Millor sense exèrcit

Sabia que tard o d'hora em tocaria estendre'm una mica més en l'argumentació a favor d'una Catalunya independent i sense exèrcit, però l'altre dia ja em va tocar respondre a un ANCero que em va deixar un comentari en el post La cara fosca de l'ANC posicionant-se a favor d'un estat militaritzat. Ja li vaig respondre breument, però com que és gairebé segur que els lectors de Plujademais no us mireu els comentaris de posts antics, he decidit reescriure la resposta en forma de post i una mica més ampliada.

 

Ara que molts catalans veiem clar que tard o d'hora -més aviat d'hora- serem un estat independent d'Espanya, ja hi ha molta gent que es planteja també com ha de ser aquest nou estat, si ha de pertànyer a la UE, participar a Eurovisió, tenir lliga de futbol pròpia i altres temes transcendents. I fa pocs dies, quan una colla d'intel·lectuals, artistes i patums diverses van presentar el seu manifest per una Catalunya sense exèrcit, de seguida es van aixecar veus (i també insults i desqualificacions) exigint que, com tots els estats "democràtics i moderns", havíem de tenir un exèrcit que pugui dissuadir els nostres enemics -hipotètics, de moment- d'envair-nos i sotmetre'ns per la força de les armes.

A mi, personalment, aquest argument de la dissuasió em sembla força pobre. Si un hipotètic enemic (Espanya? França? La Xina? El Marroc? Corea del Nord? L'Iran? Els Estats Units?) decidís envair-nos militarment, cal suposar que la seva força militar seria força superior a la nostra i que la presència d'un exèrcit petit d'un país també petit no faria prou per dissuadir-lo. De manera que, després de l'inevitable bany de sang, centenars de milers de morts -la immensa majoria civils- i destrucció a dojo, segurament hauríem d'acabar rendint-nos. O sigui que, si ens han d'envair igualment, si més no ens estalviarem les inevitables morts innocents i inútils que comporta tota guerra si ja d'entrada no tenim exèrcit

.  

 Esclar que també podríem seguir l'exemple d'altres "democràcies modernes" com podria ser la d'Israel -perquè és una democràcia, oi?-. Israel és un país petit, envoltat d'enemics -que ell mateix s'ha buscat i se segueix buscant amb afany des de la seva creació-. Per poder-se enfrontar amb aquests enemics, l'estat d'Israel ha decidit militaritzar-se fins al capdamunt. Ha establert un servei militar obligatori per a homes i dones durant 3 anys -i després 39 dies l'any per als homes fins als 51 anys d'edat, que aviat està dit- per poder mantenir un exèrcit prou nombrós perquè sigui 'dissuasiu' (uns 120.000 soldats en actiu i uns 600.000 reservistes, segons he llegit en un web del propi exèrcit israelià, en un país que té uns 7,2 milions d'habitants. És a dir, un 10% de la població militaritzada directament). Per si fos poc, Israel és un estat que viu per i per a la indústria militar -una indústria que per a la seva pròpia supervivència exigeix guerres contínuament, i si l'economia del país depèn de la indústria militar, la conclusió fàcil és que Israel necessita la guerra permanent per no fer fallida econòmica.

Així doncs, seguint el seu exemple podem crear una potent indústria armamentística -que alhora crearia milers de llocs de "treball"- encara que això ens obligui a fer la guerra (i no l'amor) contínuament perquè la mamella no deixi de rajar. Això no obstant, encara que tinguéssim un exèrcit tipus israelià, sempre hauríem de témer ser atacats amb armament nuclear, doncs hi ha molts 'possibles enemics' que en tenen. Per tant, potser ja estem tardant a començar a enriquir urani a Ascó i Vandellòs per poder aplicar també la 'dissuasió nuclear'.

   

L'exèrcit català mirant d'abatre un bombarder nuclear nord-coreà

Ah, espera, que ara que ja està desmuntat aquest argument de la "defensa" acabo de recordar l'altre argument a favor d'un exèrcit català, que seria el de poder col·laborar amb les nacions "amigues" en operacions dites cínicament de "defensa de la democràcia al món", "defensa dels drets humans" o altres eufemismes similars, com la que va dur a terme França a Mali ara fa poc, tot i que tècnicament Mali no és ara mateix una democràcia ni sembla que a ningú li importi gaire, i que el que sí que importava era assegurar l'abastiment d'urani del Níger i del Sahel en general a les centrals nuclears dels nostres 'voisins'. 

Els qui defensen aquesta segona justificació per tenir un exèrcit és evident que també estan a favor de continuar formant part de l'OTAN -una exigència 'sine qua non' d'altra banda per poder formar part de la Unió Europea, d'aquí el famós canvi d'opinió de Felipe González en el seu dia quan el referèndum. Un referèndum que, per qui no ho sàpiga, ho hagi oblidat o prefereixi fer-se'n el desentès, a Catalunya va guanyar el NO a l'OTAN (53,7% NO per 46,3% SÍ dels vots vàlids), tot i la campanya a favor de CiU, PSC i PP. Així doncs, l'exèrcit català "democràtic i modern", amb els seus amics "democràtics i moderns" de la UE, bombardejarà la població civil de Trípoli, Damasc o d'allà on calgui per continuar formant part del selecte grup de nacions "democràtiques" que se senten legitimades per aplicar la coerció a d'altres països si gosen apujar-nos el preu del petroli o el gas que ens han de vendre. Perquè no crec que ningú esperi que l'exèrcit català se'n vagi a bombardejar la Xina per veure si s'espavilen d'una vegada amb la qüestió dels drets humans i la democràcia, oi? 

 

Vinga, catalans que esteu a favor de l'exèrcit, una mica de seny!!! Us sona la paraula? No necessitarem exèrcit si no tenim enemics. I per no tenir enemics, cal invertir els diners en una diplomàcia seriosa que enforteixi els llaços comercials, culturals i de germanor amb unes relacions d'igualtat i concòrdia amb les altres nacions i deixeu-vos estar de romanços. I a més ens estalviaríem un munt de milers de milions d'euros que podrem invertir en ensenyament, sanitat, pensions, polítiques per combatre el canvi climàtic, R+D, etc.