De fet, la primera pel·lícula que comentaré, El dubte (Doubt) va ser un parèntesi dins del parèntesi que estava sent L'enginyós senyor Ripley (The Talented Mr. Ripley).
El cas és que entre capítols del Faro em van proposar de traduir i ajustar la del Mr. Ripley, però quan estava a mig fer-la em van trucar perquè va resultar que la traductora de Doubt -la Begoña Martínez- l'havien ingressat perquè anava de part i corria pressa acabar-la. Ella n'havia fet just la meitat i a mi em va tocar fer-ne la segona meitat, uns 50 minuts, en aquest cas sense ajustar.
La pel·li va d'una monja directora d'escola -la Meryl Streep- que s'entossudeix a acusar d'abusos a menors un capellà -Philip Seymour Hoffman- i no para fins que a ell el canvien de parròquia i d'escola. I el títol ve pel fet que al final de la pel·li encara existeix el dubte de si realment el capellà era o no abusador, i per tant de qui era el bo o el dolent de la pel·lícula.
Pel que fa a la part 'tècnica' de la traducció no hi ha gran cosa a explicar. Vaig trobar que al final, quan al capellà el canvien de parròquia camuflant-ho amb una mena d'ascens, en anglès deien que l'havien fet 'pastor', que crec que en anglès era un terme inexacte perquè se suposa que els 'pastors' són protestants, i en aquest cas el capellà i les monges eren catòlics. Vaig optar per canviar-ho pel terme més catòlic de 'rector'. Si més no és el terme que conec dels meus anys d'infantesa de missaire obligat.
En aquest cas, per bé o per mal, el dubte sobre tractaments (en anglès tots són 'you') ja me'l vaig trobar resolt entre la Begoña i l'Odile Arqué, la lingüista, que havien triat que les monges tractessin els alumnes de 'vostè' i en canvi el capellà els tractés de 'tu', com també tractava de 'vosaltres' els feligresos de la parròquia durant les escenes de missa. Aquest tuteig quedava una mica estrany al final quan -abans del trasllat- s'acomiadava dels parroquians i el primer de tots era un senador.
Em va donar molta més feina, evidentment, L'enginyós senyor Ripley, d'una banda perquè eren dues hores i quart de pel·lícula i de l'altra perquè a més l'havia d'ajustar (per als no iniciats això vol dir adaptar longituds de frases i obertures de boques perquè s'ajustin a les boques dels actors, a més d'indicar tot un seguit de coses per facilitar la feina dels actors de doblatge).
La pel·li està inspirada en una novel·la de la Patricia Highsmith del mateix títol, i com que començava amb una frase que sonava molt a frase inicial de la novel·la, vaig buscar a la biblioteca la versió traduïda al català per Anna Noguera (Edicions 62) per veure si m'ajudava. I llegint-la en diagonal el que vaig veure és que la "inspiració" era molt lliure, tant com per afegir-hi personatges, canviar el principi, canviar alguna escena clau i sobretot canviar el final. De fet, hi havia tants canvis que em va semblar una mica il·legítim que fessin servir el mateix títol de la novel·la per a la pel·li.
Per fer-ho curt, el protagonista Tom Ripley (Matt Damon) és contractat per un ric navilier americà per viatjar al sud d'Itàlia i mirar de convèncer el seu fill Dickie Greenleaf (Jude Law), que hi està en una mena de vacances permanents a costa dels diners que li envia el pare, perquè torni als Estats Units per fer-se càrrec de l'empresa familiar. Un cop allà, però, canvia de plans. Per no aixafar la guitarra a ningú que no l'hagi vist i es pugui animar a veure-la quan la facin properament per TV3, diré que, com no podia ser d'una altra manera sent personatges de la Highsmith, hi ha morts, misteri, policies... De fet, de morts n'hi ha alguna més de gratuïta a la pel·lícula respecte a la novel·la original.
Com a curiositat, el Philip Seymour Hoffman repetia a les dues pel·lis.
Si abans feia de capellà, en aquesta feia de Freddie, un vividor amic del Dickie.
Pel que fa a la traducció, el principal dubte que vaig tenir en tot moment -i aquí no me'l va resoldre ningú- va ser el del tractament dels personatges, sobretot pel que fa al pare del Dickie respecte al Tom. A l'original, des d'un principi li diu pel nom de pila -Tom- i en cap cas 'senyor Ripley'. Aquest seria un punt a favor del tuteig. Però d'altra banda, la posició social, l'educació burgesa del senyor Greenleaf i l'època que representa la pel·lícula (principis dels 60), a més de l'opció triada per la traductora literària, em donaven punts a favor del 'vostè'.
Com ho vaig solucionar? Doncs fent equilibris: a les primeres trobades i cartes que li envia vaig utilitzar el 'vostè', però quan torna a aparèixer, cap al final de la pel·li, que el senyor Greenleaf fins i tot ha decidit donar-li al Tom part dels diners que li corresponien al seu fill, el tractava de tu. També perquè pel mig hi havia la Marge (Gwyneth Paltrow), que feia el paper de nòvia-vídua del Dickie i semblava estrany que el seu 'sogre' la tractés de vostè. I si a ella la tutejava, aleshores em va semblar estrany que a ell el continués tractant de vostè.
Però alhora tampoc tenia clar si avançar aquest tuteig del senyor Greenleaf envers el Tom a la segona escena, quan l'home ja s'ha cregut l'engany que ell i el Dickie eren amics íntims i li proposa d'anar a Itàlia. Aquest dubte el vaig deixar en mans de l'Odile perquè en fes el que li semblés més correcte -o senzill, perquè si ho canviava a la segona escena també havia de canviar el tractament al parell o tres de cartes que li envia durant la pel·lícula.
La Cate Blanchett és un dels personatges 'inventats' a la versió cinematogràfica,
mentre que el moreno del darrere és en Jack Davenport,
que a la pel·li hi fa un personatge secundari però que a la novel·la no arriba ni a terciari.
Una altra cosa que hauria canviat si hagués sabut italià és que en l'original, quan feien sortir un personatge italià parlant en anglès, feien que sempre que havia de dir 'mister' digués 'signor', però curiosament no deien cap altra paraula en italià i aquesta la deien SEMPRE. Com que sona una mica ridícul, si hagués sabut italià hauria deixat algun 'senyor' -en aquest cas en català- i hauria canviat altres paraules. És una altra consideració que vaig deixar en mans de l'Odile, per si ella sabia italià i li semblava que no era 'trair' l'original.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada