Ahir, 14 de
març, va fer 45 anys de l’assassinat d’Agustín Rueda Sierra, jove anarcosindicalista
que va perdre la vida a la presó madrilenya de Carabanchel després del brutal
interrogatori que va patir per part dels funcionaris de la presó. La causa? L’aparició
d’un túnel pel qual es volien evadir uns quants presos. L’Agustín no va delatar
els seus companys i ho va pagar amb la vida.
Natural de
Sallent (Bages), Agustín Rueda vivia a la colònia minera on la seva família es
guanyava la vida. Va ser un noi inquiet, estudiós, amant de la llibertat i
apassionat pel futbol.
L’Agustín es va implicar en la vida del barri i va fomentar un club juvenil. Alhora va crear als 18 anys un equip de futbol, el Dynamo ERT, que tenia per escut un pic i una pala creuats, i que comptava amb una innovadora secció femenina.
Conegut per
Denís (els seus ídols eren l’escocès Denis Law i també Johann Cruyff, perquè
era fan del Barça) va començar a jugar al club del seu poble de davanter.
Després va passar pel Manresa i el Moià, club en el qual va cobrar per primera
vegada com a jugador.
Després de
passar per la presó Model de Barcelona per la seva implicació en diverses
vagues i conflictes, l’any 75 torna a Sallent i organitza un torneig de futbol.
Però l’assetjament per part de les autoritats locals provoca la seva marxa a l’exili,
on es relaciona amb els cercles anarquistes. A Perpinyà va jugar a l’SMOC, equip
al qual ajuda a pujar de categoria la temporada 76-77.
La seva
concepció del futbol queda reflectida de la següent manera:
«El futbol és un esport i parteix en diverses direccions positives,
ens serveix com a exercici físic que manté i potencia la salut, regulant a
nivell científic com a complement de les necessitats elementals d’un
desenvolupament biològic sa.
Ens allunyem
de l’espectacle en l’accepció burgesa i col·loquem la seva pràctica en un equip
col·lectiu que tingui com a base la creativitat, el domini del moviment, el
temps i l’espai en el terreny de joc, donant als criteris en torn a com s’ha de
desenvolupar l’esport-joc-futbol plena llibertat i sense tenir en compte el
resultat del marcador, sinó l’esforç del col·lectiu que s’ha de traduir en una
tasca potent i de domini dels factors enumerats. Els seus resultats són créixer
en voluntat i treball per a la superació individual i col·lectiva, gaudir del
joc i créixer sans, descartant cada vegada més l’horitzó dels gols, la
classificació i els triomfs, i apartar-lo de la pràctica d’unes minories; que
sigui el poble qui el practiqui, tingui qualitats o no.»
Des del 2013
se celebra en record de l’Agustín un memorial a Sallent al poliesportiu que
porta el seu nom, amb la celebració d’un partit de futbol sala i altres
activitats culturals.
Agustín Rueda, sempre en el record. ❤️🖤
Tortura i
mort a la presó de Carabanchel
L’1 de gener
de 1978, l’Agustín és traslladat a Carabanchel, procedent de la presó de Girona
i d’una llarga lluita a les mines de Sallent i Balsareny, la CNT i la
Coordinadora de Presos Espanyols en Lluita (COPEL).
El matí del
13 de març es descobreix un túnel de fuga. Un cop informat, el director de la
presó, Eduardo Cantos Rueda, demana a diversos funcionaris que investiguin allò
del túnel, a veure què en treuen. I treuen tota la seva mala llet, esclar. La investigació
dels funcionaris dona com a resultat diversos presos torturats i l’Agustín
Rueda, de 26 anys, mort a causa de les tortures. El relat dels fets és una
esgarrifosa burocràcia del terror.
Passades les
9.30 hores, el funcionari Andrés Benítez comunica al director que ha descobert
un túnel. Eduardo Cantos encarrega al subdirector de la presó, Antonio Rubio
Vázquez, que investigui el cas, alhora que el cap de servei, Ildefonso Luis
Lirón de Robles, recluta un grup de funcionaris per obrir la veda d’interrogatoris.
El primer
reclús interrogat és José Luís de la Vega, que és brutalment apallissat per
cinc funcionaris i acaba donant una llista de 29 presumptes implicats en la
construcció del túnel. Si l’interrogatori hagués durat quinze minuts més, la
llista seria de 50 i hi hauria fins i tot la seva mare.
El segon
reclús que passa per direcció és Pedro García Peña, que també és colpejat
brutalment per cinc funcionaris i acaba afegint tres noms més a la llista de 29,
entre els quals l’Agustín Rueda, que és cridat al despatx i, després de negar
qualsevol mena d’implicació, és traslladat a les cel·les d’aïllament dels
soterranis per interrogar-lo més a fons.
Mural en homenatge a Sallent
Els funcionaris
encarregats de l’interrogatori són Hermenegildo Pérez Bolaños, José
Luís Rufo, Julián Marcos Mínguez, Alberto Ricardo de Lara, Alfredo Luís Mallo,
Nemesio López Tapia, Andrés Benítez i José Luís Esteban Garcero.
Els
funcionaris s’hi abraonen amb ganes, en grups de quatre i per torns, fins a les
dues del migdia, final de la jornada i tornada a casa per dinar, abraçar la
dona, «com ha anat el dia, rei?», «uf, un dia dur, perquè després diguin que els funcionaris no fotem cop.»
El
subdirector Rubio també se’n va a casa seva, fi de la jornada, i li diu al
director que el tal Rueda sembla que no ha encaixat bé els cops, tan fàcil com és
firmar l’autoinculpació sense més. Cantos truca a un dels metges de la presó,
José María Barigón, perquè li faci un cop d’ull.
El doctor
Barigón visita l’Agustín i el troba en un estat tan lamentable que fa venir l’altre
metge de la presó, José Luís Casas, que confirma la impressió. Truquen el
director i li comenten que val més traslladar l’Agustín Rueda a la infermeria.
Cantos considera que potser no n’hi ha per tant, que a veure si millora. Els
dos metges no ho discuteixen i se’n van a dinar.
A un quart
de cinc de la tarda, Barigón i Casas tornen per veure si l’Agustín ha millorat,
però el troben pitjor. Li apliquen una pomada per donar-li calor i alleujar el
dolor i li comenten al cap de servei, Lirón de Robles, que l’haurien de
traslladar a l’Hospital Penitenciario, prop de la presó. Lirón de Robles diu
que ni pensaments, que si el treuen fora després tot se sap i que no n’hi ha
per tant, que el portin a la infermeria, que allà hi ha calefacció. Els dos
metges no ho discuteixen, signen un informe poc concret i se’n van a casa, que
ja és hora.
A les 19
hores, el metge del torn de tarda llegeix els informes dels seus col·legues
sobre l’estat dels interrogats. Abans d’anar-se’n a casa a la nit decideix que
val més fer-los un cop d’ull, però Lirón de Robles li diu que tot va bé, de
manera que no discuteix, fitxa i se’n va.
Arriba l’hora
de dormir i Lirón de Robles ordena que traslladin l’Agustín a la infermeria. No
es pot sostenir dempeus i l’han de traslladar en llitera. Els deixen a la infermeria,
tanquen la porta i se’n van a dormir. Durant la matinada, l’Agustín entra en
xoc traumàtic i es mor.
A les 7 del
matí del 14 de març, ahir va fer 45 anys, porten a corre-cuita l’Agustín Rueda
a l’Hospital Penitenciario, on certifiquen la seva defunció. Ha perdut tres
litres de sang. El director Eduardo Cantos reuneix d’urgència tots els implicats
en els fets i no informa de la mort de l’Agustín al Jutjat de Guàrdia fins al
migdia.
El sumari
per cas d’assassinat, obert als tres dies, es tanca l’any 1980, malgrat que
tots els acusats havien estat posats en llibertat condicional el 1979 per ordre
del ministre de Justícia, Landelino Lavilla. Van tornar a judici l’any 1988,
amb un informe pericial que diu: «La pallissa ha estat executada amb tecnicisme. Es pot afirmar que no és
possible, si no és amb una destresa especial, ocasionar tantes lesions externes
respectant les estructures òssies». Un treball a consciència de funcionaris que
saben perfectament el que fan.
L’Audiència
Provincial de Madrid estima que es tracta d’un «delicte d’imprudència temerària
amb resultat de mort» i que, per tant, no es pot parlar d’homicidi. L’Audiència
condemna el director de la presó, Eduardo Cantos; el subdirector, Antonio
Rubio; els metges Barigón i Casas; i els funcionaris responsables de la
pallissa, a penes de presó entre dos i nou anys. Cap d’ells no va passar més de
vuit mesos a la presó.
Un dels
presos torturats, Alfredo Casal Ortega, denuncia la pallissa rebuda i és
traslladat a Herrera de la Mancha, on el cap de servei de la presó, José
Antonio Barroso Melado, l’obliga a menjar-se els dotze folis de la denúncia,
trosset a trosset. Li donen un càntir d’aigua per ajudar a empassar. No és una
metàfora. És literal. Aquí ens ho empassem tot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada