El cas és que des de l'abril de l'any passat vaig decidir no treballar més per a dos dels tres estudis de doblatge que em donaven feina regularment (però no la paguen i el deute entre els dos és un nombre de cinc xifres...) i el nom dels quals no diré perquè se suposa que és il·legal i encara rebria més del que es rep quan et deuen més de deu mil euros. A veure si el 14 de març puc seguir via 'streaming' la xerrada que fan a l'APTIC sobre morositat.
Total, que des de l'abril m'he dedicat bàsicament a traduir llibres per a una editorial que sí que paga regularment, Ediciones B.
El primer per ordre cronològic va ser aquest: La devoció del sospitós X, de Keigo Higashino, que se suposa que ha venut milions d'exemplars al Japó (cosa que no sé si és gaire difícil, amb els milions de persones que viuen al Japó). Es tracta d'una novel·la policíaca, o negra, o un thriller -no sabria gaire distingir si hi ha diferència entre aquestes tres etiquetes- ambientada a Tòquio i els personatges principals de la qual són un físic que ajuda la policia i un matemàtic (el sospitós X del títol) sospitós d'encobrir un assassinat.
Em passa un fenomen curiós quan tradueixo llibres, i amb aquest em va passar especialment, que és que, durant el procés de traducció, el llibre pròpiament dit se'm fa una mica pesat; quan després repasso la traducció li començo a trobar la gràcia; i quan finalment me n'envien els dos exemplars que em toquen per contracte i me'l rellegeixo (encara que siguin fragments) em sembla encara més bo. Si a més després hi ha gent que se'l llegeix i et diu que li ha agradat, sents una mena d'inflor d'orgull per la part que et toca.
El segon llibre, que vaig començar a traduir durant les "vacances" a l'Escala -el concepte vacances per a un traductor autònom com jo és sempre relatiu- era una traducció del castellà al català de la novel·la El sepulcre del corb, de la mallorquina de naixement i resident a l'Empordà Núria Masot, un 'thriller medieval' -no sé si seria l'etiqueta exacta- amb cadàvers que surten a la llum, monjos espies i intrigues de palau i de convent. Ja he explicat alguna vegada que traduir del castellà al català té la dificultat de la velocitat, és a dir, que s'ha d'anar en compte de no voler anar massa ràpid i buscar sempre girs i expressions catalans per no caure en els calcs del castellà o que la traducció acabi semblant la versió catalana d'El Periódico. Em feia gràcia en el castellà l'ús d'insults i adjectius 'capitantruenistes', que de vegades no saps fins a quin punt es feien servir al segle XIII o simplement es fan servir ara perquè la ficció posterior sobre l'Edat Mitjana ens ha imposat aquesta visió hollywoodiana d'aquella època.
També a les anomenades 'novel·les històriques' de vegades et trobes amb algunes coses que t'agradaria que t'expliquessin millor, com ara que un monjo entra en una cova i "encén una espelma". I jo que penso: i com dimonis s'ho ha fet per encendre una espelma? Com encenien foc en aquella època? És evident que no tenien encenedors ni mistos... I em queda el dubte que, sent com és aquesta novel·la la quarta o cinquena d'una saga, potser l'autora ja ho havia explicat en alguna de les novel·les anteriors i per tant la culpa és meva per no haver-les llegit.
I per acabar:
En aquest cas no es tracta de ficció, sinó d'una curiosa biautobiografia dels germans Esther i Oscar Tusquets, editora i novel·lista ella, arquitecte, dissenyador i pintor ell. Com ja vaig explicar al post Llençols des d’un primer moment vaig demanar a l’editorial el contacte amb els autors per plantejar-los dubtes, cosa que em va donar l’oportunitat de conèixer fugaçment la casa de l’Oscar Tusquets, que em va confirmar la sospita que en el cas dels arquitectes no és bona la dita “el sabater és el més mal calçat i el sastre el més apedaçat”. A més també em va permetre consultar amb ell els dubtes que tenia, com si volia dir “la mare”, “la mama” o “la mamà”, “estat” o “sigut”, de manera que la traducció s’aproximés el màxim possible a la manera com s’expressa ell en català, o perquè em comentés que volia expressament que escrigués “glamour” i “glamourós” en lloc de “glamur” o “glamurós”, el seu nom Oscar sense accent obert ni tancat, o mantingués els noms de certes ciutats estrangeres en l’idioma original (München, Perugia...). O el títol mateix, Tiempos que fueron part d'una cita d'El Aleph, que resulta que està traduït al català per l'Avel·lí Artís Gener, i en la traducció corresponent a la cita diu 'temps que havien estat'. Com a mi, li va agradar més Temps que van ser, que és el títol amb el qual s'ha acabat publicant.
El llibre té un joc de tintes, negra per a l'Oscar i blava per a l'Esther, que es van alternant com en una mena de conversa entre els dos germans. Diu la gent que l'ha llegit que és millor la part que ha escrit l'Esther que la part que ha escrit l'Oscar, cosa que tindria la seva lògica tenint en compte que ella és novel·lista i ell no (tot i que també té llibres publicats). Però com que en aquesta vida sobre gustos no hi ha res escrit, pot haver-hi també qui, com jo, li sembli interessant precisament aquest canvi d'estil, més fantasiós en el cas d'ella, més sobri en el cas d'ell.
Com a nota final, i per recordar que els traductors som una casta generalment invisible, diré que en el cas de Temps que van ser, en Barril va entrevistar l'Esther i l'Oscar Tusquets al seu programa El cafè de la república i no va fer esment en cap moment al fet que el llibre estigués escrit originalment en castellà i traduït al català. Tal com va fer l'entrevista, semblava que l'haguessin escrit directament en català. De tot en diuen periodisme... I també encara he de veure un article del Punt Avui que em guarda ma mare sobre El sepulcre del corb, en el qual tampoc es fa esment del nom del traductor al català.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada