Llençols

Bé, després del 'tsunami' de cromos Amatller, torna la normalitat al bloc.

Aquesta setmana hi ha hagut dos ‘fils’ a la llista de correus de l’APTIC (Associació Professional de Traductors i Intèrprets de Catalunya) que m’han fet pensar en allò que es diu que la llengua catalana a cada bugada perd un llençol.

En un dels fils, una companya es trobava que havia de corregir un text que contenia la frase “pensar en la cartera”, i que com que no li semblava gaire genuïna, buscant en diccionaris havia trobat tota mena d’expressions que parlaven de la “butxaca”, però cap de la “cartera”. Algunes companyes li van explicar que era el lema electoral d’en Duran i Lleida, i jo vaig comentar que recordava el propi Duran explicant al Matí de Catalunya Ràdio precisament que això de “pensar en la cartera” era cosa dels publicistes de CiU, que ell sempre n’havia dit “pensar en la butxaca”. Imagino que potser els publicistes van trobar que l’expressió era “massa” genuïna i els va semblar que amb la “cartera” potser abastarien un ventall de possibles votants més ampli entre els castellanoparlants i els catanyoloparlants. O potser, influïts per la conya polonesa, els publicistes pensaven en la cartera de Ministre que diuen que tant vol en Duran i Lleida. Sigui com sigui, el que és evident és que no van tenir cap problema en vendre un llençol a canvi d’uns possibles vots de més.

L’altre fil venia per l’enllaç que algú havia enviat de la carta al director del diari El Punt/Avui, (enllaç que ara no trobo, però per sort la meva germana Glòria se’n va fer ressò i el podeu llegir reproduït -i comentat- al seu bloc) del traductor Pau Vidal queixant-se per les modificacions que el propi autor Jordi Sánchez havia fet ‘catanyolitzant’ la seva traducció i sense que ningú li’n digués res. És evident, i en això estic d’acord amb molts companys aptiquers, que el principal error ha estat de l’editor per no posar en contacte autor i traductor perquè es posessin d’acord amb el registre que volien utilitzar. Precisament ara fa ben poc he viscut un cas similar, traduint una autobiografia compartida dels germans Oscar i Esther Tusquets (arquitecte i editora, entre altres coses, respectivament), i des d’un primer moment vaig demanar a l’editorial el contacte amb els autors per plantejar-los dubtes, cosa que em va donar l’oportunitat de conèixer fugaçment la casa de l’Oscar Tusquets, que em va confirmar la sospita que en el cas dels arquitectes no és bona la dita “el sabater és el més mal calçat i el sastre el més apedaçat”. A més també em va permetre consultar amb ell els dubtes que tenia, com si volia dir “la mare”, “la mama” o “la mamà”, “estat” o “sigut”, de manera que la traducció s’aproximés el màxim possible a la manera com s’expressa ell en català, o perquè em comentés que volia expressament que escrigués “glamour” i “glamourós” en lloc de “glamur” o “glamurós”, el seu nom Oscar sense accent obert ni tancat, o mantingués els noms de certes ciutats estrangeres en l’idioma original (München, Perugia...). O el títol mateix, Tiempos que fueron part d'una cita de El Aleph, que resulta que està traduït al català per l'Avel·lí Artís Gener, i en la traducció corresponent a la cita diu 'temps que havien estat'. Com a mi, li va agradar més Temps que van ser, que serà el títol amb el qual es publicarà cap al febrer o març. I tan amics que vam acabar compartint una cervesa a la seva esplèndida cuina i conversant sobre temes comuns com el fet de ser pares de bessons (jo dues nenes de 10, ell nen i nena de 7).

Oscar Tusquets

Tornant a la polèmica Vidal-Sánchez, que ha tingut ressò en diverses llistes i blocs a la xarxa, hi ha qui dóna la raó al Jordi Sánchez amb l’argument que com a autor té tot el dret de fer-hi totes les modificacions que vulgui. Potser sí, però en aquest cas cal saber si el traductor està d’acord que figuri el seu nom al llibre com a presumpte autor d’aberracions de l’alçada d’un campanar. D’altra banda, si en Sánchez no s’ha sentit prou competent escrivint en català que ha fet traduir el seu llibre, com és que se sent prou competent per corregir la traducció d’en Vidal?

Jordi Sánchez

Pau Vidal

També hi ha qui defensa el ‘català’ d’en Sánchez, i per extensió de sèries com Plats Bruts, perquè diuen que és un català ‘fresc’, el català que es parla al carrer. Aquest català sense insults propis, de ‘capullus’ i ‘jilipollas’ (si almenys diguessin ‘gilipolles’ amb una ‘g’ fricativa...), aquest català que recorre sistemàticament a les frases fetes castellanes –com els tertulians de la ràdio-. Diuen que Plats Bruts va triomfar per aquest ‘català fresc i del carrer’, però personalment crec que Plats Bruts va triomfar –sobretot la primera temporada- pels personatges i situacions absurdes, delirants, perquè més tard en Jordi Sánchez va fer una altra sèrie (L’un per l’altre), amb el mateix “català fresc”, i no tenia gaire gràcia perquè els personatges eren massa exagerats i histriònics. Sempre quedarà el dubte de si Plats Bruts hagués tingut menys audiència si en lloc de ‘capullu’ haguessin dit ‘pallús’, ‘gamarús’ o algun altre insult nostrat.

Però en realitat, el català que es parla al carrer és encara pitjor, és un català que perd els pronoms febles a una velocitat esgarrifosa, un català que ‘es cau’. De vegades m’esgarrifa (hipersensible que és un per deformació professional) sentir algunes coses que diuen les meves filles. L’última és la substitució de quin/a/s/es directament pel ‘qué’ castellà. “Recull les joguines” “Qué joguines?” Fa poc em van caure els collons a terra quan va venir de visita el meu fillol Roger –Sato- de Montblanc, a una bona pila de quilòmetres de Sant Feliu de Codines, i també havia perdut el llençol dels ‘quins’. No sé què en pensaria en David Arnau, lingüista de TV3 que fa temps que es queixa per la presència cada cop més omnipresent del ‘qué’ en lloc del ‘que’ neutre (‘qué maco’, ‘qué bo’, o el gratuït ‘qué cabrón’ del Maragall polonès, que estic segur que hagués tingut segur la mateixa gràcia si hagués dit ‘que cabró’).

En David Arnau, com no és tan famós, no té gaires fotos a Internet

Potser d’aquí a deu anys, una colla d’actors joves i gamberros faran una sèrie on la gent ‘es caurà’, ‘s’anirà’, preguntarà 'qué mitjons m’he de posar?’, o dirà que ‘en casa del herrero cuchara de palo’ perquè li semblarà d’allò més estrambòtic i ‘poc fresc’ dir que ‘el sabater és el més mal calçat’. I serà un català que tindrà tant de català com l'Obama de negre, però hi haurà qui en seguirà dient català perquè la puresa està reservada al castellans i als blancs.

PD: He de confessar que jo també tinc molt brut i deixat el llençol de les frases fetes i dites, potser a força de sentir tertulians i periodistes que les diuen directament en castellà, i vaig haver de trucar la meva mare perquè a mi també em va venir al cap la cullera de fusta del ferrer castellà i desconeixia la poca cura en el calçat del sabater català.