33 reflexions sobre l'absència d'un moviment antimilitarista

Em permeto la llicència de traduir avui un article publicat a Público per l'escriptora i politòloga iraniana exiliada a l'estat espanyol Nazanín Armanian, que podeu llegir en versió original aquí.

Ja fa set anys que dura la guerra de Síria i tres la brutal agressió militar d'una vintena de països al Iemen i encara no hi ha hagut ni una sola manifestació considerable exigint-ne la fi. Els EUA i els seus socis planegen nous atacs militars contra diverses nacions, mentre mantenen obertes les guerres de l'Iraq, l'Afganistan (la més llarga de l'OTAN), Líbia, el Sudan i Somàlia, guerres que destrossen la vida de milions de persones cada dia.

La guerra ja no és "l'últim recurs per resoldre els conflictes entre els estats", sinó un altre negoci rodó del capitalisme, venuda pels mercaders d'armes i saquejadors dels recursos naturals aliens com a panacea per salvar la humanitat dels monstre que ells mateixos fabriquen, fent de "bombers piròmans".

Des de la Segona Guerra Mundial només hi ha hagut dos grans moviments per la pau: contra les guerres del Vietnam i de l'Iraq.

Vietnam: les característiques d'unes protestes històriques

1. Van començar després de l'inici de la invasió: la guerra es va emetre per televisió i tots els Estats Units van poder veure com els seus 500.000 soldats arrasaven cultius i poblets i massacraven civils. Les imatges van commoure el món sencer.

2. L'arribada dels cadàvers dels soldats nord-americans al seu país: un total de 58.000 joves afroamericans i de classe treballadora, reclutats a la força; un tal George Bush -blanc i ric-, es lliurarà de "servir a la pàtria" i anys més tard acabarà sent president dels Estats Units.

3. El Moviment pels Drets Civils dels afroamericans dels EUA es fusiona amb el moviment contra la guerra, creant una força impressionant. 

4. No convenç el pretext d' “eliminar els comunistes del Vietcong”: realment aquell petit país del sud-est asiàtic era una amenaça per a la superpotència americana? 

5. La resistència vietnamita és progressista i les forces d'esquerres d'arreu del mon s'aboquen en solidaritat amb els seus camarades dirigits per Ho Chi Minh. El suport dels països socialistes va ser determinant en la victòria del Vietnam. 

6. Artistes com John Lennon, amb el seu Imagine, o Joan Baez, que viatja amb la seva guitarra fins al Vietnam, es converteixen en la veu d'aquest moviment.

L'Iraq: una altra experiència d'èxit, tot i que a mitges

7. El “No” a la guerra comença abans que comenci el conflicte bèl·lic. L'ONU i els grans mitjans de comunicació vinculats al Partit Demòcrata revelen les mentides del règim de Bush, mentre tiren de la “síndrome del Vietnam”. El senador Barak Obama es fa notar i hi veu la seva oportunitat: promet que sortirà de l'Iraq (i de l'Afganistan), tot i que no ho arribarà a fer mai. 

8. França i Alemanya s'oposen als EUA per protegir les seves inversions a l'Iraq i la seva posició a la regió; el Comitè del Nobel suec li entrega a Barak Obama, un dissuasiu, “preventiu” i inútil premi de la Pau. L'agressió contra Líbia portarà el seu segell particular: llençar guerres sense ser visible. 

9. El moviment antiglobalització proporciona al moviment pacifista la seva logística i milions d'activistes, les seves organitzacions i les seves xarxes. 

10. Que l'Iraq sigui una de les principals reserves mundials de petroli augmenta les sospites (cosa que la invasió a l'Afganistan no fa). En realitat, l'objectiu dels Estats Units va ser colonitzar l'Iraq i  instal·lar les tropes de l'OTAN al cor del Pròxim Orient.

11. A Espanya, i malgrat que la intenció dels autors intel·lectuals de l'atemptat de l'11-M va ser convèncer els ciutadans de la “necessitat d'esclafar els terroristes” i mantenir ocupat l'Iraq, la consigna del poble es va centrar a treure les SEVES tropes d'aquell país (que no el “final de la guerra”). Un cop el president Zapatero va complir amb aquesta exigència, la guerra, que encara avui continua, va caure en l'oblit.

No vam poder aturar la guerra: part de la població iraquiana (els àrabs xiïtes i els kurds sunnites) va ser enganyada i va donar suport a la invasió.

Desapareix el moviment per la pau.

Mentre les forces de dretes llençaven el “Diàleg de civilitzacions/religions” per pal·liar les conseqüències de les guerres, les esquerres pràcticament desapareixen del mapa, i aquí alguns motius:

12. La frustració generada per “no poder fer res” davant del poder del militarisme. 

13. Els promotors de les guerres, aprenent de l'experiència de l'Iraq, les començaran a vendre com a “humanitàries” (Líbia), “contra el terrorisme”, fent servir l'11-S com a excusa (Afganistan, Mali), o fins i tot senzillament les amagaran, com la del Iemen.

14. Utilitzar mercenaris “contractats” de diferents països en lloc d'enviar-hi els soldats propis de la “mili”. Així no hi haurà una “allau de fèretres” ni, per tant, protestes de familiars. Espanya sol contractar llatinoamericans: entre  2007 i 2016, dotze d'aquests han mort vestint l'uniforme de l'Exèrcit Espanyol en missions internacionals. Segons el periodista Miguel González, el 2012 hi havia 3.591 llatinoamericans als quarters d'Espanya. Uns mil euros i els “papers” prèviament retinguts, són tota una temptació per als joves que fugen de la pobresa, també organitzada prèviament. 

15. La privatització dels exèrcits i l'auge d'empreses reclutadores de lumpen proletariat disposat a matar i morir per diners, com la Contra nicaragüenca, Al Qaeda (i les seves filials “Estat Islàmic”, “Mujahidins” “Rebels” etc.), Blackwater (ara Xe Services), etc. A Síria, els grups jihadistes sunnites i les seves faccions defensen els interessos de Turquia, els Estats Units, Israel, l'Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs, Qatar; el grup xiïta Fatemiyun és contractat per l'Iran, i Wagner per Rússia. 

16. Els grans mitjans de comunicació ja censuren les imatges del patiment dels civils a les guerres sota el pretext de “no ferir la sensibilitat de l'audiència”, i en lloc d'això posen vídeos de militars repartint caramels entre els nens, que no abusant-ne. Han “deshumanitzat” les víctimes, anomenant-les “danys col·laterals”. Amb lemes com “donar suport a les tropes”, han emmordassat fins i tot alguns líders de les esquerres, que arriben a enviar salutacions nadalenques per videoconferència a uns compatriotes armats fins a les dents que han s'han apoderat de les terres d'altres nacions.

17. Presentar la “resistència” en els països agredits com a talibans, “jihadisme”, etc. impedeix suscitar simpatia amb la nació atacada i l'autèntica resistència. 

18. El fet que Rússia i la Xina -considerats per un sector de les esquerres “països enemics dels EUA” no vetessin l'agressió de l'OTAN a Líbia, o que Rússia participi a la guerra de Síria. 

19. La confusió existent en els escenaris de guerra, en no saber-se qui és “el bo” i qui “el dolent”: els Estats Units armen els kurds perquè lluitin contra l'Estat Islàmic, alhora que arma l'Estat Islàmic perquè desmantelli l'Estat sirià i, de passada, violi les dones kurdes, àrabs, turcmanes, etc. Això sí, després es premiarà amb un Nobel de la pau una d'aquestes dones per haver sobreviscut a la violació i l'esclavitud! 

20. Existeix un sector del progressisme convençut de poder convertir una guerra en una revolució social, posant l'exemple de la Revolució d'Octubre del 1917 a Rússia. Una cosa impossible avui dia, tenint en compte la potència militar devastadora dels països imperialistes. Intervenir en una guerra en nom del progrés avui dia no és una estupidesa, sinó una estafa.

21. Centrar-se en manifestacions i denúncies, descuidant una feina contínua de conscienciació de la ciutadania per mostrar els motius i les conseqüències de les guerres contra altres éssers humans. Es pot preguntar què hi fa Espanya a Mali, per exemple, o a l'Afganistan i al Líban. Quin és el seu grau d'implicació en la mort de desenes de milers de sirians i iemenites?, entre d'altres preguntes. 

22. L'error de convertir en fetitxe l'imperialisme, com la font de totes les guerres del món, mantenint el vell enfocament del “Nord contra el Sud” i perdent de vista la “visió de classe”: La guerra de Síria, per exemple, és bàsicament un conflicte entre les potències de la regió.

El que podem fer 
Com que la ganga de la inacabable “guerra contra el terror” i lluitar contra els “Estats canalles” promet abastar noves nacions i una altra dècada, és primordial crear un ampli moviment antimilitarista: 

23. Convertir el “No a la guerra, sota cap bandera, ni denominació ni concepte” en un principi inamovible, igual que el “no a la tortura”. 

24. Relacionar allò local amb allò global: recordar a la població que és impossible construir una societat justa participant en la matança d'altres pobles, i tancar els ulls als crims que es cometen en el nostre nom. 

25. Assenyalar que l'objectiu de les guerres actuals no és un “canvi de règim” (ho podrien fer com abans amb cops d'estat o magnicidis), eliminant Bin Laden, Assad, Sadam o Gadafi, sinó colonitzar països estratègics. 

26. Deixar d'anomenar “democràtics” els Estats que participen en la matança de milions de persones “estrangeres”. Martin Luther King va acusar el govern dels Estats Units de ser “el més gran proveïdor de violència del món“. 

27. Fer palès que amb el milió d'euros que costa un míssil Tomahawk es podria evitar la mort d'alguns dels 100.000 nens que avui moriran de gana. Donald Trump, que ha creat un gabinet per a noves guerres, intenta que els seus socis de l'OTAN paguin més i posin més carn de canó. La despesa militar dels EUA, uns 603.000 milions de dòlars l'any 2018, és l'equivalent a la suma de les següents 14 potències; ha augmentat en 25.000 milions respecte a l'any 2017, i augmentarà 16.000 milions més el 2019, retallant fons per habitatge públic, atenció mèdica i educació, medi ambient, etc. 

Espanya ha destinat 32.000 milions d'euros a la despesa militar i al control social l'any 2018, segons el Grupo Antimilitarista Tortuga, cosa que suposa un increment del 10,7% respecte l'any anterior (uns 80 milions al dia), mentre 10,2 milions de persones (el 22,3% de la població) viuen per sota del llindar de la pobresa.

28. L'educació per la pau a les escoles, perquè en un futur ningú els pugui manipular enviant-los a posar bombes o llençar míssils per eliminar altres éssers humans. 

29. Convidar el moviment ecologista com a part d'aquesta lluita: la quantitat de bombes llençades a l'Iraq des del 1991, i a l'Afganistan des del 1980 fins ara, no només ha sepultat centenars de milers de persones, sinó que també ha contaminat la terra, l'aigua i l'aire, i ha produït danys mediambientals de gravíssimes conseqüències per al planeta. Aquests dos països han estat cementiris d'urani empobrit i terrenys per provar nous artefactes bèl·lics.

30. Treballar amb els immigrants, ja que gran part d'aquests ho són perquè han fugit de guerres i conflictes armats. 

31. Integrar el poderós moviment feminista: les dones són arreu unes de les principals perjudicades pel militarisme. 

32. Implicar els organismes mundials existents per un canvi positiu basat en la cooperació i la responsabilitat entre els estats.

33. Insistir en el consumisme ètic: no al petroli d'altres nacions, ni al seu coltan, a qualsevol preu.