És el cas de la sèrie documental Life in the Canopy, que es dirà Vivint al cobricel* de la selva o algun nom semblant (*TERMCAT dixit, no m’ho he inventat jo). Els principals protagonistes animals de la sèrie són els micos que podeu veure a les fotos, anomenats mangabeis de collaret blanc -Cercocebus torquatus-, habitants de l’encara força verge selva del Gabon, una selva costanera plena de lianes que va inspirar els escenaris de les històries de Tarzan (excepte Tarzan a Nova York, potser). La pròpia virginitat de la selva fa que els mangabeis siguin encara una espècie relativament poc coneguda, i vet aquí que a una primatòloga escocesa se li acut de fer-se una cabana dalt d’un arbre per observar-los i descobrir que, bàsicament, fan les mateixes coses que tots els altres micos, o sigui, viure en petits grups dirigits pel típic mascle dominant, menjar el que els ofereix la selva (aquí el gran descobriment és que en veuen un que s’està cruspint una pota de cranc) i defensar-se dels possibles predadors.
En definitiva, són molt ‘monos’ i cal protegir-los. De qui? La resposta suposo que és evident. Dels éssers humans. D’una banda, dels caçadors que els maten per la seva preuada carn, que als occidentals potser ens xoca perquè els micos només els coneixem del zoo i dels documentals, però per als africans són com qualsevol altre animal, és a dir manduca en potència. Encara que no són els caçadors africans els qui més amenacen els mangabeis, sinó que resulta que ‘cada setmana, les companyies europees de la fusta talen una extensió de selva equivalent a 25.000 camps de futbol.’ (més d'un milió de camps de futbol a l'any!)
Si parlem de companyies europees de la fusta, suposo que ràpidament a tots ens ve al cap aquella sueca de quatre lletres que tant vetlla per estimular la nostra capacitat constructiva. I aquí és on els documentals normalment callen, potser per estimular la nostra capacitat deductiva i que sigui l’espectador qui, individualment, s’adoni que aquells mobles a peces que compra amb benaurança còmplice estan tacats de sang de mangabei de collaret blanc i de moltes altres espècies.
Entre aquestes altres espècies, l’altre protagonista dels documentals: l’elefant africà de bosc -Loxodonta cyclotis de nom científic, mugami en idioma Tarzan-, que fins fa poc era considerat una subespècie de l’elefant de sabana, i que com a màxima curiositat té que viu a la selva, on els nadius li diuen ‘el jardiner’ per la seva capacitat de remodelar el paisatge, tant per la quantitat d’arbres que es carrega pel camí com perquè les seves tifarades són plenes de llavors de les fruites que es menja, de manera que allà on caga un elefant és molt probable que hi creixin noves plantes.
A banda d’això, com la resta d’elefants africans, viuen amenaçats pels furtius que els cacen per l’ivori dels seus ullals, que com ja sabeu serveix per fer tota mena d’objectes decoratius. Una mica seria com si vingués una civilització extraterrestre i exterminés els éssers humans perquè les nostres orelles els semblen boniques per fer-ne collarets o el nostre crani resulta ideal per fer-ne gerres de cervesa alienígena.
Una altra curiositat que comparteixen amb la resta dels elefants és que les femelles només estan ‘receptives’ entre tres i sis dies... CADA QUATRE ANYS! Això provoca que els mascles en zel tinguin poques oportunitats de desfogar-se, de manera que agafen unes emprenyades brutals i envesteixen contra tot el que troben per davant. L’expressió científica que no sentireu mai a cap documental és que van “mal follats”.
Per acabar, una queixa com a traductor i alhora consumidor de documentals. Us heu fixat mai que a les programacions dels diaris mai especifiquen quins documentals s’ofereixen? Normalment a TVC entren dins de programes com Planeta Terra i mai no pots saber què hi trobaràs (documentals en general, això segur, però podrien ser d’una tribu de la Mongòlia profunda o de la flora del desert d’Austràlia). Bé que als esports, per exemple, detallen exactament a quina hora fan tennis, a quina hora futbol i a quina els jocs olímpics d’hivern i no posen “De 15 a 20 hores, esports”. Els docus, en canvi, els promocionen ben poc, tan poc que de vegades no sé si els posen només perquè fa ‘culte’ i de televisió pública programar documentals. O sigui, que per saber quin dia faran aquests docus en concret s’ha d’anar mirant dia a dia al teletext o al tv3alacarta.
