Militarisme sobre les estovalles

Reprodueixo avui un article de l'Albert Garcia Catalán, amic, company del Moviment d'Objectors de Consciència, insubmís i seguidor d'aquest blog, que ha publicat a media.cat. Si voleu veure l'original per poder-hi deixar un comentari, cliqueu aquest enllaç.

Militarisme sobre les estovalles

El 2014 una periodista de l’Ara ens va reunir a un grup d’insubmisos davant el Govern Militar de Barcelona per elaborar una informació sobre els 25 anys de la insubmissió. Hi eren en Carlos Hinojosa i en Ion Sánchez, dos dels vuit que van ser a la primera presentació, els pioners. La informació hauria servit per recordar el potencial de la desobediència civil. Ens va entrevistar conjuntament i un fotògraf ens va fer fotos. Però no sabem per què tot va quedar al calaix. Cap explicació dels nostres col·legues (periodista i fotògraf) a les fonts.

Hi penso aquests dies a les envistes del Saló de l’Ensenyament, que se celebrarà a Barcelona del 22 al 26 de març, edició en la qual l’exèrcit espanyol haurà triplicat la dimensió de l’estand. Aquesta presència contravé una moció del Parlament i un acord del Consell Municipal, totes dues del 2016. Militars que treballen en territori hostil! Això portarà titulars, qui sap si entrevistes.

La que a mi m’agrada és la de Setembre a Jordi Muñoz, carismàtic antimilitarista, d’una clara exposició d’idees. Recordo el debat del programa La Clave, cap allà el 1989, on Muñoz va noquejar amb total elegància argumentativa tot un cap de l’exèrcit i un senyor del PSOE director general del Ministeri de Defensa.

Tot el que sabem de la conversa telefònica de deu minuts entre Trump i Rajoy és que l’amic americà reclama més despesa militar. Arguments? Suposem una mínima articulació d’idees: «El món occidental està amenaçat!». Sempre hi ha un menú d’amenaces a disposició si un vol greixar la indústria militar.

El militarisme crea addicció. A Catalunya, uns autoanomenats experts volen un exèrcit propi i donaran la cara en un llibre. Passen per la dreta d’Artur Mas, que des de l’inici del procés va plantejar una Catalunya independent sense. Sobre el paper és fàcil deixar-se arrossegar pel militarisme. Pensar en un estat sense exèrcit fa mandra, i fa mandra pensar en el cost social: els compromisos comercials de l’Estat espanyol amb empreses militars d’aquí al 2025 puja a 40.000 milions d’euros! Davant els lobbys de veritat que hi ha darrera d’aquest pastís, és risible que els esmentats experts anomenin lobby pacifista els que han escrit Construir un estat segur i en pau.

Els que estan fins al capdamunt de l’exèrcit són els veïns de Girona i Celrà. Se l’han trobat davant de casa aquest febrer. Estàs parant la taula i veus per la finestra els soldats fent maniobres. Celrà va aprovar al novembre una moció contra la presència de l’exèrcit al municipi. L’alcalde, Dani Cornellà, ho va comunicar al Ministeri de Defensa. Aquest David contra Goliat no mereixeria ‘La Contra’ de La Vanguardia?

«La mare sempre va considerar la guerra un joc d’homes immadurs», diu Charles Simic a les seves memòries (Una mosca en la sopa, Vaso Roto Ediciones, 2010). El poeta d’origen serbi va patir de petit a Belgrad el bombardeig dels Nazis el 1941 i el dels nord-americans el 1944. Recorda el darrer: el van trobar entre vidres a la seva habitació, a l’edifici de davant de casa una família amb un nen de la seva edat va morir sota les bombes. Als quinze anys arriba com a refugiat als EUA, on acabarà essent Premi Pulitzer. El 1972, de tornada de vacances de la seva ciutat natal, en una reunió literària en un restaurant de San Francisco coneix el poeta Richard Hugo. “Ah! jo conec aquesta ciutat”, i dibuixa sobre les estovalles el mapa de Belgrad. “No hi he estat mai, només l’he bombardejat unes quantes vegades”.

I Simic: “Em vas bombardejar a mi!”. Hugo queda molt afectat i li explica que de tornada de la missió als camps petroliers a Romania cap a Itàlia s’havien de desfer de les bombes restants sobre Belgrad. Tots dos van convenir que eren víctimes. La guerra, un joc d’innocents.