Què et passa, que no menges?

Penjo el conte que m'ha servit per guanyar un cap de setmana per a dues persones encara no sé exactament on (és un pack d'aquests que tries on vols anar), que era el 1r Premi de categoria adult del concurs Hi havia una vegada, organitzat per Ona Codinenca, La Pinya, la biblioteca Joan Petit Aguilar (la que ahir sortia a les notícies perquè s'hi havia atrinxerat un home amb un ganivet), i l'ajuntament de Sant Feliu de Codines. El conte havia de contenir la frase "no sabia com dir-li".

Aprofito el post per rendir homenatge a l'avui mort Tito Vilanova, el nom del qual apareix en aquest conte i curiosament també en aquest altre que vaig escriure fa uns anys.

QUÈ ET PASSA, QUE NO MENGES?

-Què et passa, que no menges? –li va preguntar l’Eva.

El Joan va aixecar el cap del plat de cigrons i se la va mirar amb aquell esguard seu tan característic de xaiet a punt d’entrar a l’escorxador.

-Ai, que a tu te’n passa alguna... –l’Eva de seguida sabia llegir els problemes en la mirada del seu home-. Que no et trobes bé?

-Sí, sí, no em passa res.

-I com és que no menges? Justament avui t’he fet els cigrons a la catalana que tant t’agraden.

L’Eva encara recordava les lloances que li havia fet dels cigrons a la catalana aquell dia llunyà que havien passat de ser amics a ser alguna cosa més, quan el Joan havia anat a casa seva per repassar junts per l’examen de genètica evolutiva i havien acabat amb una rebolcada apassionada –la seva primera rebolcada- al llit dels pares d’ella, que eren fora de cap de setmana.

Li havia parlat de la màgia dels menjars senzills i tradicionals, havia elogiat lo bé que combinaven els cigrons amb l’ou dur, la ceba i el tomàquet ratllat, la gràcia que li donava aquell toc de bacallà –la variant típica del poble de la mare de l’Eva, on hi afegien una mica de bacallà prèviament saltat en una paella- i el puntet del vi blanc que feia, com havia dit el Joan, que aquell plat de cigrons no tingués res a envejar a qualsevol cosa que et poguessin donar al Bulli o a Can Faves, tot i que de fet cap dels dos no havia menjat mai ni a l’un ni a l’altre lloc com per poder-ho comparar. “Sembla que ho hagin fet directament els àngels,” encara recordava perfectament que li havia dit, abans d’afegir: “Esclar que, ben mirat, potser sí que ho ha cuinat un àngel.” Una floreta que havia resultat tan cursi com efectiva.

Ja en feia trenta-dos anys, d’allò. Quatre de festeig i vint-i-vuit de casats, i l’Eva estava convençuda que el coneixia millor que si l’hagués parit.

-Que encara cremen?

A l’Eva sempre li havia encuriosit la diferent tolerància a l’escalfor del menjar del seu home, ja que mentre ella es podia ficar el menjar a la boca gairebé tot just sortit del forn o la cassola, ell sempre s’esperava una bona estona, bufava...

-No, no –va fer ell, gairebé defugint la seva mirada inquisitiva.

Era veritat. Ara no bufava. Havia de ser alguna cosa més greu.

-És la feina? –va temptejar ella. Des que li havien canviat l’encarregat de la secció, sabia que el Joan ja no treballava tant a gust. Sovint es queixava d’aquell xitxarel·lo que li havien posat de cap, que si gairebé podria ser el seu fill, que si es pensava que per haver estudiat als Estats Units ja era no sé què, que si amb el Garcia sempre s’hi havia entès molt millor, que aquest d’ara li exigia coses que no es corresponien al seu perfil i experiència professional, que si l’haurien d’haver posat a ell d’encarregat, després de tants anys al laboratori...

-No, no.

Havia de ser alguna cosa dels fills, doncs. Des que ja no en tenien cap dels dos a casa, al Joan se’l veia més moix. Sempre s’havia desviscut per ells i hi havia tingut una relació que de vegades semblava més el seu “col·lega” que el seu pare. Però des que s’havien emancipat passaven poc per casa, no trucaven gaire i de vegades ni tan sols responien als whatsapps, o responien amb un sí o un no com si els molestés que els estiguessin tan a sobre.

-És pel Nil, oi?

El Nil sempre havia estat un bon estudiant, s’havia tret la carrera amb molt bona nota, havia entrat a treballar en un prestigiós bufet d’advocats de la capital, però l’últim dinar de Nadal s’havia presentat amb un amic i, a l’hora dels torrons, els havia dit que eren parella.

-Encara no has paït que estigui amb l’Òscar, oi?

El Joan sempre s’havia declarat liberal, obert de ment i fins i tot es podria dir que en algunes coses era un radical d’esquerres, però l’Eva estava segura que no ho havia acabat de digerir. Que aquestes coses estan molt bé quan passen a casa dels altres, però quan és el teu propi fill...

-Que no, pesada, que no és això. Ja t’he dit moltes vegades que és la seva vida i que si ell és feliç ja m’està bé.

-Sí, segur... –va dir ella, que era qui en realitat encara no ho havia paït, sobretot perquè als pobles aquestes coses no es veuen igual que a la ciutat, i darrerament li semblava que les veïnes feien safareig sobre el tema i els hi veia un guspireig de sornegueria als ulls quan li preguntaven pel fill.

-Aleshores és la nena? –va tornar a provar l’Eva després d’uns segons o minuts de silenci.

-La nena? Què li passa a la nena?

-Ai, no ho sé. Potser que ja ha canviat tres vegades de carrera, quatre vegades de xicot i que sembla que no sàpiga què fer amb la seva vida?

-En aquesta vida has d’anar provant fins que trobes el que t’agrada –va tornar a enviar la pilota a córner el Joan.

L’Eva començava a exasperar-se amb tantes evasives.

-Que té a veure amb mi? – va preguntar amb una por sobtada d’encertar-la.

Potser el problema era ella. Sempre s’havia imaginat que quan els nens s’emancipessin i no haguessin d’estar per ells tornarien a sortir més sovint, que anirien al cinema, a sopar fora... Però la veritat era que feien vida casolana, ella amb els seus llibres i ell amb les sèries que mirava per Internet, això quan no jugava el Barça.

-Nooo.

-Au, menja, que es refredaran els cigrons i després no valen res –va canviar ràpidament de tema ella, alleujada amb la resposta i recriminant-se ella mateixa la pregunta.

Perquè, ben mirat, de vegades pensava que ell ja no l’estimava com abans. No només no sortien, sinó que ell ja no li deia aquelles floretes que li deia abans, i el seu promig anual de sexe era força galdós. Tot i que potser no inferior a la mitjana de la seva edat, si era veritat el que li explicaven les amigues en moments de confessions íntimes. Ai, aquella flama de la joventut que ja no tornaria mai...

L’Eva es va aixecar per portar el plat buit a la cuina sense poder evitar mirar de nou el plat encara per estrenar del seu home. Hauria pensat que no li havien quedat prou bons els cigrons si no fos perquè ella mateixa se’ls havia menjat molt de gust, i a més ell encara ni els havia tastat per poder-ho saber. I què coi, si eren cigrons a la catalana, el seu plat preferit, que l’Eva fins i tot havia fet broma més d’una vegada amb les amistats que era el que havia fet que el Joan s’acabés d’enamorar d’ella.

Va fer un últim intent de fer-li buidar el pap.

-És el Barça? Encara et cou el 4-0 que us va fer l’Espanyol?

-Sí –va mentir ell per fer-la callar, tot i que la veritat és que encara li coïa aquella golejada al camp dels pericos del dia abans, que deixava el Barça un any més sense gairebé cap possibilitat de lluitar per la lliga, i ja feia onze anys. Des de la lliga del Tito que no aixecaven el cap.

 -No t’ho hauries d’agafar tan a la valenta, home. Menja, va.

Però la veritat era que tampoc era el Barça. Eren els cigrons a la catalana. No li havien agradat mai. Aquell primer dia l’hi havia dit perquè anava calent i tenia unes ganes boges de cardar amb ella. De fet, en aquella època tenia unes ganes boges de cardar en general, i sovint havia fantasiejat què hauria passat si en lloc de quedar amb l’Eva hagués quedat amb la Marta o amb la Sílvia, dues companyes de facultat que també li feien força goig i que també li havien proposat d’estudiar junts per a l’examen de genètica evolutiva.

Però allò, després de trenta-dos anys junts, no sabia com dir-l’hi. De manera que va deixar anar un llarg sospir, que la dona va atribuir a la coïssor per la derrota culer, i es va posar la primera cullerada de cigrons a la boca.