Aquests dies el senyor Ministre de Cultura, Educació i Esports (i hooligan confés del Real Madrid), el poc culte, educat i esportista senyor Wert, ha fet unes valuoses declaracions sobre les seves intencions respecte a Catalunya ("españolizar Cataluña", va dir) que segurament deuen haver fet augmentar encara una mica més el percentatge d'independentistes.
Unes declaracions que enllacen amb l'ultranacionalisme espanyol que l'any 36 es va sublevar contra la República, tot i que després el senyor Wert hagi tingut els collons d'insultar la gent que li ha dit això mateix. Però avui, el diari Ara es fa ressò d'una vinyeta satírica de l'any 1937, publicada a la revista L'esquella de la torratxa, on es veu un militar sediciós acompanyat de la seva tropa (un moro, un alemany, un italià i un legionari, amb la benedicció d'un somrient capellà).
Com va dir Bernd Schuster per queixar-se d'un arbitratge presumptament contrari al Real Madrid fa uns anys: "No hase falta desirr nada más".
dijous, 11 d’octubre del 2012
dijous, 27 de setembre del 2012
Un cafè amb llet que s'ha tallat
Aquest setmana, el president de Catalunya Artur Mas ha decidit avançar les eleccions davant la impossibilitat de dur a terme el "pacte fiscal" amb el qual s'havia presentat als darrers comicis i per mirar de capitalitzar el clam popular per la independència que va sortir massivament al carrer el passat 11 de setembre. Potser finalment els partits catalanistes es posaran d'acord i aconseguirem sortir d'aquesta xacra que és Espanya, i esperem que la futura Catalunya independent sigui un país més just, més lliure i més democràtic en el sentit grec de la paraula.
De moment, però, un dels danys col·laterals que té aquest avançament d'eleccions és l'anul·lació d'una comissió d'investigació del Parlament que havia d'investigar un més que presumpte cas de corrupció en el món de la sanitat pública i que van destapar dos periodistes de la revista Cafèambllet, Marta Sibino i Albano Dante. Per si fos poc, aquests dos periodistes s'enfronten ara a un judici per una denúncia dels corruptes als quals han desemmascarat.
A continuació transcric un article publicat per l'Esther Vivas al seu bloc (i també al diari Público), on ho explica.
De moment, però, un dels danys col·laterals que té aquest avançament d'eleccions és l'anul·lació d'una comissió d'investigació del Parlament que havia d'investigar un més que presumpte cas de corrupció en el món de la sanitat pública i que van destapar dos periodistes de la revista Cafèambllet, Marta Sibino i Albano Dante. Per si fos poc, aquests dos periodistes s'enfronten ara a un judici per una denúncia dels corruptes als quals han desemmascarat.
A continuació transcric un article publicat per l'Esther Vivas al seu bloc (i també al diari Público), on ho explica.
diumenge, 23 de setembre del 2012
Diccionari anglès-català (6)
Aquí va una nova remesa de paraules que no surten al diccionari anglès-català de l'Enciclopèdia Catalana o que surten amb una traducció incorrecta.
Back – 2 adj. Darrere (INCORR. Darrera) 3b.
adv. Endarrere (INCORR. Endarrera)
Bailer – Sàssola
Crawl – Arrossegar-se (també en sentit
figurat), anar de quatre grapes
Downplay – Minimitzar
Harp – (verb) Insistir, persistir
Harping – (adj.) Persistent, insistent
Lull – (verb) Bressolar, bressar / Calmar,
apaivagar / (nom) Calma, treva, pausa
Lullaby – Cançó de bressol
Marble – Bala. To play marbles – Jugar a bales (INCORR. Jugar a boles)
Overcast – Ennuvolat
Sibling – Germà, germana
Underhand / Underhanded – Tèrbol (INCORR.
Turbi)
Workings – Funcionament, desenvolupament
divendres, 21 de setembre del 2012
Bola de Drac GT a les Guilleries
Des de fa uns dies estan reposant al canal Super3 la sèrie Bola de Drac GT, la tercera saga del superculebrot del Son Goku i companyia, que vaig traduir jo gairebé sencera ara farà uns catorze o quinze anys, quan vivia a la Fàbrica del Sobirà, un casalot al bell mig de les Guilleries, a uns 15 quilòmetres de Santa Coloma de Farners i 10 de Sant Hilari Sacalm, i a un quilòmetre i mig de la imponent masia del Sobirà de la Santa Creu.
Després d'haver viscut tota la vida a Barcelona, la primavera de 1998 en un rampell vaig decidir engegar-ho tot a rodar per anar-me a instal·lar amb un amic i la seva companya a les Guilleries, amb la sana intenció de buscar-me la vida fora del món de les traduccions. De fet, part del rampell va venir donat per una pel·li claustrofòbica que estava traduint un cap de setmana per al desaparegut estudi Triveu i que tenia com a escenari l'interior d'un submarí militar, una feina a la qual no havia sabut dir que no quan ja tenia la intenció d'anar a passar el cap de setmana a la Fàbrica del Sobirà, que des de feia poques setmanes s'havia convertit en la meva segona residència pel mòdic preu de 5.000 pessetes -30 euros!!!- al mes (que era una tercera part del lloguer). Total, que vaig tornar la pel·li a mig traduir, com ja he dit, i vaig fugir.
Al desembre, però, m'havia petat els estalvis i per aquells verals no hi havia gaires feines que pogués fer un urbanita més aviat escanyolit com jo. De manera que, amb la cua entre les cames, vaig escriure a Triveu demanant-los disculpes novament i a veure si em podien donar feina. Pocs dies després, vaig tenir l'agradable sorpresa d'una trucada en la qual acceptaven les disculpes i m'oferien si volia traduir la sèrie Bola de Drac GT. Evidentment, vaig dir que sí.
He de dir que jo havia estat un fan del primer Bola de Drac, que ara fa poc, abans de la reposició, fins i tot m'havia baixat de Megaupload per encomanar el meu entusiasme a les meves filles. També he de dir que, després, amb el Bola de Drac Z m'havia anat desenganxant, perquè la cosa ja era molt més de lluites interminables que no d'humor ximplet, i per tant ja no sabia ben bé què havia passat o qui era fill de qui.
Bola de Drac GT ja no comptava amb la participació de l'Akira Toriyama, autor d'El Doctor Slump i les dues primeres sèries Dragon Ball, i semblava que volia recuperar la part d'humor a més de l'acció. De manera que feien que "l'avi" Son Goku es tornés petit novament -per obra i gràcia d'unes noves boles de drac gal·làctiques- i se n'anés a viatjar per l'univers acompanyat de la seva néta Pan i en Tranks, el fill ja jove d'en Vegeta -un dels molts "dolents reconvertits en bons" de la sèrie- a buscar aquestes boles de drac per tornar-se gran altra vegada. Amb el pas dels capítols, però, aquesta bona intenció humorística s'anava perdent per tornar a embolicar la troca amb nous dolents "superpoderosos" que feien que en Son Goku hagués novament de superar el nivell del superguerrer que supera el nivell del superguerrer que supera el nivell del superguerrer que supera el nivell del superguerrer... Un rotllo patatero, tot plegat.
A banda d'això, he d'explicar que a la Fàbrica del Sobirà no hi arribava l'Internet, doncs és una casa que queda una mica enclotada al costat de la riera Grevolosa, per la qual cosa, a banda d'anar a buscar les cintes de vídeo amb nous capítols a Barcelona de tant en tant, cada cop que tenia traduït un capítol pujava a veure els amics de Cal Xicot i a gorrejar-los Internet per enviar la traducció.
Pel que fa a la feina en si, com ja he explicat alguna vegada jo no sé japonès, per tant us podeu imaginar que a mi em donaven els vídeos amb l'original en japonès i el text amb els diàlegs traduïts -barroerament- a l'anglès. Sempre vaig imaginar que l'original japonès devia tenir més matisos idiomàtics que el text anglès que em donaven a mi, on tot era "amazing" i "unbelievable" i de tant en tant et trobaves alguna frase que havies de fer mans i mànigues per traduir-la, perquè l'anglès era força macarrònic. O alguna frase que faltava i directament te l'havies d'inventar perquè quedés bé en el context. O sigui que em va tocar "crear" una mica a més de traduir, mirant d'enriquir una mica els diàlegs i de fer que sonés "boladedraquià". Esclar que, com ja he dit, el Bola de Drac Z l'havia deixat de seguir a la meitat, quan en Son Gohan encara era petit, i quan després n'he vist algun capítol he vist que en Vegeta sovint li diu "pallasso" a en Goku, i tinc el dubte si potser al GT em va sobtar que li digués "clown" i, interpretant que era cosa del macarronisme de l'anglès dels textos, ho vaig canviar per altres adjectius com ara "pallús". Serà qüestió de comprovar-ho algun dia (evidentment ja no guardo els textos de les traduccions, que devien morir tal com va morir el disc dur on els tenia).
Ara aquests dies n'he mirat algun capítol i segurament per això he tornat a somiar amb la Fàbrica del Sobirà i els seus entorns, que recomano visitar a tothom qui no conegui la zona. En els meus temps guillerencs, a la masia d'El Sobirà hi havia restaurant i s'hi menjava força bé, a part d'haver-hi unes vistes impressionants. Per a qui no vulgui arribar tan lluny, a 5 km. de Santa Coloma i sense haver de fer pista de terra també hi ha Castanyet, un "no-arriba-a-poble" on si no l'han tancat hi ha un baret-restaurant força agradable.
Després d'haver viscut tota la vida a Barcelona, la primavera de 1998 en un rampell vaig decidir engegar-ho tot a rodar per anar-me a instal·lar amb un amic i la seva companya a les Guilleries, amb la sana intenció de buscar-me la vida fora del món de les traduccions. De fet, part del rampell va venir donat per una pel·li claustrofòbica que estava traduint un cap de setmana per al desaparegut estudi Triveu i que tenia com a escenari l'interior d'un submarí militar, una feina a la qual no havia sabut dir que no quan ja tenia la intenció d'anar a passar el cap de setmana a la Fàbrica del Sobirà, que des de feia poques setmanes s'havia convertit en la meva segona residència pel mòdic preu de 5.000 pessetes -30 euros!!!- al mes (que era una tercera part del lloguer). Total, que vaig tornar la pel·li a mig traduir, com ja he dit, i vaig fugir.
Al desembre, però, m'havia petat els estalvis i per aquells verals no hi havia gaires feines que pogués fer un urbanita més aviat escanyolit com jo. De manera que, amb la cua entre les cames, vaig escriure a Triveu demanant-los disculpes novament i a veure si em podien donar feina. Pocs dies després, vaig tenir l'agradable sorpresa d'una trucada en la qual acceptaven les disculpes i m'oferien si volia traduir la sèrie Bola de Drac GT. Evidentment, vaig dir que sí.
He de dir que jo havia estat un fan del primer Bola de Drac, que ara fa poc, abans de la reposició, fins i tot m'havia baixat de Megaupload per encomanar el meu entusiasme a les meves filles. També he de dir que, després, amb el Bola de Drac Z m'havia anat desenganxant, perquè la cosa ja era molt més de lluites interminables que no d'humor ximplet, i per tant ja no sabia ben bé què havia passat o qui era fill de qui.
Bola de Drac GT ja no comptava amb la participació de l'Akira Toriyama, autor d'El Doctor Slump i les dues primeres sèries Dragon Ball, i semblava que volia recuperar la part d'humor a més de l'acció. De manera que feien que "l'avi" Son Goku es tornés petit novament -per obra i gràcia d'unes noves boles de drac gal·làctiques- i se n'anés a viatjar per l'univers acompanyat de la seva néta Pan i en Tranks, el fill ja jove d'en Vegeta -un dels molts "dolents reconvertits en bons" de la sèrie- a buscar aquestes boles de drac per tornar-se gran altra vegada. Amb el pas dels capítols, però, aquesta bona intenció humorística s'anava perdent per tornar a embolicar la troca amb nous dolents "superpoderosos" que feien que en Son Goku hagués novament de superar el nivell del superguerrer que supera el nivell del superguerrer que supera el nivell del superguerrer que supera el nivell del superguerrer... Un rotllo patatero, tot plegat.
A banda d'això, he d'explicar que a la Fàbrica del Sobirà no hi arribava l'Internet, doncs és una casa que queda una mica enclotada al costat de la riera Grevolosa, per la qual cosa, a banda d'anar a buscar les cintes de vídeo amb nous capítols a Barcelona de tant en tant, cada cop que tenia traduït un capítol pujava a veure els amics de Cal Xicot i a gorrejar-los Internet per enviar la traducció.
Pel que fa a la feina en si, com ja he explicat alguna vegada jo no sé japonès, per tant us podeu imaginar que a mi em donaven els vídeos amb l'original en japonès i el text amb els diàlegs traduïts -barroerament- a l'anglès. Sempre vaig imaginar que l'original japonès devia tenir més matisos idiomàtics que el text anglès que em donaven a mi, on tot era "amazing" i "unbelievable" i de tant en tant et trobaves alguna frase que havies de fer mans i mànigues per traduir-la, perquè l'anglès era força macarrònic. O alguna frase que faltava i directament te l'havies d'inventar perquè quedés bé en el context. O sigui que em va tocar "crear" una mica a més de traduir, mirant d'enriquir una mica els diàlegs i de fer que sonés "boladedraquià". Esclar que, com ja he dit, el Bola de Drac Z l'havia deixat de seguir a la meitat, quan en Son Gohan encara era petit, i quan després n'he vist algun capítol he vist que en Vegeta sovint li diu "pallasso" a en Goku, i tinc el dubte si potser al GT em va sobtar que li digués "clown" i, interpretant que era cosa del macarronisme de l'anglès dels textos, ho vaig canviar per altres adjectius com ara "pallús". Serà qüestió de comprovar-ho algun dia (evidentment ja no guardo els textos de les traduccions, que devien morir tal com va morir el disc dur on els tenia).
Ara aquests dies n'he mirat algun capítol i segurament per això he tornat a somiar amb la Fàbrica del Sobirà i els seus entorns, que recomano visitar a tothom qui no conegui la zona. En els meus temps guillerencs, a la masia d'El Sobirà hi havia restaurant i s'hi menjava força bé, a part d'haver-hi unes vistes impressionants. Per a qui no vulgui arribar tan lluny, a 5 km. de Santa Coloma i sense haver de fer pista de terra també hi ha Castanyet, un "no-arriba-a-poble" on si no l'han tancat hi ha un baret-restaurant força agradable.
dilluns, 3 de setembre del 2012
El blues de la reserva - Capítol 9
Món petit
Un noi indi pren una copa
de tot el que va matar el seu germà.
Un noi indi creua amb el cotxe la via del tren
després de mirar a banda i banda.
I arriba a la reserva,
on els supervivents estan obligats
a arreplegar els ossos i la sang,
mentre els morts veuen com el món es fa miques.
tornada:
Però és un món petit
no cal que hi paris atenció.
És la reserva,
a les notícies ni en fan menció.
Sí, és un món petit,
i cada dia és més petit, més petit, més petit.
Una noia índia desapareguda
mentre feia dit a l’autopista.
Una noia índia va sortir a la carretera
i un llop blanc se li va menjar el cor.
Una noia índia trobada nua vora el riu,
morta amb dos trets al cap.
Una altra que se’n va, una altra que se’n va,
i el nostre món s’omple amb tots els nostres morts.
(es repeteix la tornada)
Una setmana després que els Coyote
Springs tornessin d’amagat de Manhattan a la reserva índia spokane, en Junior
Polatkin va robar una escopeta de la furgoneta d’en Simon. En Junior no
n’entenia gens de calibres, però sabia que l’escopeta estava carregada. Sabia
que l’escopeta estava carregada perquè li ho havia dit en Simon. En Junior es
va penjar l’escopeta a l’espatlla i va pujar a la torre de l’aigua, que havia
estat buida gairebé tota la vida. Va mirar avall cap a la reserva, cap als
sostres de les cases d’HDU i del supermercat. Sota d’ell es va aplegar una
gentada, encerclant la torre. Va sentir les sirenes llunyanes dels cotxes de la
policia tribal i el va sorprendre que els pasmes ja estiguessin en camí.
En Junior es va despenjar l’escopeta.
Va notar la fusta suau i freda de la culata, la va recolzar a la reixa
metàl·lica del terra i va posar el front contra la boca del canó. Hi havia un
joc de nens així, va recordar en Junior, amb un bat de beisbol. Dret al lloc
del batedor, posaves un extrem del bat a terra i recolzaves el front a l’altre
extrem. Aleshores havies de donar voltes i voltes sobre el bat, una, dues, deu
vegades. Després havies de córrer des del lloc del batedor fins a la primera
base, fent esses com un borratxo. En Junior ho va recordar. Va treure el
fiador, va posar el polze contra el gallet i va sentir una lleugera tensió. En
Junior va prémer el gallet.
*
* *
Nota: per no tenir problemes per temes de drets d'autor, he decidit suprimir gran part dels capítols mentre miro de buscar alguna editorial interessada a publicar-lo. Si t'interessa llegir-lo, escriu-me a marc(arrova)barrobes.cat i te l'enviaré sencera.
dimarts, 7 d’agost del 2012
Badant
He adjuntat aquest
vídeo de només dos minuts i escaig per no avorrir ningú, perquè evidentment una
imatge mai no valdrà tant com mil paraules i encara menys com la sensació de la
contemplació en directe de les coses. Però l'adjunto perquè us feu una idea del
que pot ser passar-se mitja hora, una hora, badant, contemplant sense cap més
intenció que la de contemplar, de veure com les onades juguen amb aquestes
roques de l'antiga zona militar de l'Escala, de com no hi ha cap onada que
sigui igual que l'anterior, de com salten una roca i llepen la del darrere, que
amb el pas dels anys ha adquirit una forma de banyereta per la qual l'aigua
puja i baixa, rellisca, i tot i que en aquest vídeo ja li toca l'ombra, pocs
moments abans, o algun dia anterior que hi havia anat una mica més aviat, la
llum del sol s'hi reflecteix també de forma única cada mil·lèsima de segon,
depèn si la roca està coberta d'escuma després d'una onada grossa -en relació
amb la roca- o si entre onada i onada llisca com un rierol de muntanya roca
avall, fins que una nova onada torna a cobrir-la.
I no puc deixar de
pensar que sembla que això de badar sigui una cosa que estigui reservada a les
vacances, perquè la resta de l'any vivim un esclavatge d'horaris i obligacions
que no ens deixen ni temps de badar. De contemplar. De gaudir de l'antic i
perdut art de la contemplació. De fet, hi ha molta gent que ni tan sols durant
les vacances sap badar, que s'imposa horaris i obligacions, que no sap viure
sense “no fer res”. O que confon badar amb idiotitzar-se mirant la tele, que
evidentment no té res a veure.
L'art de badar
consisteix en això. En seure davant d'un dels milions d'espectacles que ens
ofereix la natura i deixar-se endur pels sentits: en aquest cas concret, la
visió de les onades, dels reflexos del sol, dels colors verd, blau i blanc de
la mar; escoltar el so de l'aigua picant contra la pedra, lliscant en la
ressaca que sembla que arrossegui els còdols; sentir a la punta de la llengua
la salabror que sura en l'ambient; i sobretot, gaudir a l'ànima de l'assossec
de la llibertat del dolce far niente, la dolçor de no fer res, de deixar
que els pensaments campin lliures o fins i tot desapareguin de la ment.
Somiar despert que
tu ets el mar, que balles i et gronxes davant de les roques de la costa, hi
llisques per damunt o hi trenques violentament, esquitxes i et desintegres per
tornar-te a unir amb tu mateix als pocs segons, que sents les pessigolles de
passar entre les pedres, que penses com seria de bonic poder formar onades
gegants que engolissin tots els merdosos que es fan el valent i t'empudeguen
amb les seves llanxes i iots fora-borda, per deixar només els velers, les
barques, els caiacs...
Com a reflexió
final, crec que potser ja aniria sent hora que ens rebel·léssim contra l'esclavatge
que ens imposa la societat, que aprenguéssim a viure sense presses, a
contemplar com a alternativa al consum suïcida, que ensenyéssim als nostres
fills i filles que un altre món és possible, que avorrir-se pot ser una
oportunitat meravellosa de contemplar, de gaudir veient com la brisa mou les
fulles dels arbres, com les gotes de pluja esquitxen a terra, com el sol
travessa lentament el cel des que surt fins que es pon, com la lluna cada dia
és un xic diferent del dia abans, i que
pot ser un món molt més senzill, sense teles ni internets, sense facebooks
ni tweets, sense mòbils ni tablets, un món de contemplació. Un
món de badocs.
divendres, 3 d’agost del 2012
La cultura segons un jove Josep Pla
Aprofitant els dies d'estiu a l'Escala, llegeixo el llibre Aigua de mar, un recull d'escrits de Josep Pla quan era jove (1918 més o menys), i m'ha encantat el següent fragment del relat titolat Un viatge frustrat:
"...Penso en la possibilitat que la vida a l'aire lliure, directa i sense límits, no sigui gaire compatible amb el determinat grau d'estupidesa i d'embeneitiment produït per la cultura intensiva. És a dir: la tragèdia és que arriba un moment en la vida en què només es pot tolerar el sol embotellat i l'aire descrit en els llibres. La cultura és una forma malaltissa de la vida."
Subscriure's a:
Missatges (Atom)


