dimecres, 30 de desembre del 2009

El blues de la reserva

Com a primera entrada del meu blog, posaré la traducció d'un llibre que em va regalar ma germana l'any 96 o 97, que no s'ha editat mai en català (em consta que en castellà sí, tot i que no l'he vist mai enlloc), i que em va agradar tant en el seu moment que el vaig traduir per poder-lo compartir amb amigues i amics no anglolectors. L'autor és Sherman Alexie, un indi spokane, un dels milers de petits pobles indígenes americans que no han sortit mai a les pel·lícules de Hollywood de justificació del genocidi, també dites 'westerns'.

De moment poso el primer capítol, si algú en demana més, ja els aniré penjant.




EL BLUES DE LA RESERVA

SHERMAN ALEXIE


Vaig anar a la cruïlla
i vaig caure de genolls
Vaig anar a la cruïlla
i vaig caure de genolls


Robert Johnson



* * *

1
El blues de la reserva


Ballo tot sol, sense sentir res de bo
Ha passat molt de temps des que algú va copsar
que tot el que he vist em mou al plor
i que ahir només vaig menjar somnis per sopar

Saps que estic sol, estic molt sol
Tinc molta gana i un buit al cor
I per calmar la gana només em cal
qualsevol cosa que em puguis donar

tornada:
No tinc res ni he rebut cap bona nova
m’omplo les butxaques amb els blues de la reserva
Els vells, vells blues de la reserva,
els vells blues de la reserva
Quan no tens cap opció
quina altra cosa pots triar?

(la tornada es repeteix dues vegades)

Si no tens cap opció
No tens gaire cosa a perdre


Cent onze anys després de la creació de la reserva d’indis spokanes, el 1881, ni una sola persona, índia o no, hi havia arribat mai per casualitat. Wellpinit, l’únic poble de la reserva, no sortia a la majoria dels mapes, per la qual cosa el foraster negre va sorprendre tota la tribu quan va aparèixer sense res més que la roba que duia i una guitarra penjada a l’esquena. En Simon, que tornava al poble fent marxa enrere, va ser el primer que va veure el negre dret al costat del rètol mig esborrat de BENVINGUTS A WELLPINIT, POBLACIO: VARIABLE. En Lester FallsApart (Es-fa-miques) dormia sota el rètol i va somiar amb el foraster abans que ningú el veiés. El negre va passar caminant pel costat de l’església de l’assemblea de Déu, l’església i el cementiri catòlics i l’església i el cementiri presbiterians. Va anar fins a la cruïlla que hi ha prop del camp de beisbol, amb una tomba solitària excavada al centre del camp. El negre va recolzar la guitarra en un senyal de stop i es va quedar dret esperant.

Cinc minuts després que aparegués a la cruïlla, tota la reserva sabia que hi havia un negre. Tots els spokanes van pensar alguna raó per poder sortir de la feina o de casa i poder baixar a fer un cop d’ull al foraster. Era un home baix amb la pell molt fosca i les mans enormes, que duia un vestit marró que tenia bon aspecte des de lluny però que es veia estripat i gastat a les costures si t’hi apropaves. El negre saludava tots els indis que passaven, però ningú no va gosar aturar-se, fins que en Thomas Builds-the-Fire (Prepara-el-Foc) va passar amb la seva camioneta blava i vella.

"Ya-hey," va cridar en Thomas.
"Ei," va dir el negre.
"Que s’ha perdut?"
"Una mica, em sembla."
"Sap on som?"
"A la cruïlla," va dir el negre, però les paraules van sonar com si tingués pedres a la boca i brases a l’estómac.
"Això és la reserva dels indis spokanes," va dir en Thomas.
"Indis? No he vist gaires indis."

En Thomas va aparcar la camioneta i va baixar. Tot i que els spokanes eren majoritàriament una tribu de pell clara, en Thomas tenia la pell fosca, gairebé tant com el negre. Amb els cabells negres i llargs, recollits en trenes, semblava un antic pescador de salmó, amb les cames curtes i musculoses per mantenir baix el centre de gravetat, i el tors i els braços llargs per poder llançar l’arpó. Als seus trenta-dos anys complerts feia pocs dies, tenia la panxa lleugerament sortida, com ja la tenia quan tenia vuit anys i la continuaria tenint quan en fes vuitanta. No era lleig, però, només marcat per la solitud, com si portés una S vermella tatuada al front. Les dones índies no li havien fet mai gaire cas, perquè no pretenia ser una mena de guerrer del segle vint que alterna la ràbia cega amb el desinterès fingit. No era sorollós ni agressiu, però tampoc calmat o silenciós. Va pujar fins on era el negre i li va oferir la mà, però el foraster va seguir amb les mans als costats, fora de la vista, amagades.

"Vaig amb compte amb les mans," va dir el negre. "Ell em podria sentir si faig servir les mans."
"Qui, el podria sentir?”
"El Cavaller."

En Thomas volia saber més coses del Cavaller, però era massa educat i tradicional per preguntar i no volia ofendre el negre amb preguntes personals quan tot just s’acabaven de conèixer. Els spokanes tradicionals creuen en normes de conducta que no recull cap llibre i que la major part de la tribu ha oblidat. Durant milers d’anys, els spokanes han menjat, ballat, conversat i festejat entre ells de certes maneres. La majoria d’indis ja no segueixen aquestes normes, però en Thomas ho provava.

"Com et dius?" va preguntar el negre després d’un llarg silenci.
"Thomas Builds-the-Fire"
"I és un bon nom, aquest?"
"No ho sé. Diria que sí."
"Jo em dic Johnson," va dir el negre. "Robert Johnson."
"Encantat de conèixer-lo, senyor Johnson. Qui és el seu company de viatge?"

En Johnson es va despenjar la guitarra i la va subjectar prop del seu cos.

"La meva millor amiga," va dir en Johnson. "Però no et diré com es diu. El Cavaller em podria sentir i venir corrents. I es fica a les cordes, saps?"

En Thomas va observar que en Robert Johnson semblava espantat i cansat, que li calia una dutxa, una bona nit de descans i algunes històries per omplir l’estómac.

"Com ha vingut a petar aquí?" va preguntar en Thomas. Un grupet de nens indis s’havia aplegat prop d’allà, perquè sempre s’apleguen grupets de nens indis en alguna part, per veure en Thomas Builds-the-Fire, el rondallaire inadaptat de la tribu spokane, parlant amb un foraster negre i la seva guitarra. L’esdeveniment requeria la construcció d’un altre monument històric. La reserva s’havia omplert de monuments feia anys, però el Consell de la Tribu encara preveia construir-ne més, perquè rebia subvencions del govern per fer exactament això.

"Busco una dona," va dir en Johnson. "Somio amb ella."
"Quina dona?"
"Una dona vella que viu a la muntanya. Em sembla que podrà arreglar el que em passa."
"I què li passa?" va preguntar en Thomas.
"Fa anys vaig fer un mal negoci. Vaig agafar una malaltia i no me’n puc deslliurar."

En Thomas n’entenia, de malalties. N’havia agafat una al ventre de la seva mare que l’obligava a explicar històries. El pes de les històries li havia arquejat les cames i li havia corbat una mica la columna. En Robert Johnson semblava més corbat i fràgil amb cada paraula. Els nens indis estaven a punt d’atacar el negre amb preguntes i peticions. Els adults no arribarien gaire més tard que els seus nens.

"Escolti," va dir en Thomas, "hauríem de sortir del sol. El portaré a casa meva."

En Johnson va considerar les seves opcions. Vell i cansat, havia caminat de cruïlla en cruïlla buscant la dona dels seus somnis. Aquella dona el podria salvar. Era una dona grossa, que arribava entre ombres, muntant a cavall. Arribava als seus somnis cavalcant com una ombra sobre un cavall espectral, amb cançons que a ell li agradaven molt, però que no podia cantar perquè el Cavaller el podria sentir. El Cavaller era l’accionista majoritari de l’ànima d’en Robert Johnson i feia dècades que l’empaitava. Des del 1938, any que va fingir la seva mort per enverinament i va poder escapar, en Johnson havia estat fugint del Cavaller, que sempre era a punt d’enxampar-lo a cada parada.

"Apa," va dir en Thomas. "Pugi a la camioneta. Pot descansar a casa meva. I si vol pot tocar alguna cançó."
"No puc tocar res," va dir en Johnson. "Mai més."

En Robert Johnson va aixecar les mans i va mostrar els palmells oberts a en Thomas. Cremades i plenes de cicatrius, aquelles mans van espantar en Thomas.

"Això és el que passa," va dir en Johnson. "Això és el que de vegades passa. Les coses van així. I tant que van així."

En Thomas va pensar de portar en Johnson a la clínica del Servei de Salut Indi perquè li fessin una revisió i una diagnosi exacta de la malaltia, però sabia que no serviria de res. El Servei de Salut Indi només donava fils dentals i condoms, i en Thomas s’havia passat tota la vida mirant d’esbrinar la relació entre les dues coses. Sobretot volia una història que guarís les ferides, però sabia que les seves històries no guarien mai res.

"Sé d’algú que el pot ajudar," va dir en Thomas.
"Qui?"
"La Gran Mama. Viu al cim de la muntanya de Wellpinit."

En Thomas va assenyalar entre els núvols. En Robert Johnson va mirar el cim de la muntanya de Wellpinit, on hi havia la casa de la Gran Mama. Els pins cobrien la muntanya i la resta de la reserva. El poble de Wellpinit era en una clariana al peu de la muntanya. Els pumes passejaven pel mig del poble; un cop un ós es va despertar esverat a mitja hibernació, va pujar al sostre de l’església catòlica i s’hi va adormir. Uns quants dels indis més vells encara vivien als boscos en tipis i cabanes, i baixaven al poble pels funerals i els powwows. Aquests indis més vells explicaven rondalles d’en Peusgrans i els indis pals, desterrats de la tribu feia generacions i que s’havien convertit en esperits malignes que ara rondaven pels boscos.

"És bonic, aquest lloc," va dir en Johnson.
"Doncs no n’ha vist res," va dir en Thomas.
"Què més hi ha?"

En Thomas va pensar en tots els somnis que hi havien estat assassinats i en els ossos enterrats amb presses a pocs centímetres de fondària que esperaven per perforar els fonaments de les cases del govern construïdes pel Departament d’Habitatge i Desenvolupament Urbà. En Thomas encara vivia a la casa d’HDU del govern on havia crescut. Era una casa enorme comparada amb la mitjana de la reserva, amb dos dormitoris, una cuina, un lavabo i una sala d’estar, i dos dormitoris i un lavabo més al soterrani. Tot i això, la casa no es va acabar mai de construir totalment perquè l’Oficina d’Afers Indis va tallar els diners a meitat de la construcció. Les canonades de l’aigua es congelaven tots els hiverns i les finestres es deformaven amb la calor dels estius. Durant la seva infantesa, en Thomas havia dormit al soterrani mig acabat amb dues mantes fent de parets i una altra de llit.

"Hi ha un munt de coses que no ha vist," va dir en Thomas, "coses que no vol veure, sap? La Gran Mama li ho pot explicar tot. Fa molt de temps que és per aquí."
"Porta’m a la Gran Mama," va dir en Johnson. "Potser és la dona amb la que he estat somiant."
"Ningú no puja a veure-la a la muntanya," va dir en Thomas. "Sempre ens esperem que baixi ella. Només els visitants especials poden pujar a la muntanya. Però ningú no els ha vist mai. Només els sentim passar furtivament pel poble a les tantes de la nit. Mai no els podem veure."
"Ha de ser ella," va dir en Johnson. "Ho ha de ser. No ho entens? Sóc un dels seus visitants especials. Vol que la vegi. Només que he arribat massa d’hora."

En Robert Johnson va pujar al seient del conductor de la camioneta blava. En Thomas el va empènyer a dins i va tancar la porta. Unes quantes desenes de membres de la tribu spokane s’havien aplegat a la cruïlla. Alguns tremolaven de por, la majoria reien. Només en Thomas Builds-the-Fire hauria deixat que l’estranger entrés a la seva camioneta i a la seva vida.

"Porta-m’hi," va dir en Johnson. "Porta’m a la Gran Mama."
"Expliqui-m’ho tot," va dir en Thomas, "i l’hi portaré."
"Senyor Builds-the-Fire, em vaig vendre l’ànima al Cavaller per poder tocar aquest coi de guitarra millor que ningú hagi tocat mai la guitarra. Confio que la Gran Mama me la pugui tornar."

En Thomas va engegar la camioneta i va portar en Robert Johnson fins al peu de la Muntanya de Wellpinit. Volia anar més lluny, per deixar en Johnson a la porta de casa de la Gran Mama, però la camioneta es va estremir i es va morir al mig del camí.

"Només puc arribar fins aquí," va dir en Thomas. "Haurà de continuar a peu."
En Johnson va baixar de la camioneta i va mirar al cim.
"És una bona passejada, oi?" va preguntar en Johnson.

En Thomas va mirar com en Johnson caminava muntanya amunt i es perdia més enllà de la vista i de qualsevol història. Aleshores en Thomas va veure la guitarra, la guitarra d’en Robert Johnson, tirada al terra de la camioneta. En Thomas la va agafar, va rascar les cordes, va notar un petit dolor al palmell de les mans i va sentir la primera nota trista del blues de la reserva.

* * *

Cent trenta-quatre anys abans que en Robert Johnson arribés caminant a la reserva spokane, els cavalls indis van xisclar. Al principi, la Gran Mama va pensar que els cavalls cantaven una cançó coneguda. Ella havia ensenyat a tots els seus cavalls a cantar moltes generacions abans, però aviat es va adonar que no cantaven una cançó que els hagués ensenyat ella. La cançó sonava tan dolguda i torturada que la Gran Mama no la podia haver imaginat mai abans que arribessin els blancs, i mai no la va comprendre després, ni tan sols a tombants del segle XXI. Va escoltar atentament la cançó dels cavalls, fins que la va memoritzar i harmonitzar. Volia fer moltes preguntes sobre la nova cançó el següent cop que visités els cavalls.

Finalment, els cavalls van parar de xisclar la cançó, i la Gran Mama va escoltar el silenci que va seguir. Després va tornar a la feina, a la pell de cérvol i als collarets. El silenci del cavalls va durar minuts, potser segles, i la va encuriosir. Sabia que el silenci crea la seva pròpia música, però mai no havia vist els cavalls tan silenciosos. Al cap d’una estona, es va aixecar i va començar a baixar la muntanya cap a la clariana on es reunien els cavalls. Els volia preguntar sobre el silenci que havia seguit a la nova cançó.

Mentre sortia per la porta de davant de casa, la Gran Mama va sentir el primer tret, que va ressonar en el seu ADN. Es va pujar el vestit per sobre de la cintura i va córrer cap a la clariana, mentre sentia un tret a cada passa que feia. L’única cosa que se sentia eren els trets, singulars al principi, però després en ràpides ràfegues plurals que no podia comptar.

La Gran Mama va córrer fins a una elevació sobre la clariana on s’estaven els cavalls. Allà va veure el futur i el passat, els soldats blancs en uniformes blaus i amb escopetes i pistoles negres. Va veure com els cavalls indis eren abatuts a trets i queien com les fulles d’un arbre. La Gran Mama es va quedar a l’elevació i va mirar com queien els cavalls, fins que només en quedava un.

La Gran Mama va veure el poltre envoltat de soldats. El poltre corria com una fletxa d’un costat a l’altre, mirant de fugir. Un soldat, un oficial, va baixar del seu cavall, va caminar fins al poltre, li va tocar suaument la cara i li va xiuxiuejar alguna cosa a l’orella. El poltre es va estremir i l’oficial li va posar la pistola entre els ulls i va prémer el gallet. El poltre va caure a l’herba de la clariana, a la vorera del davant d’una taverna de reserva, a la taula freda i dura del forense d’un hospital de veterans.

La Gran Mama va plorar mentre els soldats s’allunyaven cavalcant en els seus cavalls blancs i va sentir les seves cornetes durant una estona. Va baixar fins a la clariana on havien caigut els cavalls i va caminar de cadàver en cadàver, buscant algun rastre de vida. Després de comptar els morts, va cantar una cançó de dol durant quaranta dies i quaranta nits, després es va eixugar les llàgrimes i va enterrar els cossos. Però va guardar els ossos del cavall més bonic que va trobar i amb les costelles en va fer una flauta. La Gran Mama tocava cada matí una cançó nova amb la flauta per recordar a tothom que la música crea i recrea el món cada dia.

L’any 1992, la Gran Mama encara esperava el retorn d’aquells cavalls assassinats i escoltava les seves cançons. A cada successiva generació, els cavalls arribaven en diferents formes i amb diferents cançons, es deien Janis Joplin, Jimi Hendrix, Marvin Gaye i molts altres noms. Els cavalls sortien de tot arreu i arribaven fins a la Gran Mama buscant la salvació, però tots tornaven a caure a la terra.

Durant set generacions, la Gran Mama havia rebut els cavalls i els havia tingut en braços. Ara, un dia brillant d’estiu, va veure un negre que arribava caminant a la reserva dels indis spokanes. Va sentir que el negre parlava amb en Thomas Builds-the-Fire. Va veure com en Thomas portava el negre fins al peu de la seva muntanya i com la camioneta s’aturava amb un estremiment. La Gran Mama es va asseure al seu balancí i va esperar per saludar el seu últim visitant.

* * *

"La fi del món és a prop!" cridava el vell indi boig davant del Supermercat Tribal Spokane. No era un indi spokane, però ningú no sabia de quina tribu era. Alguns deien que era sioux lakota perquè tenia els pòmuls tan sortits que feia caure la gent quan girava el cap. El vell era alt, més alt que qualsevol dels spokanes, tot i que l’edat l’havia encongit una mica. La gent calculava que devia fer dos metres deu quan era jove. Havia vingut a jugar en un torneig de bàsquet tot-indis a Wellpinit feia trenta anys i no se n’havia anat mai més. Cap dels spokanes no li feia gaire cas perquè tots sabien que la fi del món era darrera de la cantonada, a pocs quilòmetres a l’oest, passat el llac Turtle.

En Thomas era l’únic spokane que parlava gaire amb l’home-que-segurament-era-lakota. Però, de fet, la majoria dels spokanes pensaven que en Thomas era un penjat, sobretot després d’haver portat en Robert Johnson fins a casa de la Gran Mama. Des d’aleshores, en Thomas duia la guitarra d’en Johnson sempre amb ell. Se sentia tan fortament identificat amb la guitarra que la va embolicar amb un bonic edredó i li va donar un lloc d’honor a la seva sala d’estar. Quan sortia a passejar, en Thomas bressolava la guitarra com si fos un nadó, sense tenir en compte les rialles al seu voltant. Però l’home-que-segurament-era-lakota no es reia d’en Thomas.

"Ya-hey," va saludar en Thomas.
"Ya-hey, Thomas," va dir l’home-que-segurament-era-lakota. "La fi del món és a prop."
"Ja ho sé," va dir en Thomas i va deixar unes quantes monedes al barret de l’avi, que ja tenia una mica de xavalla i un xec de mossèn Arnold, el capellà de l’església catòlica. Encara que els spokanes no feien gens de cas a l’home-que-segurament-era-lakota, tampoc no era qüestió de deixar-lo morir de gana, i mossèn Arnold reclutava constantment ànimes perdudes.
"Quina guitarra tan maca," va dir l’home-que-segurament-era-lakota. "He sentit que te la va donar el negre."
"Exacte," va dir en Thomas.
"Vés amb compte amb la música, eh? La música és una cosa perillosa."

En Thomas va somriure i va entrar al súper, un dels pocs negocis lucratius de la reserva. Les lleixes eren plenes de productes de reserva: Pepsi Diet, Spam, pa Wonder i una gran quantitat d’hidrats de carboni, cap d’ells complex. Un racó del súper estava destinat a les màquines escurabutxaques, que havien esdevingut obligatòries a totes les reserves. La tribu acabava d’instal·lar algunes màquines noves aquell matí, i els spokanes feien cua per jugar-hi. Somiaven treure la grossa. Cada tarda algun indi guanyava uns pocs centenars de dòlars i queia arruïnat el matí següent. En Thomas no jugava amb els seus diners, però va jugar amb el seu estómac en fer-se escalfar un burrito al microones. Va pagar el burrito i una Pepsi i, amb el menjar i la guitarra, va sortir fora per menjar.

Es va asseure en una cantonada del súper, afamat i a punt per menjar, quan van aparèixer en Víctor Joseph i en Junior Polatkin. En Víctor era el John Travolta de la reserva, ja que encara duia roba de l’època disco. L’any 1979 va guanyar uns pocs milers de dòlars a Reno, just després de sortir de l’institut. Es va comprar un armari ple de camises de seda i pantalons de polièster i des d’aleshores no havia tingut mai diners per comprar-se res de nou. No s’havia engreixat gens en tretze anys, però la roba estava estripada i amb prou feines se li aguantava al cos. El seu armari de roba el convertia en un amargat.

"Ya-hey, Builds-the-Shithouse," va dir en Víctor.
"Ya-hey," va dir en Thomas.
"És la teva guitarra?" va preguntar en Junior.
"És la seva dona," va dir en Víctor.

En Junior Polatkin era el col·lega d’en Víctor, però ningú entenia per què, ja que se suposava que en Junior era espavilat. En Junior era un indi jove, alt i ben plantat amb els cabells com els indis de les pel·lícules, llargs, de color negre porpra i llisos, i era el president del Club Natiu Americà dels Cabells. Si existís un banc de cabells, com hi ha bancs de sang o bancs de semen, en Junior podria haver donat metres de material i hauria fet molta pasta. Conduïa un camió d’aigua per a l’Oficina d’Afers Indis i fins i tot havia anat a la universitat un o dos semestres. Hi havia rumors que allà havia prenyat una o dues blanques.

Era difícil trobar feina a la reserva, i encara més difícil mantenir-la, i la majoria imaginava que en Víctor feia servir en Junior com a font d’ingressos regulars, però ningú va saber mai què veia en Junior en el Víctor. Tot i això, en Junior també podia ser un malparit, perquè en Víctor era molt contagiós.

"No és la meva guitarra," va dir en Thomas. "Però amb ella canviaré el món."

En Víctor i en Junior es van asseure al costat d’en Thomas, un a cada banda. Els tres indis spokanes seien junts a la vorera davant del supermercat. A tothom li agrada tenir un lloc per pensar, per meditar, per menjar-se un burrito, i aquell tros concret de vorera pertanyia majoritàriament a en Thomas. Normalment hi seia sol, però ara el compartia amb en Víctor i en Junior, dos dels busca-raons més consumats de la història nativa americana recent.

Pocs anys abans, després de construir l’aparcament per al supermercat, al contractista de l’Oficina d’Afers Indis li sobrava una mica de ciment. Per això va decidir fer una vorera enlloc d’arrossegar el ciment tot el camí de tornada fins al magatzem i haver d’omplir papers governamentals complicats, innecessaris i oficials. En Thomas es mirava com els treballadors de l’OAI posaven el ciment i no es va adonar que en Víctor i en Junior se li llençaven al damunt. En Víctor i en Junior van fer caure en Thomas, li van aixafar la cara contra el ciment fresc i van deixar una impressió permanent a la vorera. Els metges de l’Hospital del Sagrat Cor de Spokane li van treure el ciment de la pell, però li van quedar cicatrius a la cara. La vorera pertanyia a en Thomas per aquell dolor.

"Li has posat nom a la guitarra?" va preguntar en Junior.
"És un nom secret," va dir en Thomas. "No el diré mai a ningú."
En Víctor va subjectar en Thomas amb una clau ràpida.
"Digues-me’l!" va dir en Víctor tallant-li la respiració durant un segon a en Thomas.
"Au," va dir en Junior. "No et passis."
"No et deixaré anar fins que me’l diguis," va dir en Víctor.

En Thomas no es va sorprendre per la sobtada violència d’en Víctor. Aquesta mena de baralles eren una cosa inherent d’aquells que a la infantesa havien somiat amb pescar salmons però es despertaven com adults per anar al súper i feien cues per comprar el menjar del Departament d’Agricultura dels Estats Units. D’una forma salvatge i repetida, obrien llaunes de menjar i ploraven sobre la carn rància, obligats a menjar el que els gossos abandonats no voldrien. Els indis com en Víctor anaven rugint d’una banda a l’altra, calaven focs, trencaven finestres i es ficaven amb els membres més dèbils de la tribu. En Thomas havia estat el nen indi més feble de tota la reserva, molt baix i prim, amb els canells més amples que els braços, un cap massa gran en comparació amb el cos i unes horroroses ulleres del govern. Quan es va fer més gran i fort, quan es va fer un home indi, era l’home indi més baix de la reserva.

"Digue’m el nom del teu coi de guitarra," va dir en Víctor mentre aixafava una mica més en Thomas.
En Thomas no va dir res, no va lluitar, però va pensar "és un bon dia per morir. És un bon dia perquè em fotin d’hòsties."
"Au, Víctor," va dir en Junior. "Deixa’l. No veus que no ens dirà res?"
"No el deixaré fins que ens ho digui," va dir en Víctor, però aleshores va tenir una idea lluminosa. "O fins que toqui una cançó."
"Què dius?" va dir en Junior. "Jo passo de sentir-la."
"Et proposo un tracte," va dir en Thomas. "Si puc tocar la teva cançó preferida de Patsy Cline, em deixaràs en pau?"
"I què passa si no la pots tocar?" va preguntar en Víctor.
"Aleshores em pots fotre d’hòsties una estona més."
"Et fotré d’hòsties igualment," va dir en Víctor. "Si no pots tocar la cançó, ens quedem la guitarra."
"És un bon tracte, no?" va preguntar en Junior.
"Sí," va dir en Víctor. "És millor que escoltar una altra de les seves putes històries."

En Thomas repetia històries constantment. Tots els altres indis de la reserva sentien les històries tan sovint que les paraules lliscaven dins dels seus somnis. Un indi que expliqués als seus amics un somni que havia tingut estava a meitat de l’explicació quan ja tots s’adonaven que de fet era una de les històries furtives d’en Thomas. Fins i tot els blancs de la reserva estaven farts de les històries d’en Thomas, però eren més educats quan en fugien.

Les històries d’en Thomas Builds-the-Fire se t’enganxaven a la roba com la sorra, et donaven picors que no et podies treure rascant. Si repeties encara que només fos una frase d’una de les històries, la teva gola no tornava a ser la mateixa. Les històries t’impregnaven la roba i els cabells com si fossin fum, i per molt sabó de roba o xampú que fessis servir no te les treies. En Víctor i en Junior sovint havien provat de fer que en Thomas parés d’explicar històries, lligant-lo i tapant-li la boca amb esparadrap. Havien mirat de ser simpàtics i convèncer amablement en Thomas perquè fes silencis temporals, amb promeses d’índies i caixes de Pepsi Diet. Però res d’això no aturava en Thomas, que parlava i parlava.

"He tingut una idea millor," va afegir en Víctor. "Si no pots tocar la cançó, hauràs de parar d’explicar la teva collonada d’històries."
"Entesos," va dir en Thomas, "però abans m’has de deixar anar."

En Víctor va deixar en Thomas, però va agafar la guitarra i la va trencar contra la vorera. Després la va donar a en Junior, que va arronsar les espatlles i la va tornar a en Thomas. Els indis que hi havia al voltant del súper s’ho miraven amb indiferència o no en feien cap cas.

"Té," va dir en Víctor. "Ara ja pots tocar la cançó."
"Sí, no?" va dir en Junior. "Toca-la ara."

En Thomas va mirar al voltant el tros de paisatge que mirava de recordar, aquella reserva amagada en un racó del món. Sabia que en Víctor i en Junior eren fràgils com un ou, malgrat la disfressa de guerrers. Va agafar tendrament la guitarra esquerdada, va rascar el primer acord i va cantar la cançó de Patsy Cline deixant-s’hi gairebé l’ànima.

En Víctor va mirar en Thomas, va mirar en Junior i va tornar a seure a la vorera. En Thomas havia aconseguit cantar la cançó força bé, però en Víctor havia esperat el silenci tota l’estona. Li hauria de fotre d’hòsties a en Thomas igualment. En Víctor, vigorós amb trenta-dos anys de dinar pollastre fregit, es va fregar les mans a la camisa de seda greixosa i va provar de pensar.

"Collons," va dir en Junior, "toques molt bé, Thomas. On has après a cantar?"
"Foteu el favor de callar," va dir en Víctor. "Estic pensant."

L’home-que-segurament-era-lakota havia observat tota l’escena. Es va apropar al trio d’indis spokanes de la vorera.
"La fi del món és a prop!"
"I a quina hora serà?" va dir en Junior. "M’hauré de posar el despertador."
"No te’n riguis de mi," va dir l’home-que-segurament-era-lakota. "La fi del món és a prop!"
"Per què no calleu tots?" va dir en Víctor.

En Junior va fingir que li havia ferit els sentiments per poder tocar el dos. Havia de portar el camió de l’aigua fins al límit oest de la reserva, però no volia que en Víctor sabés fins a quin punt li importava la feina. El límit oest es quedava sense aigua tots els estius. Els indis i els pins hi competien per l’aigua, i normalment guanyaven els pins.

"On vas?" va preguntar en Víctor a en Junior.
"Al límit oest."
"Espera’m, que vinc amb tu," va dir en Víctor, i va sortir corrent darrera d’en Junior.

En Thomas havia estat indultat per la poca rapidesa d’idees d’en Víctor. Tot i això, en Víctor de fet mai no li feia gaire mal. Al pare natural d’en Víctor li queia bé en Thomas per algun motiu. En Víctor semblava recordar-ho i es feia enrere a l’últim segon, deixava blaus i rascades però no trencava ossos. Quan el pare d’en Víctor va morir, en Thomas va anar en avió amb en Víctor fins a Phoenix per recollir les cendres. Alguna gent deia que en Thomas fins i tot havia pagat els bitllets d’avió d’en Víctor. En Thomas simplement feia coses que no tenien ni cap ni peus.

"Tornaré a per tu!" va cridar en Víctor mentre pujava al camió de l’aigua amb en Junior.
"La fi del món és a prop!"
"I el meu cul és a prop de la seva cara!" va cridar en Víctor per la finestreta mentre el camió s’allunyava.

L’home-que-segurament-era-lakota va ajudar en Thomas a aixecar-se. En Thomas va començar a plorar. Allò era el pitjor que podia fer un indi si estava sobri. Un indi borratxo podia plorar i cantar la seva borratxera tota la nit, i la resta d’indis borratxos li feien de cor.

"Escolta," va dir l’home-que-segurament-era-lakota passant el braç per darrera l’esquena d’en Thomas. "Vés a casa. Enganxa la guitarra amb cola. Potser les coses vagin millor demà al matí."
"Vostè creu?" va preguntar en Thomas.
"Sí, però no li diguis a ningú que t’ho he dit. Arruïnaria la meva reputació."
"D’acord. Fins demà."

En Thomas va pujar a la camioneta blava amb la guitarra trencada, rumiant si la podria arreglar, i es va adonar que tenia alguns talls superficials als dits, com si les primeres capes de la pell haguessin estat tallades delicadament amb una fulla d’afaitar. L’home-que-segurament-era-lakota va agafar un tambor i el va fer sonar al ritme de les seves paraules mentre en Thomas se n’anava.

"La fi del món és a prop! A prop! A prop! La fi és a prop!"

* * *

En Junior era un bon conductor. Va poder mantenir el camió de l’aigua ferm a la carretera, esquivant tota la cursa d’obstacles de sots i bestiar lliure, fins arribar al límit oest. Havia conduït aquell camió des de pocs dies després de tornar de la universitat. En Víctor havia anat amb ell tot aquell temps, adormint-se tan bon punt recolzava el cap al seient de vinil. Aquell dia en concret, mentre l’home-que-segurament-era-lakota consolava en Thomas, en Víctor es va adormir abans de sortir dels límits del poble. Com a mínim, tenia els ulls tancats quan li va arribar el malson.

En Víctor lluitava contra el malson, es regirava i gemegava al seu seient mentre en Junior conduïa el camió de l’aigua. En Junior, que sempre s’havia fixat molt en els somnis, pensava quin malson en concret devia omplir el son d’en Víctor. Es va matricular a psicologia durant la seva breu estada a la universitat i va aprendre moltes coses sobre els somnis. A Psicologia 101, en Junior va aprendre gràcies a Freud i Jung que els somnis ho decideixen tot. Va imaginar que Freud i Jung devien ser indis de reserva, perquè els somnis també ho decidien tot per als indis. En Junior prenia totes les decisions segons els seus somnis i visions, cosa que li creava molts problemes. Quan es despertava, el seu estómac no podia digerir els entrepans de ceba i mantega de cacauet que tenien un gust tan genial als somnis, però malgrat tot en Junior sempre esperava que les seves visions es fessin realitat. Se suposa que els indis tenen visions i reben missatges en els somnis. Tots els indis de la tele tenen visions que els diuen exactament què han de fer.

En Junior sabia llevar-se al matí, menjar-se l’esmorzar i anar a treballar. Sabia conduir el camió de l’aigua, però no sabia gaire cosa més enllà d’això, més enllà d’allò i el voler. Volia una casa més gran, roba, sabates i alguna cosa més. En Junior no sabia què volia en Víctor, a part de diners. En Víctor volia tant els diners que sempre se’ls gastava massa de pressa, com si dur uns quants dòlars a la cartera impedís d’alguna manera que en pogués aconseguir més. Diners. Era de l’única cosa que parlava en Víctor. Diners. En Junior no sabia si en Víctor volia alguna altra cosa més, però sabia que en Víctor somiava.

En Víctor es regirava i s’agitava en somnis, empenyia la porta, donava cops de peu a la guantera. Deia paraules i frases sense solta ni volta que en Junior no podia entendre. En Junior va fer una mirada al seu millor amic, li va tocar la cama i en Víctor es va calmar una mica.

En Víctor va dormir fins que en Junior va arribar a casa d’en Simon, al límit oest. En Simon s’estava dret al porxo de casa. La seva furgoneta, que només anava marxa enrere, estava aparcada sobre el que quedava de gespa.

"Ya-hey, Simon," va cridar en Junior mentre baixava del camió.
"Ya-hey," va dir en Simon. "Em portes aigua?"
"Sí."
"Bé. Necessito aigua. La gespa."
En Junior va mirar el terra polsós amb uns pocs brots de gespa maldant per sortir.
"Hòstia," va dir en Simon. "I tant que necessito aigua."
En Junior va fer que sí amb el cap.

"On som?" va preguntar en Víctor des de dins del camió.
"A cal Simon."
"L’avi sonat que condueix marxa enrere?" va dir en Víctor. "I què hi fem, aquí?"
"Aigua," va dir en Junior. "Em pots ajudar?"

En Víctor va baixar del camió i va ajudar en Junior a posar la mànega al pou d’en Simon. Van bombejar aigua durant uns quant minuts, després van treure la mànega i van fer com si marxessin.
"Espereu," va dir en Simon. "No teniu set? Voleu beure alguna cosa?"
Era un bon amfitrió.
"Sí," va dir en Víctor. "Tens una cervesa?"
"Ell no beu aquestes coses," va dir en Junior.
"Jo no bec aquestes coses," va dir en Simon.
"Només té Pepsi i cafè," va dir en Junior.
"Només tinc Pepsi i cafè," va dir en Simon.
"Sí?" va preguntar en Víctor.
"Sí."
"Doncs a mi em ve de gust una birra," va dir en Víctor. "Què et sembla, Junior? Pleguem i anem cap a la taverna?"
En Junior no li va fer cas.
"Vinga," va dir en Víctor. "Apa."
"Tinc feina per fer," va dir en Junior. "L’he d’acabar. És la meva feina."

En Junior va pujar al camió de l’aigua. En Víctor va sospirar i també hi va pujar. Feia anys que tenien la mateixa conversa. En Simon els va fer un senyal amb el braç des del porxo i va córrer cap al camió.

"Ei," va dir en Simon, "vau veure aquell negre, l’altre dia?"
En Junior va fer que sí amb el cap.
"I què en penseu?"
"Penso que és una collonada," va dir en Víctor.
"Què en penses?" va preguntar en Simon a en Junior, que va arronsar les espatlles i es va aclarir la gola.
"Sí," va dir en Simon, arronsant les espatlles i aclarint-se la gola. "És així això, no? És el que en pensava jo, també. És així això. Tota la reserva n’ha estat parlant. La gent pensa que en Thomas és un penjat."
"És un penjat," va dir en Víctor. "I ara baixa. Hem de marxar. Tenim feina per fer."
En Simon va baixar de l’estrep de la camioneta.
"A reveure," va dir en Junior.
En Simon va fer adéu amb el braç.
"Ei," va dir en Víctor, "com és que no camines marxa enrere igual que amb la furgoneta?"
"Perquè ensopegaria amb les coses."
"Oh," va dir en Víctor, "és clar, ara ho entenc. Ja ens veurem, d’acord? Ja farem el dinar nosaltres."
"No puc," va dir en Simon. "Marxo del poble. Aniré a la costa a visitar uns parents. No tornaré durant un temps."

En Junior va somriure imaginant en Simon conduint marxa enrere per la Interestatal 90, avançat per centenars de cotxes i aturant-se amb elegància a les zones de descans.
"Envia’ns una postal," va dir en Víctor.
"Vés amb compte," va dir en Junior.
"Collons," va dir en Víctor mentre s’allunyaven, "aquest tio està com un llum."
"És bon tio. És bon tio."
"Si tu ho dius. No tens set?"
En Junior va mirar el seu millor amic.
"Ens falten cinc cases més per fer. Després podem anar a la taverna."
"Genial. Convides tu, oi?
"Sí, convido jo."

* * *

Mentre en Junior i en Víctor s’emborratxaven a la taverna i en Thomas dormia, la guitarra d’en Robert Johnson es va arreglar sola. En Thomas l’havia deixat al costat de la llar de foc perquè la pensava fer servir de llenya. La guitarra havia aguantat prou bé tota la cançó de Patsy Cline, però s’havia fet miques abans d’arribar a casa. En Thomas pensava fumar una mica de salmó de totes maneres i va imaginar que el fum de la guitarra faria que el salmó tingués gust de blues. Però la guitarra es va arreglar durant la nit i va esperar en Thomas, que ja venia amb el salmó a les mans.

"Thomas," va dir la guitarra. Sonava gairebé igual que en Robert Johnson, però ressonava amb un to més greu, una altra mena de música. A en Thomas no el va sorprendre que la guitarra sonés gairebé igual que en Robert Johnson.
"Bon dia," va dir en Thomas. "Com et trobes aquest matí?"
"Una mica adolorida, una mica cansada."
"Ja sé què vols dir."
En Thomas va mirar d’amagar-se el salmó darrera l’esquena, però la guitarra el va veure.
"Que potser volies cremar-me?" va preguntar la guitarra.
"Sí," va dir en Thomas. No sabia dir mentides.
La guitarra va riure.
"No passa res," va dir la guitarra. "Menja’t el peix. Jo em quedaré aquí tocant una mica de blues."

La guitarra es va tocar mentre en Thomas fumava el salmó. Abans de morir, la mare d’en Thomas, la Susan, havia posat el salmó en un matalàs, havia llençat el matalàs al foc i l’havia fumat d’aquella manera. En Thomas no era prou valent per fer-ho, i va coure el salmó a la vella llar de foc que havia construït feia anys en Samuel, el seu pare. La Susan va morir de càncer quan en Thomas tenia deu anys; en Samuel estava borratxo des de la vetlla de la seva dona.

"El blues sempre porta records," va dir la guitarra.
"Sí, oi?" va dir en Thomas.
"Quins records et porten els blues?"
"La meva mare sempre cantava," va dir en Thomas. "La seva veu era com una flauta quan estava contenta, però quan estava trista semblava un got que es trenca."
En Thomas recordava com l’agafava en braços abans d’anar a dormir, el bressolava perquè s’adormís amb contes o cançons. De vegades cantava cançons tradicionals dels indis spokanes. Altres vegades cantava melodies d’espectacles de Broadway o himnes catòlics, que eren força similars.
"Era bonica?"
"Maca, suposo."

En Thomas i la guitarra van seure en silenci durant una bona estona, sense dir res fins que el salmó va ser cuit. Un salmó rei. En Thomas se’l va menjar ràpidament, gairebé sense aturar-se a netejar-se la cara i els dits.
"Em pots tocar una cançó trista?" va preguntar en Thomas.
La guitarra va tocar la mateixa cançó durant hores mentre en Thomas continuava assegut vora la llar de foc. La guitarra sonava com en Robert Johnson, com una flauta de cedre, com un got que es trenca a la distància. En Thomas va tancar els ulls, va escoltar amb atenció i es va preguntar si en Víctor i en Junior sentien la cançó.
"Em senten," va dir la guitarra. "I tant que em senten, aquell parell."

En Víctor i en Junior dormien la mona al camió de l’aigua en un vell camí de transport de troncs. Després de lliurar l’aigua al límit oest s’havien passat tota la nit a la taverna Powwow i havien anat a petar aquí. La cançó de la guitarra va entrar amb el vent per les finestres obertes del camió, es va deixar caure sobre els dos indis i es va ficar dins la seva pell. Els dos van intentar fer fora la música dels seus somnis de ressaca.

"Aviat vindran," va dir la guitarra.
"Per què?" va preguntar en Thomas.
"Heu de cantar cançons per a la vostra gent. Et necessiten. Aquests dos nois et necessiten."
"De què parles?" va preguntar en Thomas.
"De la música. Tots vosaltres necessiteu la música."

En Thomas va pensar que necessitava més els calés que la música. La música semblava un luxe, la major part dels dies. Quan la seva mare va morir, ell va rebre alguns calés de l’assegurança de vida, però gairebé s’havien acabat, i ningú de la reserva no el contractava mai per treballar. Tot i això, en Thomas sentia la música a tot arreu, fins i tot als calés.

"Potser tu i jo hauríem de fer una gira," va dir en Thomas.
"Una gira, una gira," va dir la guitarra. "Ens endurem aquells dos amb nosaltres. Formarem una banda."
"Aquells dos no voldran tocar amb mi," va dir en Thomas. "Ni tan sols no els caic bé."

La guitarra va continuar tocant i no va fer cas dels dubtes d’en Thomas. La música es va elevar sobre tota la reserva, va arribar fins els núvols i va caure en forma de pluja. La reserva va arquejar l’esquena, va obrir la boca i va beure a broc, perquè la música tenia un so molt familiar. En Thomas va sentir el moviment, l’esgarrifança dels arbres i les pedres, l’asfalt i l’alumini. La música continuava caient, caient.

* * *

Quan va tancar la taverna, en Junior i en Víctor van pujar al camió de l’aigua i es van quedar tirats. Passaven moltes nits dormint en aparcaments. Durant aquella nit, van somiar amb les seves famílies.

En Junior va somiar amb els seus dos germans, les seves dues germanes, la seva mare i el seu pare. Tots estaven drets en una parada de l’autobús a Spokane, la ciutat dels blancs que era a pocs quilòmetres de la reserva, esperant per anar al centre. Botigues d’empenyorament i d’articles de segona mà. El món era bonic, de vegades.

El pare d’en Junior havia tingut vuitanta hectàrees de blat que llogava a un granger blanc. A cada collita, el pare d’en Junior feia prou diners per pagar unes vacances familiars a Spokane. S’allotjaven al motel Park Lane, menjaven entrepans submarins a Kmart i veien pel·lícules dolentes de karate a l’autocinema Trent.

En Junior va somiar els funerals pels seus pares a la casa llarga dels indis spokanes (N. del T.: estructura de fusta coberta amb escorça, d’uns 30 metres de llargada com a màxim, utilitzada per diversos pobles indis nord-americans per alguns actes tribals). Els seus germans, que feia temps que s’havien dispersat cap a d’altres reserves o ciutats, no es van poder pagar el viatge per assistir als funerals. Cap dels seus germans tenia prou diners per plorar la mort dels seus pares com cal.

En Víctor va somiar amb el seu padrastre, un blanc baix i rabassut, pèl-roig i tan pàl·lid que les venes se li marcaven a la pell com els rius en un mapa. La mare i el padrastre d’en Víctor es van conèixer en un bar de cowboys de Spokane quan en Víctor tenia nou anys, poques setmanes després que el seu pare de debò es traslladés a Phoenix, Arizona. La seva mare i el seu padrastre van ballar passos dobles de Hank Williams tota la nit i es van enamorar.
"Va ser el barret de cowboy," havia dit la mare d’en Víctor més d’una vegada.

En el somni d’en Víctor, podia olorar el cos mort, el cos del seu pare de debò. El seu pare de debò va morir d’un atac de cor durant una onada de calor a Phoenix i va estar estirat al sofà durant una setmana fins que un veí se’n va adonar. En Víctor feia anys que no havia vist el seu pare, abans que es morís. En Víctor encara podia olorar l’olor del cos mort. Era una olor que no es dissipava mai totalment, que sempre estava a la vora del nas d’en Víctor.

D’aquella manera, els dos van somiar amb la seva família.
Aleshores va arribar el matí, portant amb ell la guitarra d’en Robert Johnson. Al pati d’en Thomas, la guitarra es tocava sola i la música arribava fins als núvols. La música plovia sobre la reserva, que arquejava l’esquena i bevia a broc. Queia sobre el camió de l’aigua, pertorbant el son d’en Junior i en Víctor. La música els parlava en somnis, amb una veu tan forta que cap dels dos no podia dormir.

"Merda," va dir en Víctor, "què collons és aquest soroll?"
"És música," va dir en Junior. "Em sembla."
"Tio, quina ressaca!"
"Jo també."

La música va seguir tocant i va canviar gradualment.
"Hòstia," va dir en Víctor, "ara sembla que sigui en Thomas que canta aquí fora. Li fotré d’hòsties. Tan aviat com pugui aixecar el cap."
"Thomas," va dir en Junior, "pots baixar el volum? Em fa mal el cap."
La música va seguir tocant.
"N’estic fart," va dir en Víctor. "Li fotré d’hòsties ara mateix."
En Víctor i en Junior van baixar com van poder del camió, però en Thomas no era enlloc. La música continuava.
"Què cony passa aquí?" va preguntar en Víctor.
"No ho sé."
"Deu ser cosa del cabró d’en Thomas. És la seva veu. És ell. Anem a buscar-lo i li fotem d’hòsties."
"Cada cop sona més fort."
"Molt bé," va dir en Víctor al mateix temps que pujava poc a poc al camió. "Anem a per ell."
En Junior va pujar com va poder al seient del conductor, va engegar el camió i es va dirigir a casa d’en Thomas. Era un bon conductor.

* * *

"Sento olor d’aigua," va dir la guitarra.
"És l’estany," va dir en Thomas assenyalant. "Allà baix."

L’estany Benjamin abans es deia llac Benjamin, però un bon dia va arribar a la reserva un blanc que es deia Benjamin Lake per ensenyar biologia a l’institut tribal. A tots els indis els va caure tan bé el professor que van convertir el llac en un estany per evitar confusions.

"Ja arriben," va dir la guitarra. "Els noto."
En Thomas va entrar a casa per preparar alguna cosa de menjar. Havia d’oferir menjar als convidats, per molt poc que en tingués i encara que els convidats fossin en Víctor i en Junior. El rebost era pràcticament buit, però en Thomas va poder trobar un pot de mantega de cacauet i galetetes salades.
"Explica’m una història abans que arribin," va dir la guitarra quan en Thomas va tornar a sortir amb una safata d’aperitius de reserva.
En Thomas va seure, va tancar els ulls i va explicar aquesta història:
"L’estany Benjamin era a la reserva abans que cap altra cosa. Jesucrist va xarrupar l’aigua de l’estany. Però el llac Turtle, a l’altre costat de la reserva, també porta aquí molt de temps. En Genghis Khan hi va nedar i gairebé se’l mengen les tortugues gegants. Va decidir no conquerir les Amèriques perquè fins i tot les seves tortugues eren perilloses.
"Els ancians de la tribu diuen que l’estany Benjamin i el llac Turtle estan connectats per un túnel. Les tortugues van nedant de l’estany fins al llac; viuen en grans coves sota la reserva i s’alimenten dels somnis frustrats.
"Els ancians expliquen la rondalla d’un cavall que va caure a l’estany Benjamin, es va ofegar a les seves aigües però va aparèixer a la vora del llac Turtle. Els nens neden als dos llocs, però les seves àvies cremen sàlvia i resen per la seva protecció.

fum dolç, protegeix-nos, beneeix-nos ara

"Els indis adolescents fan fogueres i acampen prop de l’aigua. De vegades senten una dona que plora, però mai poden trobar l’origen del so. En Víctor, en Junior i jo vam veure la Gran Mama, la dona vella que viu a la muntanya, que creuava caminant l’estany Benjamin. En Víctor i en Junior fan veure que no saben res de la Gran Mama, però la vam sentir cantar tota l’estona.

fum dolç, protegeix-nos, beneeix-nos ara

"Estic enamorat de l’aigua; em fa por l’aigua. No he après mai a nedar. Hi ha indis que s’han ofegat tant a l’estany Benjamin com al llac Turtle, i m’agradaria saber si en notem el gust quan bevem aigua.

fum dolç, protegeix-nos, beneeix-nos ara

"Jo vaig veure com aprenia a nedar en Víctor quan tenia deu anys. El seu padrastre el va llençar al llac Turtle, que no té fons, perquè abans era un volcà. Els crits d’en Víctor es van elevar com si fossin cendra, se’ls va endur el vent i van cobrir la reserva. En Junior va veure com el seu germà gran, en James, lliscava al moll de l’estany Benjamin. En James es va trencar el coll i quan es va despertar era una persona diferent."

En Thomas va obrir els ulls. La guitarra estava en silenci.
"Ya-hey," va xiuxiuejar en Thomas, però la guitarra no va respondre. El sol ja estava gairebé directament sobre el seu cap quan van aparèixer en Junior i en Víctor en el camió de l’aigua. Van baixar de la cabina al mateix temps i van caminar cap a en Thomas.

"Ja són aquí," va xiuxiuejar en Thomas a la guitarra, que va romandre en silenci. La va agafar i va rascar alguns acords, pensant que a la reserva ningú no es creia mai res. Tots els indis es limitaven a posar algunes monedes a la màquina de discos, premien els mateixos botons de sempre i en deien música. En Thomas compartia les seves històries amb els pins perquè la gent no l’escoltava. I va estar molt agraït als pins quan la guitarra el va deixar.


"No sé què collons passa," va dir en Víctor a en Thomas. "Però no em puc treure la teva veu del cap."
"I què et diu?" va preguntar en Junior a en Víctor.
"Alguna cosa de sortir a la portada de la revista Rolling Stone."
"Sí," va dir en Junior. "A mi també."
"M’agradaria saber si voleu estar al meu grup," va dir en Thomas. "Em cal un guitarra solista i un bateria."
"Jo m’hi apunto," va dir en Junior, tot convençut. Dos entrepans de ceba i mantega de cacauet l’esperaven a la bossa del dinar.
"I jo què en trec?" va preguntar en Víctor.
"Això," va dir en Thomas, i li va donar la guitarra d’en Robert Johnson.
"Hòstia," va dir en Víctor. "Aquesta cosa crema. Quanta estona l’has deixat al sol?"
"Em pensava que l’havíem trencat," va dir en Junior.
"Encara no s’ha trencat res," va dir en Thomas.
"I per què collons ens vols al teu grup, de fet?" va preguntar en Víctor. "Qui et diu que no et trencaré la guitarra al cap cada dia?"
"Jo d’això no en puc dir res," va dir en Thomas.

Però en Víctor agafava la guitarra amb massa tendresa com per tornar-la a trencar un altre cop. Ja li havia posat un nom i la va sentir xiuxiuejar. En Thomas ja no podia sentir la guitarra, però va notar com s’arraulia al cos d’en Víctor.

"Toca-la una estona," va dir en Thomas. "I després digue’m si no vols estar al meu grup."
"Cap problema," va dir en Víctor.
"Si no sap tocar la guitarra," va dir en Junior.
"Ara ja sí," va dir en Thomas.

Els dits d’en Víctor es van moure per fer l’acord: el dit índex a les primeres dues cordes, primer trast; el dit del mig a la tercera corda, segon trast; el dit anular a la quarta corda, tercer trast. Va rascar les cordes, va sonar l’acord, i va somriure.

"Seré el teu guitarra solista," va dir en Víctor. "Però tu què faràs?"
"Jo sóc el baixista," va dir en Thomas. "I el cantant."

1 comentari:

  1. De fet em vaig veure obligada a regalar-te'l davant el teu entusiasme.
    Podries avisar, que obries bloc...
    Trobaràs el meu a http://blocs.mesvilaweb.cat/aniol (és compartit amb un col·lega)

    ResponElimina