He adjuntat aquest
vídeo de només dos minuts i escaig per no avorrir ningú, perquè evidentment una
imatge mai no valdrà tant com mil paraules i encara menys com la sensació de la
contemplació en directe de les coses. Però l'adjunto perquè us feu una idea del
que pot ser passar-se mitja hora, una hora, badant, contemplant sense cap més
intenció que la de contemplar, de veure com les onades juguen amb aquestes
roques de l'antiga zona militar de l'Escala, de com no hi ha cap onada que
sigui igual que l'anterior, de com salten una roca i llepen la del darrere, que
amb el pas dels anys ha adquirit una forma de banyereta per la qual l'aigua
puja i baixa, rellisca, i tot i que en aquest vídeo ja li toca l'ombra, pocs
moments abans, o algun dia anterior que hi havia anat una mica més aviat, la
llum del sol s'hi reflecteix també de forma única cada mil·lèsima de segon,
depèn si la roca està coberta d'escuma després d'una onada grossa -en relació
amb la roca- o si entre onada i onada llisca com un rierol de muntanya roca
avall, fins que una nova onada torna a cobrir-la.
I no puc deixar de
pensar que sembla que això de badar sigui una cosa que estigui reservada a les
vacances, perquè la resta de l'any vivim un esclavatge d'horaris i obligacions
que no ens deixen ni temps de badar. De contemplar. De gaudir de l'antic i
perdut art de la contemplació. De fet, hi ha molta gent que ni tan sols durant
les vacances sap badar, que s'imposa horaris i obligacions, que no sap viure
sense “no fer res”. O que confon badar amb idiotitzar-se mirant la tele, que
evidentment no té res a veure.
L'art de badar
consisteix en això. En seure davant d'un dels milions d'espectacles que ens
ofereix la natura i deixar-se endur pels sentits: en aquest cas concret, la
visió de les onades, dels reflexos del sol, dels colors verd, blau i blanc de
la mar; escoltar el so de l'aigua picant contra la pedra, lliscant en la
ressaca que sembla que arrossegui els còdols; sentir a la punta de la llengua
la salabror que sura en l'ambient; i sobretot, gaudir a l'ànima de l'assossec
de la llibertat del dolce far niente, la dolçor de no fer res, de deixar
que els pensaments campin lliures o fins i tot desapareguin de la ment.
Somiar despert que
tu ets el mar, que balles i et gronxes davant de les roques de la costa, hi
llisques per damunt o hi trenques violentament, esquitxes i et desintegres per
tornar-te a unir amb tu mateix als pocs segons, que sents les pessigolles de
passar entre les pedres, que penses com seria de bonic poder formar onades
gegants que engolissin tots els merdosos que es fan el valent i t'empudeguen
amb les seves llanxes i iots fora-borda, per deixar només els velers, les
barques, els caiacs...
Com a reflexió
final, crec que potser ja aniria sent hora que ens rebel·léssim contra l'esclavatge
que ens imposa la societat, que aprenguéssim a viure sense presses, a
contemplar com a alternativa al consum suïcida, que ensenyéssim als nostres
fills i filles que un altre món és possible, que avorrir-se pot ser una
oportunitat meravellosa de contemplar, de gaudir veient com la brisa mou les
fulles dels arbres, com les gotes de pluja esquitxen a terra, com el sol
travessa lentament el cel des que surt fins que es pon, com la lluna cada dia
és un xic diferent del dia abans, i que
pot ser un món molt més senzill, sense teles ni internets, sense facebooks
ni tweets, sense mòbils ni tablets, un món de contemplació. Un
món de badocs.