Cromos 1929 - CE Sabadell i Real Madrid

Aquí va la tercera entrega de la col·lecció de Xocolates Amatller, amb el Centre d'Esports Sabadell i el Real Madrid. El Sabadell, com el Gimnàstic de Tarragona de l'entrada anterior, milita a la Segona Divisió A.

Ja haureu vist que els jugadors de tots els equips, encara que semblin clònics a primer cop d'ull, tenen algun toc diferent en els pentinats, les celles, els ulls... Potser és cosa dels colors, però sempre em va semblar que el del Real Madrid era un dels més lletjos, amb les celles gruixudes i cara de males puces.

Cromos 1929 - Gimnàstic de Tarragona i RCD Espanyol

Segon lliurament de la col·lecció, amb els cromos del Nàstic i dels periquitos. Ja de petit em sorprenia que el Nàstic fos el número 3 de la col·lecció, perquè llegint la informació tampoc és que l'any 29 el Nàstic fos res de l'altre món. Potser té a veure amb el fet que el patrocinador (Xocolates Amatller) fos català, perquè 19 dels 50 equips de la col·lecció són catalans.

Cromos 1929 - Athlètic de Bilbao i FC Barcelona

Començo avui una nova etiqueta dedicada a reproduir una col·lecció de cromos -50- de l'any 1929 de Xocolates Amatller que corria per la casa que té (encara) la meva família a Gandesa i que sempre m'havia fascinat, tant pel que fa als equips coneguts com als desconeguts. Per fer-ho llarg, els aniré exposant al bloc de 2 en 2, així em garanteixo 25 entrades. Avui, per començar, l'Athlètic i el Barça.

La ignorància ens fa pirates?

No sabia ben bé com titular aquesta entrada, que enllaço amb un vídeo que parla de la situació a la banya d'Àfrica, dels famosos 'pirates somalis' i de com el sistema capitalista ens porta, amb el nostre vistiplau més o menys tàcit en forma de consumidors i votants ignorants (o que preferim fer-nos l'orni tot i conèixer la realitat, abans d'abandonar aquest estil de vida de maharahàs al que ens hem acostumat). Havia pensat de carregar contra la Carme Chacón, que té un paper destacadíssim en el fet que siguem còmplices d'aquestes atrocitats. El vídeo en qüestió es diu Piratas!, dura uns 23 minuts i està dirigit per Juan Falqué.



PD. Quan vaig començar el blog i l'etiqueta 'kleenex', tenia més la idea fer coses com al Kleenex original de la revista Mocador, mirant de fer conya marinera amb la realitat, però en aquest cas, com en molts altres, l'etiqueta s'ha convertit en un cul-de-sac per a tota mena de temes de denúncia político-social-ambiental-i-tal. Un cop vist el vídeo, només se m'acut de dir que la Carme Chacón és una criminal i que a més ens converteix a tots els ciutadans de l'estat espanyol en còmplices pel fet de tenir-la (per grat o per força) com a ministra de la Guerra i bastant possiblement pel fet de consumir peix capturat il·lícitament a les costes d'un país que es mor de gana.

La banca, el frau fiscal i el New York Times

Reprodueixo a continuació un interessant article que he traduït al català de Vicenç Navarro, ex catedràtic d'Economia Aplicada a la Universitat de Barcelona i actualment catedràtic de Ciències Polítiques i Socials a la Pompeu Fabra. També és professor de Polítiques Públiques a la John Hopkins University (Baltimore, EUA). En l'article, critica la manca de cobertura de temes de frau fiscal per part dels mitjans de més difusió de l’estat espanyol, resultat de l’enorme influència que té la banca sobre aquests mitjans, essent la banca i els banquers alguns dels qui més contribueixen a aquest frau.

El Blues de la Reserva - Capítol 6

Caure i fer-se miques
Conec una dona, índia en l’ànima
que es passa els powwows ballant sola
Se sent sola, i de vegades plora
i vessa la tristor al pa que fregeix

Conec una dona, índia en els ulls
amb sang índia al cor i llàgrimes índies quan plora
Té por i de vegades s’estremeix
però la seva medicina no deixarà mai que es trenqui

tornada:
Però no vol cap guerrer ni cap valent
ni vol cap renegat que vagi a la tomba abans d’hora
No li cal cap cavall robat, no li cal cap cor robat
no li cal cap indi que caigui i es faci miques

Conec una dona, índia a les mans
que vol que canti, que vol que dansi
És fora esperant-me, faci el temps que faci
I jo travessaria els llamps per portar-li una ploma

(es repeteix la tornada)

* * *

En Robert Johnson seia en un balancí al porxo de casa de la Gran Mama. Al balancí de la Gran Mama. No en tenia ni idea d’on havia anat ella. La Gran Mama sempre se n’anava sense avisar.

Nota: per no tenir problemes per temes de drets d'autor, he decidit suprimir gran part dels capítols mentre miro de buscar alguna editorial interessada a publicar-lo. Si t'interessa llegir-lo, escriu-me a marc(arrova)barrobes.cat i te l'enviaré sencera.

L'illa de les flors (o quan els porcs passen per davant de les persones)

Aquest mes d'agost, mentre jo era de vacances a l'Escala, els companys de l'Assemblea d'Indignats de Sant Feliu de Codines van dedicar els vespres dels dijous a fer 'cinefòrums' amb documentals i posterior debat sobre diferents temàtiques: el sistema financer, medi ambient, energies i ordre mundial. Un dels documentals que s'hi van passar va ser un curt brasiler anomenat L'illa de les flors, de Jorge Furtado, deu minuts i escaig narrats amb originalitat per mostrar-nos com pot arribar a ser de crua l'existència per alguns congèneres. A falta de versió en català, feu clic aquí si voleu veure la versió original brasilera (que s'entén perfectament), o aquí si preferiu la versió doblada al castellà.