diumenge, 20 d’octubre de 2013

Nascuda Mariwana


Ahir al matí la Wana ens va deixar. El tumor que tenia a l'espatlla esquerra ja amenaçava en convertir la resta dels seus dies en un patiment constant i amb el veterinari vam decidir estalviar-l'hi. El veterinari va venir a casa, li va punxar un sedant que la va deixar totalment adormida i tranquil·la, i després li va injectar al cor alguna cosa que no vaig preguntar què era i es va morir. Després la vam carregar en una bossa molt professional i el veterinari se la va endur perquè la incineressin.


La Wana va néixer el maig del 1999 en una masia de les Guilleries prop del viaducte de l'Eix Transversal que passa per damunt de la carretera de Santa Coloma de Farners a Castanyet, en l'època que jo vivia a La Fàbrica del Sobirà, un casalot a 10 quilòmetres de Castanyet pujant per la pista que va a l'hostal de l'Espinau i a El Sobirà, l'imponent mas dels senyors postfeudals del tros, que estava dos o tres quilòmetres més amunt.

De seguida se'm va acudir de batejar-la com a Marihuana, per allò del vici i per poder complir el somni de tot fumeta de tenir marihuana tot l'any, que ja sabeu que és un producte de temporada i costa "donar la volta al marcador". Però quan la vaig baixar al veterinari que em va fer la fitxa i li vaig dir el nom, em va preguntar: "Amb W?" I a mi em va fer gràcia i li vaig dir que sí.


La Fàbrica del Sobirà

En el cobert que es veu a la dreta de la foto hi vaig arreglar un espai per a la Mariwana. En aquella època no la deixava entrar a casa, però tampoc va insistir mai gaire, tenia espai per voltar i era feliç. I quan baixava cap a Santa Coloma, normalment a l'Ateneu Alternatiu Selvatà, me l'enduia amb mi.

La Mariwana en aquesta època ja va mostrar que era una gossa força autònoma, no va caler-li ensenyar que buscar un racó discret per fer les seves necessitats. I de petita no anava gaire lluny.


Aquesta és l'única foto que en tinc de petita, en aquella època no tenia càmera. Això és al juliol, amb un mes i mig o dos, mossegant-me els cordills de les vambes.

Aquell primer any, a l'agost vaig marxar quinze dies a Holanda a visitar el Sergi, que en aquella època hi estudiava Tècnica Alexander. Aquells quinze dies, la Mariwana me la van adoptar la Txell i el Pascual de Cal Xicot, una casa a uns dos-cents metres de l'Espinau. La Txell i el Pascual, companys (o cosins) de lluites i també veïns abans a Sant Andreu, me la van tornar un pam ben bo més alta i ensenyada a no empipar les gallines. D'això se n'havien encarregat les pròpies gallines. I com que Mariwana els hi semblava massa llarg, l'havien abreujat com a Wana, un estalvi de síl·labes que a la llarga jo també vaig adoptar.

Aquell final d'estiu i tardor no va parar de créixer ni d'aprendre coses. Per exemple va adquirir una por bastant gran a les aigües fondes quan va caure a la petita presa que hi havia al costat de La Fàbrica (la presa, l'últim cop que hi vaig passar, estava totalment colgada de sorra, però llavors era fonda. De seguida va emergir i la vaig ajudar a pujar, però des d'aleshores l'aigua li encanten els rierols i rius en trossos que no cobreixi, i el mar sempre se'l va mirar també amb prudència.


Aquesta foto és a la Font-Calda, prop de Gandesa, i aquí la Wana devia tenir 3 o 4 anys, per la mida de la meva filla, que no sabria dir quina és, així d'esquena. En fondàries com aquesta li encantava córrer i jeure a refrescar-se, però si notava que ja li arribava cap al llom, s'incorporava de seguida.

Va ser cap a la tardor quan va començar a aficionar-se a seguir els seus instints més animals i començar a fer excursions nocturnes seguint les olors de la nit. De vegades quan em despertava no la trobava a casa i arribava més tard, o me la trobava de visita a Cal Xicot. Aquesta afició de fer visites la va recuperar més tard a la vida, ja a Sant Feliu de Codines, amb el Prat de Dalt. 

Aquestes sortides nocturnes em van costar els primers "conflictes" perquè algun pastor m'acusava que la meva gossa "atacava" els seus ramats. Jo no m'ho vaig voler creure mai, perquè la veia tan bona peça i tan obedient... Però un dia, quan ja tenia més d'un any, i que en teoria havíem quedat amb el pastor que m'avisaria quan tingués el ramat per la zona, mentre pujava a peu cap a Cal Xicot de sobte la Wana es va llençar avall pel mig dels arbres com qui empaita un conill. Jo la vaig estar cridant i al cap d'una estona va tornar a aparèixer com qui res. Quan ja arribava a Cal Xicot, sento algú que crida molt esverat. Em giro i un pastor que m'explica a crits que la Wana s'ha carregat una ovella. Davant la meva incredulitat, l'home em fa anar amb ell i en un lloc enmig del bosc a prop d'on havia sortit la Wana disparada, un xaiet mort amb rastres de sang al coll... El llop que porten a dins tots els gossos havia esquinçat la fina capa de cultura que implica la domesticació i s'havia desfogat ben a gust. El pastor em va comentar que me'l farien pagar, però més endavant parlant amb l'amo del ramat li vaig demanar disculpes i tal i m'ho va perdonar.

La Wana a Vimbodí, amb el Jordi, el padrí apòcrif de la meva filla Clàudia i pare del meu fillol apòcrif Roger, i jo mateix. 
Per la corona del Jordi, té pinta de ser un dia de Reis.

Amb això va arribar la primavera, i a l'any just la Wana va tenir el seu primer zel, i molts gossos que la van muntar. A saber el Golfo i el Leal, de la Juani i el Pepe, la parella que vivien al Molí, la casa més propera, a poc més de 200 metres. També el Rac, el gos del Markos de l'Ateneu Alternatiu de Santa Coloma. I potser algun més, que ja se sap que les gosses en zel poden atreure gossos de molts quilòmetres a la rodona. Per exemple, el pare de la pròpia Wana ens van explicar que un any havia desaparegut, i al cap de tres o quatre anys havia tornat a la casa amb una xapa amb un telèfon i adreça crec que de la Vall d'en Bas, a uns 40 kilòmetres. Evidentment, la Wana es va quedar prenyada.

Casualitats de la vida, va acabar parint a Barcelona, als baixos del carrer Magallaes 50 del Poble Sec, on vivia la Marina. No sé si era Setmana Santa o algun pont llarg, però el cas és que amb el meu Renault 4L havíem anat la Marina, la Wana i jo a visitar el Jordi Lluch a Arnes. Ja el dia que marxàvem, la Wana estava neguitosa, tota l'estona amagant-se sota un llit de cal Jordi. A la tornada vaig parar a ca la Marina, i a la matinada vam sentir la Wana que gemegava. Ens vam aixecar i la vam veure caminant amunt i avall amb un cadell a mig sortir. La vam fer jeure i va acabar de parir el cadell. Eren cap a quarts de set del matí. A partir d'aquí, va anar parint cadells, primer dos més força aviat, però després va estar força estona abans del quart, i encara més abans del cinquè i últim, que ja eren més de les nou.


Un parell de dies després me'n vaig tornar cap a les Guilleries amb la Wana i els cadells. El fet de ser mare li va canviar la personalitat a la gossa com la nit i el dia. De ser una cabreta boja va passar a ser una marassa, tot el dia pendent dels cadells, dormint a la nit amb ells... Això va canviar cap al mes, quan els cadells ja començaven a tenir dents, li feien mal i ja els defugia. Recordo especialment un matí, que estava esmorzant a la taula que tenia davant de La Fàbrica, i la Wana es va pujar a la cadira de l'altra banda de la taula, perquè els cadells no hi poguessin arribar.

Després la gràcia va ser per col·locar les bestioletes... Eren cinc cadells i en vaig acabar havent de col·locar vuit. Primer una noieta que corria per l'Ateneu me'n va demanar un, però dos dies després me'l va tornar perquè es veu que no havia demanat permís als pares i no el volien ni en pintura. Després, la Juani del Molí volia un mascle, i a Vimbodí m'havien demanat dues femelles. Però quan ja en tenia un mascle i dues femelles separats, la Juani va i s'equivoca i agafa una femella. De manera que em vaig endur a Vimbodí un mascle i una femella. La femella se la va quedar una tieta de la Marta i es va dir Menta. El mascle, ja batejat com a Homer, va acabar retornant després d'haver-se menjat una piscina i haver demostrat un caràcter massa indomable... Aquest, quan va tornar a Santa Coloma se'l va quedar un pagès, ni en recordo la cara, l'home buscava un gos i algú li va parlar dels meus.

A tot això, ja només me'n quedava una, i en teoria estava col·locada al Gonçal, un col·lega que va passar cosa d'uns dos o tres mesos a La Fàbrica. A última hora, però, se'n va desdir i me la va deixar allà encolomada i ja batejada com a Conxita. Al setembre, la gossa ja tenia quatre mesos i començava a semblar ja més una gossa jove que un cadell. El pont de l'11 em van pujar a visitar la Marina amb la seva (i meva) amiga Consol i crec que el Luiso, el company de la Consol. I en un moment que ells havien pujat al Sobirà a fer el vermut o el cafè, amb les gosses, algú els ho va preguntar i la vam acabar donant, no sense un ensurt previ que es veu que mentre parlaven la gossa s'havia fotut a dins del restaurant, crec, i no la trobaven.


Cronològicament no tocaria, això és a La Penya el novembre del 2008, celebrant el meu 40è aniversari.


Encara vam passar un any més a les Guilleries, i cal destacar que quan baixava a Santa Coloma, tota la pista des de casa o Cal Xicot fins a Castanyet la Wana corria els 10 quilòmetres davant del cotxe, agafant dreceres als revolts, i de vegades a Castanyet l'havia d'aturar que ella ja volia continuar però ja venia carretera asfaltada i em feia cosa.

La tardor del 2001 van néixer les meves filles Clàudia i Mireia i ens vam instal·lar al pis de la Marina, la mare de les criatures, esclar. Les nenes van ser setmesones, van passar una bona temporada a la incubadora. L'altre dia la Marina em recordava que el metge ens havia recomanat que abans de portar la Clàudia a casa, portéssim bolquers de la nena i li féssim ensumar a la Wana. Amb les nenes a casa, la Wana va recuperar el seu instint maternal, estava sempre pendent d'elles, asseguda als peus d'on estiguessin, sense apropar-s'hi massa per no espantar-les.

Durant l'any que vam viure al Poble Sec sortíem a passejar sovint cap a Montjuïc amb la Wana i el cotxet doble de les bessones, doble en aquest cas a l'ample, i les nenes anaven una al costat de l'altra. Després a les tardes, quan la Marina ja era a casa, la treia per darrere del camp de futbol del Poble Sec, en un tros de "bosc urbà", ple de brutícia i senderols on molta altra gent passejava el gos. En una d'aquestes passejades vaig trobar un dia el preciós botí de 885 euros, que d'entrada em pensava que eren de "joguina" perquè els de bitllets de 200 no els havia vist mai i no els reconeixia, però després en vaig veure quatre de vint i un de cinc i aquests sí que els vaig reconèixer com a moneda de curs legal. Algú els hauria portat a la policia? Jo vaig voltar per allà una estona per si veia algú amb cara de desesperat buscant per terra, però no vaig veure ningú amb cara d'haver perdut aquella pasta i em va anar molt bé perquè em vaig haver de treure dos queixals del seny i si fa no fot ja em va costar això.




Això és a Arnes el gener del 2007, celebrant els 40 anys del Jordi Lluch pocs després d'una bona nevada. 
Cronològicament tampoc tocaria, però tinc les fotos que tinc.

A finals de desembre del 2002, i per un acord de consens amb la Marina de buscar alguna cosa que estigués a mitges entre La Fàbrica i Barcelona, vam trobar la casa de Sant Feliu de Codines on vivim des d'aleshores. Aquí la treia sovint a fer passejades, sobretot els primers anys, i després ella mateixa ja va aprendre a saltar la tanca del jardí i sortir a passejar o sobretot fugir quan hi havia trons o encara més petards pel Barça. Es donava el fet curiós que si algun dia em veia seure a la sala d'estar i posar la tele per veure futbol, no sé si és que jo desprenc una olor especial quan ha de jugar el Barça, si era el verd de la gespa a la tele o què era, però ja es posava neguitosa, com si sabés que en qualsevol moment podia haver-hi coets. Moltes vegades que fugia, tornava de matinada tota mullada, com si s'hagués anat a amagar a la riera, al lloc més fondo dels voltants.

Des de l'estiu del 2007 o 2008, ara no n'estic segur, que vam anar a les Canàries i la vam deixar al Prat de Dalt, que quan s'escapava ja se n'anava directa cap allà, i són ben bé dos quilòmetres. Ho va establir com la seva segona residència.


Això és una de les cales de les Planasses, l'antiga zona militar de l'Escala

Al desembre de l'any passat, poc abans de Nadal, en una d'aquestes escapades, quan la vaig anar a buscar al Prat de Dalt vaig veure que anava molt coixa d'una de les potes del darrere. La vaig portar a la veterinària i em va dir que allò devia ser que l'havia picat un cotxe, moto... Li van fer un "arreglo" posant-li l'os a lloc i embenant-li, i després de quatre setmanes li va treure, però la pobra ja mai més va caminar gaire bé. Aquest estiu, a l'Escala amb prou feines dos dies la vaig poder fer arribar fins als Militars i acostar-nos al mar, sense arribar a baixar a les cales perquè no estava segur que pogués tornar a pujar. Ja llavors li havia començat a sortir el tumor a l'espatlla de davant, però que ens van comentar que a la seva edat, ja tenia 14 anys, el risc que es quedés al quiròfan era massa gran. I fins ahir va arribar.


Ja et trobem molt a faltar, Wana!

3 comentaris:

  1. Tot i que ja ho veia a venir, m'ha sabut greu. A l'Escala sempre me la trobava entre peus, em tenia afecte! En fi, tot a la vida és efímer! Ella va tenir una bona família, que no tots els gossos ho poden dir!

    ResponElimina
  2. Marc, em penso que l'animeta de la Wana ha tornat per aquí dalt, a les Guilleries, i volta lliure pels senderols que li vam traspassar la saviesa de la natura. Els i la del cal xicot també la trobarem a faltar... Una abraçada ben forta!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, és evident que si existís un "paradís caní" no tindria tant a veure amb la vida regalada de coixinet i pinso sinó amb córrer muntanya avall empaitant ovelles, cabirols, etc... Si més no, per la Wana crec que seria així.

      Elimina