Recentment he tingut l'oportunitat de retrobar-me amb el món de la traducció literària amb la novel·la Queen's Gambit, que segurament a molts us sonarà de l'adaptació en forma de sèrie que es pot veure a Netflix.
Com tants altres autònoms, la veritat és que amb la crisi de la Covid-19 vaig tenir uns mesos entre el juliol i l'octubre bastant fluixos de feina, la qual cosa em va portar a fer un enviament força general de currículums a possibles clients, entre els quals i sobretot a les editorials catalanes. I a mitjan octubre en vaig recollir un primer fruit amb la proposta per traduir amb urgència un llibre d'assaig sobre el canvi climàtic a mitges amb un altre traductor per a Llibres a l'Abast, del Grup 62 (i que comentaré quan el publiquin).
El cas és que un parell de setmanes després -i quan ja havia recuperat la "normalitat" de feina amb la traducció d'una sèrie de dibuixos per al Canal Super3 i algunes feinetes menors- un matí vaig trobar un missatge al correu electrònic amb el títol "Gambit de dama", que quan el vaig obrir era una proposta de traducció urgent (que ja no sé si és una redundància) de la novel·la de Walter Tevis per a l'editorial Columna, també del Grup 62.
Em vaig estar una bona estona pensant-m'ho, perquè no podia dir que sí perquè no podria complir els terminis que em proposaven, ni podia dir que no a la primera traducció que m'oferien d'una editorial de prestigi com és Columna... i per tant vaig contestar que si de cas en podia assumir la meitat. La meva gran sort va ser que un altre traductor (Jordi Boixadós) els havia dit si fa no fa el mateix i per tant la vam fer a mitges. Li vaig deixar triar a ell quina meitat volia i va triar la primera, o sigui que jo vaig traduir els capítols del 8 al 14.
La primera cosa que em vaig trobar és que, com que no he vist la sèrie -tot i que la tenia pendent com a aficionat als escacs que té Netflix a casa-, i no li podia demanar a en Jordi Boixadós gaire cosa perquè començàvem alhora i per tant ell encara no sabia tampoc gaire res dels personatges, tractaments i situacions dels primers episodis, em va tocar posar-me al dia amb l'ajuda dels fills de la meva amiga Pau -la Laia i el Martí- que sí que havien vist la sèrie i em van explicar més o menys la trama fins que la protagonista viatja a Mèxic, que és on m'hi posava jo. El que hagués de passar després m'estimava més no saber-ho. Tampoc vaig voler mirar la sèrie, primer perquè no tenia temps i segon per no contaminar-me per la traducció castellana.
La novel·la -i la sèrie, esclar- explica la història fictícia de la Beth Harmon, una noia òrfena amb una ment privilegiada per jugar a escacs. I, naturalment, a la novel·la hi ha molta teca relacionada amb els escacs, en alguns casos la narració de trossos de partides o també expressions concretes que tot i ser aficionat als escacs se m'escapen. De manera que vaig decidir buscar assessorament, a banda de la pàgina del Termcat de terminologia d'escacs, i el president del club d'escacs del meu poble -Sant Feliu de Codines-, l'Eloi Nortes, em va donar el contacte d'en Josep Serra, vicepresident de la Federació Catalana d'Escacs, que molt amablement va anar responent els dubtes que ens van anar sorgint tant a mi com a en Jordi.
Per poder seguir les jugades de la partida i estar segur que no m'equivocava en cap moviment, tenia un tauler d'escacs al costat de l'ordinador, com veieu a la foto, i anava reproduint les jugades narrades. I el primer dubte que va sorgir al respecte és que no narra les jugades basant-se en la notació algebraica a la qual estic acostumat (per exemple, i ara m'invento la jugada, "va moure la dama a f3 i les negres van respondre amb cavall a c6") sinó en la notació descriptiva ("va moure la dama a alfil de rei tres i les negres van respondre amb cavall a alfil de dama tres"), un sistema que tant la wikipedia com en Josep Serra em van confirmar que està en desús des dels anys 90.
Vaig traslladar el dubte a la Cesca Dedeu i la Marta Selvas de Columna, que després de consultar-ho amb l'editorial nord-americana ens van dir que volien que es respectés la narració com a l'original. O sigui, que si voleu seguir les jugades i no esteu acostumats a la notació descriptiva, podeu consultar l'enllaç del paràgraf anterior per familiaritzar-vos-hi.
Per a la resta de dubtes i per mirar de fer servir els mateixos criteris -i facilitar la feina del corrector/a que ho hagués de revisar posteriorment- amb en Jordi compartíem un arxiu de Google Drive on anàvem anotant i solucionant de mutu acord coses com ara si en dèiem "pastilles verdes" o "píndoles verdes", si alternàvem "reina" com a sinònim de "dama" o els termes que després consultàvem a en Josep Serra, per exemple "planella" com a traducció de l'anglès "score sheet".
Una imatge de la sèrie amb la Beth de petita a l'orfenat
i el bidell que li ensenya a jugar a escacs
Abans ja he dit que no havia vist la sèrie, i de fet encara no l'he vist ara. M'espero que surti la novel·la -que en principi em van dir les editores que seria cap al 20 de gener- per seguir l'ordre natural de les coses, llegir primer la novel·la i després veure la sèrie. Ara bé, als qui ja hagueu vist la sèrie us recomano, tant si sou com si no sou aficionats als escacs, que no tingueu por d'anar contranatura i llegiu igualment la novel·la.
Però també he de dir que en algun cas sí que vaig buscar algun moment concret de la sèrie, per exemple per comprovar si també feien les narracions "descriptives" de les jugades, i vaig riure molt de veure que per fer aquesta narració en alguns casos s'inventaven la figura d'un locutor esportiu que anava retransmetent la partida. Em va semblar absolutament surrealista, sobretot pensant en com podria omplir el locutor els lapses entre moviment i moviment, que de vegades poden ser de bastants minuts -a l'última de les partides de la novel·la hi ha un moment que diu que la Beth s'està una hora pensant abans de moure. Vaja, que crec que ni en Puyal en els seus millors temps amb tot l'equip de Torquemada i companyia seria capaç de fer una transmissió dinàmica d'una partida d'escacs.
I per acabar, això sí per als escaquistes de pedra picada i prou, llenço un repte. Hi ha un moment en una d'aquestes partides que hi surten -de fet només n'explica detalladament l'obertura- que gràcies al fet de tenir el tauler al costat i anar reproduint les jugades em vaig adonar que hi havia un moviment impossible (i ho vaig refer 3 vegades per assegurar-me que no m'equivocava jo). No us diré on. Només que a la sèrie no ho havien corregit. I ho deixo com un repte, el primer qui ho trobi pot deixar un comentari dient quina jugada és. Només una pista: és a la segona meitat de la novel·la.
Felicitats, Marc!
ResponElimina