriure pel 1r concurs de narració breu i poesia d'Ona Codinenca (la ràdio de Sant Feliu de Codines) i que havia estat seleccionat entre els finalistes, però va ser descartat en haver guanyat jo també el premi de poesia (que potser un altre dia reproduiré). La revetlla de cap d'any del 2008/9 va ser radiada per Ona Codinenca dins de l'especial de Cap d'Any. Evidentment, part de la gràcia està en conèixer la llegenda original del Follet i la Fantasma de Sant Feliu.

FF - v2.0

Tot va començar amb un número equivocat. El telèfon va sonar tres cops durant la nit i la veu a l’altra banda va demanar per algú que no era ell.

- Manel? – va inquirir una veu de dona.
- Mmm?! – va rondinar ell abans de fer un immens badall.
- Manel, sóc jo. Perdona que et truqui tan tard, però et necessito amb urgència.
- Grmpf – va grunyir ell -. Em sembla que t’equivoques de número.
- No, no m’equivoco, Manel, no em vulguis enredar – va replicar ella, sorneguera.

Aquella resposta el va despertar de cop, tot i ser quarts de dues de la matinada d’un dimarts, no tant perquè insistís en dir-li Manel com per la sensualitat encesa d’aquella veu femenina.

- Com dius? – va aconseguir balbucejar.
- Vine de seguida i no te’n penediràs. El meu cos necessita un home, i si no véns tu m’ho faré amb el primer que passi.

Allò va ser definitiu. De sobte es va adonar que el comandament central del seu cos passava del cervell a l’entrecuix, que havia adquirit unes dimensions importants.

- On ets? – va preguntar amb l’esperança, ja que no era en Manel, de poder ser “el primer que passi”.
- Em trobaràs al final del carrer dels Segadors, el carrer sense asfaltar que hi ha al damunt del Cívic. Vine tan aviat com puguis, que vaig molt calenta.
- Vinc de seguida! – va cridar mentre penjava el telèfon.

Mentre es vestia a corre-cuita, empès per la tibantor del seu membre, va dubtar de la bogeria de tot plegat. Aquella veu tan excitantment sexual no assegurava de cap manera que la noia en qüestió fos de bon veure. Esclar que, des que s’havia separat, ja feia més d’un any i mig que no sucava el melindro i es podia conformar amb gairebé qualsevol cosa. I a més, sempre era a temps de dir que no.

L’altre problema era que tenia el cotxe al mecànic, i des dels Saulons on vivia fins al carrer Segadors hi havia un bon tros per anar-hi a peu. A veure si no aconseguiria ser “el primer que passi”! És per això que quan va sortir al carrer i va veure aquella Vespino sense lligar que hi havia al davant de la porta de casa seva, no va dubtar a pujar-hi i engegar-la.

– Deu ser la moto de la veïna, la ‘burra’, que li diu ella – va pensar mentre baixava cap a la carretera per enfilar el carrer Agustí Santacruz amunt -. Com que hi ha confiança, després ja l’hi tornaré.

A l’alçada de la rotonda, però, va observar que aquella moto no era pas la ‘burra’ de la seva veïna Antònia, sinó una Honda Shadow de 125 cc. Potser amb l’excitació de tot plegat no s’hi havia fixat bé. La qüestió és que la moto cada cop corria més, i allò li va produir una forta pujada d’adrenalina. Perquè a més, mentre passava per davant de can Trista va veure que en realitat la moto era una Suzuki Intruder de 250 cc. En aquell moment va dubtar si tot allò era autèntic o era un somni, però la sensació de velocitat era tan real que no va poder reprimir un xiscle de pura excitació, al més pur estil apatxe.

Quan va sortir del carrer Travessia per baixar cap al Cívic ja portava una Honda RC com la que conduïa en Dani Pedrosa quan va guanyar a Xerez, que a més semblava que anava sola. No entenia a què es devia aquell prodigi, però el que era segur és que seria “el primer que passi”, sobretot per l’hora que era. La moto va enfilar el carrer Segadors a més de 200 per hora, i quan passava pel costat de la riera va frenar sola, en sec, fent una cabriola de manera que ell va sortir disparat cap a la timba. Mentre queia precipici avall, va veure una silueta femenina semitransparent, amb la roba blanca i els cabells també blancs, fantasmagòrica, que reia a cor que vols. La patacada va ser tremenda, i mentre sentia com s’escolaven els últims brins de vida del seu cos, va veure dalt de tot que la moto es transformava en una mena d’ase imponent, que parlava amb la dona fantasmagòrica.

- Ho veus com t’ho deia, que ens havíem de reciclar? – va dir l’ase.
- Potser sí, que tenies raó – va contestar la Fantasma -. Demà mateix m’apunto a un curset d’informàtica, a veure si aconsegueixo dominar el Messenger per entrar als xats i blogs de Sant Feliu i els podem engalipar a grapats, com als vells temps.

FI