Sí al museu militar!

Avui publico la traducció que he fet al català d'un article de l'antropòleg i escriptor Albert Sánchez Piñol, l'enllaç del qual m'ha fet arribar molt amablement l'amic Pere Comellas, i del qual si us interessa en podeu veure aquí l'original en castellà. Per cert, aquest article s'havia de publicar originalment a La Vanguardia, però ves per on, els esbirros del senyor Comte de Godó van decidir censurar-lo. Un motiu més per fer-me'n ressò a Plujademais.

SÍ AL MUSEU MILITAR!

El senyor Ricardo Álvarez-Espejo, tinent general de l'exèrcit, ha proposat fa pocs dies que es creï un Museu Militar a Barcelona, un objectiu que considera "ambiciós i irrenunciable". La nostra opinió és que ja era hora que l'exèrcit fes una proposta que pogués ser ben acollida per la societat catalana. Estem segurs que el senyor Álvarez-Espejo es deixarà assessorar, en una amable col·laboració entre les forces armades i el món civil.

Per començar, seria molt interessant que el Museu Militar dediqués una galeria a les massacres que l'exèrcit ha comès històricament contra la població civil catalana. Per exemple, per triar-ne una entre tantes, els fets de Cambrils de 1640, quan, després d'un breu setge, la plaça es rendeix a les tropes castellanes. Incomplint tots els pactes, l'exèrcit va massacrar més de 700 cambrilencs.

Molt escaient i visual seria una secció que es titulés "Bombes sobre Barcelona", on es detallessin tots els bombardeigs que l'exèrcit espanyol i els seus aliats han perpetrat històricament contra la capital catalana. Difícilment trobaríem un altre cas d'urbs bombardejada tantes vegades, i tan salvatgement, pel mateix exèrcit que suposadament l'havia de defensar. Dic que seria una secció molt visual perquè s'hi podrien incloure croquis i gràfiques de la devastació urbana i humana, així com models dels projectils utilitzats, que inclourien des de l'arcaica balística del segle XVII fins a les modernes bombes de fragmentació de la guerra civil espanyola.

Un altre apartat el mereixerien els malalts de psicopatia que s'han enfundat l'uniforme militar i han recalat a Catalunya. Com per exemple Charles d'Espagnac (1775-1839), un francès expulsat del seu país per reaccionari però que va fer carrera a l'exèrcit espanyol. La seva demència el va dur a prohibir les barretines, els cabells llargs en els homes i les trenes en les dones. Li agradava ballar sota la forca, entre els peus dels cadàvers que havia ordenat penjar, borratxo per una combinació de rom i aiguardent. Ferran VII sempre el va defensar: "És boig, però per a aquestes coses no n'hi ha cap com ell".

Una temàtica per a qualsevol Museu Militar que se'n preï seria la dels governadors militars i la seva relació amb Catalunya. Recordem la famosa frase del general Espartero: "S'ha de bombardejar Barcelona cada 50 anys per mantenir-la a ratlla". Menys cèlebre és el capità general Juan Zapatero y Navas, conegut entre les seves pròpies tropes com el general Quatre Trets. I amb raó. La seva frase preferida era: "Jo ja sé com s'arregla això; a aquell, 'quatre trets'; a aquell altre, igual. Quatre trets i s'ha acabat el problema."Els civils catalans, en canvi, s'estimaven més anomenar-lo el Vampir per la seva afició als afusellaments indiscriminats. En certa ocasió va fer ajusticiar un pobre noi geperut, triat a l'atzar. El motiu? Que segons alguns delators a l'última revolta obrera hi havia participat un noi geperut.

El general Severiano Martínez Anido no desmereixia els seus predecessors: l'any 1920, com a governador militar de Barcelona, es va enfrontar amb el governador civil Carlos Bas, a qui acusava de 'tou'. Martínez Anido li va exigir que li deixés afusellar "gent com Eugeni d'Ors, Lluís Companys, Joaquín Montaner, Francesc Layret, Salvador Seguí, Ángel Pestaña, Mario Aguilar, Guerra del Río, els germans Ulled i d'altres." A les seves memòries, Bas narra el diàleg. Bas: "Senyor governador militar, sóc el governador civil, no un assassí." Anido: "No és qüestió d'assassinar, sinó d'executar. No faci servir paraules malsonants."

I ja que ens referim a "paraules malsonants", també es podria dedicar una secció del museu a la temàtica "La premsa militar i Catalunya". A les hemeroteques hi ha centenars i centenars d'articles de l'estil del publicat a La Correspondencia Militar el 13 de desembre de 1907: "El problema català no es resol pas per la llibertat, sinó per la restricció; no amb pal·liatius i pactes, sinó pel ferro i pel foc."

Quina gran sort que avui dia l'exèrcit espanyol ja no practiqui les "paraules malsonants", que només siguin matèria de memòria i de museu! Això és lloable i és cert. Tan cert com que el passat mes de novembre vam publicar l'article "¡Un paso al frente!" en el qual descrivíem el cas d'un militar en actiu, el tinent Luis Gonzalo Segura, a qui la fiscalia militar ha obert un expedient que podria acabar amb la petició de sis anys de presó. El delicte? Ser l'autor d'una obra de ficció, concretament una novel·la, on es descriuen unes forces armades en les quals hi regna el nepotisme i al corrupció a gran escala. Costa de creure, o sigui que ho repeteixo: en ple segle XXI la jurisdicció militar espanyola pot demanar una pena de sis anys de presó per escriure una novel·la.

Precisem, per acabar, que el mateix senyor Álvarez-Espejo, que ara ens regala l'afortunada iniciativa del Museu Militar, va publicar immediatament un article de rèplica en aquest diari titulat "Otro paso al frente", una rèplica extraordinàriament peculiar, per cert, ja que en tot el seu article no mencionava ni una sola vegada el motiu de rèplica: és a dir, el tinent Segura i el seu cas.

En el moment d'escriure aquestes línies, el tinent Segura torna a estar arrestat.