2
Tractats
Escolta’m, escolta’m, escolta’m
Algú trenca una promesa en ferm
algú trenca el teu cor cansat
La lluna parteix el sol en dos
l’amor et pot partir per la meitat
tornada:
Què vols del teu pare?
Què vols del teu germà?
Què vols de la teva germana?
Què vols de la teva mare?
Els tractats mai no recorden,
donen i prenen fins que es desfan
Els tractats mai no es rendeixen
estic segur que els tractats que signem
trencaran el cor d’aquest indi
No sé què vull de l’amor
només sé que és complicat
Només sé el que se sent,
és com signar un tractat
(es repeteix la tornada)
Només sé que és complicat
és com signar un tractat
En Thomas, en Víctor i en Junior assajaven a la botiga de queviures de la Irene. Tot i que feia anys que havien clausurat i tapiat l’edifici per perillós, encara tothom en deia ca la Irene. La banda entrava arrossegant-se per un forat de la paret del darrera i assajava durant un munt d’hores seguides. En Thomas es va gastar la major part dels estalvis en un baix i un amplificador per a ell i una bateria per a en Junior. En Víctor es posava guants per tocar la guitarra d’en Robert Johnson, però continuava patint cremades i rascades lleus. Al principi, a en Thomas li amoïnava que el seu baix amplificat i la bateria d’en Junior tapessin la guitarra acústica, però en Víctor podria haver xutat la guitarra per tota la sala i hauria seguit sonant prou bé. Fins i tot sense amplificador ni micròfons, la guitarra d’en Robert Johnson omplia la sala.
Nota: per no tenir problemes per temes de drets d'autor, he decidit suprimir gran part dels capítols mentre miro de buscar alguna editorial interessada a publicar-lo. Si t'interessa llegir-lo, escriu-me a marc(arrova)barrobes.cat i te l'enviaré sencera.
dissabte, 13 de març del 2010
divendres, 12 de març del 2010
Cazatormentas i Caza Peligrosa
Escric aquesta entrada per confessar-me públicament (sort que no ho llegirà ningú) d'un pecat d'esquirolisme i de rebentar preus que també em comprometo públicament a no repetir.
Es tracta de dos capítols de cadascuna de les sèries del títol, a traduir de l'anglès al castellà per al client final Discovery Channel.
Es tracta de dos capítols de cadascuna de les sèries del títol, a traduir de l'anglès al castellà per al client final Discovery Channel.
Independència i Unió Europea?
Hola, enceto una nova secció que no sabia si titular 'Opinió', 'Jo també vull ser tertulià', 'Cul-de-sac', 'Parides'... al final es diu 'Kleenex' com a homenatge a aquella secció de la revista Mocador que tant havia triomfat en el seu moment en el petit món de l'antimilitarisme radical.
Avui començo amb una reflexió sobre la recent consulta ciutadana sobre si els catalans volem la independència de Catalunya. A Sant Feliu de Codines, el poble on visc exiliat de la Barcelona post-Olímpica, la consulta es va celebrar en aquesta segona tongada del 28-F. He de dir d'entrada que em declaro independentista possibilista, perquè diguem que no crec en les fronteres, però tal com està el panorama no sembla que l'abolició de fronteres pugui ser viable a curt termini. En canvi, dins l'actual frontera de l'Estat Espanyol, el futur de Catalunya sembla força negre en molts aspectes, sobretot pel que fa a la supervivència de la llengua catalana.
Avui començo amb una reflexió sobre la recent consulta ciutadana sobre si els catalans volem la independència de Catalunya. A Sant Feliu de Codines, el poble on visc exiliat de la Barcelona post-Olímpica, la consulta es va celebrar en aquesta segona tongada del 28-F. He de dir d'entrada que em declaro independentista possibilista, perquè diguem que no crec en les fronteres, però tal com està el panorama no sembla que l'abolició de fronteres pugui ser viable a curt termini. En canvi, dins l'actual frontera de l'Estat Espanyol, el futur de Catalunya sembla força negre en molts aspectes, sobretot pel que fa a la supervivència de la llengua catalana.
dilluns, 22 de febrer del 2010
Els enemics de la República Independent de casa teva
Sempre m’ha agradat traduir documentals, tot i la complicació que suposa de vegades trobar la traducció del nom d’algun animaló exòtic, però m’agrada sobretot per llegir entre línies el que s’hi explica.
És el cas de la sèrie documental Life in the Canopy, que es dirà Vivint al cobricel* de la selva o algun nom semblant (*TERMCAT dixit, no m’ho he inventat jo). Els principals protagonistes animals de la sèrie són els micos que podeu veure a les fotos, anomenats mangabeis de collaret blanc -Cercocebus torquatus-, habitants de l’encara força verge selva del Gabon, una selva costanera plena de lianes que va inspirar els escenaris de les històries de Tarzan (excepte Tarzan a Nova York, potser). La pròpia virginitat de la selva fa que els mangabeis siguin encara una espècie relativament poc coneguda, i vet aquí que a una primatòloga escocesa se li acut de fer-se una cabana dalt d’un arbre per observar-los i descobrir que, bàsicament, fan les mateixes coses que tots els altres micos, o sigui, viure en petits grups dirigits pel típic mascle dominant, menjar el que els ofereix la selva (aquí el gran descobriment és que en veuen un que s’està cruspint una pota de cranc) i defensar-se dels possibles predadors.
En definitiva, són molt ‘monos’ i cal protegir-los. De qui? La resposta suposo que és evident. Dels éssers humans. D’una banda, dels caçadors que els maten per la seva preuada carn, que als occidentals potser ens xoca perquè els micos només els coneixem del zoo i dels documentals, però per als africans són com qualsevol altre animal, és a dir manduca en potència. Encara que no són els caçadors africans els qui més amenacen els mangabeis, sinó que resulta que ‘cada setmana, les companyies europees de la fusta talen una extensió de selva equivalent a 25.000 camps de futbol.’ (més d'un milió de camps de futbol a l'any!)
Si parlem de companyies europees de la fusta, suposo que ràpidament a tots ens ve al cap aquella sueca de quatre lletres que tant vetlla per estimular la nostra capacitat constructiva. I aquí és on els documentals normalment callen, potser per estimular la nostra capacitat deductiva i que sigui l’espectador qui, individualment, s’adoni que aquells mobles a peces que compra amb benaurança còmplice estan tacats de sang de mangabei de collaret blanc i de moltes altres espècies.
Entre aquestes altres espècies, l’altre protagonista dels documentals: l’elefant africà de bosc -Loxodonta cyclotis de nom científic, mugami en idioma Tarzan-, que fins fa poc era considerat una subespècie de l’elefant de sabana, i que com a màxima curiositat té que viu a la selva, on els nadius li diuen ‘el jardiner’ per la seva capacitat de remodelar el paisatge, tant per la quantitat d’arbres que es carrega pel camí com perquè les seves tifarades són plenes de llavors de les fruites que es menja, de manera que allà on caga un elefant és molt probable que hi creixin noves plantes.
A banda d’això, com la resta d’elefants africans, viuen amenaçats pels furtius que els cacen per l’ivori dels seus ullals, que com ja sabeu serveix per fer tota mena d’objectes decoratius. Una mica seria com si vingués una civilització extraterrestre i exterminés els éssers humans perquè les nostres orelles els semblen boniques per fer-ne collarets o el nostre crani resulta ideal per fer-ne gerres de cervesa alienígena.
Una altra curiositat que comparteixen amb la resta dels elefants és que les femelles només estan ‘receptives’ entre tres i sis dies... CADA QUATRE ANYS! Això provoca que els mascles en zel tinguin poques oportunitats de desfogar-se, de manera que agafen unes emprenyades brutals i envesteixen contra tot el que troben per davant. L’expressió científica que no sentireu mai a cap documental és que van “mal follats”.
Per acabar, una queixa com a traductor i alhora consumidor de documentals. Us heu fixat mai que a les programacions dels diaris mai especifiquen quins documentals s’ofereixen? Normalment a TVC entren dins de programes com Planeta Terra i mai no pots saber què hi trobaràs (documentals en general, això segur, però podrien ser d’una tribu de la Mongòlia profunda o de la flora del desert d’Austràlia). Bé que als esports, per exemple, detallen exactament a quina hora fan tennis, a quina hora futbol i a quina els jocs olímpics d’hivern i no posen “De 15 a 20 hores, esports”. Els docus, en canvi, els promocionen ben poc, tan poc que de vegades no sé si els posen només perquè fa ‘culte’ i de televisió pública programar documentals. O sigui, que per saber quin dia faran aquests docus en concret s’ha d’anar mirant dia a dia al teletext o al tv3alacarta.
És el cas de la sèrie documental Life in the Canopy, que es dirà Vivint al cobricel* de la selva o algun nom semblant (*TERMCAT dixit, no m’ho he inventat jo). Els principals protagonistes animals de la sèrie són els micos que podeu veure a les fotos, anomenats mangabeis de collaret blanc -Cercocebus torquatus-, habitants de l’encara força verge selva del Gabon, una selva costanera plena de lianes que va inspirar els escenaris de les històries de Tarzan (excepte Tarzan a Nova York, potser). La pròpia virginitat de la selva fa que els mangabeis siguin encara una espècie relativament poc coneguda, i vet aquí que a una primatòloga escocesa se li acut de fer-se una cabana dalt d’un arbre per observar-los i descobrir que, bàsicament, fan les mateixes coses que tots els altres micos, o sigui, viure en petits grups dirigits pel típic mascle dominant, menjar el que els ofereix la selva (aquí el gran descobriment és que en veuen un que s’està cruspint una pota de cranc) i defensar-se dels possibles predadors.
En definitiva, són molt ‘monos’ i cal protegir-los. De qui? La resposta suposo que és evident. Dels éssers humans. D’una banda, dels caçadors que els maten per la seva preuada carn, que als occidentals potser ens xoca perquè els micos només els coneixem del zoo i dels documentals, però per als africans són com qualsevol altre animal, és a dir manduca en potència. Encara que no són els caçadors africans els qui més amenacen els mangabeis, sinó que resulta que ‘cada setmana, les companyies europees de la fusta talen una extensió de selva equivalent a 25.000 camps de futbol.’ (més d'un milió de camps de futbol a l'any!)
Si parlem de companyies europees de la fusta, suposo que ràpidament a tots ens ve al cap aquella sueca de quatre lletres que tant vetlla per estimular la nostra capacitat constructiva. I aquí és on els documentals normalment callen, potser per estimular la nostra capacitat deductiva i que sigui l’espectador qui, individualment, s’adoni que aquells mobles a peces que compra amb benaurança còmplice estan tacats de sang de mangabei de collaret blanc i de moltes altres espècies.
Entre aquestes altres espècies, l’altre protagonista dels documentals: l’elefant africà de bosc -Loxodonta cyclotis de nom científic, mugami en idioma Tarzan-, que fins fa poc era considerat una subespècie de l’elefant de sabana, i que com a màxima curiositat té que viu a la selva, on els nadius li diuen ‘el jardiner’ per la seva capacitat de remodelar el paisatge, tant per la quantitat d’arbres que es carrega pel camí com perquè les seves tifarades són plenes de llavors de les fruites que es menja, de manera que allà on caga un elefant és molt probable que hi creixin noves plantes.
A banda d’això, com la resta d’elefants africans, viuen amenaçats pels furtius que els cacen per l’ivori dels seus ullals, que com ja sabeu serveix per fer tota mena d’objectes decoratius. Una mica seria com si vingués una civilització extraterrestre i exterminés els éssers humans perquè les nostres orelles els semblen boniques per fer-ne collarets o el nostre crani resulta ideal per fer-ne gerres de cervesa alienígena.
Una altra curiositat que comparteixen amb la resta dels elefants és que les femelles només estan ‘receptives’ entre tres i sis dies... CADA QUATRE ANYS! Això provoca que els mascles en zel tinguin poques oportunitats de desfogar-se, de manera que agafen unes emprenyades brutals i envesteixen contra tot el que troben per davant. L’expressió científica que no sentireu mai a cap documental és que van “mal follats”.
Per acabar, una queixa com a traductor i alhora consumidor de documentals. Us heu fixat mai que a les programacions dels diaris mai especifiquen quins documentals s’ofereixen? Normalment a TVC entren dins de programes com Planeta Terra i mai no pots saber què hi trobaràs (documentals en general, això segur, però podrien ser d’una tribu de la Mongòlia profunda o de la flora del desert d’Austràlia). Bé que als esports, per exemple, detallen exactament a quina hora fan tennis, a quina hora futbol i a quina els jocs olímpics d’hivern i no posen “De 15 a 20 hores, esports”. Els docus, en canvi, els promocionen ben poc, tan poc que de vegades no sé si els posen només perquè fa ‘culte’ i de televisió pública programar documentals. O sigui, que per saber quin dia faran aquests docus en concret s’ha d’anar mirant dia a dia al teletext o al tv3alacarta.
dissabte, 6 de febrer del 2010
Heidi i els veterans del Vietnam
Inauguro aquí una nova secció del meu bloc, que dedicaré a comentar (i desfogar-me per) les traduccions que m'hagin caigut en sort.
En aquest cas es tracta de la pel·li Missing in America, que he proposat traduir com a Desapareguts a Amèrica, però com en castellà es va estrenar (no sé on, al cine no ho crec) com a Missing in America, suposo que ens abaixarem els pantalons com sempre i es dirà Missing in America.
En aquest cas es tracta de la pel·li Missing in America, que he proposat traduir com a Desapareguts a Amèrica, però com en castellà es va estrenar (no sé on, al cine no ho crec) com a Missing in America, suposo que ens abaixarem els pantalons com sempre i es dirà Missing in America.
dimarts, 19 de gener del 2010
Un còmic molt recomanable: Pinocchio
Aquest Nadal, el tió em va cagar un parell de còmics molt interessants i molt diferents entre ells. El còmic al que em referiré en aquesta entrada és Pinocchio, del francès Winshluss (pseudònim de Vincent Paronnaud), una revisió del clàssic conte del florentí Carlo Collodi.
Tampoc sóc massa original ara aquí cantant les excel·lències d'aquest còmic, que l'any passat va guanyar el prestigiós premi al millor àlbum al Festival de la Bande Dessinée d'Angoulême, que vindria a ser l'Òscar a la millor pel·lícula del món dels còmics.
L'autor reconverteix el ninot de fusta en un robot originalment concebut amb fins militars, però el seu destí es veu alterat quan se li posa d'okupa al cervell un tal 'Pepito Cucaracha'. A partir d'aquí, un munt de personatges i vides creuades -on destaca la història paral·lela de la Blancaneu i els set nans gens disneyans-, amb canvis d'estil de dibuix que fan que quan fulleges el llibre per primera vegada puguis pensar que és obra de més d'un dibuixant, converteixen Pinocchio en una lectura molt recomanable.
L'única pega, com acostuma a passar en aquest petit país, és que no s'ha traduït al català. Però bé, sembla que només al cinema es pot exigir la paritat de català i castellà, i en canvi en d'altres àmbits ens hi hem de posar fulles. Ja escriuré alguna entrada sobre el tema...
dilluns, 4 de gener del 2010
El follet i la fantasma v2.0
A continuació reprodueixo un conte eròtic que vaig escriure pel 1r concurs de narració breu i poesia d'Ona Codinenca (la ràdio de Sant Feliu de Codines) i que havia estat seleccionat entre els finalistes, però va ser descartat en haver guanyat jo també el premi de poesia (que potser un altre dia reproduiré). La revetlla de cap d'any del 2008/9 va ser radiada per Ona Codinenca dins de l'especial de Cap d'Any. Evidentment, part de la gràcia està en conèixer la llegenda original del Follet i la Fantasma de Sant Feliu.
FF - v2.0
Tot va començar amb un número equivocat. El telèfon va sonar tres cops durant la nit i la veu a l’altra banda va demanar per algú que no era ell.
- Manel? – va inquirir una veu de dona.
- Mmm?! – va rondinar ell abans de fer un immens badall.
- Manel, sóc jo. Perdona que et truqui tan tard, però et necessito amb urgència.
- Grmpf – va grunyir ell -. Em sembla que t’equivoques de número.
- No, no m’equivoco, Manel, no em vulguis enredar – va replicar ella, sorneguera.
Aquella resposta el va despertar de cop, tot i ser quarts de dues de la matinada d’un dimarts, no tant perquè insistís en dir-li Manel com per la sensualitat encesa d’aquella veu femenina.
- Com dius? – va aconseguir balbucejar.
- Vine de seguida i no te’n penediràs. El meu cos necessita un home, i si no véns tu m’ho faré amb el primer que passi.
Allò va ser definitiu. De sobte es va adonar que el comandament central del seu cos passava del cervell a l’entrecuix, que havia adquirit unes dimensions importants.
- On ets? – va preguntar amb l’esperança, ja que no era en Manel, de poder ser “el primer que passi”.
- Em trobaràs al final del carrer dels Segadors, el carrer sense asfaltar que hi ha al damunt del Cívic. Vine tan aviat com puguis, que vaig molt calenta.
- Vinc de seguida! – va cridar mentre penjava el telèfon.
Mentre es vestia a corre-cuita, empès per la tibantor del seu membre, va dubtar de la bogeria de tot plegat. Aquella veu tan excitantment sexual no assegurava de cap manera que la noia en qüestió fos de bon veure. Esclar que, des que s’havia separat, ja feia més d’un any i mig que no sucava el melindro i es podia conformar amb gairebé qualsevol cosa. I a més, sempre era a temps de dir que no.
L’altre problema era que tenia el cotxe al mecànic, i des dels Saulons on vivia fins al carrer Segadors hi havia un bon tros per anar-hi a peu. A veure si no aconseguiria ser “el primer que passi”! És per això que quan va sortir al carrer i va veure aquella Vespino sense lligar que hi havia al davant de la porta de casa seva, no va dubtar a pujar-hi i engegar-la.
– Deu ser la moto de la veïna, la ‘burra’, que li diu ella – va pensar mentre baixava cap a la carretera per enfilar el carrer Agustí Santacruz amunt -. Com que hi ha confiança, després ja l’hi tornaré.
A l’alçada de la rotonda, però, va observar que aquella moto no era pas la ‘burra’ de la seva veïna Antònia, sinó una Honda Shadow de 125 cc. Potser amb l’excitació de tot plegat no s’hi havia fixat bé. La qüestió és que la moto cada cop corria més, i allò li va produir una forta pujada d’adrenalina. Perquè a més, mentre passava per davant de can Trista va veure que en realitat la moto era una Suzuki Intruder de 250 cc. En aquell moment va dubtar si tot allò era autèntic o era un somni, però la sensació de velocitat era tan real que no va poder reprimir un xiscle de pura excitació, al més pur estil apatxe.
Quan va sortir del carrer Travessia per baixar cap al Cívic ja portava una Honda RC com la que conduïa en Dani Pedrosa quan va guanyar a Xerez, que a més semblava que anava sola. No entenia a què es devia aquell prodigi, però el que era segur és que seria “el primer que passi”, sobretot per l’hora que era. La moto va enfilar el carrer Segadors a més de 200 per hora, i quan passava pel costat de la riera va frenar sola, en sec, fent una cabriola de manera que ell va sortir disparat cap a la timba. Mentre queia precipici avall, va veure una silueta femenina semitransparent, amb la roba blanca i els cabells també blancs, fantasmagòrica, que reia a cor que vols. La patacada va ser tremenda, i mentre sentia com s’escolaven els últims brins de vida del seu cos, va veure dalt de tot que la moto es transformava en una mena d’ase imponent, que parlava amb la dona fantasmagòrica.
- Ho veus com t’ho deia, que ens havíem de reciclar? – va dir l’ase.
- Potser sí, que tenies raó – va contestar la Fantasma -. Demà mateix m’apunto a un curset d’informàtica, a veure si aconsegueixo dominar el Messenger per entrar als xats i blogs de Sant Feliu i els podem engalipar a grapats, com als vells temps.
FI
Tot va començar amb un número equivocat. El telèfon va sonar tres cops durant la nit i la veu a l’altra banda va demanar per algú que no era ell.
- Manel? – va inquirir una veu de dona.
- Mmm?! – va rondinar ell abans de fer un immens badall.
- Manel, sóc jo. Perdona que et truqui tan tard, però et necessito amb urgència.
- Grmpf – va grunyir ell -. Em sembla que t’equivoques de número.
- No, no m’equivoco, Manel, no em vulguis enredar – va replicar ella, sorneguera.
Aquella resposta el va despertar de cop, tot i ser quarts de dues de la matinada d’un dimarts, no tant perquè insistís en dir-li Manel com per la sensualitat encesa d’aquella veu femenina.
- Com dius? – va aconseguir balbucejar.
- Vine de seguida i no te’n penediràs. El meu cos necessita un home, i si no véns tu m’ho faré amb el primer que passi.
Allò va ser definitiu. De sobte es va adonar que el comandament central del seu cos passava del cervell a l’entrecuix, que havia adquirit unes dimensions importants.
- On ets? – va preguntar amb l’esperança, ja que no era en Manel, de poder ser “el primer que passi”.
- Em trobaràs al final del carrer dels Segadors, el carrer sense asfaltar que hi ha al damunt del Cívic. Vine tan aviat com puguis, que vaig molt calenta.
- Vinc de seguida! – va cridar mentre penjava el telèfon.
Mentre es vestia a corre-cuita, empès per la tibantor del seu membre, va dubtar de la bogeria de tot plegat. Aquella veu tan excitantment sexual no assegurava de cap manera que la noia en qüestió fos de bon veure. Esclar que, des que s’havia separat, ja feia més d’un any i mig que no sucava el melindro i es podia conformar amb gairebé qualsevol cosa. I a més, sempre era a temps de dir que no.
L’altre problema era que tenia el cotxe al mecànic, i des dels Saulons on vivia fins al carrer Segadors hi havia un bon tros per anar-hi a peu. A veure si no aconseguiria ser “el primer que passi”! És per això que quan va sortir al carrer i va veure aquella Vespino sense lligar que hi havia al davant de la porta de casa seva, no va dubtar a pujar-hi i engegar-la.
– Deu ser la moto de la veïna, la ‘burra’, que li diu ella – va pensar mentre baixava cap a la carretera per enfilar el carrer Agustí Santacruz amunt -. Com que hi ha confiança, després ja l’hi tornaré.
A l’alçada de la rotonda, però, va observar que aquella moto no era pas la ‘burra’ de la seva veïna Antònia, sinó una Honda Shadow de 125 cc. Potser amb l’excitació de tot plegat no s’hi havia fixat bé. La qüestió és que la moto cada cop corria més, i allò li va produir una forta pujada d’adrenalina. Perquè a més, mentre passava per davant de can Trista va veure que en realitat la moto era una Suzuki Intruder de 250 cc. En aquell moment va dubtar si tot allò era autèntic o era un somni, però la sensació de velocitat era tan real que no va poder reprimir un xiscle de pura excitació, al més pur estil apatxe.
Quan va sortir del carrer Travessia per baixar cap al Cívic ja portava una Honda RC com la que conduïa en Dani Pedrosa quan va guanyar a Xerez, que a més semblava que anava sola. No entenia a què es devia aquell prodigi, però el que era segur és que seria “el primer que passi”, sobretot per l’hora que era. La moto va enfilar el carrer Segadors a més de 200 per hora, i quan passava pel costat de la riera va frenar sola, en sec, fent una cabriola de manera que ell va sortir disparat cap a la timba. Mentre queia precipici avall, va veure una silueta femenina semitransparent, amb la roba blanca i els cabells també blancs, fantasmagòrica, que reia a cor que vols. La patacada va ser tremenda, i mentre sentia com s’escolaven els últims brins de vida del seu cos, va veure dalt de tot que la moto es transformava en una mena d’ase imponent, que parlava amb la dona fantasmagòrica.
- Ho veus com t’ho deia, que ens havíem de reciclar? – va dir l’ase.
- Potser sí, que tenies raó – va contestar la Fantasma -. Demà mateix m’apunto a un curset d’informàtica, a veure si aconsegueixo dominar el Messenger per entrar als xats i blogs de Sant Feliu i els podem engalipar a grapats, com als vells temps.
FI
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
