25 anys d'insubmissió (3a. part) - Clandestinitat i presó

Com ja vaig explicar el mes d'abril en la segona entrega d'aquest 'serial' sobre els 25 anys d'insubmissió, la manera de procedir del jutge militar de Catalunya -Ricardo Izquierdo- quan els insubmisos no depeníem directament de la seva zona militar era deixar-nos en llibertat "provisional" i passar l'expedient al jutge que correspongués, en el meu cas el de Saragossa.

Normalment, més endavant aquests jutges ens cridaven a declarar en citacions individuals davant de l'Izquierdo, citacions a les quals no acudíem per allò de l'acció col·lectiva. Aquesta negativa solia comportar, al cap de pocs dies, que se'ns posés en recerca i captura.

A mi, aquesta situació em va arribar a principis d'octubre del 89. Un bon dia que no havia pujat a primera hora a l'EUTI, crec que per baixa de la professora d'anglès, que era força 'malaltissa', em va trucar la Laura Santamaría -que havia estat la meva professora de traducció anglès-català a 1r- per dir-me que havien passat per allà un parell de policies nacionals demanant per mi. Com que més tard sí que tenia classes i en aquells temps m'agradava sentir-me protagonista de la història, vaig pujar cap a la UAB, i pel camí em devia creuar amb els 'maderos', perquè a mig matí es van presentar a casa a buscar-me i van estar parlant amb la meva mare.

La Laura Santamaria, en una imatge recent.

Com que faltaven pocs dies per a la següent presentació, prevista per al 19 d'octubre, i seguint l'estratègia de mirar d'evitar els empresonaments "aïllats", em vaig estar uns dies vivint en clandestinitat a casa del Patric de San Pedro, que a més de ser un amic i company de lluita era un dels meus 4 autoinculpats. I a més vivia a prop de casa dels meus pares -i aleshores meva-, cosa que resultava força pràctica si havia de passar per casa pel que fos.

Els autoinculpats eren persones que signaven un document en el qual s'inculpaven d'haver incitat i donat suport a cada insubmís per negar-se a fer la mili o la PSS, amb la qual cosa se suposava que estaven cometent un delicte i per tant la idea era fer encara més grossa la quantitat de persones desobedients. Si no em falla la memòria, crec que mai cap autoinculpat va ser citat a declarar i molt menys va ser jutjat, i és que els militars ja en tenien prou i massa amb els insubmisos com per mirar de jutjar també la gent que ens donava suport.

El Patric en una imatge també recent, envoltat de llibres com correspon a un ex editor 

de Virus i ara editor de Takatuka. Al post de la 2a presentació el podeu veure en una foto d'una mani 

amb una escombra a la mà fa vint-i-tants anys. És el més pelut, el reconeixereu pel nas.

Com que tot arriba en aquesta vida, va arribar el 19 d'octubre, en el que ja era la 5a presentació d'insubmisos davant dels jutges. I aquest cop l'Izquierdo va decretar la presó preventiva per a cinc dels que ens presentàvem: la meva ja estava cantada per l'ordre de recerca i captura, i a més hi havia quatre companys que els hi tocava fer la mili a la zona militar de Catalunya i per tant depenien directament de l'Izquierdo.

Aquell dia 19 es va fer força llarg, entre que pujàvem els insubmisos un per un a 'no declarar' davant del jutge i a ratificar-nos en el manifest col·lectiu, que el jutge decidia qui engarjolava i qui deixava anar, que es demanava un transport de la Policia Militar per traslladar-nos a la presó de joves de la Trinitat (tots cinc teníem menys de 21 anys), vam arribar a la presó cap a mitja tarda/vespre. Recordo com ens va impressionar a tots cinc sentir el soroll de la portassa de la presó en tancar-se, talment com a les pel·lis: un CLONC metàl·lic i escandalós, ideat segurament perquè et fessis a la idea que d'allà no en sortiries mai per voluntat pròpia.

D'esquerra a dreta i de dalt a baix: l'Albert Capella del Poblenou, el Lluís Parareda de Prats de Lluçanès, jo mateix del barri de Sant Andreu/Congrés, l'Àngel Parés de Sallent i el Gerardo Rouco de Barcelona.

Les primeres 24 hores a la Trini les vam passar en el que anomenaven el "periodo", unes cel·les separades de la resta per als acabats d'arribar, en principi mentre les autoritats de la presó decidien a quina fase et posaven (a la Trini en deien així de les diferents galeries). Perquè els nouvinguts s'acollonissin d'entrada, però, aquestes cel·les ja estaven posades estratègicament al costat del pati de la 1a Fase, la dels presos més perillosos, de manera que aquell primer vespre ja vam poder sentir alguna conversa entre uns que des de la seva cel·la parlaven amb un altre en una cel·la d'aïllament per, segons explicava, haver agredit uns funcionaris.

Ja en el 'periodo' ens van separar en dues cel·les, el Gerardo i jo en una i els altres tres en una altra. Aquesta separació es va mantenir els dies següents quan ja ens van instal·lar a la Fase 3, on hi havia els interns menys perillosos o amb més bon comportament. També hi havia una Fase 4 on hi havia els presos en règim obert, o sigui que dormien fora de la presó.

L'entrada a la presó de joves de la Trinitat, "la Trini"

Així doncs, tal dia com avui fa 25 anys al vespre ens traslladaven a la Fase 3. A l'Albert, el Lluís i l'Àngel els van posar a la cel·la del fons del passadís ells sols, mentre que el Gerardo i jo vam haver de compartir cel·la amb dos altres presos, l'Algeciras i el Piru, dels quals ja en parlaré més endavant.

Si entràvem tots amb una certa por per com seria la relació amb els companys de Fase, quina mena de gent hi trobaríem i si sentirien o no simpatia per la causa insubmisa, la primera cosa que ens van preguntar va ser si ens havien donat els vals per a la Coca-cola, i en dir-los nosaltres que no ens van instar a anar als funcionaris a demanar-los-els (i que si no ens agradava la Coca-cola, que és el primer que vam contestar, que els hi donéssim a ells). Quan hi vam anar, els funcionaris van riure i nosaltres ens vam sentir força alleujats veient que d'entrada la novatada era més digna d'unes colònies d'estiu que el que puguis esperar d'una presó.

Evidentment no tots els presos eren iguals, i sí que n'hi havia algun que anava més de 'kie' que en deien allà, que mirava d'intimidar-te per treure't un jersei o alguna cosa valuosa que poguessis tenir o que li agradés. Cal dir, però, que en aquest aspecte ja anàvem avisats pels companys que hi havien passat abans en presentacions anteriors i cap dels 5 duia res de massa valor.

Mentre jo era a la Trini, a la UAB hi va haver una acampada de protesta i 

de presentació del primer insubmís a la UAB, el Jordi Clotet

Dels companys de cel·la puc dir que el Piru era de Mollet, que es deia en realitat Perulero de cognom (el nom no el recordo), i que de Perulero passava a Pirulero i d'aquí a Piru. El Piru era un pobre diable que treballava en una fàbrica, que el seu cap li devia uns diners que no li volia pagar i que no se li va ocórrer cap altra manera de venjança que cremar-li el cotxe... al pàrquing amb càmeres de la pròpia fàbrica. Això és, si més no, el que ell explicava. Anava amb el cap rapat, però se suposa que havia entrat a la presó grenyut i s'havia acabat rapant cansat de bromes sobre si semblava una noia i que potser haurien de practicar el sexe amb ell. A mi aquesta mena de 'bromes' no mes les va fer ningú, potser per la força que donava haver entrat amb 4 companys més.

De l'Algeciras en puc explicar més coses perquè una nit ens la vam passar en blanc explicant-nos la vida, sobretot ell a mi. Es deia Víctor Manuel Jiménez de Oria, era -com potser ja podeu imaginar- d'Algeciras i més concretament del barri de la Bajadilla, un barri de mala fama per on entra gran part de la droga que arriba a Espanya procedent del Marroc. L'Algeciras era una d'aquelles persones que neixen ja com a carn de presidi: la seva mare exercia la prostitució i els seus germans més grans (2 o 3) si no eren morts tenien la sida. Ell -que també tenia anticossos- m'explicava el seu historial amb les drogues: als 9 anys ja fumava porros, als 11 es fotia coca i als 13 ja es punxava. La vida l'havia portat per Madrid, on havia tingut una nòvia amb la qual havia tingut un nen quan tenia 15 o 16 anys, i més tard havia anat a petar a Santa Coloma de Gramanet. Allà, un camell havia tingut l'ocurrència de vendre-li cavall en mal estat i ell, sense pensar-s'hi gaire, havia anat a matar-lo. Per sort per ell, les punyalades no van ser mortals i "només" l'acusaven de temptativa d'assassinat.

Però si més no els dies que el vaig conèixer jo, i havent superat ja feia temps el "mono", era un xaval força simpàtic, amb tendència a explicar acudits i fins i tot una tirada a la poesia. També ens va donar alguns consells útils sobre com sobreviure al dia a dia de la presó.

D'altres personatges que corrien per allà recordo un tal Sevilla (endevineu d'on era) que explicava que un cop, tot col·locat, havia "manllevat" un cotxe de la Guàrdia Civil a Manresa o Vic i havia baixat fins a Barcelona per anar de marxa, i que fins i tot havia posat la sirena. N'hi havia un altre que era de Santa Coloma de Gramanet, que havia estat finalista del concurs de 'breakdance' del programa Aplauso i que quan en feia demostracions semblava que fos de plastilina. També un tal Tati, i un altre que li deien el Potasa perquè havia treballat a la fàbrica de potasa de Sallent i que coneixia l'Àngel. I un tal Jose que era veí del barri i pocs mesos més tard me'l vaig trobar a prop de casa i mentre ens fumàvem un porret em va explicar que a l'Algeciras l'havien deixat lliure "per morir-se".

També recordo que els que en general anaven més de 'kies' amb els altres presos eren els que feien més la rosca, fins i tot servilment, quan hi havia funcionaris al davant.

D'aquells dies en recordo també moltes altres coses, per exemple les cartes i els telegrames. Hi havia la consigna d'enviar telegrames i cartes d'ànims i suport als insubmisos empresonats, amb el doble objectiu també que els funcionaris i la resta de presos veiessin que no estàvem sols. Em va fer especial il·lusió un que em van enviar els col·legues heavies que havia fet al BUP a la La Salle Congrés que deia "Ánimo, Marc, estamos contigo. Los colegas." El Luis, el col·lega que el va anar a enviar, sempre explicava després la cara amb que el mirava la dona de correus quan li va donar l'adreça on l'havia d'enviar.

També recordo les visites, que en vuit dies tampoc van ser tantes, però que en comparació amb la resta de presos eren moltíssimes. D'una banda les del Francesc Arnau, l'advocat, que ens informava de com anaven els tràmits per al nostre alliberament, que a nosaltres sempre ens provocaven una sensació contradictòria: d'alegria de veure'l i de tristor perquè, vulguis o no, sempre esperaves que l'alliberament fos immediat.

El Francesc Arnau, ex advocat, lluitador pertinaç i megacrack (i bon amic)

També em van visitar un dia (crec que era el dissabte, que era el dia de visites) la meva mare, la Laura Santamaria (en representació de l'EUTI en general) i la Marta Recuenco, aleshores la meva nòvia o similar, perquè amb la Marta mai res no era exactament el que semblava. Recordo que mentre ens vèiem a través del vidre gruixut de la galeria de visites, i com que he vist moltes pel·lícules, jo anava posant la mà plana al vidre per veure si ella posava la seva a l'altre costat, però o li va fer vergonya o es va fer la sueca.

La Marta en una foto que no sé datar, la vaig trobar a Internet, que mai he estat gaire de fer fotos, jo.

I un altre dia va venir el Patric del MOC acompanyat d'un diputat del Parlament de Catalunya i membre de les Joventuts Nacionalistes de Catalunya (els cadells de CiU) el nom del qual no puc recordar -no era el Campuzano- i que a mi la primera impressió que em va fer era que era un 'pureta' integral, no només perquè devia tenir uns 30 anys, que quan en tens 21 semblen molts, sinó sobretot pel vestit amb americana i corbata i el posat de milhomes. Se suposa que venia com a observador del Parlament per veure si ens tractaven bé i tal, i també recordo que quan va treure el paquet de tabac i ens va oferir per fumar només li quedaven 4 o 5 cigarretes, que ja es podia haver estirat i portar-nos algun paquet a cadascun.

Allà a la Trini, nosaltres els insubmisos, com que sabíem que ens esperava una estada breu, no ens apuntàvem ni a tallers ni a tasques d'aquestes que serveixen per reduir el temps de condemna, i anàvem passant el dia de la galeria al pati, al menjador i a la cel·la.

Així van passar els dies fins que, per sorpresa, a primera hora del 27 d'octubre em van avisar que em traslladaven a Saragossa. Aquell trasllat em va agafar força per sorpresa, perquè no m'ho esperava. Els PMs que em van portar van estar força simpàtics durant el viatge, al contrari del que temia que em fotessin la tabarra i em cantessin els goigs de la mili. Cap a migdia vam arribar a Saragossa i em van dur directament a la presó de Torrero, on em van tancar sol en una cel·la de 'periodo'. La presó de Torrero es veia força més llardosa que la Trini, si més no el poc que en vaig veure, i el dinar que em van donar també era molt dessaborit.

La presó de Torrero

Cap a primera hora de la tarda van venir uns PMs autòctons i em van traslladar al Govern Militar de Saragossa, on ja m'hi esperava un advocat que es va identificar com dels insubmisos de Saragossa. Em van portar a declarar davant del jutge militar d'allà, que un cop presa declaració va decretar la meva llibertat "provisional" i em va deixar al carrer. Mentre sortia al carrer se'm va acudir que li podia haver demanat que em portessin de tornada a Barcelona, perquè no duia ni un duro a la butxaca. Per sort, a fora hi havia un grupet d'insubmisos saragossans esperant-me i un d'ells em va deixar les 5.000 pessetes que valia el tren de Saragossa a Barcelona. Prèviament s'havien ofert a pagar-me la farra si em volia quedar aquella nit a Saragossa, però vaig preferir tornar a Barcelona.

Quan vaig arribar a Barcelona-Sants m'hi esperaven els meus pares, la Marta i una colla de companys del MOC, Mili KK Sant Andreu i l'assemblea d'insubmisos, amb els quals sí que me'n vaig anar de farra (bé, els meus pares no van venir de farra...), tot i que em vaig quedar una mica decebut perquè m'havia fet la idea que els companys també haurien sortit en llibertat. De fet, el Gerardo, l'Àngel i l'Albert s'hi van estar encara una setmana més, i no recordo per quins set sous, el Lluís s'hi va estar un total de 23 o 24 dies, que se li van fer llargs perquè un cop sense companys, els 'kies' sí que van mirar de fer de 'kies' amb ell i treure-li el que poguessin treure. Quan per fi va sortir el Lluís va ser quan es va fer la foto del grup dels cinc que he penjat més amunt.