dissabte, 6 de febrer del 2010

Heidi i els veterans del Vietnam

Inauguro aquí una nova secció del meu bloc, que dedicaré a comentar (i desfogar-me per) les traduccions que m'hagin caigut en sort.


En aquest cas es tracta de la pel·li Missing in America, que he proposat traduir com a Desapareguts a Amèrica, però com en castellà es va estrenar (no sé on, al cine no ho crec) com a Missing in America, suposo que ens abaixarem els pantalons com sempre i es dirà Missing in America.

La pel·li va d'un veterà de la guerra del Vietnam -aquella guerra tan nostra ja com la dels segadors-, que viu sol i traumatitzat per la vida i per la guerra en un bosc on també hi viuen altres veterans tarats com ell. Un bon dia se li presenta a casa un company d'armes amb una filla, de mare vietnamita morta, i li diu que s'ha de morir de càncer de pulmó i li encoloma la nena.


Aquí comença una nova versió del conte de la Heidi, on la nena, repel·lentment bona, aconsegueix alegrar la vida del nostre veterà del Vietnam, que faci els primers passos per lligar-se la propietària del súper del poble, i fins i tot faci amistat amb els altres tarats del Vietnam que viuen al bosc com ell. Al més tarat de tots, però, una nena vietnamita li va llençar una granada a la cara durant la guerra i diguem que li agafa mania a la nena. Però la nostra Heidi grogra és tan empalagosament bona que decideix anar-lo a veure per ser la seva amiga. El-més-tarat-dels-tarats, ves per on, té la cova on viu envoltada de mines i trampes i la nena, ai las, en trepitja una i la palma (això sí, sense ni una gota de sang). Per acabar de fer infumable la pel·lícula, al final el veterà acaba davant del Mur Memorial als Soldats Caiguts al Vietnam, redimint els seus pecats i saludant militarment als fantasmes dels companys morts.

Pels qui creguin que no existeix la censura, en aquest cas vaig tenir la desgràcia que em passessin el guió de pre-producció, cosa que vol dir que alguns diàlegs havien canviat (cosa prou emprenyadora perquè t'obliga a treure-ho de pantalla) i altres havien desaparegut (per sort per mi, que he de traduir menys), però curiosament havien tret alguns dels diàlegs més crítics amb la guerra, i en canvi havien afegit aquesta escena del Mur als Caiguts d'un militarisme que no lligava gaire amb la resta de la pel·li. Deu ser la famosa llibertat d'expressió de la que tant presumeixen alguns.


En resum, és una pel·li d'aquelles que segurament posaran a la matinada algun dia entre setmana, perquè no la vegi ningú, i que els crítics dels diaris puntuaran amb una estrella.


Com a curiositat, el-tarat-més-tarat l'interpreta Ron Perlman, especialista en papers de freak, com fer d'home primitiu a En busca del foc, de monjo tenebrós a El nom de la rosa, de retardat simpàtic a La ciutat dels nens perduts, de bèstia en alguna versió televisiva de La bella i la bèstia, de mutant en algunes d'aquestes dels X-Men... No sé si haurà fet algun cop un paper normal, encara que sigui interpretant un tio lleig. Aquí en teniu la foto:




3 comentaris:

  1. Efectivament, el dilluns 22 a la 1.20 de la matinada, van passar aquesta merdassa de pel·li. Em va sorprendre la crítica del diari, amb dues estrelles... Jo li hauria posat una i gràcies.

    ResponElimina
  2. Ahir dimarts 18-5-10 la van tornar a passar, novament a la matinada perquè no la vegi ningú. Però he de rectificar: sí que van respectar el títol proposat per mi -Desapareguts a Amèrica-. L'altra gràcia és que al mateix diari que dos mesos abans la puntuaven amb dues estrelles, aquesta setmana li posen tres. I mira que era dolenta...

    ResponElimina
  3. ¡Hail, Marc! Vaya bosta de peli tan horrible que te ha tocado traducir...supongo que debe haber sido una pesadilla de trabajo. Yo comencé a verla, no pude aguantarla y la tiré a la mierda. Esas historietas de Vietnam con el veterano medio loco refugiado en una cabaña y todo eso ¡aaaargh! Y si, el tarado más tarado de la cinta es Ron Perlman, actor al que le tenía cierta simpatía pero que últimamente ya le he perdido el respeto. Con Danny Glover no perdí nada, porque respeto nunca le tuve. Este engendro fílmico es la ópera prima de una tal Gabrielle Savage Dockterman...con ese nombrete ¿que se puede esperar?

    ResponElimina