dijous, 17 d’octubre de 2013

Casualitats que canvien una vida: homenatge a l'Óscar Real Arribas, 21-1-1968 / 11-10-2013

És ben cert que la vida no deixa de ser un seguit de casualitats i que l'atzar és un dels motors més potents de l'univers. En el meu cas, casualment la vida em va canviar quan un matí a principis de curs quan feia 2n de BUP a La Salle Congrés em vaig adormir i vaig arribar cinc minuts tard a classe. L'únic lloc que quedava buit era a primera fila, al costat de l'Óscar Real, un dels heavies de la quinta que va fer el BUP entre 1982 i 1985.
Per a qui li pugui sorprendre que un heavy segui a primera fila, el cas és que l'Óscar havia observat que alguns professors, els que estaven més obsessionats per impartir disciplina que per impartir coneixements, que a La Salle potser eren majoria, solien fer la classe drets des del darrere de l'aula precisament per vigilar els "elements perillosos" (sempre evidentment des del seu punt de vista), i per això ell havia optat per seure a primera fila, per estar més tranquil i no sentir-se tan vigilat.

Recordo que des del primer dia ens vam caure bé, ens en vam riure dels professors i d'alguns dels companys de classe, i com que a més a mi, amb aquesta obsessió per la disciplina, a 2n de BUP m'havien separat dels meus tres amics més íntims de 1r, perquè parlàvem a classe i tal, vaig decidir continuar seient al seu costat tota la resta del curs. Ben aviat em va començar a deixar cintes de casset i discos de música heavy -l'Óscar era un gran fan sobretot dels Black Sabbath, fanatisme que va contagiar a tota la penya-, i com que em va agradar -i encara m'agrada, de fet estic escoltant heavy mentre escric aquest post-, aviat em vaig "fer" heavy i vaig començar a anar amb la penya dels heavies, que a l'hora del pati ens en anàvem a esmorzar a la plaça de l'Espiga (una placeta tranquil·la al costat de la plaça del Congrés Eucarístic), lluny dels "pijos", com consideràvem a la majoria de la resta de companys.

L'Óscar el 1985, quan fèiem 3r de BUP

Ja a 3r de BUP, va ser l'Óscar el primer en adonar-se'n que amb el viatge de final de curs a Itàlia ens prenien el pèl: d'entrada amb una votació dirigida perquè la majoria votés Itàlia, sobretot les noies menys afavorides, a les quals els asseguraven que a Itàlia lligarien - nosaltres ens vam posar d'acord per votar Turquia, Marroc i no sé quina tercera opció, però com que érem una minoria molt minoritària no hi va haver res a fer. Després amb el preu, 40 mil peles per cap, quan en una agència de viatges del barri vam veure el mateix viatge per a grups a unes 24 mil peles per cap. Entre això i que tampoc ens queien bé la majoria dels companys (els heavies ja ho tenim això, som una mica antisocials) vam decidir fer "insubmissió" al viatge de final de curs.

Aquest fet de desmarcar-nos del ramat va fer que ràpidament el tutor de 3r ens cités per parlar amb nosaltres en un presumpte clima de 'confiança', on el que parléssim en teoria no havia de sortir d'allà. El vam citar a una bodega del carrer Acàcies on solíem anar, i recordo que d'entrada ens va demanar què volíem, que convidava ell. Algú va demanar una Xibeca, el tutor va preguntar "¿una Xibeca para todos?" i nosaltres, amb aquella xuleria de heavies de 16 anys vam anar dient: "jo una altra", "una altra per mi"... L'home ja es va posar nerviós. Un cop servits, va mirar de convèncer-nos perquè ens 'integréssim' i ens apuntéssim al viatge de final de curs a Itàlia, entre altres coses. I ja posats, en aquell fals clima de confiança ens va preguntar si 'preníem drogues'. L'Óscar li va confessar, perquè no era dels que es tallen un pèl, que ell sí que havia fumat algun porro. No cal dir que a la setmana següent ja estaven convocats tots els pares de la penya per una reunió amb el tutor, on els va dir que ens drogàvem i que era molt important que anéssim al viatge de final de curs, de manera que uns quants van acabar 'caient' per la pressió familiar i anant-hi. L'Óscar no, i jo i un parell més tampoc.

Quan alguns anys més tard em vaig apuntar a la campanya d'insubmissió al servei militar obligatori, sempre vaig tenir la impressió que aquella no era la meva primera insubmissió.

Un cop acabat el BUP, com a La Salle Congrés no feien COU, amb els col·legues ens vam separar, però tot i això durant uns quants anys ens vam seguir veient. Però l'Óscar era un esperit lliure, i aviat es va buscar la vida: primer va estar una temporada treballant a Andorra, després va fer oposicions i se'n va anar a fer de conserge a Berga, i finalment va tenir plaça a Calella una temporada llarga. Aquí jo ja li vaig perdre la pista...

L'Óscar amb vint-i-pocs i grenyaques de heavy

Ara fa un parell d'anys, quan alguns dels companys de curs van organitzar un sopar d'exalumnes, vaig retrobar alguns dels heavies, però l'Óscar no va venir. Tot i això, pensava que les casualitats de la vida em portarien a tornar-m'hi a trobar algun dia... fins que dissabte passat a la  nit, després de dos dies en els quals casualment no havia mirat el correu electrònic, que ja és estrany perquè acostumo a mirar-lo diàriament, vaig trobar un missatge del Txumi -un altre dels col·legues heavies- avisant que un càncer de pulmó fulminant s'havia emportat l'Óscar a l'altre barri en qüestió d'un mes des que li van detectar. Si existeix un paradís del heavy metal, ara ja deu estar en bona companyia amb el Bon Scott, el Phil Lynott, el Dio i el John Lord, entre d'altres.

L'Óscar el juliol del 2013, amb 45 anys, pocs mesos abans de morir

Com que no tinc cap foto d'ell*, que en aquella època encara no hi havia ni la tecnologia ni l'obsessió de fer fotos de tothom i a tothora, deixo com a homenatge pòstum aquest vídeo dels Black Sabbath. He dubtat entre un munt de cançons, però finalment he optat per l'opció més fàcil: Paranoid.


* Nota: en el moment d'escriure això no tenia cap foto de l'Óscar, però una altra casualitat de la vida ha fet que gairebé dos anys després es posés en contacte amb mi la seva germana Carme, que a més de facilitar-me aquestes tres fotos em va explicar en un e-mail què va ser de la seva vida després del pas per Calella, cosa que li agraeixo enormement.

Quan als 33 anys es va quedar sense pares, i no content amb la vida de conserge, va marxar a viure al poble dels pares, Valdemorillo de la Sierra, un poble de 42 habitants de la serra de Cuenca. Allà va treballar a la muntanya, entre herbes i arbres, i quan començava a revolucionar el grup de treball i el sindicat, es va agafar uns anys sabàtics de feina per estudiar el que ha estat la seva vida: la música. Amb el temps, a més del heavy, també li va donar pels clàssics, amb la guitarra espanyola tocada amb pua.

Finalment, després d'una crisi, va tornar a Catalunya, aquesta vegada al Pallars... i va acabar allà fins que la seva germana Carme el va anar a recuperar quan ja estava malalt.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada