divendres, 15 de setembre del 2017

Pat, el gos

La Lola i el Pat, els protagonistes

Entre finals d'abril i fins ara, amb interrupcions per vacances, pel·lis poc interessants per fer-ne un post, The Last Kingdom i algun documental, he estat traduint aquesta sèrie de dibuixos, Pat, el gos, tampoc amb massa història des del punt de vista del traductor si no fos per una petita peculiaritat pecuniària que explicaré al final.


Des del punt de vista de l'espectador potencial, són uns dibuixos divertits, capitolets curts i amb molta acció. Sempre sense que el vegi la seva mestressa -la Lola-, el Pat es converteix en un heroi d'acció capaç d'inventar aparells a l'estil McGyver, amb quatre rampoines.


El Pat amb un dels seus ginys, preparat per a l'acció

Com a tota bona sèrie d'acció, hi ha quatre categories de personatges: els bons llestos, els bons babaus, els dolents llestos i els dolents babaus. Els bons llestos són, evidentment, el Pat i la Lola.


D'esquerra a dreta, Tanc, Víctor, Caputxet, pare i mare de la Lola, Lola i Pat

El Tanc i el Víctor entrarien en la categoria de dolents babaus: el gos és ferotge i agressiu però sempre acaba rebent; el Víctor és una mica xuleta però la Lola sempre li acaba passant la mà per la cara.

El bo babau de la sèrie és el gat Caputxet, que sempre bada i es posa en perill; i el Pat ha de fer de tot per salvar-lo. 

El Caputxet, badant

Amb el nom del gat és en una de les coses que em vaig haver d'esprémer una mica el cervell. En anglès Hoodie, el primer que has de decidir és si és gatet o gateta. En cap dels primers capítols s'hi referia ningú com a 'he' o 'she', ni cap possessiu 'his' o 'her'. Primer vaig pensar a fer-lo gata i dir-li Caputxeta, però llavors se'm va acudir que quedaria més divertit Caputxet, i per tant va ser gat.


I aquest trio de coloms de la imatge són els dolents llestos, els arxienemics del Pat. Com que són dolents, utilitzen la seva intel·ligència -no cal dir-ho- per fer malifetes, sobretot al pobre Caputxet, a qui sempre miren de segrestar o directament matar, perquè són capaços de conduir camionetes o fer moure una grua, per exemple. Sort del Pat, esclar.

En resum, acció i diversió.

I això de l'acció em porta a explicar-vos la peculiaritat pecuniària que comentava al principi, una mena de loteria a la qual juguem a cada traducció els qui ens dediquem a la traducció i adaptació per al doblatge.



Resulta que el que compta a l'hora de facturar la feina no és mai la quantitat de paraules o pàgines que t'hagin sortit, sinó el metratge de la pel·lícula, capítol, docu...

La unitat de mesura seria el rotllo, que són 10 minuts de pel·lícula. I s'arrodoneix a l'alça, és a dir que 97 minuts serien 10 rotllos. El problema és quan les coses passen de poc del 0 rodó, per exemple un capítol de 22 minuts, que sovint els estudis miren de regatejar perquè no cobris els 3 rotllos que tocarien, per allò que si entre els crèdits de principi i final ja fan més d'un minut...

Tant se val si en aquests 10 minuts hi ha una conversa llarguíssima entre personatges, de vegades trepitjant-se els uns als altres i amb 'ambients', com si és una escena d'acció que com a molt et toca posa un parell de cagondeus. Cobres igual.

La gràcia de Pat, el gos és que en aquesta sèrie no parlen els animals, només les persones. I dels 8 minuts (1 rotllo) de cada episodi potser 5 o 6 són escenes d'acció.

Total, que m'he sentit compensat per coses com Aerial America (Els Estats Units des de l'aire), sèrie documental que mai vaig trobar el moment per ressenyar al blog, amb capítols de 50 minuts amb un narrador que no callava gairebé mai més de deu segons seguits.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada